divendres, 22 de maig de 2009

[109] Els aristòcrates

¬¬¬¬¬

Crec que el poema s'entén més profundament si un llegeix Jorge Luis Borges i Robert Lowell. És obvi. Comprens per què els anomena patricis. Comprens per què ell s'hi considera plebeu, i de quina manera diferent ells tenen la seva història prop, viva, que s'escriuen (vers 6) i els modela, i nosaltres tenim la nostra història prop, amb tot el seu fàstic, per explicar i entendre, i anem buidats, i fatalment condemnats a sucumbir a la por, a tornar a caure al pou. El poema s'acara, un cop més amb deliberació, amb "Per José María Valverde", que es deixa llegir com un elogi de l'acte de valentia del seu amic, que es va saber mantenir sencer, íntegre, en un moment crucial, davant la tirania de la dictadura --al costat de Borges i Lowell, Valverde és un escriptor plebeu, però el seu gest és de patrici.

He descobert aquest gener de 2020 Life Studies, de Robert Lowell, amb la finíssima traducció de Josep Maria Fulquet al costat (publicat amb el títol Apunts del natural, compartint volum amb la traducció revisada de Morts per la Unió). Acabo de llegir els tres primers llibres de poemes de Jorge Luis Borges: Fervor de Buenos Aires, Luna de enfrente i Cuaderno San Martín. Life Studies i Cuaderno San Martín figuren a la llista de llibres destacats per Gabriel Ferrater en la taula de literatura que la col·lecció d'Edicions 62 "Antologia catalana" afegia a tots els seus títols: és on es va publicar per primer cop Teoria dels cossos (vaig copiar la llista com a suplement del comentari sobre el pròleg de Josep Maria Castellet).

Ferrater admirava Robert Lowell. Fixem-nos en l'entrevista amb Federico Campbell, publicada el 1971 dins el seu llibre Infame turba (paraules que dono amb una mica de context perquè les veig darrere dels versos 5-6, recollides a Papers, cartes, paraules, pàg. 518-519):

Nosotros somos comerciantes, aunque en realidad nos da muy poco dinero este oficio. Hacemos un cierto oficio y ese oficio da unos productos. ¿Qué importa, la persona o los productos? Importan los productos. Los clientes de la pastelería no admitirían que Foix les diera una semana pasteles malos y como excusa les dijera que ha pasado una semana de neurosis. Hay muchos escritores que dan como excusa la neurosis y escriben novelas malísimas; pues que no las publiquen. Nosotros ofrecemos al público ciertos productos y tenemos la obligación de servírselos bien presentados, cada cual a su nivel, lo mejor que sepamos, cada cual con su talento. Yo estoy seguro de que nunca escribiré poemas tan buenos como los de Robert Lowell, que ha publicado poemas incluso peores que los míos, porque tiene poco sentido crítico; pero ante una de sus cumbres, yo soy una hormiguita, no puedo negarlo. [...] Un escritor es como un artillero. Está condenado, lo sabemos todos, a caer un poco más abajo de su meta. Por ejemplo, si yo pretendo ser Musil y caigo un poco más abajo, pues ya es bastante más arriba. Pero si pretendo ser como Emilio Prados... Un escritor debe tener la máxima ambición [...]

Hi ha encara tres testimonis de Ferrater, sobre Lowell, nascut el 1917, que ens poden fer pensar que aquella "branca de la poesia anglesa que surt de Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ramsom, Graves, Auden", es va continuar allargant amb ell, i després amb Larkin:
  • A l'entrevista de Roberto Ruberto, feta potser el 1969, inclosa a Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos, explica la seva relació literària amb Jaime Gil de Biedma: "Allò que teníem en comú, Jaime Gil i jo, era la poesia anglesa. Sobretot, per a Jaime, Auden; per a mi, Robert Graves. De seguida vaig descobrir Lowell. Coneixia Eliot, naturalment, de feia molt de temps." (pàg. 140). 
  • Hi ha un informe de lector editorial, de 18 de novembre de 1963, que és l'únic que recordo ara mateix que s'ocupa d'un llibre de poesia (Noticias de libros, pàg. 99-100). Rebutja la publicació de Notes from a bottle found on the beach at Carmel, d'Evan S. Connell, per la falta d'originalitat de l'autor. Ferrater argumenta per què no és una obra de primera fila, i acaba amb aquestes paraules: "Traduzcamos a los nuevos poetas americanos, por supuesto, pero vayamos a los auténticos poetas, a Robert Lowell o a Elizabeth Bishop o John Berryman. Verdaderamente hay almenos un libro, Life studies de Lowell, que, gracias a su mezcla de prosa y verso, creo que podría ser traducido con una razonable posibilidad de éxito, aparte de que es maravillosamente bueno.".
  • A dues cartes amb el seu germà Joan Ferraté, elogien breument Near the ocean, llibre publicat per Lowell aquell any, el 1967 (Papers, cartes, paraules, pàg. 436-8).
També Jorge Luis Borges creix a l'ombra de la literatura en llengua anglesa: "Pocas cosas me han ocurrido y muchas he leído. Mejor dicho: pocas cosas me han ocurrido más dignas de memoria que el pensamiento de Schopenhauer o la música verbal de Inglaterra.", escriu a l'epíleg d'El hacedor. La llista de Teoria dels cossos a la col·lecció "Antologia catalana" esmentava, a més de Cuaderno San Martín, obra de joventut, del 1929, El hacedor, publicat el 1960. I un fragment del conte de Borges "La busca de Averroes" (1947) tancava Menja't una cama. No puc imaginar que Gabriel Ferrater no tingués un paper actiu en el reconeixement internacional de Jorge Luis Borges, evocat per Juan Goytisolo a l'article "El contubernio literario de Formentor".

Observem, en fi, com va respondre una de les preguntes d'un qüestionari sobre Josep Pla: "Si haguéssiu de triar uns pocs catalans, i un altre petit grup d'altres cultures, com els vostres autors més importants, ¿hi inclouríeu Josep Pla?" Ferrater respon: "Certament que l'hi inclouria. De fet, d'entre els prosadors ara vivents, només se me n'acuden dos que se li puguin comparar: Jorge Luis Borges i V. S. Naipaul." (Papers, cartes, paraules, pàg. 505).

Podem anar acumulant testimonis de la importància que Ferrater donava a Lowell i Borges. El que importa és el que el poema suscita en la nostra imaginació, el que maldestrament he tractat d'explicar al primer paràgraf d'aquest apunt. Potser ho explica millor el pròleg que el 1969 Borges va escriure a Cuaderno San Martín (1929), dins el primer volum de la seva obra completa, unes paraules que mostren com era d'esmolada la lectura que en va fer Gabriel Ferrater en el seu poema "Els aristòcrates", i com arriba a ser d'alliçonadora la segona estrofa del poema:

Ante la indignación de la crítica, que no perdona que un autor se arrepienta, escribo ahora "Fundación mítica de Buenos Aires" y no "Fundación mitológica", ya que la última palabra sugire macizas divinidades de mármol. Las dos piezas de "Muertes de Buenos Aires" --título que debo a Eduardo Gutiérrez-- imperdonablemente exageran la connotación plebeya de la Cacharita y la connotación patricia de la Recoleta. Pienso que el énfasis de "Isidoro Acevedo" hubiera hecho sonreír a mi abuelo.

També la important conferència "El escritor argentino y la tradición", de l'any 1951, publicada primer el 1953, inclosa després com a text que tanca l'edició definitiva del llibre Discusión (del 1932), conté unes línies que donen context als versos del poema "Els aristòcrates":

En lo que se refiere a la historia argentina, creo que todos nosotros la sentimos profundamente, y es natural que la sintamos, porque está, por la cronología y por la sangre, muy cerca de nosotros; los nombres, las batallas de las guerras civiles, la guerra de la independencia, todo está, en el tiempo y en la tradición familiar, muy cerca de nosotros. 

L'interpreta en el mateix sentit Andreu Jaume, en un article, "Los hermanos Ferrater", a propòsit de l'edició dels diaris de Joan Ferraté, Del desig, i de l'edició crítica de Les dones i els dies, tots dos llibres a càrrec de Jordi Cornudella:

La envidia que siente Ferrater por la facilidad con que esos poetas americanos saben hablar de su historia joven, cercana y asumida, compartida por todos, contrasta con su “fracaso” como poeta que ha sido incapaz de articularse con su propia sociedad, reacia a contar su verdadera historia y condenada por ello a pudrirse con su asco.

***

Fins a la redacció de les línies anteriors, havia anat aplegant algunes observacions esparses sobre aquest poema, que crec que deuen continuar tenint alguna utilitat --i encara afegeixo més endavant altres observacions, posteriors. La més important, crec ara mateix, és la primera, la llarga reflexió sobre el fàstic de la guerra del mateix Ferrater:
  • En les conferències sobre Foix, pàg. 43-45, comentant l'actitud dels escriptors anglesos a propòsit de la Primera Guerra Mundial, parla del fàstic de la història, del fàstic que sentien per la generació dels seus pares, que els havien dut a l'escorxador, i de la seva reacció, que arriba a anomenar "parricida". Les pàg. 43-45 de Foix i el seu temps corresponen a les pàgines 209-211 del Curs de literatura catalana contemporània, que aplega totes les conferències d'aquell cicle i alguna més.
  • Comentat per Terry1971, pàg. 40-41, que se sorprèn dels primers versos de la segona estrofa: "No sabré escriure els detallats poemes / que us escriviu. [...]", atesa la capacitat de Ferrater d'incidir en el detall. La resta del poema sembla assenyalar que allò que enveja d'aquests escriptors [Borges, Lowell, els patricis americans] és la sensació que fan de ser enduts a través d'una tradició històrica establerta que ha format part del seu ambient familiar" (40). Terry creu que Ferrater devia pensar en Life Studies, de Lowell. Life Studies són "uns poemes que, igual que els seus, intenten de donar la sensació d'una vida determinada per mitjà d'una sèrie d'anècdotes ricament elaborades. Si hom troba que l'autocrítica de Ferrater és excessiva, cal admetre alhora que les diferències que suggereix són reals: com tothom sap, Lowell pertany a una família que, d'una o altra manera, ocupà una posició central en la vida nord-americana de més d'un segle; en canvi, la situació de Ferrater, com la de qualsevol poeta català, és a la vegada més exposada i menys rica en detalls socials de significació" (40-41).
  • Pere Ballart, en la seva ponència al simposi de 1997, va donar-nos el context per interpretar l'oposició central entre "els detallats poemes que us escriviu", els aritstòcrates Borges i Lowell que Ferrater interpel·la, i ell mateix com a poeta, el plebeu que només parla "de generalitats". Ballart2019 ha destacat la paronomàsia de les paraules finals del poema, "un pou de por".
  • Dolors Oller ha contribuït amb un comentari sobre aquest poema a la iniciativa de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès Apadrina un poema. En preparació de l'Any Gabriel Ferrater, 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar. Els comentaris s'han començat a publicar al gener de 2022; el de Dolors Ollver va aparèixer el 6 de febrer (en publiquen dos de nous cada setmana). Ha exposat les afinitats de Ferrater amb Borges i Lowell, i ha qualificat el poema d'enigmàtic. Hi ha vist "una experiència autoreflexiva que es resol en un sentiment d’humilitat", la percepció d'"una mancança fonamental en la construcció de la seva personalitat històrica i poètica.". En el poema, la captura del 'detall' apareix com a epifonema de les virtuts d’una paraula poètica enèrgica i valuosa, si bé Oller ens fa veure que el poema contradiu aquesta idea d'impotència estètica amb una imatge també potent, detallada i líricament patètica. El darrer vers té una gran força, amb les paraules finals referides al plebeu que és ell: "va buidat: un pou de por". 
  • Josep Maria Fulquet, dins l'Any Gabriel Ferrater, ha donat una conferència sobre Robert Lowell, dins del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'associació ferrateriana de Sant Cugat del Vallès.
  • Julià2004B, pàg. 18: Els romans anomenaven patricis als fills d’algú que podia testar i deixava herència. Els versos 12-13 poden ser una al·lusió al Prufrock d’Eliot.
  • Rellegeixo la conferència sobre "Guerau de Liost", inclosa a Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos, i hi trobo una reflexió sobre la procedència carlina de Jaume Bofill i Mates que em fa pensar en aquest poema, especialment el fragment conclusiu: "Doncs bé: és aquesta la raó per la qual la literatura catalana surt d'aquesta gent, de l'element carlí de Catalunya, perquè és l'únic estament que tenia realitat i tradició. Realitat de segles, que és l'única realitat humana.".
  • Škrabec2012 ha puntualitzat, en un article de reflexió sobre els pressupòsits estètics de Ferrater, que "la «pell i vida sota el brut» dels turmells d’una nena gitana que surten en «Els aristòcrates» de Ferrater no són cap mena d’insult a la pobresa de l’estirp a la qual pertany el poeta. A l’inrevés, Ferrater canta al seu poble un únic himne possible. Només un poble que viu ben arran de terra, que és capaç de no apartar la mirada, pot esquivar l’ossificació de la memòria, pot esquivar la rigidesa del pensament. El fàstic vell «que ningú no en diu història» és l’única història possible a la segona meitat del segle XX, l’única història honesta, recollida sense mentides: «un pou de por».".
  • Pla, Homenots: quarta sèrie (Obres completes 29), diu, a propòsit de Sagarra, que escriu "d'acord amb la gravitació de la seva sang –com jo escric d'acord amb el meu plebeisme i la meva vulgaritat ancestrals" (pàg. 10). La mateixa idea que trobem a "Els aristòcrates".
  • Narcís Comadira, cap al final de la primera estrofa de la darrera secció del seu valent i memorable "La visita del jerarca", del llibre Àlbum de família, publicat el 1980, recorda la presència del pare en un acte falangista a la postguerra i repeteix la idea: "[...] (Jo no hi era a la festa / i, amb tot, en tinc el fàstic. Sento a la sang encara / la mascarada absurda, tots els rostres de pols / de la supervivència. Sobreviure, ¿per què?) // I tornàreu al llit, als llençols de la por [...]" --el poema apareix a La llibertat i el terror: Poesia 1970-1980, pàg. 222-225, pàg. 225 per als versos citats; a Formes de l'ombra: Poesia 1966-2002, pàg. 269-272, pàg. 272 per als versos, i havia estat inclòs a l'antologia de Comadira que va publicar Rossend Arqués el 1992 amb el títol Somnis i runa (pàg. 48-52, pàg. 51 per als versos).
  • És obvi que trenca el tòpic, atès que és un europeu qui enveja als americans que tinguin història tan prop.
***

“Per a un goethià com Maragall, una al·lusió a Faust difícilment serà casual, i més si es troba al centre d'un poema tan significatiu.” Eduard Valentí, sobre la gènesi del "Cant espiritual", dins Els clàssics i la literatura catalana moderna, pàg. 201

Com que Un fres de móres negres no té finalitat acadèmica, com que els apunts sobre els poemes consisteixen en anotacions de lector, silvestres, com si fossin escrites al marge dels versos del meu exemplar de Les dones i els dies, com que hi preval el meu interès primari com a lector de la poesia de Gabriel Ferrater, considero que m'hi puc permetre especulacions com la que segueix a continuació. Una altra cosa són els apunts sobre la bibliografia ferrateriana, en què el respecte per les contribucions d'estudiosos, crítics, poetes, autors m'inclina a llegir els textos dues o tres vegades o més, a valorar positivament el que aquella peça m'aporta, que potser és tot un punt de vista nou i determinant o potser és una sola intuïció lluminosa i mig enunciada al final d'unes desenes de pàgines. Ja ho havia explicat a l'apunt sobre el llibre d'Elisenda Marcer Ressonàncies: veus i ecos en la poesia de Gabriel Ferrater, que cada cop trobo més fecund.

Acabat de llegir feia poc Trans-Atlantyk, de Witold Gombrowicz, en la traducció castellana de Kazimierz Piekarek i Sergio Pitol, vaig tornar a anar a parar a "Els aristòcrates" arran de la publicació del comentari de Dolors Oller esmentat més amunt. La connexió era fàcil, quasi inevitable: el "va buidat" del darrer vers, tan ben recalcat per Oller, em retornava aquella sensació obsessiva de "buit" de la novel·la: la paraula "vacío", aplicada al mateix jo narrador i a les situacions que viu, percuteix com un tambor a les darreres pàgines de Transatlántico. És una connexió força natural, ni que sigui per contigüitat lectora, que no hauria de tenir més importància. 

Ara especulo: l'incident de la concessió fallida del Premi Internacional dels Editors a Gombrowicz passa a Valescure, el 1965; Ferrater visita Gombrowicz abans de tornar, a Vence, i comencen a escriure's (Gombrowicz el considerarà més endavant providencial: acaba guanyant el Premi Internacional dels Editors el 1967 gràcies a Ferrater); Seix Barral adquireix el 1965 els drets per traduir Pornografia, que farà el mateix Ferrater (publicada amb el títol La seducción el 1968); l'article de Ferrater sobre Gombrowicz a la revista Presencia apareix al número 39, de 15 de març de 1966 (reproduït dins Papers, cartes, paraules, pàg. 192-194); "Els aristòcrates" no formava part de l'original de Teoria dels cossos presentat a censura el 9 de novembre de 1965: va ser introduït després al llibre, que es va publicar al juny de l'any següent, juntament amb "Per José María Valverde", escrit amb data 2 de setembre de 1965. Witold Gombrowicz és realment aristòcrata, un comte, i és un europeu que viu a Amèrica a la força, lluny del seu país i la seva història, que resideix a Buenos Aires, com Borges --genials tots dos, diferents, distants.

Tenim doncs un poema, "Els aristòcrates", escrit potser cap a final del 1965 començament del 1966, un moment de gran entusiasme de Ferrater per Gombrowicz (citaré un fragment de l'article "Witold Gombrowicz" publicat a Presencia). El buidat del darrer vers connecta amb una idea obsessiva de Trans-Atlantyk i apareix també al Dietari (1953-1956) de Gombrowicz, del qual citaré un fragment, traduït per Anna Rubió i Jerzi Stawomirsky (Barcelona: Edicions 62, 1999, pàg. 292-5).

Hay un poco de sarcasmo en el hecho de que, en 1966, haya necesidad de presentar Witold Gombrowicz al público español [...] Gombrowicz es, según mi plena convicción, el mayor prosista de hoy. Gran prosista--tal vez, pero en polaco; y al lector español no le quita el sueño su ignorancia de los escritores polacos, como no se lo quita al polaco la ignorancia de los españoles. [...] Pero el caso, el enorme caso que debería afectarnos muy directamente, es que, hace veinte años y durante seis meses, Witold Gombrowicz fue uno de los más notables escritores de la lengua española. Estaba en Buenos Aires. [...] No hubo regreso. Los Panzer hicieron astillas, para unos años, todo lo que había de prometedor en Polonia. Gombrowicz quedó en la Argentina, trabajando en empleos poco sólidos, derivando hacia la vaguedad y el desasimiento (es excelente farsa el relato, en su Diario, de sus frustrados contactos con Jorge Luis Borges y el grupo de Sur), "Vitoldo" para unos y "conde Gombrowicz" para otros, olvidándose casi de que había sido escritor. Pero (cuenta el Diario) "en los últimos meses de 1946, encontrándome como tantas otras veces con los bolsillos del todo vacíos y sin saber de | dónde sacar algún dinero, se me ocurrió una idea: pedí a Cecilia Debenedetti que me pagara la traducción de Ferdydurke al español, y me comprometí a hacerla en seis meses". Y así empezó la aventura apasionante, la liaison de Gombrowicz con una nueva lengua literaria. Su fruto, el Ferdydurke castellano, es [...] admirable. No es una mera traducción. "Usando de mis derechos de autor", según él dice, Gombrowicz dio una nueva versión de su libro. [...] Desde 1953, Gombrowicz ha ido publicando su interesantísimo Diario, por entregas, en la revista Kultura, de París, y luego recogiéndolo en volúmenes (han aparecido dos, y el primero se ha traducido al alemán y al francés).

Dilluns
L'existencialisme.
No sé com l'existencialisme podria convertir-se a les meves mans en alguna cosa més que una joguina --en serietat, mort o calvari. Anoto aquí el meu parer sobre l'existencialisme, no pas per respecte a les meves opinions --les opinions d'un diletant--, sinó per respecte a la meva vida. [...] 
Vaig escriure Ferdydurke els anys 1936-1937, quan d'aquesta filosofia encara ni se'n parlava. Tot i això, Ferdydurke és existencialista fins al moll de l'os. Crítics, us ajudaré a determinar per | què Ferdydurke és existencialista: perquè l'home creat pels homes, la gent que es forma mútuament, són precisament existència, i no pas essència! Ferdydurke és l'existència dins del buit, és a dir, res més que existència. [...]
Moltes tesis dels existencialistes poden resultar, al final, només el repapieig d'uns mestretites, però l'home existencialista, tal com l'han vist, restarà per sempre com un gran assoliment de la consciència. És molt probable que sigui un model abismal. Caient en aquest | abisme, sé que no n'atenyeré el fons, però tot i així, és un abisme que no m'és aliè, és l'abisme de la meva naturalesa. [...] L'existencialisme, sigui quin sigui, es fonamenta sobre la nostra angoixa essencial. Allibera el nostre dernier cri metafísic. [...]
La meva actitud davant de l'existencialisme és dolorosament borrosa i tensa. El conreo, i tot i això no hi crec. Irromp per força en la meva existència, i tot i això no el vull. I no sóc l'únic que es troba en aquesta situació. És estrany. Una filosofia que clama l'autenticitat ens indueix a una fal·làcia gegantina.

La meva hipòtesi és que fora ben estrany que Ferrater no recordés Gombrowicz en el moment de referir-se a Borges en el poema, que el va buidat del darrer vers té un eco existencialista a la Gombrowicz. Borges i Lowell poden ser qualificats de patricis, en el sentit que són dues persones que per naixença i virtuts sobresurten entre els seus conciutadans, però sempre s'ha destacat que no hi ha aristòcrates a Amèrica... 

***

Johannes Beilharz va traduir aquest poema a l'anglès: "The Aristocrats".


--
Apunt revisat el 13 de març de 2022

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites