divendres, 22 de maig de 2009

[081] Kensington

¬¬¬¬¬

El sentit del poema de Gabriel Ferrater és inequívoc. Els versos finals, aquesta vegada, no enclouen un escreix de sentit per elevació de l'energia del llenguatge, sinó una resposta exemplar i sorprenent, en primer lloc, per a l'amant.

***

Helena Valentí va ser reticent a la publicació dels poemes de la quarta secció de Teoria dels cossos. Ho sabíem. Ara tenim el testimoni de dues cartes que li va escriure Gabriel Ferrater, el 10 i el 23 de març de 1965, publicades al monogràfic sobre el poeta de la revista de poesia Reduccions (núm. 113. octubre de 2019). "Kensington" era, sembla, el que més li costava d'acceptar. Ferrater argumenta que aquests poemes són del tot impersonals:

El fet és que tota persona adulta sap o hauria de saber que la vida emotiva de tot home o de tota dona és exactament igual a la de tot altre home o tota altra dona, i justament the point de tots els meus versos és de dir això. Si fossin reveladors sobre algú, seria sobre mi mateix, però ni tan sols de mi no sembla que revelin res. (pàg. 64)

***

Pel que fa al famosíssim poema de Heinrich Heine:

Die Heimkehr, XLVII 

Du bist wie eine Blume,
So hold un schön und rein;
Ich schau dich an, und Wehmut
Schleicht mir ins Herz hinein.

Mir ist, als ob ich die Hände
Aufs Haupt dir legen sollt,
Betend, daB Gott dich erhalte
So rein und schön und hold.

El retorn, XLVII

Ets com una flor,
tan graciosa i maca i pura;

***

D'imaginar floral, al poeta li era fàcil, i avui, 4 de desembre de 2019, les pàgines finals del llibre de Mercè Ibarz sobre Mercè Rodoreda m'han conduït al text "Una rosa amarilla", de Jorge Luis Borges, inclòs a El hacedor (un dels llibres destacats a la taula que cloïa Teoria dels cossos). La idea de fons, i sobretot el moviment imaginatiu, és el mateix. El copio sencer (les cursives són meves, llevat dels dos versos citats i el verb vio), sols recordant aquí els primers versos de "Kensington", ja que el seu paral·lelisme és menys obvi; "La llum de l'estiu nòrdic és immensa, / i aquelles tardes que no moren mai. / Com la pau de després. Quan elles diuen / gairebé el vell secret que cerquem sempre".

UNA FLOR AMARILLA

Ni aquella tarde ni la otra murió el ilustre Giambattista Marino, que las bocas unánimes de la Fama (para usar una imagen que le fue cara) proclamaron el nuevo Homero y el nuevo Dante, pero el hecho inmóvil y silencioso que entonces ocurrió fue en verdad el último de su vida. Colmado de años y de gloria, el hombre se moría en un vasto lecho español de columnas labradas. Nada cuesta imaginar a unos pasos un sereno balcón que mira al poniente y, más abajo, mármoles y laureles y un jardín que duplica sus graderías en un agua rectangular. Una mujer ha puesto en una copa una rosa amarilla; el hombre murmulla los versos inevitables que a él mismo, para hablar con sinceridad, ya le hastían un poco:

Púrpura del jardín, pompa del prado, 
gema de primavera, ojo de abril...

Entonces ocurrió la revelación. Marino vio la rosa, como Adán pudo verla en el Paraíso, y sintió que ella estaba en su eternidad y no en sus palabras y que podemos mencionar o aludir pero no expresar y que los altos y soberbios volúmenes que formaban en un ángulo de la sala una penumbra de oro no eran (como su vanidad soñó) un espejo del mundo, sino una cosa más agregada al mundo.

Esta iluminación alcanzó Marino en la víspera de su muerte, y Homero y Dante acaso la alcanzaron también.

***

Cornudella2019 (pàg. 167-9) ha cridat l'atenció sobre el contrast entre els dos poemes acarats, "Kensington" i "Kore", entre una dona que parla després del coit i una noia inexperta que somriu, i l'ha utilitzat per negar el biografisme de la secció 4. Des del meu punt de vista, el contrast hi és però també hi ha identitat: la dona de "Kensington" parla gairebé amb ella mateixa, i el poeta té prou feina a seguir-la; no és tan lluny de la noia de "Kore", que mostra tendresa sense paraules. I ben mirat, tots dos poemes anuncien l'oscil·lació de "Metrònom".

Aquest excel·lent article de Jordi Cornudella té a més a més una nota a peu de pàgina (nota 12, pàg. 168) que reprodueixo sencera:

El que compta, diu ella al final, no és la flor, sinó el fet que era groga: el passatge (pura coincidència) fa pensar en l'exemple de Wittgenstein a Investigacions filosòfiques, II, § xi: "El sentit secundari no és un sentit 'translatici'. Si dic, 'Per mi, la vocal e és groga', no vull dir 'groga' en un sentit translatici --perquè el que vull dir, no ho puc expressar de cap més manera sinó per mitjà del concepte 'groga'.". En el cas de "Kensington" potser parlaríem de sentit figurat més que no de sentit secundari, però la idea de Wittgenstein s'aplica rigorosament: el que prova de dir, la noia no ho pot expressar de cap més manera sinó que se sentia una flor groga.

Feia temps que no m'acabava de conformar que el groc no tingués cap precedent dins l'epistemologia. Confesso que havia dedicat hores a seguir algunes pistes en aquest sentit, sense èxit. Wittgenstein, sí, al costat d'"Una flor amarilla", de Borges.

***

El professor Jaume Bosquet ha explicat en un article, al monogràfic de la revista Veus baixes (2012) sobre Gabriel Ferrater, que sempre llegeix "Kensington" amb els seus alumnes de secundària, i ens ha resseguit la reacció habitual dels alumnes, des del desconcert a la il·luminació: 

Així de què va? Doncs d’una cosa que tots sabem i que és una veritat absoluta que Ferrater ha estat capaç d’inserir de forma concentradíssima en un sol adjectiu: groga. I què és això que dius? Escolteu bé, la incapacitat humana de transmetre les emocions. Podem transmetre la informació de l’emoció, el nom, la flor. Però no podem transmetre com és l’emoció, l’adjectiu, el fet que fos groga. Estimats, estem sols davant les nostres emocions. Ferrater, molt sàviament, ens situa al moment màxim de fusió dels cossos, l’acte sexual, per fer-nos veure com, ni quan els cossos es fusionen, no podem mai (és la nostra condició; és, per sort, un dels límits de la nostra condició humana) fusionar les ànimes.

A propòsit del comentari de Bosquet, i de la nostra solitud essencial, cal recordar els "golden daffodils", els "narcisos grocs", del famós poema de Wordsworth "I wandered lonely as a cloud", tan presents com una de les joies dels Kensington Gardens.

***

Allò d'"imaginar floral" també em fa pensar en "Floral", i l'escena descrita en aquest poema, en "Cambra de la tardor".





Apunt revisat el 20 de febrer de 2021
--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites