divendres, 22 de maig de 2009

[030] La mala missió

¬¬¬¬¬

“Un es pot aproximar a l'artefacte estètic, el pot glossar, pot facilitar la seva percepció, pot traçar pistes per arribar-hi, pot resseguir-ne la història, la història de la seva recepció, etc., però no pot traduir-lo a cap altre sistema que no sigui el seu sistema propi. D'aquesta unitat inexplicable, d'aquesta estructura travada de sentit i matèria, en diem Forma.”
Narcís Comadira, "L'Any litúrgic com a obra d'art total" (pàg. 19), dins Les paraules alades: Papers sobre el sentit de la lletra (Barcelona: Empúries, 2011)

El sentit general del poema s'entén sense dificultat. La segona estrofa, sis versos, és diàfana. La frase final, a vegades sibil·lina en Ferrater, és en aquesta ocasió inequívoca. L'ambigüitat interpretativa pot provenir de la primera estrofa, quinze versos, plens d'al·lusions i possibilitats.

Observo que aquest poema és molt important per a Dolors Oller, que el va destacar gairebé com un emblema en la seva magnífica ponència sobre la poètica de Ferrater del simposi de l'any 1997. Dóna una interpretació estrictament literària al sentit; en veu tots els elements de la dedicació poètica, metaforitzats: "la persistència de la memòria personal, l'exigència d'una vocació, d'un ofici, el judici sobre, o un al·legat contra, l'estat de les coses dins el qual s'inscriurà aquesta acció vocacional, una hipotètica actitud intervencionista plena de voluntat de ser i, al mateix temps, el desconcert profund, la convicció de no tenir camins." (pàg. 97). El relaciona amb el Jonàs del Nabí, i reconeix que "també podríem eixamplar aquest sentit fins a acollir el de qualsevol actitud humana que, amb humilitat desesperada, accepti un risc de fracàs". Interpreta el motiu de la llum com una metonímia de la raó.

I afegeix al final de la ponència: "El poema ferraterià acaba amb una constatació: no hi ha camins, només un pou. Aquesta metàfora, que tematitza el caos de la intimitat, la fosca memòria, la por del subjecte a l'alienació i a la pèrdua de la seva personalitat, és, en la poesia ferrateriana, molt significativa. I és l'experiència d'aquest pou i l'esforç que fa per formalitzar-la allò que fa de Ferrater no solament un intel·lectual valuós i un poeta important per la inflexió que aporta a la tradició de la poesia catalana, sinó també un gran poeta." (pàg. 99).

Particularment, discrepo de la interpretació merament literària d'Oller --per més que reconec que a ella li convenia per a la ponència. D'entrada resulta inconsistent amb "Un pas insegur", el poema amb què s'acara "La mala missió" --ara tenim la sort que l'edició de Cornudella de Les dones i els dies preserva la deliberada disposició original de Ferrater, en què, per exemple, un poema de motiu literari com "A través dels temperaments" s'acara precisament amb "Literatura". Hi ha una simetria evident de "La mala missió" amb "Un pas insegur": si l'un va del record del nen cap al present, l'altre va del present cap al record del nen. Sí que coincideixo amb Oller que la llum és una metonímia clau del poema: de la raó, diu Oller; del coneixement, no exclusivament racional, crec més aviat.

A mi el pou del primer vers em fa pensar en el pou per on Alícia cau a la terra de meravelles. Les "falgueres molt altes" del tercer vers s'adirien de fet amb la primera aventura d'Alícia, encongida després de beure's el flascó, i fins i tot les fulles caigudes o l'ocell que parla o les llàgrimes del vers 14 ens podrien fer pensar en motius del començament de la narració de Lewis Carroll. El to de la primera estrofa suggereix el propi dels contes, amb les enumeracions senzilles de coses, la reiteració de les frases encetades amb els "hi ha".

També hi ha un pou en un dels dotze poemes preferits, d'acord amb la carta de 13 d'octubre de 1959, de Compañeros de viaje, el primer llibre de Jaime Gil de Biedma. És la penúltima estrofa del poema IV de la secció "Las afueras", un poema que evoca records d'infantesa, en primera persona del plural:

¿En qué mañana, os acordais, quisimos
asomarnos al pozo peligroso
en el extremo del jardín? Duraba
el agua quieta, igual que una mirada
en cuyo fondo vimos nuestra imagen.

El "més llum, sempre més llum" sembla una al·lusió a les paraules de Goethe abans de morir. M'hi van bé els adjectius "estarrufat" i "bàrbar" que Ferrater aplica a l'ocell que crida. Però no he estat mai capaç d'anar més enllà d'aquesta referència.

***

Evoca Gabriel Ferrater, en els primers versos, el revòlver que hi havia a casa seva, l'arma amb què es va suïcidar son pare? La imatge del pou, comparat amb el revòlver, just a l'inici del poema (un pou, de fet, pavonat blau, tan característica: el pavó, blau, és elque protegeix el metall del canó de rovellar-se), connecta amb els versos finals. Ara no puc deixar de llegir el poema d'una altra manera, com una al·lusió al suïcidi --segurament molts lectors se n'han adonat, però jo diria que no havia intuït mai aquesta al·lusió, si més no amb la intensitat que la percebo ara.

***

Casas2019 (pàg. 173-4) fa referència al poema dins la seva caracterització general de Les dones i els dies, i els límits de la literatura:

Si per a un poeta com T. S. Eliot resta l'experiència però amb el pas del temps en perdem el sentit i, en conseqüència, una aproximació d'aquesta experiència ens hauria de fer present alhora aquest sentit, per a Gabriel Ferrater aquesta aproximació de l'experiència esdevé sobretot  una "mala missió", car no sempre s'arriba a bon port, tot i que allò que compta en realitat sigui el resultat | textual que en resti després. En qualsevol cas, memòria i consciència tenen efectivament un paper fonamental en la seva obra. 

***

L'original de Da nuces pueris que es conserva amb anotacions de Ferrater conté, per a "La mala missió" unes quantes referències:
  • els versos de les estrofes XLVII i LXXVIII d'"Upon Appleton House", d'Andrew Marvell, un poeta coetani i amic de Milton que sabem que Ferrater apreciava (vegeu Papers, cartes, paraules, pàg. 53)
  • Vinyoli
  • el "Romance de doña Alba"
  • Freud
  • el poema "Directive", de Robert Frost
  • "Kubla Khan", de Coleridge
  • "L'heroi en el desert", de Josep Carner, poema 155 de Poesia, procedent d'Auques i ventalls; en concret, el vers 26, "font dins un antre verdejant i bru!"


Alguns crítics hi han apuntat, encara, altres fonts:

  • Terry1971, pàg. 16, el relaciona amb la preocupació d'Auden pels viatges simbòlics.
  • Ballart1998, pàg. 289: hi pot haver darrere del motiu del pou “Bassa” i “Cigola la carrucola del pozzo...”, de Montale: “la idea de l’aigua estancada com una superfície fins a la qual emergeix, per sobrenedar-la un instant, l’ombra d’un record, inaferrable”. L'anàfora "Hi ha" li ha recordat (Ballart2019, pàg. 213) un "Il y à", d'Apollinaire.
  • Julià2004B, pàg. 97-108, en dóna un comentari detallat que em convenç poc, molt concentrat a trobar-hi fonts i a interpretar el poema a partir d’aquestes. Així, el relaciona amb “Discurso”, el poema que obre Diecinueve figuras de mi historia civil, de Barral. Sembla interessant l’al·lusió a "The burial of the dead", de La terra gastada, amb un vers que diu “where the sun beats”.

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb una correcció en aquest poema. El vers 7 --el marco amb cursiva-- deia "Hi ha un ocell / estarrufat i verd i groc i bàrbar / com un tapís de ploma asteca, i crida / més llum, sempre més llum, per a colgar-la / més sota terra." en comptes de "més llum, sempre més llum, i és per".

***

Rosa Novell va recitar molt bé aquest poema, un àudio cap al final (minut 54) del documental Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos, d'Enric Juste.

--
Apunt revisat el 18 d'abril de 2020


0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites