¬¬¬¬¬
Perelló, Sebastià. "Em toca creure que sé el que dic", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 155-167
Lectura especulativa i valuosa del poema "A l'inrevés", escrita sense ingenuïtat, que té presents les lectures de Dolors Oller, de Pere Ballart, etc. les múltiples al·lusions dels versos. Copio un paràgraf de l'article, a tall d'exemple, unes línies que són com llampecs:
Què és intel·ligible a l’inrevés? Que s’hi desfigura? Amb què s’ha fet el poema? Si tornam a Huckleberry Finn des de la lectura de Hemingway podem treure'n alguna cosa: de Finn, deia l’autor de Men Without Women, prové tota la literatura nord-americana moderna, allò que eren escombraries i que han acabat significant el fons et origo d’una literatura. I Fitzgerald afirmava que l’obra de Twain era el lloc on per primera vegada, i des de la perspectiva de l’Oest, havien mirat enrere. I això, podem afegir, sol esborronar. Per ventura cal pensar l’obra de Ferrater des d’aquest poema fet també de repussalls, escombraries, però que es congria a partir d’allò que s’esfuma. Talment com Finn diu un món que ha desaparegut, una societat i una adolescència, Ferrater també diu el que s’ha esvanit. I no, perquè ens conforma en la pols que ens ha pastat. I diu la postguerra, i la diu des de la felicitat d’un món adolescent, i diu una inconsciència, i diu una nit de gresca, i diu la misèria, la tragèdia i la connivència, i no diu res de mi. Però diu allò que ens fuig. A l’inrevés. Imatge de nosaltres mateixos que ens caça i deixa prou vestigis fins i tot d’allò que no dirà de mi en aquest arsenal d’imatges, aquest àlbum que paradoxalment prové, almenys en part, de la biblioteca. I ja som aquests escapolons de referències que ens multipliquen i ens diuen fins i tot en excés. I el llebrer que salta ara és el de Dame Edith Stiwell, Why not be oneself? That is the whole secret of a successful appearance. If one is a greyhound, why try to look like a Pekingese? I un altre hi llegeix uns versos de The Hound of Heaven, de Francis Thompson, i ara en els lilàs d’abril, ja és Whitman qui compareix: When lilacs last in the door-yard bloom’d, l’elegia que escriu a Lincoln, assassinat l’any 1865, al mes d’abril, el mes en què es produeix la floració del lilàs. Des d’un dels episodis més traumàtics de la vida política nordamericana, fa presència en la ferida contemporània del franquisme? Eliot ve després, d’altra banda, i la ciutat irreal, i l’espectre pertorbador d’allò que fa ombra i ve de la misèria i del coneixement de la mort, just ara precisament que els records són dolços. I aquesta duplicitat del jo que diu a l’inrevés i diu allò que només se sent en la veu larval del lebrel que ha maldormido, d’uns versos de Jaime Gil de Biedma, aquell que sempre camina al seu costat, mon semblable, mon frère. Se escribe desde donde se puede leer, afirma Ricardo Piglia.
El mateix 2012 Miquel Bassols va publicar, al seu blog Desescrits de psicoanàlisi lacaniana, quatre apunts sobre el poema, amb observacions molt suggestives, que --coincidint amb Perelló-- ens confirmen la força del poema.
--