¬¬¬¬¬
Meritxell Gené. No diré res de mi. Microscopi, abril de 2023
Avui s'ha estrenat el disc de Meritxell Gené en què ha musicat tretze poemes de Gabriel Ferrater: No diré res de mi. Els mecenes de Verkami ens el vam poder descarregar ahir. L'he escoltat sencer ja tres vegades. Resulta que és una de les grans aportacions de l'Any Ferrater: les cançons s'havien pogut escoltar el 20 de maig de l'any passat al Teatre Auditori de Sant Cugat, dins l'espectacle Ferrater G., que va cloure el Festival Barnasants 2022.
Meritxell Gené s'ha apropiat dels poemes de Ferrater en el millor sentit del concepte d'apropiació: se'ls ha fet seus, sense distorsionar-los, amb fidelitat al poema, a la seva composició particular i als seus ritmes. Això és difícil. Els tretze poemes triats són, per aquest ordre, "Si puc", "Dits", "Joc", "Posseït", "La lliçó", "El ponent excessiu", "A l'inrevés", "Ídols", "La platja", "Xifra", "Cambra de la tardor", "Metrònom" i "Paisatge amb figures". Són poemes més aviat breus, amb una presència notable dels que es componen de versos curts: el més llarg amb diferència de tot el disc és "Metrònom", de 32 versos, pentasíl·labs. Aquestes cançons són petites peces d'orfrebreria, que duren dos o tres minuts.
M'han fascinat la riquesa instrumental i d'arranjaments, les múltiples variacions, la gamma de tonalitats de veu, sempre clara i matisada, al servei del poema cantat. Gené té un gran sentit de les pauses i dels ritmes. Interpreta els poemes amb contenció i sobrietat, ens obre una nova mirada als poemes de Les dones i els dies. Ha resolt magníficament els canvis de to, el moviment intern que tenen els poemes de Ferrater (una de les seves grans qualitats): només cal fixar-se en la manera de dir els darrers versos de "La lliçó". Les lletres repeteixen determinats versos o paraules sempre amb intenció, anant a ressaltar el nucli de sentit del poema: així, "No soc sinó la mà amb què tu palpeges", a "Posseït", o el "de fúria total" de "La platja". És significatiu l'ordre de les cançons dins del disc, començant per "Si puc", en què Gené repeteix el gest humil i apassionat de Ferrater. "A l'inrevés" brilla com a tema central, amb el contrast de la seva composició musical, que oposa l'enumeració de tots els versos i la repetició persistent del vers final: "Diré el que em fuig. No diré res de mi.". La producció de Diré el que em fuig m'ha semblat del tot solvent.
"Cambra de la tardor" és un dels grans poemes de Gabriel Ferrater i s'ha convertit en una joia de cançó de Meritxell Gené. Es desplega lentament, cenyint-se al ritme dels versos del poema, amb pauses posades amb astúcia, repetint versos per donar més força a la sensació del pas del temps dels amants, i resol la dificultat de l'alternança de veus de manera brillant, original, per acumulació, posant en joc la gran consistència de recursos de tot el disc. I encara, la música i els arranjaments són plens d'ecos, de detalls que, a mi almenys, em fan pensar en les cançons dels anys seixanta, suggerint un homenatge a Gabriel Ferrater i Helena Valentí. No em canso d'escoltar-la, en bucle. Hi ha molta passió artística en aquest disc, i una energia continguda a l'abast de pocs intèrprets.
***
Havíem pogut escoltar fins ara, com a primícies, dues de les cançons del disc: "Joc" i "Posseït".
***
No he llegit encara les entrevistes que li han fet a Meritxell Gené:
- La d'Anna Zaera a VilaWeb, publicada ahir al vespre
- La d'Helena Morén Alegret, a Enderrock, publicada aquest matí
- La de l'equip de redacció de Viasona, publicada aquest matí
--
