divendres, 22 de maig de 2009

[092] Sabers

¬¬¬¬¬

Aquest apunt estava pràcticament en blanc, sols tenia la referència a la variant del vers 11 que ara ha quedat al final, fins a l'aparició del comentari de "Sabers" de Carlota Casas, el 25 de gener de 2022, dins la iniciativa de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat Apadrina un poema: 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar. Arran de l'inici de l'Any Gabriel Ferrater, l'Associació ha publicat al web els 10 primers comentaris. En publicaran dos de nous cada dimarts. L'efecte serà sensacional, molt estimulant, amb tantes veus diferents escrivint sobre els poemes de Ferrater. La lectura de Carlota Casas em porta a llegir i fruir "Sabers" unes quantes vegades, amb una intensitat que crec que no li havia dedicat mai.

Com una bona part dels poemes de la quarta i la cinquena seccions de Les dones i els dies, "Sabers" s'organitza en estrofes i té rima: sis quartets de versos heptasíl·labs, amb alternança de versos femenins i masculins al llarg del poema i amb rima assonant dels dos versos masculins de cada estrofa, el segon i el quart. La rima assonant coincideix a les estrofes senars. Cada parell de versos correspon a una frase i es tanca amb un punt (un interrogant al final del vers 12). No hi ha cap encavalcament entre estrofes, raríssim en la poesia de Ferrater. Les frases són força simples. L'efecte de conjunt de les estrofes, la rima, la mètrica, l'organització de les frases, és suggerir una situació maquinal --gairebé recorda els poemes d'Em va fer Joan Brossa--, ben adient a la reflexió del poema. Solament els dos versos darrers trenquen aquest esquema, amb tres frases seguides, dues al penúltim vers i una a l'últim, un trencament de l'esquema que també s'adiu amb el que tracta d'expressar el poema i amb aquell recurs tan característic de Ferrater, de condensació de sentit en els versos finals. 

Els vuit primers versos són en primera persona del singular. Els versos 9-10 no tenen verb, recurs habitual en la poesia de Les dones i els dies per fer fluir els canvis de perspectiva, que amb una altra forma es reforça als versos 11-12 amb la interrogació referida a les cames, metonímia que serveix tant per designar els homes com les dones. Els versos 13-23 són en tercera persona del plural: la quarta estrofa del poema es refereix a les dones; els dos primers versos de la cinquena, als homes, però no els dos següents, que a mi em suggereixen que la mirada d'aquests homes segueix les tres noies que riuen. A la darrera estrofa, homes i dones junts són designats pel pronom tothom del primer vers i pels dos tots del tercer. El vers final torna a la primera persona dels vuit primers versos, que s'adreça a una segona persona: "Jo sé on és el teu cos.".

Tota aquesta descripció formal és relativament senzilla de veure i descriure. És molt efectiva a la vegada. Observem ara el verb saber. Apareix substantivitzat i plural en el títol. Apareix en primera persona del singular en el vers final, reforçat per l'emfasi del pronom: "Jo sé". Contrasta amb les dones de negre que "no saben" (vers 16), amb els homes que "coneixen els licors amargs" (v. 18), amb les noies que "saben només que han plegat" (v. 20), amb el conclusiu "No tots recorden" (v. 23). Contrasta, trobo, amb els versos 21-22: "Tothom sap pensar alguna cosa / d'algun diner", amb l'ús modal del verb saber i els dos adjectius indeterminats seguits. L'altre saber que apareix al poema és com a verb principal de la interrogació dels versos 11-12: "Què saben...?". Tots els verbs principals del poema són en present. Les frases de les primeres estrofes, tot i ser breus, tenen subordinades, mentre que les darreres estrofes estan fetes de frases simples, que acceleren el ritme. 

El moviment narratiu del poema se'm presenta ara ben clar, magnífic en la seva execució. El jo puja l'escala del metro de pressa, perquè arriba tard a algun pis on l'esperen: els seus verbs són de moviment, les dues repeticions del ver pujar. S'atura un moment quan ja està a punt de sortir de l'estació: veu les cames (tercera estrofa), passen homes i dones, caminant pel carrer (quarta, cinquena i sisena estrofa, excepte el vers final). El dia de feina ha acabat: és al vespre, v. 9, i les noies que riuen "han plegat", v. 20. Atribueix als homes i les dones cabòries, records, imaginacions... Els presenta absorts ("Dones absortes" són les paraules amb què comença l'estrofa de les dones), deixant-se viure: "Respiren tots". 

Les dones i els homes i també les noies estan sols, com suggereixen les mentides de l'estrofa quarta, els licors amargs coneguts dels homes, les noies que van de colla i riuen, el capficament general pels diners, per la imaginació de posseir. El vers darrer no requereix gaire explicació aleshores, amb l'afirmació del pronom jo i del saber positiu. Insinua que hi ha un lloc concret (en contrast amb el carrer, de tothom i sense recers, que és com "un vague despoblat", v. 10), un lloc on un cos l'espera: "Jo sé on és el teu cos.". L'amor, el sexe com a salvació davant l'atonia de la vida, un poema realment optimista, que s'acara amb "Riure", un altre poema d'exaltació amorosa. 

Carlota Casas destaca amb encert que els poemes de Les dones i els dies conformen un teixit de relacions internes molt travat i fort. Relaciona "Sabers" amb "La vida perdurable", poema descartat que connecta amb "Mecànica terrestre" (amb els seus moviments dels cossos i les libracions dels cors), i al seu torn connecta amb els instants descrits a "By natural piety" i amb els poemes instant "Fe", "Ídols", "Idolets". "Sabers" remet a l'experiència d'un sol instant, concreta, particular, irrepetible, en un dia de feina qualsevol, oblidable. "El poema expressa, per tant, la conveniència o fins i tot la necessitat d’una vida més conscient, és a dir, d’una vida menys atordida pel pes del dia a dia, de la monotonia i la quotidianitat.", diu Casas. Para atenció al verb entrellant, que tanca la pregunta dels versos 11-12, una creació lingüística de Ferrater, que el deriva del substantiu entrellat. 

***

I què en diu, Núria Perpinyà, d'aquest poema, al sempre útil "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater (Barcelona: Empúries, 1991, 103 pàg.)? El comenta a la pàg. 55, just al darrere de "Fill". Val la pena copiar-ne unes quantes línies:

El poema "Sabers" recrea també l'oposició entre l'ésser enamorat i la societat. L'acció també se situa en un context quotidià: si abans era en una casa de pisos, ara és al carrer sortint del metro. El moment d'encontre dels amants torna a ser al final de la tarda com a "Fill", "Lorelei" o "Kensington" [...]. L'estat d'enamorament comporta en el jo poètic un sentiment de superioritat envers els altres. [...] Més enllà dels elements materials comuns de tot ésser humà (fisiologia o diners --vs. 21-22), el jo poètic ateny un nivell més alt de coneixement i d'experiència del viure on passat, present i futur es troben acordats i equànimement valorats gràcies al fil comú de l'amor.

***

El Corpus Literari Digital de l'Aula Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb una correcció en aquest poema. El vers 11 --el marco amb cursiva-- deia "Què saben, les còmplices càndides, / del gran joc que van entrellant?" en comptes de "Què en saben, les còmplices càndides", més natural, amb el pronom.

Apunt encetat, tot i la data, el 10 d'agost de 2010, revisat el 27 de gener de 2022
--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites