divendres, 22 de maig de 2009

[104] La lliçó

¬¬¬¬¬

Oller2010 ha conjecturat que una de les respostes de Gabriel Ferrater a l'entrevista amb Federico Campbell (Papers, cartes, paraules, pàg. 513) fa referència precisament a aquest poema. Subscric la conjectura:

Hay un poema mío en el cual en un momento intento reproducir cierto gesto de una cierta chica de la cual estuve enamorado. Yo sé que eso ningún lector lo puede percibir. En primer lugar, la semejanza entre el gusto de una chica y el ritmo de un verso es muy escasa. En segundo lugar, suponiendo que hubiera esta semejanza, el lector tendría que ver a la chica. Pero incluso si yo junto con el libro doy al lector una película en technicolor de la chica haciendo ese gesto, resulta que el lector tendría que estar enamorado de la chica. O sea que yo sé que aquello es absolutamente privado, impenetrable, mío.

Dolors Oller ens crida l'atenció que Ferrater no es refereix, a l'entrevista, a la segona part del poema, la que va entre parèntesis, als versos 12-18, que dibuixen un moviment mental més interior encara que l'observació del gest de la noia als versos precedents, i amb un temps present que anul·la el temps present dels versos 1-11. Jo entenc que les dues parts del poema es refereixen a la mateixa noia --Oller sembla que pensi en dues noies diferents-- i que els darrers versos constaten que ella ja no hi és, i que mentre ell evoca el seu gest, recordat de manera intensa, descrit en present, la noia pot ser en una altra cambra, obrint la porta a un altre. En tot cas, la conclusió d'Oller és consistent, i obre pas a una reflexió literària notable: 

Sigui qui sigui la noia que, hipotèticament, es troba en una altra cambra on el subjecte que enuncia la previsió no es trobarà mai, el que queda és la patètica i melangiosa carència. Aquest és el nivell profund de la poesia de l'experiència ferrateriana. I, en aquest nivell, la vivència ja gairebé no importa, i, en aquest nivell, tampoc la intenció de l'autor. Allò que és verament important és l'escena mental que provoca en la persona que llegeix. [...] Segons la meva lectura, el que diu Ferrater a Campbell sobre el seu poema, tot i essent just i raonable, no és tota la veritat; o, com a mínim, no és només el gest de la noia tota l'experiència del poema. Resulta que el poema fa més experiència. I la fa a un nivell més profund encara. Efectivament, la veu personal que parla en el poema explica l'experiència del gest; però, més endins encara, el segon i últim paràgraf del poema fa, realitza una experiència dolorosa més enllà de l'ensurt de la memòria o del dolor de l'absència: una experiència d'escissió del jo personal, un llampec de veritat sorgit d'una tenebra íntima però inefable i misteriosa, una tenebra on tot són sensacions intenses que exploten només per trencar el sentit de la vivència passada i de la pèrdua. (pàg. 301-2)

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb una correcció en aquest poema. El vers 17 --el marco amb cursiva-- deia "(Quin horror innegable, quin horror / de matèria del món, quan penso / que em dono a compondre una rompuda falsedat / des d'aquí, d'aquest altre / lloc del món, mentre potser / es gira, en el moment que obre la porta / d'una cambra on no em trobaré mai.)" en comptes de "que es gira, en el moment que obre la porta", amb un que que em sembla forçat, si bé podria intensificar l'oposició de llocs i actituds.

Apunt encetat, tot i la data, el 22 d'abril de 2021
--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites