dilluns, 31 de gener del 2022

Cornudella2022

¬¬¬¬¬

Cornudella, Jordi. "Ferrater, poeta: Les dones i els dies", sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona, 24 de gener de 2022 

La sessió de Jordi Cornudella al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència va ser ara fa vuit dies, dilluns passat. La vaig recuperar dissabte. El va presentar Andreu Jaume, amb un gran elogi: “un panegíric”, en va dir Cornudella. Jaume va destacar el llibre de Cornudella Les bones companyies.

La sessió va ser modèlica. Serviria per introduir-se en la poesia de Gabriel Ferrater a qualsevol persona que no en sabés res i, a la vegada, va ser també una exposició ordenadíssima, reflexiva, plena d'il·luminacions, perquè xalem els qui hem llegit sovint Les dones i els dies. No resumiré en aquest apunt el que va dir Cornudella; sols hi consigno el que em va cridar més l'atenció, per la seva novetat o pel valor que dono a determinades afirmacions --a part, la matrícula del curs continua oberta a l'Institut d'Humanitats i un pot inscriure-s'hi i recuperar-ne les tres sessions anteriors còmodament.

Cornudella postula que la poesia de Ferrater representa un canvi de rumb de la literatura catalana, ha marcat la nostra literatura els últims seixanta anys. És una obra en principi fàcilment abastable per la seva brevetat: un sol llibre de poemes, escrits en cinc anys, en què l'autor va dir el que volia dir. El poema de Jill Jarrell, que li havia escrit a ell i que ell utilitza com a epígraf inicial de Les dones i els dies, ens indica que tenia clar que aquell llibre era definitiu. Va deixar d'escriure poesia, a diferència del que fa la majoria dels poetes, tota una lliçó, compatible amb el fet que fins al final de la seva vida es presentés com a poeta.

La nota que tancava Da nuces pueris és un text programàtic, una mena de poètica i autobiografia: ens l'hem de prendre molt seriosament, diu Cornudella. Ferrater s'oposa a la poesia catalana existent d'una manera desacomplexada, i amb solidesa. Escriu una poesia molt semblant als coetanis en llengua anglesa Larkin i Lowell, d'una dicció semblant, més enllà de les diferències culturals. Sempre és mètricament molt estricte: la poesia renaixentista va aparellar versificació i mel·lifluïtat, i això es va allargar fins entrat el segle XX; ell és antimel·liflu. El primer poema madur que reconeix és “On mating”, del 15 de gener del 1958: “Sobre el cardar”. Cornudella conjectura que, pel seu coneixement profund de la literatura en llengua anglesa, devia ser un lector molt assidu de les biblioteques de l'Institut Britànic i l'Institut d'Estudis Nord-americans.

De manera brillant, Cornudella para atenció a la “Nota” inicial de Les dones i els dies, en què Ferrater adverteix el lector que "A l'inrevés" és un comentari crític sobre el Huckleberry Finn i que la "Cançó del gosar poder" és un exercici sobre els verbs modals catalans. La nota conté, implícita, una descripció de la poesia, una descripció de tipus formal: és poesia tot allò que està escrit en vers. Un poema pot parlar de qualsevol cosa, no necessàriament del que es considera poètic; pot ocupar-se de temes no rebuscats, naturals, i pot acostar-se a la llengua del carrer, tenir un to directe, no gens impostat. Ferrater va fer desaparèixer del mapa paraules, construccions sintàctiques i un to que es consideraven, de manera convencional, intrínsecament poètics. Cornudella reflexiona sobre la darrera frase de la nota: “Però l'autor no ha arribat a escriure una prosa que no tingui forma d'esponja.”. Les esponges són toves i dúctils, de forma deixatada, ens recorda, mentre que el vers tensa, tiba. 

La poesia de Ferrater va causar un gran impacte per la seva proximitat a la llengua del carrer i pels temes --la gran majoria de lectors no estaven familiaritzats tampoc amb les maneres de la poesia anglesa. El lector de la censura que va llegir Da nuces pueris ja se'n va adonar (testimoni recollit a la pàg. 254 de l'edició crítica de Les dones i els dies, a cura de Jordi Cornudella)    :

Se trata de un opúsculo de poesías, total cuarenta y ocho [,] en las que el autor muestra su inspiración y en las que ofrece la novedad de tratar de asuntos comprensibles, humanos y de actualidad. Es decir [,] es un vate de los que se inspira[n] en cosas tangibles y reales que pasan en la vida y que se observan sin espejismos ni elucubraciones. PUEDE PUBLICARSE.--(Incluido el prólogo).

José María Valverde va ser el primer a escriure-li quan va rebre Da nuces pueris. Li va dir que li agradava molt. Però sempre li deia també que era massa obscur en alguns poemes, que confiava que els amics l'entendrien perquè els havia explicat l'anècdota, però que resultaria inaccessible als lectors que no la coneixien. Potser darrere hi havia la idea de "fotre la meitat del personal", com va dir Joan Ferraté, o de demostra-li a l’Espriu que era capaç d'escriure molt millor poesia que ell, com deia Valverde.

A continuació, Jordi Cornudella llegeix i comenta quatre poemes: un d'opac, tot i el seu to de llengua conversacional, "Moeurs exotiques", i tres de clars, "No una casa", "Noies" i "Joc", més els dos poemes a què Ferrater es referia en la "Nota" inicial de Les dones i els dies: "A l'inrevés" i "Cançó del gosar poder" --aprofito els comentaris de Cornudella en els apunts corresponents a cada poema. Cornudella llegeix molt bé en veu alta.

La poesia de Gabriel Ferrater té una dicció molt clara, molt poc impostada, natural, dialogal, plena d’imperatives, exclamatives. T’has d’imaginar una veu que parla i que parla a algú, diu Jordi Cornudella, recordant el “Poema inacabat”:

               Faig versos
dient la meva joventut,
però veus que et parlen a tu,
que un vers que no sap a qui parla
sembla aquell que de cap es llança
a una piscina que han buidat
o que invoca l’eternitat.

Les dificultats d’ordre conceptual d'aquesta poesia mai estan fetes per aixecar-te la camisa, els seus poemes es preocupen de tenir sentit. Quan l’enfoquem, ens toca de prop, i no és mai abstracte sinó que té a veure amb situacions humanes, amb la vida moral de les persones, no entesa en un sentit d’ètica o de doctrina de comportaments, sinó de capacitat de viure la vida amb passió i immediatesa i amb capacitat de discernir i de posar-ho a lloc. Tenia voluntat de comunicació: l'anecdotari ferraterià ens diu que, a les nits al bar Carioca, llegia els seus poemes i considerava, que si no s'entenien, no funcionava.

Qualsevol poema de Gabriel Ferrater es pot acabar entenent, és un enigma que es pot resoldre. A vegades té la voluntat de ser difícil, té alguna raó per ser obscur. Andreu Jaume pregunta si són poemes de cenacle, en què no explica bé l'anècdota, com feien els simbolistes. Jordi Cornudella apunta que Ferrater, més aviat, t'obliga a fer apostes arriscades com a lector. Sempre és dialogal, i el diàleg imposa el context. Ferrater té sempre present que la racionalització traeix l'experiència, que no pots explicar l'experiència des de la racionalització: per això no explica les circumstàncies, no explica res de les anècdotes. 

“Els poemes bons fan tot el que poden per ficar-se a la teva memòria” (Jordi Cornudella)

***

Les sessions anteriors del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència van ser:

  • Jordi Amat, 10 de gener: "Vida de Gabriel Ferrater" --la imminència de la publicació de Vèncer la por, la biografia de Ferrater en què Jordi Amat ha estat treballant durant molt de temps, em porta a considerar que no seria correcte publicar un apunt que resumís aquella sesssió
  • Andreu Jaume, 17 de gener: "Gabriel Ferrater, teòric: literatura i art"
Les sessions posteriors:

Jordi Cornudella, en un moment de la sessió, el 24 de gener de 2022

--

Apunt revisat el 3 de març de 2022

dissabte, 29 de gener del 2022

Jordi Salvadó diu Ferrater acompanyat de Maria Jacobs

¬¬¬¬¬

Dissabte passat vaig baixar a Reus per assistir al recital de Jordi Salvadó de poemes de Gabriel Ferrater. L'acompanyava la cantant Maria Jacobs, tocant els teclats. L'Associació de Veïns Reus Nord començava així l'Any Gabriel Ferrater, dedicant-li, a tall d'homenatge, el seu primer recital poètic del 2022, que fan cada tercer dissabte de mes amb el títol Migdies de música i poesia a la glorieta de l'Euterpe. L'acte tenia el suport del Terrabastall Poètic de Reus, l'Associació Gosar Poder i l'Ajuntament. Era un recital al carrer, a la plaça del Víctor, organitzat amb solvència: una petita tarima que elevava una mica el rapsode i la teclista, sonorització eficient, puntualitat, un racó tranquil de la ciutat, fileres de cadires de tisora que els assistents vam ajudar a recollir al final de l'acte. S'hi va llegir com a text de presentació "La cigarreta de Gabriel Ferrater (10 de 10): prefaci, any i postfaci", de Biel Ferrer.

Jordi Salvadó va dir els poemes amb veu clara, dicció impecable, sense histrionisme, utilitzant les pauses i accelerant o moderant el ritme amb un gran sentit, modelant la veu amb habilitat per remarcar les ironies i els contrapunts dels poemes. Va fer una de les millors lectures que he pogut escoltar mai de "Cambra de la tardor". La música de Maria Jacobs, present a la majoria dels poemes, no s'imposava en cap moment i ajudava a tancar la recitació de cada poema, allargant-se una mica després del darrer vers. En resum, un espectable sobri, ben executat, de bon ritme, amb les paraules justes per presentar alguns dels poemes, sempre a favor del lluïment dels textos de Gabriel Ferrater. 

Vam poder escoltar la interpretació de "La vida furtiva", "Oci", "Punta de dia", "El ponent excessiu", "Cambra de la tardor", "Úter", "Posseït", "Tant no turmenta", "Josep Carner", "Poema inacabat" (fins a la dedicatòria a Rosa Leveroni, és a dir, els 132 primers versos), "El distret", "Ídols" --de poemes, se'n van saltar aquí alguns que estaven previstos: el migdia era fred i amb vent de Reus--, "La vida perdurable", "In memoriam" i "Cançó del gosar poder". Una tria de 15 poemes que contenia alguns poemes molt breus, dos dels quals no havia sentit mai recitar i que van fer un gran efecte ("Tant no turmenta" i "La vida perdurable"), amb el fragment inicial del "Poema inacabat" i "In memoriam" sencer gairebé al final.



Jordi Salvadó, acompanyat als teclats de Maria Jacobs (amb un somriure permanent que em va fer recordar alguns dels personatges interpretats per l'actriu Keira Knightley)

--

dimecres, 26 de gener del 2022

Presentació de l'Any Gabriel Ferrater, bons presagis

¬¬¬¬¬ 

Roda de premsa de presentació de l'Any Gabriel Ferrater

Haver de fer teletreball a causa de la covid té algun avantatge. Aquest matí, he pogut sol·licitar a la feina un dels permisos de què puc disposar al llarg de l'any pel que es coneix per assumptes propis. He demanat una hora, de les dotze a la una, per poder seguir la roda de premsa de presentació de l'Any Gabriel Ferrater (he estat treballant fins a les dotze i, sense moure'm de la cadira, he seguit la presentació, que ha començat amb retard, fins a la una, l'hora que he tornat a connectar amb la feina, per assistir a una reunió): em feia il·lusió seguir la presentació en directe, ni que fos així. El format virtual deu haver facilitat també l'assistència a altres persones, des de Reus, Sant Cugat, des de Londres l'Anna Barlow Ferrater... que no tenen una dedicació professional a la literatura. M'he perdut el darrer quart, però l'he recuperat més tard en el vídeo (de 53 minuts) que ha quedat publicat al canal culturacatalunya a YouTube.

No tot són flors i violes al món virtual. De fet, la connexió a la roda de premsa s'ha activat, per YouTube, quan la presentació ja havia començat, enmig de la intervenció d'Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Hi han intervingut tot seguit Daniel Recasens, regidor d'Educació, Cultura i Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus, i Esther Madrona, tinenta d'alcaldia de Cultura, Educació i Universitat, Esports, Joventut i Memòria Històrica de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.

El comissari de l'Any Ferrater, Jordi Cornudella, ha començat la seva exposició a les 12.37 h (minut 18 del vídeo). Ha mostrat bona sintonia amb Izaskun Arretxe i amb l'equip, que ha elogiat, de la Institució de les Lletres Catalanes. Tenim doncs el comissari idoni de l'Any Gabriel Ferrater i bons presagis organitzatius! La seva gran sorpresa ha estat que ja hi ha moltes iniciatives en marxa, o previstes i treballades, d'associacions, universitats, ateneus, arreu. Fa quinze anys no hi hauria hagut potser tants actes, ha dit Cornudella. Constata un interès creixent per Ferrater, i que no fa por ara mateix portar-lo a les cançons, els teatres, videopoemes, espectacles de carrer.

Amb tantes iniciatives, la feina a plantejar-se des del comissariat no és pas d'impuls, sinó de canalització, paraigua i altaveu. Tractaran de generar un espai de col·laboració, de difusió de totes aquestes iniciatives, que faciliti la feina dels programadors d'activitats. Es concentraran a impulsar les activitats de les escoles i instituts d'educació secundària i a les biblioteques, àmbits de cultura de domini públic: produiran una exposició itinerant, acompanyada d'un muntatge audiovisual; un documental amb opinions de gent que va conèixer Gabriel Ferrater; un dossier de treball que és una antologia de textos, en coordinació amb Ensenyament. La idea no és difondre una idea preconcebuda de Gabriel Ferrater sinó fer d'altaveu, posar-se al servei de les iniciatives preparades. 

El logotip de l'Any Ferrater segueix la identificació institucional de les commemoracions promogudes per la Generalitat. Calia trobar un retrat icònic, ha explicat Cornudella, i han triat una foto de Cèsar Malet per al llibre de Federico Campbell Infame turba (un llibre d'entrevistes que era un retrat esbiaixat, des de fora, de la gauche divine). El Fons Malet va ser donat a l'Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona. Hi ha naturalment una pàgina web oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Cornudella ha apuntat que hauria de ser un instrument tan útil com sigui possible a tothom que vulgui acostar-se a la figura de Ferrater, que es converteixi també en una bona font per als ferraterians, amb un notable fons fotogràfic. Escanejaran també tota l'obra que falta a la secció de manuscrits de la Càtedra Màrius Torres.



L'activitat editorial serà important. Galaxia Gutenberg començarà el projecte d'Obres completes, que durarà un parell d'anys; hi haurà una nova edició del llibre Sobre pintura; una nova recopilació dels textos sobre literatura catalana (amb un text inèdit important); l'editorial Peu de mosca publicarà una edició de Da nuces pueris il·lustrada; hi haurà dues edicions bilingües, una en versió d'Orlando Guillén, titulada Los tres libros (traducció de Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos), i una en gallec, íntegra de Les dones i els dies, de Manuel Outeiriño; apareixeran l'antologia crítica de Marina Porras Donar nous als nens, a Comanegra, i un llibre amb els escrits sobre pintura catalana, amb moltes imatges, incloent-hi els seus olis, a Obrador Edendum, i la biografia de Jordi Amat, que sortirà abans de Sant Jordi a Edicions 62, i també un assaig, que a Cornudella li sembla que serà interessantíssim, titulat Posseït, d'Albert Roig, sobre Ferrater, Bonet i Bauçà, a L'Altra editorial; la revista Veus baixes prepara un nou número monogràfic, amb la primícia d'incloure uns quants salms de la Bíblia traduïts de manera indirecta, a través de l'anglès i el francès, per Ferrater. L'Any Gabriel Ferrater no acabarà pas el 31 de desembre. 

Hi haurà tres grans actes, organitzats per la Institució de les Lletres Catalanes:

  • Acte inaugural el 22 de febrer, a Reus
  • Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març, amb un acte central concentrat en Gabriel Ferrater (que propiciarà la traducció d'un poema seu a 22 llengües: el poema triat és "Si puc").
  • Acte final el 22 de novembre, a Sant Cugat

A Sant Cugat moltes persones joves van tenir un tracte quotidià amb Gabriel Ferrater durant els seus últims anys, sobretot al voltant de El Mesón, i van aconseguir, amb Ramon Barnils i Paco Soler al capdavant, que la seva figura tingués importància a l'Ajuntament: la figura de Ferrater va ser assumida  com a pròpia per la política local de Sant Cugat per iniciativa ciutadana. Cornudella ha destacat especialment el portal que acaben de publicar: Apadrina un poema. A Reus, la seva presència no era tan immediata, perquè feia anys que no hi vivia, per més que Josep Murgades i Rosa Cabré l'havien tingut de professor a la universitat, però l'Associació Gosar Poder ha anat recuperant aquests últims anys el terreny perdut i Reus torna a fer-se seu Gabriel Ferrater.

Hi ha tres àmbits naturals d'internacionalització de Gabriel Ferrater, mitjançant l'Institut Ramon Llull, amb impuls d'actes acadèmics a Anglaterra, França, Alemanya:

  • A Anglaterra, hi va viure la seva germana, ell hi va treballar el 1963 per a l'editorial Nicholson. Però sobretot Ferrater va escriure la seva poesia a l'ombra de la gran poesia anglesa. Un dels dos crítics que el van entendre millor els anys seixanta va ser Arthur Terry, molt amic de Philip Larkin, nat també el 1922. Terry va publicar-ne una traducció, Women and Days, amb pròleg de Seamus Heaney. (L'altre crític que de seguida el va entendre molt bé és Segimon Serrallonga)
  • A França, on va viure els anys d'exili de la família, hi ha la traducció íntegra de Les dones i els dies, de William Cliff, gran poeta ell mateix. 
  • A Alemanya, a Hamburg, hi va viure sis mesos, treballant a Rowohlt Verlag, i hi va conèixer Jill Jarrell. És a més a més on va néixer la iniciativa Lyrikline, que aplega poesia europea recitada pels mateixos poetes: han seleccionat uns fragments del “Poema inacabat” perquè pugui entrar a Lyrikline.

Gabriel Ferrater sempre va exercir, conclou Cornudella, una absoluta llibertat, la indisciplina total davant de les ideologies (que pressionaven molt, des de la dreta i des de l'esquerra, a la seva època), va ser un temperament crític que ha d'arribar a tanta gent i a tants llocs com sigui possible.

Montserrat Serra ha entrevistat Jordi Cornudella a VilaWeb (l'entrevista s'ha publicat al vespre): "Jordi Cornudella: 'Ferrater permet que la gent de cultura d’avui tingui un contrincant interessantíssim amb qui dialogar' ".

Xavier Graset també ha entrevistat Cornudella (15:10), al programa Més 324 del canal 3/24 una setmana abans de l'acte inaugural, a Reus, de l'Any Gabriel Ferrater.

I per Sant Jordi, Carina Filella l'ha entrevistat, dins el setmanari La República: "Ferrater no feia cas de modes ni de doctrines".

--

Apunt revisat el 24 d'abril de 2022

dimarts, 25 de gener del 2022

110 padrins de poemes de Ferrater

¬¬¬¬¬

Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès, Apadrina un poema

Aquest dimarts l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès ha començat a publicar al seu web els 110 comentaris de poemes de Ferrater que va aconseguir l'any passat arran d'una tramesa de sol·licituds de col·laboració. La iniciativa Apadrina un poema és felicíssima. Podrem disposar de lectures molt variades, m'imagino que detallades, d'una gran quantitat de poemes de Les dones i els dies. Llegirem autors que han escrit sobre Ferrater i que ara hi tornen, potser fixant-se en un poema de què no havien parlat. Descobrirem lectors i crítics que s'hi estrenen, almenys públicament. Ens obriran camins nous i ens qüestionaran camins vells. Resultarà estimulant. En principi, es va establir que els comentaris havien de tenir una extensió màxima de 5.000 caràcters, que és suficient, i s'havien de lliurar a final de setembre. Veig que el web de l'Associació Gabriel Ferrater els presenta en pàgines individuals, una pàgina per comentari, en un format còmode de llegir i amb la indicació al lector d'on apareix el poema en les edicions principals de Les dones i els dies. 

Publicaran 2 comentaris nous, d'ara endavant, cada dimarts. Hàbilment, no avancen ni tots els títols ni tots els autors. Els primers 10 poemes mantenen un cert equilibri entre els tres primers llibres que va publicar Gabriel Ferrater. Són, seguint l'ordenació de Les dones i els dies, "El mutilat", "Octubre", "Cambra de la tardor", "La ciutat", "Societas Pandari", "Els miralls", "Esparver", "Sabers" i "Mädchen", i a més a més "Non tu corpus eras", poema descartat. És a dir, comencem amb tres poemes de Da nuces pueris, comptant-hi "Cambra de la tardor", que era el darrer del llibre; cinc poemes de Menja't una cama, tornant-hi a comptar "Cambra de la tardor", que va passar a ser el primer poema del nou llibre de Ferrater, i si hi comptem també el descartat "Non tu corpus eras", publicat en revista el 1960 i que al final va optar per no incorporar, i tres de Teoria dels cossos, dos de la seva segona secció i un de la tercera. Els autors dels comentaris publicats avui són Carlota Casas, Narcís Comadira, Carles Duarte, Jordi Julià, Joan Manuel Pérez Pinya, Núria Perpinyà i Jordi Sala, autors que podíem esperar que haguessin contribuït a la iniciativa, i Lola Badia, Dolors Miquel i Isabel Robles, veus que diria que són relativament noves en la bibliografia sobre Ferrater. Hi ha una llista de poemes comentats i una llista d'autors dels comentaris, totes dues ordenades alfabèticament, que anirà augmentant setmana a setmana. Com que el web etiqueta els seus continguts d'una manera uniforme, pot seguir-se còmodament el que es va publicant dins Apadrina un poema consultant la llista de comentaris per ordre cronològic invers.

Compto que serà un estímul formidable poder llegir 2 comentaris nous de poemes de Ferrater, d'autors diferents, cada setmana. D'entrada, pel que fa al blog, he afegit un enllaç permanent a Apadrina un poema, al costat dels manuscrits i la fonoteca de la Càtedra Màrius Torres, els números monogràfics de les revistes Reduccions i Veus baixes, el documental Metrònom Ferrater, la bibliografia de Joan Manuel Pérez i Pinya, etc. Afegiré a l'apunt que aquest blog dedica a cada poema de Gabriel Ferrater l'enllaç específic cap al seu comentari dins d'Apadrina un poema, de seguida que s'hagi publicat. I aleshores, quan hagi pogut llegir i pair com cal el comentari, l'aprofitaré, suposo, dins de l'apunt mateix sobre el poema.

***

L'endemà d'escriure aquest apunt, Jordi Cornudella, en la roda de premsa de presentació de l'Any Gabriel Ferrater, del qual és comissari, ha destacat la iniciativa Apadrina un poema. A la nit he llegit el primer comentari: he triat el de Lola Badia, sobre "Mädchen", un poema que se'm resistia. Tinc la sensació de poder-lo llegir ara molt millor, de captar-hi alguns recursos magistrals de Ferrater que fins ara no havia sabut copsar.

Des de dimecres, que vaig llegir el primer comentari, n'he llegit cinc més. Ara diumenge a la nit voldria llegir-ne dos més i demà dos més: els deu primers. Mentrestant, ja n'hi ha 12, de comentaris publicats. És com ser un diabètic sense control davant d'una pastisseria... El mètode de lectura que segueixo és senzill: tornar a llegir atentament el poema; llegir el comentari (una o dues vegades seguides); llegir l'apunt sobre el poema al blog; posar-lo al dia, tornant a llegir el poema i el comentari tantes vegades com calgui. -- He aconseguit posar-me al dia, llegir i pair tots els comentaris publicats, que són 14 (10+2+2) en 16 dies, el 9 de febrer.

***

El 5 de maig de 2022 vaig tenir el goig de participar en una taula rodona sobre el projecte Apadrina un poema.

-- 

Apunt revisat el 7 de maig de 2022

divendres, 21 de gener del 2022

Jaume2022

¬¬¬¬¬

Jaume, Andreu. "Ferrater, teòric: literatura i art", sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona, 17 de gener de 2022 

Vaig matricular-me d'aquest curs, tot i saber que els dilluns no hi podré assistir ni el podré seguir mai en directe. Recupero les sessions en diferit, circumstància que té un al·licient inesperat: puc aturar el vídeo, anar enrere, tornar a escoltar amb atenció qualsevol detall que no m'hagi quedat clar o m'hagi sorprès. El curs consta de sis sessions, impartides per Jordi Amat, Andreu Jaume, Jordi Cornudella, Núria Perpinyà, Jordi Ibáñez i Salvador Oliva. De moment, he vist els vídeos del 10 de gener i el 17, la sessió d'Amat i la de Jaume. No publicaré cap apunt sobre la primera, perquè Jordi Amat està a punt de publicar el seu llibre, la biografia en què ha estat treballat intensament durant tant de temps --sols diré que l'espero amb candeletes i que em commou la seva passió per entendre la vida de Gabriel Ferrater. Tampoc diré tant com podria dir de la interessantíssima sessió d'Andreu Jaume, perquè estic segur que n'acabarà publicant algun article substanciós --i perquè la matrícula del curs continua oberta a l'Institut d'Humanitats i un pot inscriure-s'hi i recuperar-ne les sessions anteriors còmodament. -- Febrer de 2024: s'ha publicat ja, al canal de l'Institut d'Humanitats de Barcelona a YouTubre, la sessió de Jordi Amat.

No hi va haver ocasió de fer preguntes a Andreu Jaume, al final de la seva sessió, perquè va ser llarga: 92 minuts. Va tenir tres parts: una introducció (minuts 0-11), el Ferrater teòric de la pintura (11-37) i el Ferrater poeta i teòric de la literatura (37-92). Des del meu punt de vista, les parts més interessants van ser les dues primeres. Això no vol dir que la tercera part no ho fos: va ser també interessant i solvent, dins un camp que ha estat molt més treballat, amb el mèrit d'apuntar-hi algunes observacions singulars. 

Andreu Jaume considera que Gabriel Ferrater va tenir sempre una enorme ambició i lucidesa, una voluntat d'anàlisi i indagació constants i exhaustives, i prou energia per renovar tots els camps a què es dedicava, fins i tot la traducció o els informes de lectura. Podia haver estat un crític de la cultura en un sentit ampli, com Adorno i Horkheimer en la tradició alemanya. Molt encertadament, Jaume va posar èmfasi en la visió de Ferrater, coincident amb Ortega y Gasset, sobre la societat espanyola com una societat sense ciència, sols amb literatura i art, i, doncs, sense capacitat de pensament, a diferència d'Europa. Va recordar-nos que, de llibres, en vida, sols va publicar els de poesia: la resta de la seva obra eren textos esparsos, aplegats en llibres pòstumament.

El que va explicar Jaume a la diguem-ne segona part és segurament el més agut que he escoltat o llegit mai a propòsit de la reflexió teòrica de Ferrater sobre pintura. Va reconèixer l'aportació de Félix de Azúa, un dels pocs que ha pres el Ferrater teòric de l'art en consideració --recordo que és rellevant la seva intervenció en el simposi de 1997, però potser n'ha parlat en algun altre text que no conec. Jaume, en tot cas, va més enllà. Explica que Ferrater rebutja, en escriure crítica d'art, les premisses de caràcter psicològic, biogràfic, historicista, impressionista, valoratiu periodístic --tot el que encara avui en dia determina la crítica d'art a tot el món, dominada per qüestions biogràfiques de l'autor, sentimentals de la recepció, històriques de la política al voltant de l'objecte artístic. Ferrater s'hi oposa, ben jove, ja als anys cinquanta, amb un coratge admirable: és tot un precursor. El que pretén Ferrater és apartar-se de l'excés de genialitat que impregna la crítica d'art, veure si aquesta es pot constituir en un saber crític que expliqui de manera analítica què és l'objecte artístic, com es fa i per a què serveix, un saber que es pugui comunicar i ensenyar. 

Jaume va aprofitar molt bé sobretot dos textos: la primera crítica d'art publicada a Laye, sobre Joaquim Sunyer, i el capítol sobre Picasso --excel·lent, ben d'acord-- de la inacabada història de la pintura espanyola. Va deixar clar que Ferrater va ignorar l'avantguarda d'aquell moment, en contra de tots els dogmes pressuposats, tinguts per irrefutables. La pintura abstracta, la considerava una deriva del decorativisme. Tanmateix, Dau al Set, Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies s'han imposat --Ferrater els va impugnar, va expressar un dubte: no traïa aquell art el concepte de l'art com a mimesi, el seu propòsit general de representació? Això és fonamental. No hi ha ningú a Espanya, va dir Jaume, que pensi com ell en aquell moment, tampoc després. Les seves preguntes no han estat respostes.

La diguem-ne tercera part de la sessió, que va durar gairebé una hora, és la que sintetitzaré més --una bona part de les seves idees procedien de l'article "Gabriel Ferrater, un llegat que encara batega", publicat al web Política&Prosa, al novembre de 2019. Andreu Jaume va posar èmfasi en la relació amb Jaime Gil de Biedma, molt intensa, quasi diària, abocada a la poesia, entre el 1956 i el 1963, i en les semblances i diferències de la seva poesia. Tots dos, Gil i Ferrater, van establir un marc teòric, força comparable, per bastir la pròpia obra poètica, però tenien tarannàs diferents i van arribar a resultats no coincidents. Volien prosificar la seva literatura, la castellana i la catalana: trobaven que hi havia massa lírica, també en el pensament. Volien restaurar el principi de realitat a la literatura del país (aquella boutade de la carta comercial, després tan simplificada i tergiversada). Es van oposar a la confusió de fons i forma, més enllà dels seus mestres, Guillén i Riba, i van recuperar el que té de fresc, immediat, l'edat mitjana. Volien clarificar l'experiència, diu Jaume, transmetre l'experiència. Va exposar aspectes importants, i per a mi nous, de la poesia de Gil, com ara el gir radical que fa a Poemas póstumos, quan assassina el seu personatge autor. Jaume considera el "Poema inacabat" l'obra mestra de Ferrater, un poema escrupolosament modern, un model de poema llarg.

Tots dos, Gil i Ferrater, van partir de la tradició de la poesia anglesa més realista, més clàssica, una posició que era molt original i arriscada aleshores, quan tots els poetes bevien de la poesia francesa simbolista, postbaudelairiana;  s'hi havien educat i s'hi havien fonamentat, començant per Guillén i Riba. Gil va tenir com a models Eliot i Auden; Ferrater esmenta a la nota de Da nuces pueris Hardy, Frost, Ransom, Graves, Auden. Andreu Jaume va parar atenció a Graves, molt poc llegit i mal llegit al nostre país: Ferrater, en canvi, el llegeix molt bé, i en coneix els assaigs, adopta la seva ginofília. Graves és un dels primers a reivindicar Skelton. A diferència de Ferrater, que és nihilista, molt contemporani, Graves és profundament religiós, espiritual. Ferrater aconsegueix una vigilància de la consciència sobre l'emoció (a la manera de Baudelaire), una poesia a la vegada analítica i emocional.

Jaume va destacar el rigor de les conferències de literatura de Gabriel Ferrater (ara aplegades al llibre titulat Curs de literatura catalana contemporània). Ferrater és el primer a dir que Carner ha omplert molts buits de falta de tradició, que ens ha beneficiat a tots. És el primer a defensar que Riba sempre és intel·ligible. És el primer a argumentar que Foix és un poeta enorme, encara no del tot assimilat, molt potent i modern, un dels grans del segle XX, superior a Pound i també a Riba, comparable a Eliot o Montale o Benn, de reconeixement tardà. Ferrater l'analitza formalment. El que diu Ferrater sobre Foix explica també aspectes de la seva pròpia poesia: l'horror de la guerra, el rebuig a tenir relació amb la societat i el rebuig a l'autoritat paterna, no ser gens sentimental ni deixar-se endur per fantasies, ser-hi sempre als seus versos però sense intimitat. ("Tots hi serem al port amb la Desconeguda", en memòria de Ferrater, va ser el darrer poema escrit per Foix.)

Andreu Jaume va observar que tots els interessos de Ferrater estan interconnectats, són acumulatius: al final hi ha una coherència, ni que sigui perplexa. I per acabar, va postular que els textos teòrics de Gabriel Ferrater constitueixen una tradició extraordinària, amb Jaime Gil de Biedma, Agustín García Calvo i Rafael Sánchez Ferlosio, plena de tasques encara per complir. "Mai acabarem d'agrair-los prou la feina que van fer per normalitzar aquest país.".

***

Tinc algunes objeccions de detall sobre la descripció que Andreu Jaume va fer de la poesia de Ferrater. Però no val la pena discutir-les: són minúcies, i no té solta entrar-hi quan la sessió va ser en general magnífica, amb aportacions brillants. En canvi, hi ha una afirmació feta a la sessió, més central a la qüestió exposada, que voldria rebatre:
  • Jaume va afirmar, potser un parell de vegades, que Ferrater, com a teòric, no va tenir mai mètode, i també que estudiava qualsevol disciplina en què s'endinsés a fons, com si mai ningú l'hagués estudiat abans. No ho veig. Hi pesa massa el component negatiu del tòpic del Ferrater genial. De fet Jaume mateix ens dona la resposta: Ferrater acostuma a apel·lar a la sensatesa, al principi de demostració i prova. Ferrater segueix el mètode científic: contrasta sempre les conseqüències de les teories amb la realitat, amb el que observem, i si la teoria no casa amb la realitat, doncs és un error, per més autoritat que tingui el seu autor o per més bonica que ens sembli la teoria; si no s'aguanta a la realitat, és un error (per això bastants textos de Ferrater utilitzen com a procediment dialèctic la paradoxa i la reducció a l'absurd). I en conseqüència, el que fa, davant de qualsevol disciplina, és sotmetre els dogmes i apriorismes a escrutini i estudiar seriosament els seus cims, els gegants que l'han precedit --a la manera d'aquella frase memorable d'Isaac Newton, escrita en una carta al seu col·lega astrònom Robert Hooke, el 1675: “If I have seen further it is by standing on the shoulders of Giants” (“Si he vist més lluny, és enfilant-me a les espatlles de gegants"). Això és evident a les cartes al seu germà Joan, quan explica l'explosió de la seva febre lingüística, o al primer article de la sèrie "De causis linguae", "Les gramàtiques de Pompeu Fabra", la seva entrada pública en la lingüística. I encara, en el camp de la reflexió crítica, té un gran precursor, Carles Riba, que li proporciona el mètode d'observació, d'anàlisi del detall: Ferrater també tracta de refer l'obra des de dins, plantejant-se quins són els seus gestos constitutius, observant com l'obra imposa els seus límits i les pròpies possibilitats d'explicació, descrivint aquests gestos i límits --aquest plantejament crític explica, de pas, que Ferrater dibuixés i pintés durant l'època que va escriure sobre pintura, per poder comprendre més profundament el procés de creació artística. 
Jaume es va referir a la sessió, ben encertadament, a la importància de la carta "Les dues cultures", publicada el 1965. En copio un fragment:

[...] com ens esbalaeixen i ens fan patir, a ell [Joan Fuster] com a mi, les importants o trivials, tendencioses o càndides, però en tot cas sempre incessants aparicions de la crassa ignorància del literat quant a "l'altre" ordre de cultura, que és simplement el de la distinció entre la veritat i l'error, el del coneixement de la mena de verificació, factual o deductiva, a què cada proposició es pot sotmetre, i a què s'hauria d'haver sotmès abans d'ésser proposada --cosa que generalment hauria volgut dir que no hauria estat proposada. Fuster ha dit molt bé que [...] (de sempre, i no pas d'avui) ciència vol dir pensament i pensament vol dir ciència, i que un extrem d'incultura científica implica la incapacitat per a pensar. De pensar fins i tot sobre temes literaris o artístics." (pàg. 122 de Cartes a l'Helena).

***

Andreu Jaume va destacar a la sessió la ressenya de l'exposició de Joaquim Sunyer amb què, al número de març-abril de 1951, als 28 anys, Gabriel Ferrater va començar la seva presència pública, mitjançant la col·laboració en la revista Laye. Ens va fer veure com era de jove quan va escriure aquell text tan contundent. L'he tornat a llegir (Sobre pintura, pàg. 11-14), en copio el primer paràgraf, que és el paradigma del que considerem una entrada impetuosa i triomfal:

Pintar en Barcelona es llorar. He aquí que Joaquín Sunyer, el más alto pintor que ha tenido Cataluña desde el siglo XIII, ha expuesto, pocas semanas atrás, alguna de las obras de su segura madurez de artista. Pues bien, nadie se ha conmovido. Han sido abiertas las compuertas del silencio, y la exposición Sunyer se ha ido alejando de nosotros mientas las fuerzas vivas de la localidad, que tan difícil se hace distinguir de las muertas, se divertían jugando a tranvías.

Començo pel final: la referència a la històrica vaga de tramvies del 1951 té el to provocador, iconoclasta, dels primers versos d'"In memoriam". Les forces vives de Barcelona no queden gaire ben parades; és clar que les altres queden pitjor: són les forces mortes, que eren ben a la vora, a la direcció de Laye mateix. M'encanta la metàfora "Han sido abiertas las compuertas del silencio", escrita en veu passiva, amb un silenci que un imagina en expansió abassegadora, com l'aigua d'un pantà que acaben d'obrir, una imatge que descriu agudament una de les estratègies principals de qui té el poder per mantenir l'status quo. L'afirmació de la segona frase és rotundíssima, apotegmàtica: Sunyer és el més gran pintor català de tots els temps! Però, ep!, no: és el més gran des de l'època medieval --un programa que retrobarem després a la seva poesia ("La poesia medieval em té com un bon lector, i no li costa gens de persuadir-me. A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo" --atenció als termes més aviat pictòrics utilitzats a continuació-- "una còpia de veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb cordialitat"). Aquella pintura de Sunyer era commovedora; va ser ignorada per la insensibilitat del públic de Barcelona. I és clar, la ressenya comença amb tota una primera andanada contra la mediocritat constant del país, tot al·ludint al famós "Escribir en España es llorar", atribuït a Larra.

(La biografia de Jordi Amat Vèncer la por em fa adonar que hi ha un text publicat uns mesos abans de la primera col·laboració a la revista Laye: la presentació del pintor Josep Maria de Martín, al catàleg d'una seva exposició.) D'altra banda, Amat ha publicat un article que dona context biogràfic i teòric, el fonament d'Ortega, a "Sunyer rodeado de silencio. ¿Vuelta a Taine?".

***

Com que la sessió va ser llarga, Andreu Jaume va respondre el dilluns següent les preguntes que el públic li havia fet arribar, abans de presentar la sessió de Jordi Cornudella. Van precisar entre tots dos que la revista Laye sí que està digitalitzada: es troba al Dipòsit digital de documents de la Universitat Autònoma de Barcelona. (He afegit un enllaç permanent a la revista des de la columna esquerra del blog.)

***

Aprofito a diferents apunts algunes observacions de detall d'Andreu Jaume. La sessió em va donar idees sobre "A través dels temperaments", "El secret", el "Poema inacabat", "Kensington"Da nuces pueris, Teoria dels cossos, Sobre pintura i Cartes a l'Helena. També va citar una frase d'Esther Tusquets que incloc, tot i no ser dita per Ferrater, al recull de frases que li atribueixen.

***

Les sessions posteriors del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència van ser:
Autoretrat de Picasso, exhibit al Museu de Filadèlfia (analitzat a Sobre pintura, pàg. 272-4)
-- 
Apunt revisat el 23 de febrer de 2024

diumenge, 16 de gener del 2022

Cavafis, Ferrater, Riba

¬¬¬¬¬

Sabia que Gabriel Ferrater era una de les persones que li havia descobert Constantinos Cavafis a Carles Riba. En una de les conferències incloses al Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 163-5 (pàg. 115-8 de Papers sobre Carles Riba), Ferrater hi explica que li havia comunicat el seu entusiasme per Cavafis, i que Riba va anar més lluny que ell perquè va començar a estudiar el grec modern i va acabar traduint-lo. Ferrater el llegia en les versions angleses i franceses, i el considerava un dels grans poetes del segle XX, fins al punt que va incloure la versió de Marguerite Yourcenar a la taula cronològica de títols destacats de poesia que tancava, com era habitual en els llibres de la col·lecció "Antologia Catalana", el volum dels seus poemes de Teoria dels cossos. Coneixia també aquell interès de Ferrater per Cavafis per una carta a Carles Riba del 6 de desembre de 1957, inclosa a Cartes a l'Helena, pàg. 117-8. Ignorava, en canvi, la carta al director de Serra d'Or que Ferrater havia escrit arran de la publicació pòstuma de Poemes de Kavafis, de Carles Riba, l'any 1962. Copio el text d'aquella carta, apareguda al número de novembre (precisament al mateix número en què va aparèixer la meravellada ressenya d'Arthur Terry de Da nuces pueris i Menja't una cama):


Els poemes de Kavafis

Sr. Director de Serra d'Or:

Distingit senyor: Ara que s'han publicat els Poemes de Kavafis en la traducció de Carles Riba, potser no deixaran de tenir interès per als lectors de la vostra revista alguns complements que puc donar a la informació continguda en el pròleg del Sr. Triadú.

Sóc justament jo qui, deu fer set anys o sis, vaig fer conèixer a Riba les traduccions de Kavafis que Marguerite Yourcenar havia publicat a les revistes "Mesures" i "Fontaine" (aleshores no havia sortit encara el volum complet). Riba tenia el text original, però, abans de saber si l'interessaria, i poc que entenia el grec modern, no s'havia llançat a desxifrar-lo. Es va entusiasmar de seguida, i es va posar a l'estudi de la llengua.

Les primeres versions de Cavafis que va fer Riba van ser en castellà, d'uns quants poemes d'amor (curiosament, dels que després, pudoris causa, va ometre de la seva selecció catalana) per a una antologia de poesia amatòria que li havia encomanat l'editor Janés.

La versió italiana que, com indica el Sr. Triadú, va manejar Riba és la breu selecció de Filippo Maria Pontani (Constantino Cavafis, Poesie scelte, Milano 1956). Jo en tinc l'exemplar que va ser de Riba i que ell em va donar. En el seu projectat pròleg, volia incloure-hi el Ricordo di Cavafis, per Ungaretti, que encapçala el volumet.

En una carta del 12 de desembre 1957, em deia Riba: "Tinc ja el Cavafi en anglès (...). M'ajuda a endinsar-me en l'original sense cops de diccionari. És tot un cas. He encarregat a en Gili uns llibres de Forster i de Bowra on hi ha comentaris. Em fa goig de veure vençut a la grega, a força de vitalitat, una vitalitat que arriba a ésser feroç, i a força de llum, una llum pura i dura que no admet enganys, el modernisme i la seva sentimental quincalla."

Un punt minúscul, però que potser val la pena assenyalar, és el de la transcripció del nom del poeta grec. En aquesta carta, Riba transliterava C la lletra inicial, i l'abreviació que usava sembla indicar una vacil·lació entre les diferents formes en què ha estat adaptada la desinència.

Molt atentament,

Gabriel Ferrater (Barcelona)

***

Les dues cartes que Carles Riba va escriure a Gabriel Ferrater van ser publicades dins de Cartes de Carles Riba III: 1953-1959, recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola (Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993, 656 pàg.). Són la carta 713, de 21 de novembre de 1957, en què li demana la traducció anglesa de Cavafis, que Ferrater ja li havia ofert, i la carta 717, del 12 de desembre, en què li diu que no li cal, que ja li ha arribat, molt més de pressa que no comptava, la traducció que havia encarregat a Anglaterra. Guardiola precisa que Riba ja coneixia Cavafis gràcies a Julia Iatridi (nota al peu de la carta a Paulina Crusat, de 3 d'octubre de 1956), que li havia enviat el llibre original amb les seves poesies, informació que casa amb el que diu Ferrater a Serra d'or. En una carta commovedora del 7 de març de 1959 Riba li contarà a Iatridi el seu retorn a la Universitat de Barcelona per llegir als estudiants els poemes de Cavafis: "Para mí, Cavafis quedará aso|ciado a una de las emociones más profundas de estos últimos años. Creo que le debo el relato." (pàg. 494-5). (No he pogut consultar el quart volum de l'epistolari de Riba, un apèndix preparat per Guardiola i editat per l'Institut d'Estudis Catalans --que també voldria llegir i que compraré.)

En la carta al director, Gabriel Ferrater esmenta la revista Mesures, on Marguerite Yourcenar va publicar la traducció de 13 poemes de Constantinos Cavafis l'any 1940, i la revista Fontaine, on el 1944 van aparèixer uns quants poemes més traduïts, per Yourcenar i Constantin Dimaras. Joan Ferraté ha explicat que el seu germà va portar aquell número de la revista Mesures quan va tornar de l'exili i que ell mateix va comprar després la revista Fontaine (veg. pàg. 22 de Les poesies de C. P. Cavafis, de Joan Ferraté: Barcelona: Quaderns Crema, 1987). Intueixo que tot això que apunto, ho deu explicar molt bé Jordi Julià en un article --que acabo de trobar-- titulat "L'empremta de Kavafis a la poesia catalana (1960-1985)", dins Som per mirar (III): Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles.

***

En una entrevista de l'any 2023, a propòsit de la biografia Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater, Jordi Amat ha recalcat la importància de Carles Riba com a exemple vital: "El que m’impressiona és l’exemple d’exigència que, a partir del 1955, més o menys, Ferrater va aprendre de Riba: la radicalitat de la literatura com a experiència vital, la consciència que les veritats de la vida es poden buscar a través de la forma literària. No hi ha millor concreció que una lectura que van compartir els últims anys de la vida de Riba: Kavafis.".

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms del conjunt de llibres i textos esparsos de Ferrater, entre els quals he inclòs el buidatge d'aquesta carta.

--
Apunt revisat el 24 de febrer de 2023



divendres, 7 de gener del 2022

Capellas2021

¬¬¬¬¬

Capellas Franco, Lucas. "'Potser hi ha encara una manera de fer bona poesia'. Interpretació de 'Maîtresse de poëte'", dins Anuari de Filologia. Literatures contemporànies [Universitat Pompeu Fabra], 11/2021, pàg. 25-45

Aquest 2022, en el centenari de Ferrater, arribaran moltes lectures detallades dels seus poemes, des del moment que em consten, perquè hi he pogut contribuir, les iniciatives que preparen l'Associació Gabriel Ferrater, de Sant Cugat del Vallès, i la revista Veus baixes: Paper de versos i lletres, a Mallorca. Compto que no seran les úniques aportacions a l'Any Ferrater. De fet, aquest article de Capellas, publicat fa poques setmanes, és ja una contribució remarcable a aquest gruix de noves lectures detallades que espero amb candeletes.

Apunto per començar la meva simpatia per Lucas Capellas. Tracta d'intrepretar un poema de Gabriel Ferrater que presenta dificultats notòries --em fa pensar en aquell article d'Arnau Barios sobre "Babel'" que ens va obrir uns versos que eren ben difícils de desclovar. Capellas ha estat el primer a utilitzar en un article sobre Ferrater la important carta a Helena Valentí de l'11 d'octubre de 1962, recuperada al monogràfic de la revista Reduccions l'any 2019. Ha accedit també a les "Notas sobre la poesía de Josep Carner", un text inèdit de Ferrater de l'any 1958 que més tard va aprofitar en part al pròleg del Nabí, l'any 1971 (crec que Jordi Cornudella s'hi havia referit en alguna entrevista: un text extens, adreçat al públic de llengua castellana, per a alguna revista literària, que confiem a llegir sencer aquest any 2022): 

Todo lo que hace el hombre es poesía, expresión, pero ocurre que es mala poesía, expresión inadecuada. Por esto no nos resolvemos nunca a dejar en paz a nuestro pasado; andamos siempre a vueltas con nuestros actos y nuestras palabras, corrigiendo, retorciendo, mintiendo, soñando en la risible gloria del borrón y cuenta nueva hecernos con nuestra vida como el principiante torpe con su dibujo: mucha más goma de borrar que lápiz, hasta que el papel se horada y hay que tirarlo.

L'article es compon d'una introducció, pàg. 26-31; el text del poema, pàg. 31-32; una mena de paràfrasi dels versos, en què Capellas va fixant-se en els temps verbals i les persones del verb, pàg. 32-34; la interpretació, pàg. 34-43; l'explicació d'un intertext carnerià, pàg. 43-44, i la bibliografia, pàg. 44-45. Tractaré de sintetitzar la introducció i la paràfrasi, i apuntaré algunes de les aportacions principals de Capellas a la interpretació del poema --que té el mèrit de desbrossar-nos nous camins, però de la qual discrepo. 

La introducció exposa la tensió de determinats poemes de Ferrater que són a la vegada mitjà i objecte de la seva observació crítica, del seu qüestionament radical dels nostres excessos de racionalització, que són poesia sobre la pròpia poesia i sobre l'acte d'escriure, que ens insten a mirar més enllà de la literalitat del que diuen i a copsar el que ens és dit al seu través, sense ingenuïtat, sense malfiança: aquell poc de vida autèntica que s'hi hagi recollit. Ferrater es fixa, com si es tractés d'un imperatiu categòric, en l'especificitat de cada experiència, de cada situació. Admira la cordialitat i equanimitat amb què Carner observa les nostres insensateses, ens diu Capellas, però ell és més intransigent, menys idealista.

Fixar-se en les persones del verb i els temps verbals obre el camí a la comprensió i el plaer del poema. El primer quartet adopta la primera persona del plural i inclou un "ara" (vers 2) des del qual, ja vells, jutgem immadura la nostra idea de cadells, que la vida imita l'art. El segon quartet manté la primera persona del plural, però es refereix també a ell i a la noia, a "els versos que ell ha pres d'aquesta noia" (vers 7). Capellas es formula alguns dubtes respecte al tercer quartet: què "s'hi assembla massa?, i a què?; l'angoixa del vers 11, té relació amb el desfici del primer vers? El quart i el cinquè quartets s'encavalquen, i Capellas veu clar que el primer quartet esclareix el nucli anecdòtic al voltant del qual es construeix el poema --compro--, que aquell nosaltres opta per negar que ell xuclés res, si bé els dubtes del lector, ara sobre el mèrit, sobre l'averany, persisteixen. En els tercets, canvia el temps verbal i la persona del verb: el subjecte és ell, un escriptor --Capellas apunta amb sagacitat que el nosaltres també podrien ser els escriptors: una mena de 'nosaltres els escriptors'--, i el temps és el perfet perifràstic. "La més gran dificultat, però, la trobem al final, on [...] trobem una citació que aparentment no té cap mena de lligam amb la resta del poema." (pàg. 34).

Capellas diu que "Maîtresse de poëte" és un poema dubitatiu, sobretot en els primers quatre quartets (pàg. 34). "El poema és un monòleg privat": matisant aquesta afirmació, hi ha més aviat en la primera persona del plural el dialogisme íntim, que sosté tot monòleg, entre el jo líric i la seva consciència. Capellas hi afegeix un altre desdoblament, temporal: "l'ell és el jo (el nosaltres) del passat". -- No compro aquests desdoblaments, que a Capellas li serveixen per explicar-se el vers 8, i que afortunadament no tenen gaires més conseqüències en la seva interpretació, fins a arribar al final de l'article. De fet, Capellas fa algunes observacions noves i penetrants sobre "Maîtresse de poëte", ben assegurades en el text:

  • "Un brut desfici", les paraules inicials, és un començament in medias res, que fa una rima interna amb "ofici" (vers 2). Es tracta d'un possible intertext carnerià, explicat a les pàg. 43-44.
  • Recupera, de Jordi Julià, l'observació que "Quan la vida volia imitar l'art" és una citació que Carles Riba fa d'Oscar Wilde --des del meu punt de vista, aquesta és una de les claus del poema, que Capellas omet i que, d'una manera massa mecànica, el porta a pensar que és una idea estètica valorada negativament.
  • Estic d'acord que el "Però no té remei" amb què comença el segon quartet es refereix a la impossibilitat de deixar enrere la idea que la vida imita l'art, al contrari de la interpretació que havia proposat Núria Perpinyà. No secundo la connotació negativa que Capellas, i també Perpinyà i Julià, assignen a la idea que la vida imita l'art.
  • A propòsit del vers 6, ben vist: "Que la nova mà que s'estreny calqui records significa que tot nou contacte està condemnat a copiar en el paper vegetal del present les formes del passat al qual se superposa [...] La mà (metonímica de la persona) calca records, és a dir, la vida imita l'art." (pàg. 36). És brillant la referència de Capellas a un article de Joan Ferraté, inclòs a Provocacions, en què tradueix un poema esplèndid d'Auden que expressa el mateix.
  • Capellas para atenció a l'adverbi "massa" del vers 9: "Què vol dir que s'hi assembli massa, en excés? S'hi assembla més del que hauria d'assemblar-s'hi?". Potser és que s'escapa d'aquella "ordenació més elemental de la vida", aquella "prossecució del pur fer de la nostra existència" que ha de provar d'expressar la poesia (les paraules precedents entre cometes provenen de la carta de Gabriel Ferrater a Helena Valentí recuperada al monogràfic de Reduccions).
  • El vers 10, aquell "Un ritme despullat", connecta amb les referències al ritme dels versos 1-2. I també lliga amb la frase anterior, amb aquell "no té forma ni lloc de cos".
  • Al vers 11, el pronom "hi" es refereix a la noia --potser sí: la noia, convertida en objecte, i per això no diu "se li assembla" sinó "s'hi assembla". I el que "no té forma / ni lloc de cos" és el ritme.
  • Discrepo que l'adjectiu a l'hemistiqui "Marca del talent dur" (vers 11) atenuï la connotació positiva de "talent".
  • El vers 13, "Pensem que és vil qui deixa vida buida?", es relaciona amb "els versos que ell ha pres d'aquesta noia" (vers 7), diu Capellas, prenent distància de Jordi Julià. "Apel·la al caràcter instrumentalizador de la poesia, que aquí adquireix gairebé una caracterització vampírica o parasitària." (pàg. 38).
  • Constata el gir del discurs de la veu lírica a partir del vers 15, de les paraules "No, tan morals no ho som.".
  • "L' 'estil de creure' del v. 21 és la idiosincràsia d'ell, aquestes fantasies morboses 'que es refusen a confrontar-se amb la realitat' " (pàg. 39).
  • En contrast amb Perpinyà, Capellas no veu en el poema una "suposada inconsciència de la vida que es va filtrant en l'obra" (nota 18).
  • Ens recorda una afirmació de Ferrater, en una entrevista, citada per Jordi Julià (nota 20): "Cuando uno está enamorado observa más, está mucho más atento a lo que es una mujer que cuando no lo está. No. No escribo mejor cuando estoy enamorado. Escribo mejor después del enamoramiento.".
  • La comparació final, als versos 23-25, planteja una síntesi del poema: insisteix, segons Capellas, en l'absurditat del moviment de desplaçament propi de la poesia: "fer versos --o, més exactament, fer, d'ella, poesia-- ha impedit al jo-del-passat viure la vida real de la relació amorosa." (pàg. 40).
  • Ja cap al final de la interpretació, a Capellas li pesen --em sembla-- els detalls que no acaba d'entendre: "L'exercici poètic que és 'Maîtresse de poëte', el progrés poètic de la reflexió sobre els esdeveniments en qüestió, allunyen encara més la possiblitat de comprensió per part de la veu lírica." (pàg. 41). Però no descarrila pas: estic ben d'acord que el poema conté un retret profund al fet de desplaçar el contingut de vida real de relació amb la noia en favor de la poesia (pàg. 40).
  • No compro la interpretació del darrer vers i mig, que "sorgiria del procés de revisió de l'experiència que és el poema fins aquests dos últims versos. Com si 'Maîtresse de poëte', en la seva dubitació, en la seva revisió de l'experiència, consistís en la poetització de la insensata racionalització prèvia a la construcció d'un poema." (pàg. 41).
  • Capellas l'encerta citant sencer el sonet de Thomas Wyatt que comença amb el vers "Whoso list to hunt, I know where is my hind".
  • L'article acaba la interpretació d'una manera travada (abans d'ocupar-se de l'intertext carnerià): " 'Maîtresse de poëte' és, fins a l'últim vers, una racionalització insensata que el poeta (no la veu lírica) treballa des de l'exigència de viure davant d'un mirall, i per això és també, fonamentalment, un dels replecs poètics que sorgeixen d'aquesta crítica radical al fet mateix d'escriure poesia." (pàg. 43). Unes línies més amunt Capellas ha aclarit el sentit de davant d'un mirall: " 'Une vie exemplaire, comme devant un miroir', [es lo que] se proponía Baudelaire como norma ética", va escriure Ferrater.
  • En un moment donat, pàg. 37-38, compara "Maîtresse de poëte" amb "La lliçó" --molt ben vist!

El possible intertext carnerià, explicat a les pàg. 43-44, prové del penúltim poema de La primavera al poblet, "De mal registrar" (pàgina 605, dins la secció "Llunari", de l'edició de Jaume Coll): "L'intertext de Carner aprofundeix el sentit del poema, i hi incorpora una impossibilitat (la impossibilitat de viure i escriure, en relació a aquest viure, com Carner)." (pàg. 44).

Lucas Capellas ens recorda que el mateix any 1966 Helena Valentí, en una carta --de final d'agost (Teoria dels cossos s'havia publicat al juny), i amb la condició de lectora privilegiada--, li havia escrit a Gabriel Ferrater: "Mai més maîtresse de pòete. --Toco fusta".

Fa dies que llegeixo "Maîtresse de poëte".

Foto trobada al twitter de l'autor, @lucascapellas: sembla el mateix grup, des de l'angle oposat, de la coneguda foto de Tunis, el 1966, pel Premi Internacional de Literatura: a l'esquerra de Gabriel Ferrater, Giulio Einaudi

--

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites