[112] Mädchen

¬¬¬¬¬

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès comença a publicar, el 25 de gener de 2022, coincidint amb l'Any Gabriel Ferrater, la seva iniciativa Apadrina un poema: 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar. El comentari de "Mädchen" de Lola Badia figura entre els 10 primers que han publicat al seu web. En publicaran 2 més cada dimarts.

I el cas és que, llegint Lola Badia, m'han vingut al cap aquells versos del "Poema inacabat" dedicats a Antoni Comas:

I com que tinc molta ignorància

i em cal freqüent auxili, gràcies,

Antoni Comas que de nits

vens al Carioca on bec gin

esmolat, i prens taronjada

i la blancor em treus desclovada

d'un vers clos on se m'han romput

les dents (després somrius confús

que la nou sigui tan mollassa).

Lola Badia comença pel principi, amb la descripció estròfica i l'esquema de les rimes assonants --cal afegir-hi que tots els versos són, maliciosament, masculins. Es fixa en el vers 8, en el desconcertant "contrariu", que l'edició crítica no esmena atribuint a Ferrater la creació d'un nou verb --des del meu punt de vista, la lliçó facilior, com en diu Badia, té solta: "no contradiu l'esperit blanc / cap ironia de cap cos", amb el subjecte posposat (veig que és la lliçó de facto que segueix Carlota Casas). Però enraonant amb Jordi Cornudella em defensa de manera convincent la lliçó i la creació verbal en el context (contra-riu).

Badia constata que els parèntesis, sobretot el primer, als versos 2-9, i el guió del vers 18, alenteixen la lectura amb deliberació. Interpreta que el jo poètic camina per la plana nevada --però el vers 15 ens indica que els vint minuts per una plana nevada d'Alemanya són d'un trajecte en tren, que el jo poètic es fixa en les noies en el moment "que baixen junt amb mi del tren". Ara: Badia ens desclova la nou amb aquesta afirmació sintètica:  "L’associació tòpica de la capa de neu intocada amb allò virginal prefigura la joventut immadura que s’acosta.". 

Badia aprofita a fons una tradició oral, de les classes de Ferrater a l'Autònoma: els versos 16-20 evocarien el "Lieder der Mädchen", de Rilke, dins una sèrie de poemes sobre la feminitat incipient, ensonyats en els jardins primaverals. Sembla que el jo poètic refusa aquesta eglògica simplicitat. L'anàfora dels dos Ara, als versos 19 i 21 (Ara i Ara mateix), ben vista per Badia, indica al lector --des del meu punt de vista-- que l'instant el guanya: no es fixa en els ulls de les noies sinó en les cuixes i els culs que fan evidents els pantalons arrapats (versos 21-24). Les abelles (figura clàssica, idealitzada) del vers 17 fan doncs un gir metafòric, i es converteixen en "mosquetes de sol en eixam", al vers 20. 

Tota la segona meitat del poema, els versos 21-40, és un discurs interior, apunta Badia. La seva interpretació em sembla molt consistent --no té solta intentar resumir-la ni parafrasejar-la--, i és agudíssima la referència final a l'endreça de Jill Jarrell amb què s'obre Les dones i els dies. 

(Continuo llegint el poema. -- Aquestes noies en què s'ha fixat el jo poètic (el "fàcil ésser matinal" del vers 38, ple de vida quasi animal) es convertiran, ho sap prou, en dones, persones, amb l'ànsia de ser individuals, independents. A mi em sembla que els versos 25-28 contenen una al·lusió prou clara, irònica, a Heràclit, que fa ben comprensible la tensió entre l'immanent femení i l'esdevenir personal dels versos 29-30, magistralment recalcada i aprofundida amb l'aparició de la primera persona del plural en els versos 27-34 (nosaltres i elles). El versos finals, 35-40, tornen, crec, a la presència immediata de les noies: "No s'admeten canvis", ep, ara ens estarem de cabòries, perquè no es convertiran pas avui en dones, ni tindran la puresa asexuada d'Eva: ara seran animalons, de sexe incipient, movent-se per la neu.)

La lectura de Lola Badia té a més a més el valor d'imbricar fortament aquest poema dins del conjunt del llibre:

Qui hi vulgui aprofundir que repassi els poemes "El mutilat", "Posseït" o "Tro vos me siatz renduda". També recomano "Sobre la catarsi" per confirmar la lectura que fa Ferrater de "Lieder der Mädchen" de Rilke, i "By Natural Piety" i molts versos del "Poema inacabat" per arrodonir el tractament del motiu de la noia/dona auroral. --jo hi afegiria "Helena", per l'anhel d'experiència que té tota persona jove.

 

***

Al cap de pocs dies de publicar-se el comentari anterior, Núria Perpinyà va impartir la seva lliçó dins del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, a l'Institut d'Humanitats de Barcelona. No em va semblar que tingués present el comentari de Badia, que era ben recent. El poema, de fet, era un dels quatre que li van servir per demostrar la seva tesi que Ferrater era un poeta feminista a començament dels anys seixanta, avançat a les generacions que el seguien per edat. Perpinyà va apuntar que Les dones i els dies acaba amb dos poemes: l'un sobre dones, "Mädchen", i l'altre sobre un home, "Teseu". Va destacar l'article neutre de l'alemany: “das Mädchen”, com si fos un “lo noia” (imaginem-hi un “lo” neutre). Ferrater ens mostra que el gènere és un destorb per veure la persona, l'ànima particular. La descripció anatòmica de les noies del tren és fàcil. Potser si tinguéssim un article neutre, ens veuríem com a persones.

***

Casas2019 , pàg. 182-186 del monogràfic dedicat a Ferrater de la revista Reduccions, havia fet la lectura més detallada que coneixia d'aquest poema, tractant de parafrasejar el sentit dels versos. Badia parteix de la lectura minuciosa de Casas, i crec que en aquest cas la supera.

--
Apunt encetat, malgrat la data de creació, el 10 de desembre de 2019, revisat el 10 de febrer de 2022

[111] S-Bahn

¬¬¬¬¬

El vers en francès de la segona estrofa, “Ara, la noia / qui tant d’eau froide m’a fait boire”, al·ludeix Villon. La frase final és de Poe, d'un pròleg a les narracions Tales of the Grotesque and Arabesque, tot defensant-se de l'acusació de germanisme, en un context que il·lumina el poema "S-Bahn". He donat voltes sobre el sentit de l'al·lusió a Poe en un apunt que vaig titular "Llegir literatura en el paradigma 2.0", voltes que em porten a considerar "S-Bahn" un dels poemes majors de Ferrater. Per cert, l'acusació de germanisme devia ser prou coneguda, des del moment que Jorge Luis Borges s'hi refereix al breu pròleg que va escriure als contes de Poe dins la col·lecció "Biblioteca personal": "Cuando lo llamaron discípulo de los románticos alemanes, contestó: 'El horror no llega de Alemania; llega del alma'." (Obra completa, vol. IV de la 3a edició d'Emecé Editores, pàg. 558).

Comentat per Julià2007, pàg. 116. Pere Ballart també va interpretar que les veus que es fonen en el poema són les dels fatigats viatgers del vagó. Perpinyà1997 ha remarcat que és l'únic poema en què Ferrater experimenta "amb la idea metropolitana de la simultaneïtat calidoscòpica tan pròpia de les avantguardes pictòriques i literàries que trobem al poema «Zone» d’Apollinaire, al The Waste Land d’Eliot, als Cantos de Pound, a l’Ulysses de Joyce, al Berlin Alexanderplatz de Döblin o al Manhattan Transfer de Dos Passos.” (pàg. 219).

Jordi Amat ha explicat que S-Bahn és el nom del tren ràpid metropolità que Ferrater utilitzava per anar d'Hamburg a Reinbek, població veïna on hi ha l'editorial Rowohlt (Vèncer la por, pàg. 263). S'acaba instal·lant en una casa de dispeses del mateix Reinbek per gastar menys.

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb dues correccions en aquest poema. El vers 48 --el marco amb cursiva-- deia "I tu, tu el meu serpent, tu el meu orgull, / m'has deixat a mig fer. No hem anat / junts a Amsterdam." en comptes de "m'has deixat a mig fer. No haurem anat", amb una síl·laba més per fer el decasíl·lab. Els versos 64-65 deien " '[...] / Les ungles i els cabells et van creixent. / Ja ni tan sols tu que em tornessis. Ja / ni tan sols tu. Ni els vidres trossejats / no feriran el cos viscós, el llimac gris.' "recullen més llum que ningú, a les mans / de cera que no es fon, plàcida." en comptes de "I ja ni tu que em tornessis. Ja / ni tu. Ni els vidres trossejats".

Apunt revisat el 26 d'octubre de 2022

--

[107] Cançó del gosar poder

¬¬¬¬¬

La "Cançó del gosar poder" és el poema que va recitar, esplèndidament, el mateix Gabriel Ferrater al Festival de Poesia Catalana del Price, en un acte memorable, en què les referències finals al general i a la guerra del Vietnam van fer esclatar el públic. Qui hagi vist el vídeo farà bé, de totes maneres, de rellegir la pàgina 503 de Papers, cartes, paraules, que inclou la irònica i brillantíssima resposta de Ferrater a una enquesta sobre el Festival. El Festival va tenir lloc el 25 d'abril de 1970, en un moment de màxima oposició als campus dels Estats Units a la guerra del Vietnam, que s'acabava d'estendre a Cambodja (les fortes protestes van culminar al cap de pocs dies amb quatre estudiants morts a la Kent State University), Veig avui que la referència expressa a les guerres del sud del vers final havia guanyat plena actualitat aquells dies, i entenc per què Ferrater va triar recitar la "Cançó del gosar poder".

• Carles Ribera ha publicat un detallat article sobre el Festival del Price, "Pesos pesants", al setmanari La República
• Jordi Nopca ha recordat també el Festival al suplement de llibres del diari Ara, "Ara llegim", en el cinquantè aniversari, amb una peça seva, "Mig segle del 'Price dels poetes', un recital emblemàtic", i una de Manuel Guerrero, "El poder de la poesia" (l'enllaç anterior reprodueix les dues peces), més una entrevista seva a Pere Portabella.
• El director Pere Portabella va filmar una part del recital clandestinament i va fer-ne un documental. Va titular-lo Poetes catalans (dura 26 minuts).
• Ona Balló ha recordat el Festival, i la seva reedició al cap de 20 anys i la que es prepara ara, i el documental de Portabella en un article a Núvol titulat "Poetes del Price i primeres vegades".
• L'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme publica "Tres 25 d'abril", en record de l'alliberament partisà d'Itàlia, del Festival del Price i de la Revolució dels Clavells.
• Tot plegat ha quedat recollit en una bona pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes, molt activa a recordar l'efemèride amb el seu compte de twitter @lletres.
• Pere Gimferrer havia dit, en el simposi de 1997, que: "La forma en què Gabriel Ferrater llegia aquest poema [en el vídeo] no és la forma en què es llegeix un poema sobre el Vietnam ni la forma en què es llegeix un poema sobre els verbs modals catalans, és una altra cosa." (pàg. 365 del llibre que aplega les ponències del simposi). El posa com a exemple dels poemes que semblen tractar d'una cosa i tracten d'una altra.

***

El poema és una de les tres cançons de Ferrater, juntament amb "Cançó idiota" i "Cançó de bressol" --no crec que la denominació sigui accidental, més recordant l'article sobre Blake inclòs a Escritores en tres lenguas (pàg. 166-7).

***

Les afirmacions del poema són iròniques, com a "Societas Pandari". Li ha passat per alt a molta gent; per exemple, a Josep Lluís Carod-Rovira, quan va citar en una conferència, el 4 de novembre de 2009, el vers "Gosa poder ser fort i no t’aturis!" per proclamar que pensava continuar en la política: "Jo no penso aturar-me. Sé que vosaltres, tampoc. Comença el compte enrere cap a la llibertat, la dignitat i la prosperitat". La tendència a citar el vers anterior oblidant-ne el context i aquesta ironia, prou evident, ja havien estat destacats per Jaume Subirana en un apunt del seu bloc Flux que contrastava l'exercici sobre els verbs modals amb un suggerent passatge de Valéry --amb una referència a les idees com a ídols que també pot tenir suc. I valdria més que recordéssim que la ironia s'intensifica definitivament en la darrera estrofa, la del Vietnam, i els versos finals, "Si tens napalm per sembrar camps del nord, / gosa poder perdre guerres del Sud.", que posa en evidència el cinisme militar.

• El cinisme burgès de la segona estrofa té un to semblant al que veiem en la carta, rescatada per Jordi Cornudella i publicada per Jordi Amat, que Gabriel Ferrater escriu a Helena Valentí, que era fora, a la universitat de Durham, per explicar-li la corrupció que va imperar en la distribució dels ajuts públics assignats a pal·liar la riuada del Vallès de l'any 1962.

***

Sobre literatura, pàg. 201, inclou una referència a August i Virgili, esmentats a la tercera estrofa (a propòsit del paper de Max Brod com a marmessor literari de Franz Kafka). La relació contrasta en tot cas amb l'ordre del jove August i de Marc Antoni de fer degollar Ciceró, que, per oposició a Marc Antoni, havia sostingut a August al començament de la seva batalla per accedir al poder. -- Tinc una nota que diu: "Horaci va fer observacions meravelloses i sàtires terribles sobre els anys de Cèsar August i de Mecenes". Ja tinc feina: caldrà comprovar-ho.

***

Tothom recorda la nota preliminar als poemes de Les dones i els dies: "L'autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. Així, per exemple, [...] la 'Cançó del gosar poder' (pàgina 193) és un exercici sobre els verbs modals catalans.". La Càtedra Màrius Torres reprodueix l'agenda de Ferrater de 1966, plena d'anotacions sobre bibliografia i observacions lingüístiques, amb una llista de combinacions dels verbs modals, el 17 d'abril, que sembla que consideri agramatical la combinació gosar poder. -- I, alça!, una segona sorpresa, el 27 de desembre, conté la quarta estrofa del poema. El 28 de desembre conté una primera redacció, cinc versos, de la segona estrofa, dels quals el darrer va perdurar com a tercer vers de l'estrofa final, i un primer esquema del poema en set elements: "Ser home / Ser jove / Ser vell / Ser Octavi / Ser burgès / No ser savi / Ser Westmoreland" --la darrera es refereix al general nord-americà Westmoreland, que a la guerra del Vietnam va guanyar totes les batalles i va utilitzar la tàctica del desgast contra els vietnamites. Una línia vertical amb un interrogant uneix "Ser jove" i "Ser Octavi", que entenc que es van condensar finalment en la tercera estrofa. En la versió definitiva, el poema té cinc estrofes, que correspondrien a l'esquema Ser home (i vell, ja que pensa a testar) / Ser burgès / Ser (el jove) Octavi / No ser savi / Ser Westmoreland. Al costat, les anotacions del 29 de desembre contenen el segon i el tercer versos de l'estrofa d'Octavi, i la meitat del cinquè i el sisè i darrer, més una primera versió dels tres darrers versos del poema, dels quals Ferrater va reescriure, per millorar-lo, el penúltim.

Disposem d'algunes variants dels poemes de Ferrater, que sorgeixen quan el poeta corregeix els originals, o les galerades o les paginades. També alguns poemes de Les dones i els dies han estat llimats en un detall o altre des de la versió primera de Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos --l'edició crítica de Jordi Cornudella consigna aquests canvis de manera clara i exhaustiva. Ara: aquestes anotacions de l'agenda de 1966 deuen ser la mostra més detallada dels processos que Ferrater podia utilitzar per a la composició d'un poema. 

***

M'adono d'un detall que m'havia passat per alt fins ara. Totes cinc estrofes contenen referències o al·lusions a la guerra: la primera, en el vers final, "Si et sobren fills, avia'ls una guerra"; la tercera, a les guerres que van seguir l'assassinat de Cèsar i la consolidació d'Octavi August com a emperador --Cornudella ha apuntat a la guerra entre generacions, sobretot literària: els joves han de poder gosar degollar Ciceró, una mena d' "escanyeu la retòrica, torceu-li el coll", és a dir, la liquidació de la generació literària precedent, una guerra generacional--; la quarta, en el penúltim vers, "els has perdut una bruta batalla"; la cinquena no requereix cap comentari. I la segona? Pel darrer vers, "Gosa poder tenir enemics a sou", que al·ludeix a les conseqüències de la guerra civil, havia apuntat jo --però em persuadeix en aquest cas el que en diu Cornudella: és una al·lusió a la guerra de classes, en una estrofa en què hi ha l'al·lusió a la idea marxista que la religió és l'opi del poble.

La publicació de les conferències de Ferrater sobre Ruyra, Albert i Pla, en el volum Tres prosistes, ens ha permès conèixer una reflexió que s'aplica de ple al poema: (pàg. 48):

"[...] aquesta societat tradicional [la de Ruyra] tenia una coneixença completament bàsica de les capacitats de maldat, de violència, de desordre, que formen part de la natura humana. És a dir, que un es troba sempre (per exemple, llegint les revistes dels intel·lectuals, dels intel·lectuals urbans, com he dit) que són gent que es queden sorpresos davant de coses tan evidents, tan elementals com, per exemple, el fet que el poder polític és realment poder, poder cru i poder nu.

"Per exemple, llegint ara les revistes nord-americanes, que estan obsessionades, les revistes intel·lectauals, per la lluita contra la guerra del Vietnam, hi ha dos elements. Un, les ganes d'acabar amb la guerra del Vietnam, cosa que és molt respectable i tots hi estem d'acord. Però, per altra banda, hi ha un element que de vegades a un el desconcerta, que és la sorpresa, el fet que els vinguin de nou que els polítics són polítics i fan guerres del Vietnam i les han fet sempre i les faran sempre."

El leitmotiv de la guerra casa amb un detall de l'exercici sobre els verbs modals catalans que és aquest poema. Ferrater escriu el poema amb un gran predomini dels imperatius i amb anàfores reiterades (que donen al poema un to quasi propagandístic). Els gosa poder podrien ser senzillament gosa, sense el poder: gosa ser fort, gosa donar, gosa tenir, etc. La presència del verb poder és part de l'exercici i és també un afegit de matís, també emfàtic, deliberat, que ens recorda que el poder, el voler poder, és al darrere de totes les guerres.

***

Exposats tots els detalls anteriors, la sessió de Jordi Cornudella dins del curs Gabriel Ferrater: L'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats a començament de l'any del centenari, va incloure algunes perles com el comentari d'aquest poema. Des del meu punt de vista, va aclarir-ne alguns detalls que porten a la comprensió quasi completa del poema, una comprensió que, almenys a mi, no fa sinó augmentar-me la fascinació com a lector per la seva meravella difícil d'exhaurir. Per ajudar-nos a llegir millor el poema, Cornudella va destacar com a element compositiu la repetició que es produeix dins de cada estrofa: el testament (v. 3) i el testat (v. 5); la feina i el sou; Virgili i Octavi; Alfons el Savi i els més savis que vindran; les batalles i les guerres de sud. Cada estrofa s'adreça a una persona diferent, els vocatius canvien. Però el to és sempre sarcàstic: qui parla no és pas el jo líric, sinó que el text entoma veus socials, que dibuixen amb les seves exhortacions la ideologia que va circulant pel món. Acaba de manera rotunda, amb un epifonema, com molts dels poemes de Les dones i els dies. Més avall aprofito una referència de Cornudella a "Les gramàtiques de Pompeu Fabra", el primer article de Ferrater a la seva sèrie "De causis linguae" a la revista Serra d'or.

A la quarta estrofa, Cornudella explica que el "barbat Alfons" és un atribut positiu, la barba era un senyal de virilitat i honra (el Mío Cid, de "barba tan complida”). L'Alfons de l'estrofa és Alfons X el Savi, que es volia nomenar imperator hispaniae, que no era cosí d’un sant sinó fill (Sant Ferran, però cosí volia dir parent en aquella època!, i segurament hi ha ironia en el detall). Aleshores, la bruta batalla, és clar, és la batalla d’Algesires, on els musulmans van degollar tot l’exèrcit castellà vençut. Jordi Rubió i Balaguer, a Vida española en la época gòtica, per exemple, insinua que era mal rei: savi però amb incapacitat política. Has perdut la batalla als historiadors.

***

L'exercici sobre els verbs modals catalans, a partir d'un estudi d'Émile Benveniste sobre els modals francesos, apareix en els minuts 54:00-59:15 de la seva conferència en el centenari de Pompeu Fabra, document recuperat per la fonoteca de la Càtedra Pompeu Fabra. Hi compara, a les gramàtiques de 1912, 1918 i la pòstuma, les llistes de verbs que, quan regeixen infinitiu, admeten una concordança del seu participi amb el terme que és objecte de l'infinitiu. Observa que la llista de 1912 és d'observació quasi estadística, que la de 1918 té l'inconvenient del caràcter prescriptiu d'aquella gramàtica, i que Fabra recupera, en la llista de la gramàtica publicada pòstumament el 1956, la seva condició de lingüista per donar una llista de verbs més o menys modals (poder, voler, deure, gosar), amb el benentès que són una qüestió espinosa en les llengües romàniques, atès que no sabem que és la modalització d`'un modal. I aleshores, imagina combinacions entre poder, deure i gosar: dec gosar, puc gosar, puc deure, goso deure, dec poder, goso poder. Aquesta darrera la considera no viable per motius semàntics, no formals, perquè goso poder no fa sentit.

Jordi Cornudella ha recordat que l'any 1968 va ser el centenari del naixement de Pompeu Fabra: Gabriel Ferrater hi va participar amb conferències, feina de divulgació i els seus articles a Serra d'or de la sèrie “De causis linguae”. El primer, “Les gramàtiques de Pompeu Fabra” (Sobre el llenguatge, pàg. 3-12),  

una reivindicació de Fabra d'una agudesa poques vegades igualada, que ara torno a llegir, reflexiona, gairebé a la conclusió (pàg. 10-12), sobre els verbs modals. Cornudella té raó d'esmentar l'article. Hi podem veure clarament que el que diu la nota inicial de Les dones i els dies, que la "Cançó del gosar poder" és un exercici sobre els verbs modals catalans, conté una gran veritat:

[...] que a les llengües romàniques és impossible de delimitar formalment una categoria dels verbs modals, i que en aquest punt no es debat sinó la pura forma (la concordança és un procediment formal, no pas semàntic [parèntesi que es refereix a l'inici de la seva argumentació, una pàgina abans, i que és important]). En anglès, can, may, will, shall, must són clarament anòmals, i sobretot no tenen infinitiu, és a dir que no es poden superposar l'un a l'altre (què podria ésser la modalització d'un modal?). Quant a les llengües romàniques, però, un indici fort de la impossibilitat ens el dóna una desconcertant badada del més gran lingüista d'avui, Émile Benveniste. En un curs recent al Collège de France, Benveniste conserva només dos modals francesos, pouvoir i devoir. Sembla (el curs no ha estat publicat, i només en tinc referències de segona mà) que el raonament és el següent: perquè pugui tenir una opció a ésser dit modal, un verb ha d'ésser evidentment tal que, si governa un infinitiu, el subjecte del modal sigui forçosament també subjecte de l'infinitiu. Ara, pouvoir i devoir satisfan una condició suplementària: no poden governar cap forma verbal que no sigui un infinitiu (cap completiva, per exemple: no és viable cap combinació com je dois que | j'y aille). Però la badada és òbvia: Benveniste ha oblidat oser, que té un règim anàleg al de pouvoir i devoir, i l'ha oblidat perquè semànticament no es veu gens clar que "gosar" sigui una modalitat. On Benveniste no se n'ha sortit, val més que ho deixem córrer. (pàg. 11-12)

Per rematar, observem la llista de verbs de la "Cançó del gosar poder":

gosar poder --al títol, l'encavalcament de modals impossible en anglès

Gosa poder ser

gosa poder ser

Gosa poder que no t'agradi massa --una completiva!, el que no pot fer el francès

Gosa poder donar

Gosa poder tenir

Gosa poder fer-te --aquest poder fer-te, reflexiu, té punta

gosa poder degollar

que han gosat poder-se-la fer seva --ús no imperatiu i amb sintaxi col·loquial (que + la)

una pàtria gosa posar --ús no imperatiu, l'únic cas sense el verb poder

No gosis, no, poder perdre --un no emfàtic entre els dos modals!

gosa poder perdre

***

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès ha començat a publicar la seva iniciativa Apadrina un poema: 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar. El comentari de la "Cançó del gosar poder" d'Albert Roig va aparèixer cap a final de gener començament de febrer. En publiquen 2 de nous cada setmana. Roig intenta llargament comentar aquest poema. Al darrer paràgraf, sembla que s'hi posarà, al final. Però no se'n surt.

***

Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica la versió alemanya i espanyola del poema: "Das Lied vom wagen-können", de Johannes Hösle i Antoni Pous, i "Canción del atreverse a poder", de José María Valverde.

***

Silvie Rothkovic, Maria Callís, Marc Romera, Sebastià Alzamora, Jaume Coll Mariné, Xènia Dyakonova, Guillem Gavaldà, Blanca Llum Vidal i Josep Pedrals han recitat el poema, dins del Festival nacional de poesia a Sant Cugat, al claustre del monestir. El canal de l'Ajuntament de Sant Cugat a YouTube inclou la llista de vídeos Festival nacional de poesia Sant Cugat 2021, en què tots nou poetes reciten un poema de Ferrater cadascun (llista començada amb la "Cançó del gosar poder", de la qual cadascun recita uns pocs versos) i poemes seus. La càmera i la realització són de Matilda Vidal de Llobatera, amb muntatge de Lluís Llebot.

L'ha musicat Joan Artigas Arpal. Va cantar la cançó l'any 2017, en el marc de la Fira Litterarum.

Agenda de 1966

Apunt revisat el 3 de juny de 2024

--

[106] Aniversari

¬¬¬¬¬

El poema deu ser dels de lectura més senzilla de Gabriel Ferrater. El copsem sense dificultats ni equívocs. Però no és pas un poema anodí, simple. Enric Iborra --en un apunt del seu blog La serp blanca, publicat abans que jo encetés aquest que ara llegeixes-- ja va fer-ne una interpretació magnífica, fa un parell d'anys llargs, i la va deixar, com un obsequi, apuntant l'adreça de l'apunt en un comentari que trobaràs al final d'aquestes línies. Lleugerament refet, l'apunt s'inclou al seu llibre La literatura recordada: 101 contrapunts de lectures, pàg. 193-196. El contrapunt 61 comença així: "Em ressonen sovint en la memòria alguns dels poemes de Gabriel Ferrater. Un dels que no se me'n va del cap és 'Aniversari'. És un poema molt breu, de només vuit versos, i m'agrada especialment per la seua concisió i intensitat, per la imaginació i precisió de les imatges, pel seu caràcter d'observació moral --és a dir, intel·ligent--, pel refús a l'efusió lírica i sentimental". Enric Iborra el posa en relació també amb "Floral". El text també va ser publicat al número 6 de la revista El funàmbul, un notable monogràfic dedicat a W. G. Sebald, publicat a l'estiu de 2015. Encara ha tornat a "Aniversari" per l'Any Ferrater, escrivint un comentari per a Apadrina un poema, la iniciativa de l'Associació Gabirel Ferrater de Sant Cugat del Vallès. -- Mentre no l'hi publicaven, La serp blanca va incloure la nova lectura d'un dels seus poemes preferits de Les dones i els dies. El comentari d'Enric Iborra a Apadrina un poema es va publicar finalment al juny de l'any 2023.

També hi ha dins Apadrina un poema un comentari d'Esther Xargay, publicat més tard, el 12 de desembre de 2023. Xargay considera que els poemes de Ferrater admeten sovint una lectura en clau artística, des del moment que s'hi reflecteixen conceptes estètics i s'hi utilitzen tècniques pictòriques. Així: 

El poema «Aniversari» em recorda la tècnica artística del clarobscur, s’hi potencia la perspectiva conceptual, amb el joc de contrastos entre la llum i l’ombra i també amb diferents nivells de temps (carboneres / encenalls – oblit / memòria). Són vuit versos intensos que conformen una construcció dramàtica, ferma i obstinada, entallada de finestres que s’obren en dos sentits, l’intern i l’extern, sobre ell mateix i amb vistes al tribut que implica haver d’ésser en el món, amb tot el que aquesta responsabilitat suposa. 

***

Provo ara una via d'exploració suplementària del poema, a partir d'una intuïció de detall. La personificació dels anys, el "jeu" del segon vers, m'ha fet pensar en aquell poema que Carles Riba va escriure quan li van regalar la casa a Cadaqués, pel seixantè aniversari. El contingut, la reflexió sobre el pas del temps i els records i la dificultat de mantenir la pròpia identitat, és homòleg, i la referència a les desenes dels anys en un aniversari són també una coincidència. Més: Ferrater havia comentat aquell poema en les seves conferències sobre Riba. En contra de la meva hipòtesi: els motius de la imaginació utilitzats no tenen cap relació, fora de la poderosa personificació dels anys. 

Si el poema d'agraïment de Riba és límpid dins la seva poesia, encara ho és més "Aniversari", i d'una manera alliçonadora. Té la virtut d'expressar una qüestió complexa, i central en la poesia de Ferrater, al voltant de tres paraules concretes que no es refereixen als objectes d'aquest món, que representen una certa abstracció conceptual: memòria, oblit i inquietud. Hi reïx mitjançant la personificació, utilitzada sistemàticament, amb la marmanyera memòria mentidera i el drapaire mut (l'oblit), i amb la cossificació --lletja paraula-- del caliu d'inquietud. Les imatges i el seu tractament imaginatiu són consistents del principi al final --el temps passat comparat amb el munt de fusta de les carboneres, els encenalls i la subalternitat inherent als personatges que hi habiten. 

La combinació de les imatges de Ferrater de la memòria i l'oblit, molt efectiva, es contraposa --si seguim la idea de les conferències de Ferrater--, a les dificultats amb què havia topat Riba quan, a les Estances, forçava les paraules de la llengua més enllà del sentit que aquestes paraules ens poden arribar a proporcionar en català, tractant d'acostar-se al sentit que ens haurien hagut de consolidar segles d'una normalitat literària que ens ha estat negada. Hi ha una afinitat profunda entre els dos poemes: l'èxit dels recursos imaginatius del poema de Riba "Dins la nit, els meus anys" és molt semblant al d'"Aniversari". 

***

Pel que fa a altres fonts, dues de les tres que apunta Narcís Garolera en la seva nota sobre "Aniversari", publicada al número 121 de la revista Els marges, a la primavera de 2020, són més versemblants i menys arriscades que la meva hipòtesi sobre el poema de Riba. Caldrà observar-les en detall.

En primer lloc, Garolera es fixa en "Quaranta-un anys", poema xinès de Po Txiu-I, versionat per Josep Carner, inclòs a Poesia, dins la secció "Lluna i llanterna (represa de temes xinesos)":

QUARANTA-UN ANYS

Ja l'ull pacífic de l'estany s'esgota;

travessa els finestrons, apaivagada,

la llum del sol, com encantada: els vents

de la tardor mouen ventalls plaents.

Maragda i or, a mitja defallença,

fulgura, tota gràcia, l'acàcia;

mentre al llindar de son estiu eixut

l'ombra d'un home solitari acut.

Quina meravella! Com podia no recordar Ferrater aquesta versió de Carner en el moment d'escriure "Aniversari"? Hi ha, com indica Garolera, el motiu comú dels quaranta-un anys, els vuit versos, l'alternança de versos masculins i femenins. La font sembla indiscutible. Hi podríem afegir la rima en -ut, i fins i tot l'home solitari, que escau al narrador que imaginem a "Aniversari", i, per què no?, la inquietud que presagien el vent que mou els ventalls i l'ombra. 

També sembla clara la relació amb la segona font proposada per Garolera, "Le testament", de Villon, si més no amb el primer vers d'aquest seu poema més famós (un vers que s'acostuma a considerar al seu torn un eco del primer vers, després de la introducció, del Roman de la Rose: "En l'an vingtieme de mon aage"). Garolera esmenta la coincidència de l'octosíl·lab i dels vuit versos de l'estrofa, i hi ha encara el contingut, amb la reflexió punyent de "Le testament" sobre el pas del temps:

En l’an trentiesme de mon eage,

Que toutes mes hontes j’eu beues,

Ne du tout fol, ne du tout sage.

Nonobstant maintes peines eues,

Lesquelles j’ay toutes receues

Soubz la main Thibault d’Aussigny.

S’evesque il est, seignant les rues,

Qu’il soit le mien je le regny !

Gabriel Ferrater tenia en alta consideració François Villon: és un dels quatre medievals que esmenta a la nota final de Da nuces pueris: "A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo una còpia de veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb cordialitat, que no em deixa enyorar les grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en ondulació.". L'havia llegit des de l'adolescència (vegeu l'Àlbum Ferrater, pàg. 40). El monogràfic sobre Ferrater de la revista Reduccions ens recuperava un text sobre Ausiàs March, en què exposa que, per a la poesia, el segle XV és una època d'escassa vitalitat, entre els esplèndids segles XIV i XVI, fora d'alguns poetes aïllats, com March, Villon, Henryson i Dunbar. Finalment, els afegits de Ferrater a la Historia de la literatura universal, d'Erwin Laaths, publicada el 1967 per Editorial Labor, inclouen un text notable sobre March, que acaba amb aquestes paraules: "para encontrar nombres dignos de parangonarse con él, hay que recurrir forzosamente al mejor Dante de la Comedia, al mejor Villon del Testament, y éste es sin duda el más grande de los elogios que pueden hacerse del gran poeta valenciano.".

No compro, en canvi, la tercera font proposada per Narcís Garolera, que parteix no pas de l'original sinó de la traducció de Joaquim Mallafrè de l'oceànic Ulisses de James Joyce (el fragment adduït per Garolera es troba a la pàgina 644 de l'edició dins la col·lecció "La Butxaca", de l'any 2013): 

Tanmateix Bloom [...] estava més aviat sorprès de llurs records perque en nou de cada deu casos es tractava de foc d'encenalls i no un ni dos sinó a milers, i després, l'oblit complet perquè ja feia els seus bons vint anys.

All the same Bloom [...] was rather surprised at their memories for in nine cases out of ten it was a case of tarbarrels and not singly but in their thousands and then complete oblivion because it was twenty odd years.

On Joyce escriu "it was a case of tarbarrels", que fa referència a una tradició local consistent a bellugar botes plenes de quitrà encès, Mallafrè adapta l'original amb traça: "es tractava de foc d'encenalls". Però aquests encenalls que Garolera relaciona amb "Aniversari" no són pas al text original que Ferrater devia llegir, no són de Joyce. (Sí que hi ha una al·lusió significativa a Joyce, a la narració final de Dublinesos, al poema "Neu", apuntada per Jordi Julià.)

***

Ferrater sempre ens porta un pas més enllà: amb el llibre obert, els poemes guanyen matisos i complexitat amb el poema amb què s'acaren. "Aniversari" apareix, significativament, a continuació d'"El lector", amb la reflexió sobre els records incerts. Llegim-los seguits: el record, l'oblit i la ficció que és tota literatura i la necessitat de mentir-nos sobre el propi passat.

***

Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". Llegeix el poema Joan Tres. Comenta, seguint la nota de Jordi Cornudella a la seva edició crítica de Les dones i els dies, que escriu el poema a Londres, el 1963 (no pas el 1968), quan fa 41 anys. També l'ha llegit Mariona Casanovas.

Gabriel Ferrater i Helena Valentí a Londres,
on van estar junts de mitjan abril al juliol de l'any 1963, quan ell va fer 41 anys.

--
Apunt encetat, malgrat la data, el 8 de desembre de 2015, revisat el 19 de juny de 2024

[105] El lector

¬¬¬¬¬

"Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten." Joan Fuster

Apunt dedicat a Joan Manuel Pérez Pinya, encetat el dia que rebo des de Mallorca el formidable obsequi dels primers poemes publicats per Ferrater a Cuadernos Hispanoamericanos i Papeles de Son Armadans i dos llibres sucosos, una versió italiana de poemes de Les dones i els dies i un estudi de Pere Rovira sobre la poesia de Jaime Gil de Biedma

El poema tenia una interpretació senzilla, potser massa òbvia pel que constato ara, fins que Jordi Amat va publicar el 20 d'abril de 2011 a La Vanguardia el molt notable article "Los Ferraté, la familia y los días", amb diverses xafarderies que van propiciar-ne una nova lectura. En concret, el primer paràgraf de la secció titulada "Hermanos conciliables" deia el següent:

Uno de los últimos poemas de Les dones i els dies es El lector. Su tema específico es explicar la compañía que al poeta le ha hecho un cortapapeles, el objeto que durante veinte años le había permitido abrir miles de páginas. Mi amigo Manel Martos me cuenta que aquel verso repetido indignaba resignadamente a Juan Ferraté (“me cago'n cony”, tronaba, con uno de sus exabruptos más habituales). “I no recordo qui me'l va donar.” Era él, su hermano, quien se lo había dado. La anécdota vale para introducir su relación. “De petits i d'adolescents no ens enteníem de cap manera”, le dijo Gabriel a Baltasar Porcel en una entrevista, “va ésser ja de grans que ens vam fer amics, que hem lligat.”.

L'anècdota anterior em va portar a rellegir el poema i a aprofitar un intercanvi de missatges amb Joan Manuel Pérez i Pinya per plantejar-ne una nova interpretació. Copio els fragments dels nostres missatges que hi fan referència:

• [EB] Em va sorprendre que a Joan Ferraté no li fes més aviat gràcia l'anècdota del tallapapers a "El lector". Trobo que la implicació personal el va fer badar. Els versos finals diuen "I no recordo qui me'l va donar. [amb una reiteració que no hauria calgut altrament] / No sé mentir-me un record més, alguna mà." Com li devia passar per alt que el context i el darrer vers conviden a pensar que l'escriptor Ferrater recordava prou bé qui l'hi havia donat, que mentia en el penúltim vers, per preparar un final patètic de reconeixement? No ho veus així?
• [JMPP] Em sembla que, sabuda l'anècdota, precisament ara el poema arrodoneix la lectura en favor de la veritat: ves si GF coneixia perfectament la mà generosa. Coincidesc, idò.
• [EB] Ara t'ho puc confessar: vaig proposar-te d'entrada la interpretació d'"El lector" amb dubtes, per provocar-te, per veure què me'n deies, trobant que en forçava el sentit, només que, a mesura que t'escrivia, veia que la nova lectura intuïda no era pas descabellada. Celebro que et convenci.
• [JMPP] Esquer providencial, idò: no sé ben bé quan ho parlava amb un amic i no ho veia ell tan clar (d'això ja fa anys i panys); ara, per més que insisteixi a mirar-me'l amb altres ulls, el final del poema se'm clava exacte amb la clau d'aquesta intuïció teva. Ja n'has fet l'apunt al "Fres"?

***

"A real book is not one that we read, but one that reads us" W. H. Auden

L'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies consigna que "a la còpia del Fons Valentí el poema està datat: 15.11.62.". És un mes més tard de la important carta de Gabriel Ferrater a Helena Valentí, llavors a la Universitat de Durham, que el mateix Cornudella ha recuperat al recent monogràfic de la revista Reduccions. I és "vint anys" (vers 6) després de la tornada de Gabriel Ferrater a Reus, des de l'exili, separant-se de la seva família, i del seu germà, el darrer dia de l'any 1941. És un poema que havia d'incloure's a Teoria dels cossos, però Gabriel Ferrater el va suprimir en la correcció de galerades --la correspondència, tan amical, entre els germans Ferraté(r) publicada a Papers, cartes, paraules comença l'any 1966.

Un amic de passejades em feia veure l'altre dia, en la correspondència digital d'aquests dies de confinament, que el tallapapers és una metonímia del lector --el lector sols esmentat en el títol i present en el jo que ens parla. És una metonímia que s'estira per tot el poema, en què les vicissituds del tallapapers es corresponen amb els fets de la vida del lector, de records incerts, d'home que ha patit els cops de l'atzar, que s'ha gairebé perdut a les nits llargues dels bars, que ha obert milers de pàgines i ha parlat amb milers d'homes i dones que recorden i parlen i menteixen. És un objecte singular, únic, descrit amb precisió, a diferència de tots els plurals genèrics i indeterminats que imaginem en llegir els versos: objectes, dies, llocs, cambres, peus, bars, pàgines, homes, dones. I a la vegada, "els milers de pàgines" (vers 11) són --brillant!-- una metonímia dels llibres. El tallapapers obre les pàgines, com el lector es deixa penetrar, dolorosament, en la lectura dels autors. No crec que aquesta interpretació desagradés ni Lionel Trilling ni Enric Iborra.

"El record massa vegades és una mentida", em deia el meu amic. Ara veig el contrast, tan diàfan, entre els primers versos i la frase repetida del poema: "Entre els objectes del món, entre els pocs / objectes que he agafat" i aquell "I no recordo qui me'l va donar." --les cursives són meves. Els temps verbals del poema, tan ben triats i utilitzats amb destresa, porten la nostra imaginació del present al passat i novament al present. De tots els objectes del món, el tallapapers, un estri per tractar d'entendre la vida en les paraules dels altres, és una altra imatge de la mala missió que és viure.

Crec que per primer vegada copso el sentit del darrer vers: "No sé mentir-me", diu, no en un present d'habitud sinó en el present actual, perquè aquell lector s'ha convertit ara en escriptor, que recorda i que no sap deixar de mentir-se escrivint el poema. "Alguna mà": una metonímia essencial en Ferrater tanca el poema (la metonímia de la mà, substantiu aquí indeterminat, apareix en uns quants versos finals de poemes cabdals de Les dones i els dies). És una mà que ens fa imaginar l'altra mà, que va agafar aquell tallapapers que li donaven i va obrir-hi llibres i va acabar escrivint poemes. No segueixo. Val més que citi unes paraules de Marina Porras, que no podria superar:

L’única manera d’endreçar la vida és la literatura, però aquesta no ens serveix per aprendre a viure. L’única manera d’entendre’ns és la literatura, però aquesta és incompatible amb l’experiència de la realitat. I d’aquí la relació complicada que hi ha entre realitat, ficció i temps, un dels grans temes literaris de Ferrater, de Carner, de Proust i de tots els grans escriptors.

***

Els meus llibres, els acostumo a guixar, i els guixo més quan m'interessen. Marina Porras va respondre anit, 4 d'abril de 2020, el meu tuit sobre l'actualització d'aquest apunt citant un fragment del llibre de Joan Ferraté Papers sobre Josep Carner (pàg. 95): en concret, una referència al Gòrgias de Plató, que apareixia dins de la segona secció del seu pròleg a La primavera al poblet, secció que és una reflexió teòrica sobre el text literari i el lector. Al meu exemplar, hi tenia un signe d'exclamació, amb llapis, al costat. Val la pena recuperar el paràgraf sencer, ja que la teoria de la literarura que se'n desprèn no deixa de ser congruent amb el que ens proposa el poema:

No és [...] cap fal·làcia il·legítima la il·lusió que fomenta en l'esperit del lector l'aparença que l'obra literària és un discurs motivat pel pretext que rau a la seva base. Ja hem vist com és d'inevitable aquesta aparença, en la mesura en què l'artista literari treballa amb uns materials que són per força uns productes lingüístics determinats. Quant a la il·lusió que es fa el lector, de trobar-se, mentre l'obra li dura, en una relació d'experiència quasi-immediata amb el món virtual que els comentaris del poeta li proposen d'actualitzar imaginativament, tampoc no és cap engany, sinó que, molt al contrari, és de l'esperit crític que es nodreix i és aquest esperit (l'art de saber llegir, en suma) que la duu, si de cas, a la seva plenitud. En els termes de la dita doblement mil·lenària que Gòrgias va aplicar a la tragèdia, la literatura "és un engany en el qual el que enganya és més honest que qui no es deixa enganyar". Per la banda del lector, almenys, no sembla que la justificació de la pretesa funció representativa de la literatura hagi de demanar gaires més explicacions.

Les paraules amb cursiva corresponen al text citat per Porras, que afegia al tuit que "la literatura és una ficció (podríem dir mentida, tot i que no és del tot just) que reclama la realitat per funcionar".

***

Com és que Ferrater va decidir suprimir "El lector" de Teoria dels cossos, quan ja en corregia les galerades? Podem veure el poema ratllat a les fotocòpies de les galerades a la Càtedra Màrius Torres. Com és que és un dels poemes no inclosos a l'antologia bilingüe Mujeres y días, seleccionada el 1970 pel mateix Ferrater? Cornudella consigna els poemes inclosos, que són gairebé tots: en el cas dels poemes provinents de Teoria dels cossos, en queden fora el "Poema inacabat", "Corda" a la secció quarta i "De lluny" i "El lector" a la secció cinquena (la taula de continguts de Mujeres y días apareix a les pàg. 291-295 de la seva edició crítica de Les dones i els dies). Per què aquest poema no acabava de satisfer completament Gabriel Ferrater?

Potser la resposta a les preguntes anteriors es troba en la caracterització que Joan Ferraté fa de la qualitat estètica de la poesia de Josep Carner a continuació del text que citava Porras (pàg. 95-98 de Papers sobre Josep Carner). Aquest text de Joan Ferraté fa pensar en el postfaci de Da nuces pueris (el que sovint anomenem la "poètica" de Gabriel Ferrater), en concret en la frase "Faig per maneres que les idees teòriques no em distreguin massa, però potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l'estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps.". No és una posició massa propera a l'estètica romàntica la del poema "El lector"? És mentida la literatura? És que el poeta havia de ser una persona superior en algun sentit als seus coetanis? Té solta aquest qüestionament de la literatura dins Les dones i els dies, enunciat en el context de tots els altres poemes?

Esgotada la proposta romàntica, amb la seva promesa, fallida, d'unes possibilitats il·limitades d'expressió personal vàlida per a tothom, és més aviat de la banda dels autors, i sobretot dels poetes, que es manifesta una desconfiança més forta davant de la subjecció que els imposa el seu material a l'exhibició en la seva obra d'una pretesa referència a algun assumpte. L'espectacle de la crispació creixent amb què, d'ençà, potser, de Les Fleurs du Mal, els poetes s'han fet càrrec del seu ofici i de les múltiples formes que en uns i altres ha pres la necessitat d'evadir-ne l'acceptació franca ens pot semblar a primera vista que és només una aberració, però de fet és simptomàtic de la situació de crisi permanent en què, en el curs d'aquest darrer segle, ha estat establerta la literatura, i | abans que res la poesia. En el centre d'aquesta crisi se situa, des del nostre punt de vista actual, la desmoralització de què ha estat presa el poeta davant de l'exigència de tenir compte de la realitat a la vegada del món i del seu jo creador, imposada pel seu material i desmentida al mateix temps per l'ús que ell en feia. És l'agudització de la consciència del caràcter de ficció radical que pren la funció representativa en l'obra literària allò que en el curs d'aquest darrer segle ha tingut trasbalsats els poetes i els ha llançat a la recerca de tot de solucions extremes per tal de salvar del desastre, si tant és que els calia renunciar al seu món i a la seva intimitat ingenus, almenys la integritat de la seva relació amb l'obra.

[paràgraf on exposa l'esforç i la solució de Riba i Foix] En tots dos casos, la personalitat i l'autenticitat privades del poeta han estat preservades, perquè no li ha calgut subjectar-se obertament a cap contrast possible entre la validesa interna del seu discurs i la seva aptesa com a experiència virtual. De fet, en tots dos casos el caràcter de ficció radical que pren la funció representativa en l'obra literària ha estat plenament assumit, descartant-se'n tota ambivalència residual.

La poesia de Josep Carner pertany del tot al nostre món contemporani i s'insereix plenament en aquesta problemàtica. Però la seva solució s'oposa a totes les altres en la mesura en què es fonamenta en l'acceptació franca i sense reserves aparents de l'esmen|tada ambivalència, és a dir, de la presumpció, exclosa a la llarga per l'esperit crític però que és a la base de la il·lusió del lector, que la motivació del seu discurs és el pretext que rau a la seva base, mentre que, en canvi, en descarta del tot allò que és el fonament veritable de totes les altres solucions, que és la figura, present a tot arreu de l'obra dels altres poetes, de la persona transcendent de l'autor, que s'hi manifesta i s'hi coneix i s'hi consuma i amb la qual al capdavall s'identifica. És aquest segon aspecte de la solució de Carner, que vol dir que s'estableix en el refús radical de tot romanticisme (i no és sinó un romanticisme extrem allò que fonamenta les altres), el que li permet de vèncer, ultrapassant-lo en la direcció de la pura objectivació, el problema suscitat per la seva acceptació, sense reserves aparents, de la funció representativa com a motivació general del seu discurs. És fent un gran salt enrera i renunciant a tot romanent d'aspiració romàntica a una veritat subjectiva que residiria en el seu jo creador com Carner va poder desqualificar des del començament tot conflicte entre el seu pensament propi, qualsevol que fos, i la successió d'aparences de veritat circumstancial que estava decidit a explotar com a pretextos de la seva poesia. Aquest salt el va situar, de fet, en la gran línia de la tradició de poesia occidental que comença amb Teòcrit i Cal·límac, cap al 300 a. C., i es perd en la pura inanitat en el curs del segle XVIII, tot just abans que surtin Blake i els primers romàntics alemanys. Però, això, potser ni el mateix Carner no ho va arribar a veure i en tot cas és molt poc versemblant que s'ho hagi proposat. Per recular com ho va fer, i establir-se en la línia de la poesia europea més rica i fecunda, en degué tenir prou amb la necessitat de deseixir-se d'un marc estètic que no li convenia i que era el que el seu temps li proposava.

***

Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". Llegeix el poema Joan Tres. També l'ha llegit Mariona Casanovas, dins la seva sèries de lectures de poemes, difoses per vídeo a twitter.

***

--
Apunt encetat el 27 d'abril de 2011, revisat el 29 de setembre de 2022

[093] Signe

¬¬¬¬¬

Olle2009 n'ha publicat un bon comentari, que només requereix quatre puntualitzacions:

1. Recordar-li al lector que el text de "Signe" té la gràcia de compondre's, tipogràficament, en dues parts nuades. Ollé ho té ben present però no arriba a dir-ho de forma explícita. (A part, la poesia xinesa es compon en apariats, com exposa el mateix Ferrater parlant de mètrica en una de les conferències sobre Foix).
2. Parar atenció a l'antepenúltim vers: la lliçó de Les dones i els dies, en la fluixa edició col·legial escampada per Edicions 62, que Ollé segueix, diu "Riu d'haver-lo gosat."; la lliçó de l'edició original i de Teoria dels cossos, en l'edició d'Empúries, diu "Riu d'haver-ho gosat." (calcar un fantasma, dos versos més amunt), que és l'únic que té solta sintàctica.
3. Recordar el llibre de Núria Perpinyà sobre Teoria dels cossos, ple de troballes, que encara no m'ha vagat d'aprofitar en aquest bloc, amb un paràgraf dedicat al poema (pàg. 57). Hi observa --és clar, però té la virtut de formular-ho molt bé-- que les dues estrofes es corresponen amb el significant i el significat. Em sorprèn la interpretació del vers 15, "Ella calca un fantasma.", des del punt de vista del tu masculí: "la relació actual, el remet a relacions anteriors i, probablement, amb una altra dona ('Ella calca un fantasma', v. 15)". El poema ha començat adreçant-se a un vosaltres, a un hipotètic vocatiu "[Amants], quin pinzell d'orient / obeïu, que us dibuixa / un signe de carícia?". Al final de la primera estrofa, apareix discretament la segona persona singular, amb un parell de pronoms i de metonímies. La segona estrofa, crec, alterna els subjectes, "tu" i "ella", amb magnífica traça en la pregunta que l'obre i, així mateix, en la filigrana d'alternances de la frase final. Perquè el contrast funcioni, el vers 15 requereix un subjecte femení actuant al marge de la segona persona; Ferrater no escriu pas "Ella et calca un fantasma.". El fantasma fóra, doncs, un altre home en el record o la imaginació d'ella. Home i dona comparteixen el plaer --la realitat evocada pel significant--, però no pas la sensació física ni el record de sensacions pretèrites, idiosincràtics --el significat--, si bé la comunió és possible --riuen plegats.
4. No puc deixar de pensar que Ferrater devia tenir presents els versos finals de la complexa X elegia de Bierville: "i no és pas distret de l'estranya delícia, que penso / en el xinès subtil, d'ànima ardent que té els ulls / fits en la xifra complexa del seu poema i l'abraça / tot a cada instant mentre en deslliga els sons purs.". Reblen l'al·lusió la paraula instant, el "deslliga els sons purs" i el "Ratlles d'un cos i un altre / no es destrien" de "Signe", i la reflexió, comuna als dos textos, sobre la memòria.

El poema, de forma paradoxal, insinua que cada amant, en el coit, es troba sol –les postures descrites al final de la primera estrofa preparen el terreny per a aquesta revelació--, i culmina amb la conclusió agredolça que l’home i la dona riuen per motius diferents, individuals, si bé es poden creure units pels cossos entrellaçats i el riure compartit.

Com passa gairebé sempre en la poesia de Ferrater, “Signe” s’entén. El lector n'intueix el sentit profund sense que li calgui recordar res de semiòtica ni de filosofia analítica, tot i ignorant l’al·lusió a Riba. Ara: els elements no expressos doten aquest breu poema d’una complexitat gens ingènua, d’una ambició expressiva de qualitat superior. Propicien que el lector pugui anar més enllà de la primera intuïció, i que es torni a capbussar amb plaer un cop i un altre en el detall dels versos.

***

L'ha llegit Mariona Casanovas.

Apunt revisat el 23 de gener de 2010

--

[081] Kensington

¬¬¬¬¬

El sentit del poema de Gabriel Ferrater és inequívoc. Els versos finals, aquesta vegada, no enclouen un escreix de sentit per elevació de l'energia del llenguatge, sinó una resposta exemplar i sorprenent, en primer lloc, per a l'amant. 

Andreu Jaume ha destacat que el poema es compon en diferents plans concentrats, no narrats. Ha interpretat amb agudesa que, en el moment d'il·luminació en què sembla que els amants s'entenen i es troben, es trenca la il·lusió de comunicació. La flor groga acaba convertint-se en estranya i terrible. És impossible expressar el que un ha viscut, una qüestió recurrent en els poemes de Ferrater. Ara: al cap de quinze dies, en el mateix curs, Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, de l'Institut d'Humanitats de Barceloina, Núria Perpinyà ha contradit amablement la lectura de Jaume i ha fet, em sembla, la lectura més profunda i suggestiva del poema que havíem pogut llegir o escoltar fins ara. No la resumiré en aquest apunt mateix, perquè cal llegir-la en context, com a primera prova de la tesi de Perpinyà: que, escrivint a començament dels anys seixanta, Ferrater és un poeta feminista, entre dues èpoques, que s'avança a les posicions de les generacions posteriors.

La impossibilitat de la comunicació entre els amants, gairebé latent en un poema com "Cambra de la tarda", un dels motius centrals de "Kensingon", té arrel shakespeariana. Ningú escolta ningú, i encara menys si són amants.

***

Helena Valentí va ser reticent a la publicació dels poemes de la quarta secció de Teoria dels cossos. Ho sabíem. Ara tenim el testimoni de dues cartes que li va escriure Gabriel Ferrater, el 10 i el 23 de març de 1965, publicades al monogràfic sobre el poeta de la revista de poesia Reduccions (núm. 113. octubre de 2019). "Kensington" era, sembla, el que més li costava d'acceptar (totes dues cartes han estat incloses per Marina Porras a la seva antologia Donar nous als nens, dins la secció "Cartes privades"). Ferrater argumenta que aquests poemes són del tot impersonals:

El fet és que tota persona adulta sap o hauria de saber que la vida emotiva de tot home o de tota dona és exactament igual a la de tot altre home o tota altra dona, i justament the point de tots els meus versos és de dir això. Si fossin reveladors sobre algú, seria sobre mi mateix, però ni tan sols de mi no sembla que revelin res. (pàg. 64)

No som lluny de l'afirmació del postfaci de Da nuces pueris: "Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo".

Em posa la pell de gallina adonar-me, una llarga tarda de final de maig, que el vocatiu "cos meu" del vers 11 té el precedent de Cavafis, el famós i memorable poema "Cos meu, recorda", que Carles Riba havia traduït. Que bonic: qui parla a "Kensington" és una dona jove i meravellada de plaer.

***

Pel que fa al famosíssim poema de Heinrich Heine:

Die Heimkehr, XLVII 

Du bist wie eine Blume,

So hold un schön und rein;

Ich schau dich an, und Wehmut

Schleicht mir ins Herz hinein.

Mir ist, als ob ich die Hände

Aufs Haupt dir legen sollt,

Betend, daB Gott dich erhalte

So rein und schön und hold.

El retorn, XLVII

Ets com una flor,

tan graciosa i maca i pura;

***

D'imaginar floral, al poeta li era fàcil, i avui, 4 de desembre de 2019, les pàgines finals del llibre de Mercè Ibarz sobre Mercè Rodoreda m'han conduït al text "Una rosa amarilla", de Jorge Luis Borges, inclòs a El hacedor (un dels llibres destacats a la taula cronològica que cloïa, seguint la pauta de la col·lecció "Antologia catalana", la primera edició de Teoria dels cossos). La idea de fons, i sobretot el moviment imaginatiu, és el mateix. El copio sencer (les cursives són meves, llevat dels dos versos citats i el verb vio), sols recordant aquí els primers versos de "Kensington", ja que el seu paral·lelisme és menys obvi; "La llum de l'estiu nòrdic és immensa, / i aquelles tardes que no moren mai. / Com la pau de després. Quan elles diuen / gairebé el vell secret que cerquem sempre".

UNA FLOR AMARILLA

Ni aquella tarde ni la otra murió el ilustre Giambattista Marino, que las bocas unánimes de la Fama (para usar una imagen que le fue cara) proclamaron el nuevo Homero y el nuevo Dante, pero el hecho inmóvil y silencioso que entonces ocurrió fue en verdad el último de su vida. Colmado de años y de gloria, el hombre se moría en un vasto lecho español de columnas labradas. Nada cuesta imaginar a unos pasos un sereno balcón que mira al poniente y, más abajo, mármoles y laureles y un jardín que duplica sus graderías en un agua rectangular. Una mujer ha puesto en una copa una rosa amarilla; el hombre murmulla los versos inevitables que a él mismo, para hablar con sinceridad, ya le hastían un poco:

Púrpura del jardín, pompa del prado, 

gema de primavera, ojo de abril...

Entonces ocurrió la revelación. Marino vio la rosa, como Adán pudo verla en el Paraíso, y sintió que ella estaba en su eternidad y no en sus palabras y que podemos mencionar o aludir pero no expresar y que los altos y soberbios volúmenes que formaban en un ángulo de la sala una penumbra de oro no eran (como su vanidad soñó) un espejo del mundo, sino una cosa más agregada al mundo.

Esta iluminación alcanzó Marino en la víspera de su muerte, y Homero y Dante acaso la alcanzaron también.

***

Cornudella2019 (pàg. 167-9) ha cridat l'atenció sobre el contrast entre els dos poemes acarats, "Kensington" i "Kore", entre una dona que parla després del coit i una noia inexperta que somriu, i l'ha utilitzat per negar el biografisme de la secció 4. Des del meu punt de vista, el contrast hi és però també hi ha identitat: la dona de "Kensington" parla gairebé amb ella mateixa, i el poeta té prou feina a seguir-la; no és tan lluny de la noia de "Kore", que mostra tendresa sense paraules. I ben mirat, tots dos poemes anuncien l'oscil·lació de "Metrònom".

Aquest excel·lent article de Jordi Cornudella té a més a més una nota a peu de pàgina (nota 12, pàg. 168) que reprodueixo sencera:

El que compta, diu ella al final, no és la flor, sinó el fet que era groga: el passatge (pura coincidència) fa pensar en l'exemple de Wittgenstein a Investigacions filosòfiques, II, § xi: "El sentit secundari no és un sentit 'translatici'. Si dic, 'Per mi, la vocal e és groga', no vull dir 'groga' en un sentit translatici --perquè el que vull dir, no ho puc expressar de cap més manera sinó per mitjà del concepte 'groga'.". En el cas de "Kensington" potser parlaríem de sentit figurat més que no de sentit secundari, però la idea de Wittgenstein s'aplica rigorosament: el que prova de dir, la noia no ho pot expressar de cap més manera sinó que se sentia una flor groga.

Feia temps que no m'acabava de conformar que el groc no tingués cap precedent dins l'epistemologia. Confesso que havia dedicat hores a seguir algunes pistes en aquest sentit, sense èxit. Wittgenstein, sí, al costat d'"Una flor amarilla", de Borges.

***

El professor Jaume Bosquet ha explicat en un article, al monogràfic de la revista Veus baixes (2012) sobre Gabriel Ferrater, que sempre llegeix "Kensington" amb els seus alumnes de secundària, i ens ha resseguit la reacció habitual dels alumnes, des del desconcert a la il·luminació: 

Així de què va? Doncs d’una cosa que tots sabem i que és una veritat absoluta que Ferrater ha estat capaç d’inserir de forma concentradíssima en un sol adjectiu: groga. I què és això que dius? Escolteu bé, la incapacitat humana de transmetre les emocions. Podem transmetre la informació de l’emoció, el nom, la flor. Però no podem transmetre com és l’emoció, l’adjectiu, el fet que fos groga. Estimats, estem sols davant les nostres emocions. Ferrater, molt sàviament, ens situa al moment màxim de fusió dels cossos, l’acte sexual, per fer-nos veure com, ni quan els cossos es fusionen, no podem mai (és la nostra condició; és, per sort, un dels límits de la nostra condició humana) fusionar les ànimes.

A propòsit del comentari de Bosquet, i de la nostra solitud essencial, cal recordar els "golden daffodils", els "narcisos daurats", del famós poema de Wordsworth "I wandered lonely as a cloud", tan presents com una de les joies dels Kensington Gardens.

***

Allò d'"imaginar floral" també em fa pensar en "Floral", i l'escena descrita en aquest poema, en "Cambra de la tardor".

***

Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica la versió alemanya del poema, de Til Stegmann,  i l'espanyola, de José Agustín Goytisolo.

Apunt revisat el 21 de febrer de 2026

--

[075] Esparver

¬¬¬¬¬

Tothom ha llegit aquest poema i l'ha entès en els seus termes generals. Avui, un dia ventós de desembre de l'any 2019, tinc la sensació d'haver-ne comprès l'estructura, i que aquesta --que és clara-- guia tota la lectura i posa al descobert com està de ben travat el poema i com és d'irònic.

Són cinc quartets amb dos tercets finals, amb unes molt notables coincidències entre les estrofes primera i quarta. 

Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a trobar un clivell,

s'esmuny i em ve, i es regira fressós

als braços meus, l'ala xopa de sal?

   Sabia jo que un esparver, quan és

del tot furtiu, i em vol soprendre i riu,

coneix quin cos manllevar, i dar-me engany

que torna amb mi la noia que tinc lluny?

Aquesta és la clau de la meva lectura: una mateixa pregunta, que enceta el poema i s'allarga quatre versos, tota la primera estrofa, apareix reformulada a la quarta estrofa, amb matisos diferents. La primera i la tercera estrofa, que tenen verbs en present, combinats amb l'imperfet inicial ("sabia") i amb l'imperfet dels verbs de la segona estrofa, serveixen per tractar d'explicar aquests fets immediats, aquesta vivència present. "Aquesta nit [...] sé el disbarat" són les darreres paraules de la tercera estrofa, amb el verb saber en present, sé, oposat al Sabia del vers següent. I aleshores és com si el poeta, en aquesta tercera estrofa, prenent consciència del que acaba de passar ("sé el disbarat"), comencés de nou l'evocació immediata dels fets que havia començat a narrar. Com si tornés a encetar el poema, repeteix a la quarta estrofa en certa manera la pregunta de la primera estrofa. Els versos que resten del poema --és una casualitat?-- són dos quartets i dos tercets, és a dir, un sonet --una forma ben coneguda, i gastada, que el joc del doble començament salva amb el seu contrast irònic: el narrador ha estat caçat, com podia saber-ho?, amb l'engany del cos d'una altra noia, una situació trivial i quasi ximpleta, que ha aparegut centenars de vegades als sonets de centenars de poemes. Cap poema de la secció 4 de Les dones i els dies alterna, per cert, dues formes estròfiques diferents (a part de "Cadaqués", que té estrofes de 4-4-5-3 versos), de manera que el joc pot anar perfectament en aquesta direcció.

Seguint aquest esquema, de poema reprès, recomençat a la quarta estrofa, la relectura ens mostra vuit detalls, amb l'estructura travada que és habitual en els poemes de Ferrater i un to absolutament irònic:

• [1] En el primer intent de narració, el segon quartet (versos 5-8), organitzat significativament en esticomítia, dona quatre frases en què sembla que el narrador fugi d'estudi, com justificant-se: "Un mal estiu s'emmagranava espès", diu per exemple el vers 5 --amb un estiu així, que imaginem tan xafogós, podia passar qualsevol cosa! Les nits d'estiu del vers 8 culminaran en "aquesta nit" del vers 10.
• [2] El moviment d'exculpació culmina en el vers 9: "Quin disbarat tant d'estiu i tan lluny!". Què podia fer jo, amb aquesta calor i lluny de la noia que estimo? Com em vaig equivocar separant-me de tu aquests dies! Els versos 10-12, escrits ja en el temps present que predomina al poema, anuncien el disbarat, preparat per les justificacions delirants del segon quartet. A mi, "Aquesta nit, que un dring ha esmicolat / vidres del cel, i m'esgarrinxa fresc / el blau urpat que riu" em fa pensar en els dos versos inicials de "La confidència" ("Tots els llums de la nit són dins dels trossos / de gel, que ens repartim i no bevem."). Podem suposar que descriuen el narrador, sol en un bar, bevent? Les imatges casen amb les de la cinquena estrofa: la noia esparver volta pels bars de les platges i es troben i s'acaben rebolcant, ella "molla de gin".
• [3] Irònicament, la reformulació, en la quarta estrofa, de la pregunta de la primera estrofa eximeix el narrador de tota responsabilitat, si més no en el moment present. És la noia esparver, que és del tot furtiu, que l'enganya, manllevant el cos de la noia que tenia lluny! L'adjectiu furtiu, que havia donat títol al poema, connota tant l'atac imprevist com el trencament de les normes (la caça furtiva, en terreny vedat).
• [4] Algunes imatges de la primera estrofa que no s'han repetit en la reformulació de la pregunta a la quarta estrofa, és a dir, en la primera caracterització de l'esparver dels versos 2-4, reapareixen en l'estrofa següent, la cinquena. "Va temptant cel fins a trobar un clivell", vers 2, i "l'ala xopa de sal", vers 4, es sintetitzen al vers 17: "Roent de sal, volta cales, de nit".
• És curiós que la descripció que dona el poema de l'ocell, prop del mar i les cales i buscant clivells a les roques, correspon més aviat als hàbits del xoriguer, un ocell rapinyaire que sovint es confon amb l'esparver.
• [5] El moment descrit a la tercera estrofa és en tot cas el detonant de la presència de la noia esparver, i de la sensació de disbarat: hi ha detalls, com aquell "m'esgarrinxa fresc / el blau urpat" (versos 11-12), referits al narrador, i un "burxat" (vers 18) referit al ventre de la noia, que abonen la connexió, i és suggestiu sobretot el "Trepitja fort quan és molla de gin." (vers 20).
• La noia esparver també té consistència com a personatge gràcies als versos 18-20, en què són també evidents les al·lusions sexuals: "Els farallons estellats li han burxat / el ventre clar, quan neda dins el fosc, / Trepitja fort quan és molla de gin.". És una noia de cabells curts que no puc deixar d'imaginar com la protagonista de La collectionneuse, d'Eric Rohmer, estrenada el 1967, l'any següent de la publicació de Teoria dels cossos.
• En una lectura del poema minuciosa, i valuosa en moltíssims detalls, Joan Alegret ha defensat, amb una bel·ligerància entusiasta, que es tracta d'una relació homosexual. Em sembla una lectura forçada.
• [6] La sensació del disbarat que el narrador comet (versos 9 i 12) es dissipa immediatament, a l'estrofa següent, amb una pregunta que és una exculpació, i amb l'evocació de la rebolcada, més i més sensual a cada estrofa.
• [7] La rebolcada amb la noia esparver ("i ens rebolquem com algues en cabdell", vers 23) és viva i intensa, escrita tota en present --temps verbal reforçat hàbilment des de l'al·lucinat vers 16: "que torna amb mi la noia que tinc lluny". No es tracta pas d'un record, sinó d'una evocació immediata dels fets, amb el jo poètic encara "enganyat" per la noia esparver --aquesta posició singular del narrador és una de les qualitats brillants d'aquest poema.
• [8] La paraula "lluny" que tanca el poema té la seva correspondència amb el "lluny" que tancava la segona formulació de la pregunta. Dos sentits oposats que impregnen tot el poema, amb una ironia esclatant, a la qual convé que la situació sigui narrada en un present immediat i no pas un record.

***

Em criden l'atenció les coincidències d'"Esparver" --que marcaré amb negreta-- amb el pròleg que Gabriel Ferrater va escriure a l'edició de Nabí, de Josep Carner, i amb el mateix cant VI del poema, el del diàleg de Jonàs amb la sacerdotessa de l'Alba. Hi ha sobretot una coincidència de fons en la reflexió que exposa i la situació del jo narrador a "Esparver", buscant immediatament subterfugis per justificar-se i fer el viu. Copio unes línies del començament del pròleg, afegint als quatre versos que Ferrater hi cita del cant VI, paraules de la sacerdotessa, els versos precedents, en veu de Jonàs (entre claudàtors):

La fibra central de l'obra de Carner, el motiu a què torna sempre, podríem dir que és la consciència de la inadequació de les racionalitzacions que l'home es basteix a partir de les dades immediates de la seva experiència.

[JONÀS

És saviesa

de viure com tu fas?

La terra passa afany, el cel trontolla.

Qui gosaria dir: "Ja no et mouràs!"

(...)

DONA]

Tot és follia,

córrer i estar, vetllar i dormir;

tot és engany de vides condemnades:

donar-se i escometre i resistir.

Tot és insensatesa. No pas que tot acte estigui abocat a conseqüències de catàstrofe o de decepció: Carner és un dels pocs poetes moderns de cap manera inclinats a negar l'existència de la felicitat. Però, segons la dita cèlebre, quan aquesta sobrevé "ens agafa sempre fent cara d'enzes". Tot és insensatesa perquè tot, els actes i els mots, és una expressió molt defectuosa dels seus motius. Uns quants batecs del cor, una lleu ondulació a les aigües fosques i profundes de l'instint o, més inconcretament encara, de l'esma (un dels mots freqüents a la poesia de Carner), i ja tenim que el fatu animaló humà fa el viu, s'acuita a saber ja allò que li passa a dintre, i engega a córrer per fer el salt cap a la ximpleria.

 (pròleg inclòs a Sobre literatura, pàg. 11-12, procedent de l'edició de Nabí dins la col·lecció "Els llibres de l'Escorpí", pàg. 5-6)

 ***

Salvador Oliva, en un curs d'estiu a la Universitat de Girona, El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica (juliol de 2018), va comentar la segona estrofa (9:49 -- 11:07), que estic d'acord que significa alguna cosa de l'estil de "Passaran coses molt estranyes aquest estiu". Va destacar la meravella de les metàfores, que han de ser noves, hi ha una dicció nova en Ferrater (dicció en el sentit anglès, d'ordenació de les paraules). Abans, el 2015, havia publicat Poesia i veritat, que inclou 17 comentaris de poemes, entre els quals hi ha "Esparver": la seva interpretació, que el poema narra una relació homosexual, prové d'una conversa amb Joan Alegret (hi afegeix, m'imagino que pensant en Skelton i forçant el sentit del seu poema, el detall que hawk en l'slang actual fa referència a un xicot gai que busca una relació sexual). Oliva analitza el poema mètricament: "És l'únic poema que conec fet amb versos decasíl·labs a minore [amb accent principal a la quarta síl·laba] i masculins." (pàg. 66). Són 26 versos i 53 còlons masculins, detall que li casa amb la interpretació que els protagonistes del poema siguin un home i un noi jove. Hi destaca també la gran presència de monosíl·labs i que hi hagi al·literacions, rimes internes.

Dolors Miquel ha escrit un comentari dins de la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès. 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar, i el 25 de gener de 2022, coincidint amb el començament de l'Any Gabriel Ferrater, van aparèixer els 10 primers comentaris. En publicaran 2 més cada dimarts. El d' "Esparver" de Dolors Miquel figura entre aquests 10 primers. Miquel remet al poema alemany "Der Sperber", un cant del segle XIII que enalteix el desig sexual, del qual Gabriel Ferrater, ens diu, aprofita la simbologia --i no fa cap referència a Skelton com a font, que havien defensat de manera consistent Julià i Ballart. El comentari és una lectura desenfadada i simpàtica del poema, una paràfrasi en clau homosexual tan entusiasta com la de Joan Alegret, amb qui coincideix molt --jo crec que tot el que va dient, fins al final, es podria aplicar a una noia; ara: per sostenir la lectura en clau homosexual, Miquel interpreta que la cinquena estrofa, que marco amb cursiva, es refereix a la noia que és lluny:

 i dar-me engany

que torna amb mi la noia que tinc lluny?  

 Roent de sal, volta cales, de nit.

Els farallons estellats li han burxat

el ventre clar, quan neda dins el fosc.

Trepitja fort quan és molla de gin.

 I aquest sobtat esparveret que riu

de ser bo amb mi, m'enganya amb gust de sal

El que no veig és que, si la cinquena estrofa es refereix a la noia que és lluny, per què Ferrater li atribueix els trets característics de l'esparver? Si als versos 2-4 ens ha dit que l'esparver --suposem que sigui un noi--, "va temptant cel fins a trobar un clivell, / s'esmuny i em ve, i es regira fressós / als braços meus, l'ala xopa de sal?", per què caracteritza la noia que s'imagina fent-li el salt amb aquest "Roent de sal, volta cales, de nit". Ferrater no acostuma a ser tan maldestre en la seva imaginació. No és més fàcil que els versos 2-4 i els versos 17-20 es refereixin a la mateixa persona? El problema és el "molla de gin" del vers 20: si és la mateixa persona i no és la noia que és lluny, llavors és una altra noia i no un noi... 

No segueixo. Al capdavall, que l'engany sigui amb un noi o amb una noia ens hauria de resultar secundari: el que compta és la meravella de la narració dels fets amb un present immediat, una trobada de sobte, "aquesta nit", que arrossega el jo narrador que ja comença a empescar-se excuses per haver-se deixat caçar per un esparver, furtivament, un prodigi d'ironia. 

La conclusió de Dolors Miquel és molt pirotècnica:

«Esparver» esdevé així, amb aquesta proclama del cos, molt més que un pur poema homosexual, malgrat els esforços d’alguns crítics com Jordi Julià, que fan veritables esforços per fer dir al poema allò que no diu i convertir-lo en un poema hetero. El mascle Ferrater és més mascle encara, després d’aquesta xuclada homenívola. El gran amant heterosexual que molts professors han construït amb Ferrater a les aules universitàries es clivella com el cel del poema. El mite Ferrater pateix un interruptus.

***

Julià2004B, pàg. 81-89, dins del capítol en què es dedica a despalimpsestar, ens diu que darrere hi ha Skelton, The Garland of Laurell, i interpreta un dels seus poemes com la narració d'una relació heterosexual en què l’esparver és el correlat objectiu d’una noia –contra el que recordo que defensava Salvador Oliva, que hi veia una possible relació homosexual. El capítol dedicat a Skelton a Escritores en tres lenguas corrobora de fet la intuïció de Julià amb la citació i traducció d'un dels poemes que canten les bondats de les noies, el que es titula "To Mistress Margaret Husssey", precisament el que es tanca amb "hawke of the towre" ("hawk of the tower", "falcó de la torre"). La referència a Skelton dins "Esparver" sembla un argument addicional fort per desmentir la lectura d'aquest poema que va proposar Joan Alegret. 

Julià esmenta la repetició amb el “trepitjar fort” de “Societas pandari”, i hi detecta també una probable al·lusió al capítol 29 de Lolita, de Nabokov.

***

Pere Ballart l'ha destacat, en un assaig inclòs a El riure de la màscara, com a exemple d'analogia diàfana en personificar "en la figura d'aquest rapinyaire (ben bé a la manera de Skelton) la noia amb qui té un afer i amb qui està traint la seva" (pàg. 114). Ha tornat a aquesta idea cap al final del seu article del monogràfic sobre Gabriel Ferrater de la revista Veus baixes. 

***

La noia esparver és una noia que riu. Roser Casamayor, en un article sobre el riure a Les dones i els dies, ha observat amb agudesa que les dones riuen molt als poemes de Gabriel Ferrater, perquè viuen el moment, senten la joia de l'acció per l'acció, el riure les dota d'una complexitat moral independent. 

***

L'edició crítica de Les dones i els dies de Jordi Cornudella ens indica que el poema s'havia titulat "Furtiu", d'acord amb el testimoni del Fons Helena Valentí. Feia parella amb "Estiu", un dels poemes descartats de Teoria dels cossos que Cornudella ha rescatat de l'exemplar enviat a censura. En els originals del Fons, Cornudella hi veu imitació de Foix, pel recurs a la majúscula inicial a cada vers, que Ferrater no va mantenir a l'edició del llibre.

***

Descartat "Estiu", el poema es va acarar finalment amb "Fe", amb el paral·lelisme de l'embriaguesa dels amants, abraçats a "Esparver" (magnific vers 4 per la coherència imaginativa: "als braços meus, l'ala xopa de sal"), i abraçats mentre dormen, en el son, el somni, a "Fe". També hi ha el motiu més profund de la continuïtat de la relació, en l'absència, en el son.

***

Casas2019 s'ha mostrat reticent a seguir el joc proposat pel poema: "queda clar que el poeta no descriu pas una situació que el lector pugui interpretar segons un codi realista i referencial", etc. (pàg. 186) i acaba no admetent el joc de la identitat de la noia esparver (pàg. 187).

***

L'ha musicat Joan Artigas Arpal. El va cantar al Casal Torreblanaca, de Sant Cugat del Vallès, el 29 d'abril de 2016.

Un fotograma de La collectionneuse, d'Eric Rohmer

--
Apunt revisat el 28 de gener de 2022