divendres, 22 de maig del 2009

[030] La mala missió

¬¬¬¬¬

“Un es pot aproximar a l'artefacte estètic, el pot glossar, pot facilitar la seva percepció, pot traçar pistes per arribar-hi, pot resseguir-ne la història, la història de la seva recepció, etc., però no pot traduir-lo a cap altre sistema que no sigui el seu sistema propi. D'aquesta unitat inexplicable, d'aquesta estructura travada de sentit i matèria, en diem Forma.”
Narcís Comadira, "L'Any litúrgic com a obra d'art total" (pàg. 19), dins Les paraules alades: Papers sobre el sentit de la lletra (Barcelona: Empúries, 2011)

El sentit general del poema s'entén sense dificultat. La segona estrofa, sis versos, és diàfana. La frase final, a vegades sibil·lina en Ferrater, és en aquesta ocasió inequívoca. L'ambigüitat interpretativa pot provenir de la primera estrofa, quinze versos, plens d'al·lusions i possibilitats.

Observo que aquest poema és molt important per a Dolors Oller, que el va destacar gairebé com un emblema en la seva magnífica ponència sobre la poètica de Ferrater del simposi de l'any 1997. Dóna una interpretació estrictament literària al sentit; en veu tots els elements de la dedicació poètica, metaforitzats: "la persistència de la memòria personal, l'exigència d'una vocació, d'un ofici, el judici sobre, o un al·legat contra, l'estat de les coses dins el qual s'inscriurà aquesta acció vocacional, una hipotètica actitud intervencionista plena de voluntat de ser i, al mateix temps, el desconcert profund, la convicció de no tenir camins." (pàg. 97). El relaciona amb el Jonàs del Nabí, i reconeix que "també podríem eixamplar aquest sentit fins a acollir el de qualsevol actitud humana que, amb humilitat desesperada, accepti un risc de fracàs". Interpreta el motiu de la llum com una metonímia de la raó.

I afegeix al final de la ponència: "El poema ferraterià acaba amb una constatació: no hi ha camins, només un pou. Aquesta metàfora, que tematitza el caos de la intimitat, la fosca memòria, la por del subjecte a l'alienació i a la pèrdua de la seva personalitat, és, en la poesia ferrateriana, molt significativa. I és l'experiència d'aquest pou i l'esforç que fa per formalitzar-la allò que fa de Ferrater no solament un intel·lectual valuós i un poeta important per la inflexió que aporta a la tradició de la poesia catalana, sinó també un gran poeta." (pàg. 99).

Particularment, discrepo de la interpretació merament literària d'Oller --per més que reconec que a ella li convenia per a la ponència. D'entrada resulta inconsistent amb "Un pas insegur", el poema amb què s'acara "La mala missió" --ara tenim la sort que l'edició de Cornudella de Les dones i els dies preserva la deliberada disposició original de Ferrater, en què, per exemple, un poema de motiu literari com "A través dels temperaments" s'acara precisament amb "Literatura". Hi ha una simetria evident de "La mala missió" amb "Un pas insegur": si l'un va del record del nen cap al present, l'altre va del present cap al record del nen. Sí que coincideixo amb Oller que la llum és una metonímia clau del poema: de la raó, diu Oller; del coneixement, no exclusivament racional, crec més aviat. Narcís Comadira, al seu extraordinari llibre Marques de foc, parla d'aquest poema i es refereix a la interpretació literària d'Oller i a la interpretació més general, sobre la vida, que és la que ell també havia defensat, si bé darrerament la d'Oller li acabava semblant més perspicaç --dono la referència uns paràgrafs més avall.

"La mala missió" és el darrer poema comentat a l'extraordinari capítol sobre Gabriel Ferrater del llibre de Dolors Oller Accions i intencions: Estratègies de lectura i assaigs de poètica (2010). Manté les lectures que n'havia fet en estudis anteriors. Considera que el poema és un símbol que es pot comparar amb el Nabí de Carner (el narrador també reflexiona sobre la seva mala missió, com la de Jonàs):

Assumir que aquest esforç [dels poetes] pugui estar destinat al fracàs, sotmès a imponderables, a designis que capgiren voluntats i projectes, és l'única possibilitat de convertir-lo en una energia fèrtil, una forma d'expressió d'allò que és informulable i, en canvi, absolutament necessari per donar sentit al gest poètic. Davant o degut a aquest sentit de fracàs, la poesia de Gabriel Ferrater representa una forma de coneixement que, en tant que hi és assumit com a destí de tota vida humana, el converteix en origen de pietat tràgica però solidà|ria i, en definitiva, en una forma constructora d'objectes perdurables. (pàg. 324-5)

Desvetllar la veritat, buscar-la, és l'única missió important de tota vida humana. Una mala missió --si ho mirem des dels paràmetres de l'èxit-- perquè implica l'acceptació humil de totes les limitacions. I també implica assumir la pròpia vida, i la dels altres, amb tota cordialitat i sense il·lusions vanes, "sense esperança ni recança". (pàg. 326)

Oller2010 també fa, esmentant "La mala missió", una comparació pertinent amb la posició de Carles Riba respecte a la poesia:

Segur que Gabriel Ferrater no acceptaria pas la formulació ribiana segons la qual el poeta, creador de llenguatge, s'ofereix submisament a una vocació que no sap on el durà. Però sí que hauria d'acceptar la seva pròpia formulació de l'existència d'aquesta vocació, d'aquesta crida a l'enigmàtic | vassallatge que tot poeta sent pel que fa a la seva acció, o missió poètica. I hauria d'acceptar-la: [cita in extenso de "La mala missió] (pàg. 247-8)

***

A mi el pou del primer vers em fa pensar en el pou per on Alícia cau a la terra de meravelles. Les "falgueres molt altes" --com poden ser molt altes unes falgueres?-- del tercer vers s'adirien de fet amb la primera aventura d'Alícia, encongida després de beure's el flascó, i fins i tot les fulles caigudes o l'ocell que parla o les llàgrimes del vers 14 ens podrien fer pensar en motius del començament de la narració de Lewis Carroll. Significativament, Jaime Gil de Biedma va dedicar a la memòria del seu amic el poema "A través del espejo", un títol que coincideix amb aquell Through the Looking-Glass, la segona part de les aventures d'Alícia. El to de la primera estrofa suggereix el propi dels contes, amb les enumeracions senzilles de coses, la reiteració de les frases encetades amb els "hi ha".

També hi ha un pou en un dels dotze poemes preferits, d'acord amb la carta de 13 d'octubre de 1959, de Compañeros de viaje, el primer llibre de Gil de Biedma. És la penúltima estrofa del poema IV de la secció "Las afueras", un poema que evoca records d'infantesa, en primera persona del plural:

¿En qué mañana, os acordais, quisimos
asomarnos al pozo peligroso
en el extremo del jardín? Duraba
el agua quieta, igual que una mirada
en cuyo fondo vimos nuestra imagen.

El "més llum, sempre més llum" sembla una al·lusió a les famoses paraules de Goethe abans de morir. M'hi van bé els adjectius "estarrufat" i "bàrbar" que Ferrater aplica a l'ocell que crida. Però no he estat mai capaç d'anar més enllà d'aquesta referència --avui, 29 de desembre de 2021, al cap dels anys, llegint fascinat una història de l'astronomia, lligo caps: aquesta llum, que el narrador cercaria fins a l'última pols, l'ocell la demana "per colgar-la més sota terra", i recordo l'obcecació de Goethe per la seva teoria de la llum, la seva negació, els seus intents histèrics de refutació de Newton (una posició quasi precientífica, consignada prou extensament per Eckermann, que va acabar havent de rebatre-li, a l'admiradíssim Goethe, la teoria amb les seves pròpies observacions empíriques, que la contradeien, en un dels moments memorables de les Converses). Més de cent anys abans que Goethe reflexionés sobre els colors, amb anàlisis agudes però amb un idealisme inconsistent, Newton ja havia estat capaç de determinar amb força precisió la naturalesa de la llum. És significatiu que al seu article "Les dues cultures", publicat a Serra d'Or l'any 1965, inclòs a Cartes a l'Helena, entre els exemples que Ferrater dona d'inconsistències dels artistes causades per la seva ignorància científica, hi apareguin les "grotesques concepcions sobre l'òptica que s'han ficat dins el cervell de pràcticament tots els pintors [...] La base de totes aquestes concepcions és de creure que les afirmacions dels físics sobre la combinació dels colors de la llum es poden transferir a les barreges dels pigments amb què es fabriquen els colors de la pintura." (pàg. 124). 

L'excurs sobre la llum, dins "La mala missió", és notori, perquè és l'únic cop, en el bloc dels primers 21 versos, que es trenca l'enumeració de coses introduïdes per "Hi ha". Com en un conte, tenim aquests "Hi ha" repetitius, en present (no escriu pas "Hi havia") com si el narrador fos un personatge del conte, i tenim també el recurs constant al polisíndeton. Sis frases comencen amb "Hi ha", i la segona, la tercera i el quarta tenen polisíndeton, amb una coma abans de la conjunció que ens indica la coordinació laxa, de sentit, col·loquial. Així, la tria del punt i seguit dels versos 8-11 ens indica una pausa més gran, un tall transitori en l'enumeració: posa l'èmfasi en aquell "I tu la cercaries", la llum, "fins a l'última pols".

***

En un llibre brillant i contingut, Marques de foc: Els poemes i els dies, gairebé una autobiografia com a lector de poesia i com a poeta, Narcís Comadira esmenta unes quantes vegades la vocació de poeta com una mala missió. S'esplaia sobre Gabriel Ferrater sobretot al darrer capítol, tot i que al penúltim, parlant de Carner i de Nabí, i del pròleg inoblidable de Ferrater a l'edició de "L'Escorpí", apunta el següent:

El poeta és com el profeta que rep un encàrrec, una missió. I també en el cas de Jonàs, una mala missió. Gabriel Ferrater va escriure un poema amb aquest títol, "La mala missió", un poema que jo entenia d'una manera general: la mala missió era la vida. Però Dolors Oller en fa una lectura més reduïda i més incisiva, ara crec que més exacta: la mala missió és la poesia. Si ho entenem així, llavors la lectura que fa Ferrater de Nabí resplendeix de forma gloriosa i també enriqueix extraordinàriament el seu estricte significat bíblic, que no és pas, tot s'ha de dir, qualsevol cosa, com algun descregut podria pensar. I il·lumina, de retruc, el poema de Ferrater." (pàg. 213)

***

Evoca Gabriel Ferrater, en els primers versos, el revòlver que hi havia a casa seva, l'arma amb què es va suïcidar son pare? La imatge del pou, comparat amb el revòlver, just a l'inici del poema (un pou, de fet, pavonat blau, tan característic: el pavó, blau, és el que protegeix el metall del canó de rovellar-se), connecta amb els versos finals. Ara no puc deixar de llegir el poema d'una altra manera, com una al·lusió al suïcidi --segurament molts lectors se n'han adonat, però jo diria que no havia intuït mai aquesta al·lusió, si més no amb la intensitat que la percebo ara.

***

Casas2019 (pàg. 173-4) fa referència al poema dins la seva caracterització general de Les dones i els dies, i els límits de la literatura:

Si per a un poeta com T. S. Eliot resta l'experiència però amb el pas del temps en perdem el sentit i, en conseqüència, una aproximació d'aquesta experiència ens hauria de fer present alhora aquest sentit, per a Gabriel Ferrater aquesta aproximació de l'experiència esdevé sobretot una "mala missió", car no sempre s'arriba a bon port, tot i que allò que compta en realitat sigui el resultat | textual que en resti després. En qualsevol cas, memòria i consciència tenen efectivament un paper fonamental en la seva obra. 

***

Rosa Font n'ha escrit un comentari suculent dins la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, que publicarà al llarg de l'Any Gabriel Ferrater comentaris dels poemes de Les dones i els dies de 110 persones diferents (van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener; després n'han anat publicant un parell per setmana: el de Font va aparèixer el 13 de març). Per començar, el relaciona amb "Nocturn", de Josep Carner (inclòs a la secció "Verb", de Poesia, pàg. 855 de l'edició de Jaume Coll). Darrere d'una tirada de 36 versos seguits, n'apareixen, separats per una línia en blanc, aquests quatre:

On és l’aigua del pou que cal obrir? 
On el tresor colgat? Soc a llur vora, 
i jo que els cerco n’he restat defora, 
com un que dorm, sens veure ni capir.

Els 36 versos d'entrada són una enumeració brillant d'imatges nocturnes, amb una funció homòloga a l'enumeració anafòrica de "La mala missió", observades per un jo que camina ("Ja fins me sembla com si fos ma passa / d'un altre, caminant darrera meu.", vv. 35-36). Hi ha dues diferències significatives: a "Nocturn" les imatges de la llarga enumeració són nocturnes (no és de dia, com a "La mala missió") i, darrere dels quatre versos citats, separats per una altra línia en blanc, hi ha cinc versos finals, testimoni de la pietat poètica de Carner, que preguen que la claror del pleniluni il·lumini "la lassa i espectral malenconia", amb una imatge poderosa en el darrer vers, de la vida com "una presó de fang". Cito aquests versos:

Amara de llum pia,
oh doll quiet i blanc
del pleniluni que els enyors desnia,
la lassa i espectral malenconia
d'una presó de fang.

Font constata que el poema de Carner també "ens remet a la dimensió del desconegut, al misteri de l’existència, als interrogants, sempre eterns i eternament incontestables, de la vida i del seu sentit, i ens parla de la impossibilitat d’accedir al coneixement i de l’estat de confusió del qui en busca el rastre.". Considera que en Ferrater "la recerca del sentit de l’existència humana es vincula amb la consciència del pas del temps, dels límits de la vida i de la inquietud que se’n deriva". Font admet tant la interpretació més estrictament literària, la mala missió del poeta, com la interpretació existencial, amb la idea que totes dues enriqueixen el poema.

Constata dos punts d'inflexió en el poema: després de la primera enumeració anafòrica, que suggereix un paisatge, apareix, referida a la llum, una frase d'oposició amb el "tu" com a subjecte: "I tu la cercaries / fins a l'última pols." (vv. 8-9). L'enumeració, plena de sensualitat, continua --amb un paisatge, des del meu punt de vista, quasi fantàstic que és el dels primers versos, només que és més arran de terra. El segon punt d'inflexió correspon als sis primers versos. -- Podríem interpretar que el primer punt d'inflexió es correspon amb el sentiment dels darrers cinc versos de "Nocturn", de Carner, mentre que el final de "La mala missió" es correspon amb la desesperança dels quatre versos citats per Font en el seu comentari. La inversió de l'ordre fa prevaldre la desesperança en Ferrater. És notable el vers 39 de "Nocturn": "i jo que els cerco n'he restat defora" --marco amb cursiva la semblança amb "i tu la cercaries"; és secundari que la cerca sigui en un poema de l'aigua del pou i el tresor colgat i en l'altre de la llum, però potser no és casual que hi hagi un tresor colgat i que l'ocell asteca colgui la llum sota terra.

La comparació dels dos poemes, molt plausible, no exhaureix pas els sentits ni les qualitats de "La mala missió". Rosa Font n'ha destacat el to de sinceritat, la força de la imatge del pou rodó, com una circumferència finita i infinita a la vegada, "la impossibilitat d’arribar a expressar el que és la vida i la realitat de l’existència humana". Com Dolors Oller, hi veu una al·lusió al Nabí de Carner, a la missió del profeta.

***

Núria Perpinyà i Jaume Subirana han comentat el poema en un col·loqui organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès per l'Any Ferrater --Perpinyà ha explicat, per cert, l'origen del fres de mores negres en la faula de Píram i Tisbe, present a "Tro vos mi siatz renduda". Constaten que tots els elements del poema són realistes, si bé, un cop superposats, produeixen un efecte de poema no realista. Conté moltes referències literàries, com es pot veure a continuació, si bé es comprèn perfectament sense conèixer aquestes referències. El lloc és un bosc frondós, tenebrós, lluny del bosc romàntic, idíl·lic. Subscriuen la lectura de Dolors Oller i la referència freudiana del revòlver pou, amb l'al·lusió al suïcid del pare --Seamus Heaney ja havia destacat la connexió entre el revòlver i el pou: "on the contrary, his strength lay in his 'impurity', the way, for example, the murderous reality of a revolver barrel could cohabit with the mythic notion that truth lies at the bottom of a well" ("al contrari, la seva força es trobava en la 'impuresa', en la manera, per exemple, en què la realitat mortífera d'un canó de revòlver podia conviure amb la noció mítica que la veritat es troba al fons d'un pou"). El poema de Frost, "Directive", una deles fonts de "La mala missió", amb una enumeració semblant, té més esperança, sobretot al vers final.

***

L'original de Da nuces pueris que es conserva amb anotacions de Ferrater conté, per a "La mala missió" unes quantes referències:
  • els versos de les estrofes XLVII i LXXVIII d'"Upon Appleton House", d'Andrew Marvell, un poeta coetani i amic de Milton que sabem que Ferrater apreciava (vegeu Papers, cartes, paraules, pàg. 53)
  • Vinyoli
  • el "Romance de doña Alba"
  • Freud
  • el poema "Directive", de Robert Frost
  • "Kubla Khan", de Coleridge
  • "L'heroi en el desert", de Josep Carner, poema 155 de Poesia, procedent d'Auques i ventalls; en concret, el vers 26, "font dins un antre verdejant i bru!"


Alguns crítics hi han apuntat, encara, altres fonts:

  • Terry1971, pàg. 16, el relaciona amb la preocupació d'Auden pels viatges simbòlics.
  • Ballart1998, pàg. 289: hi pot haver darrere del motiu del pou “Bassa” i “Cigola la carrucola del pozzo...”, de Montale: “la idea de l’aigua estancada com una superfície fins a la qual emergeix, per sobrenedar-la un instant, l’ombra d’un record, inaferrable”. L'anàfora "Hi ha" li ha recordat (Ballart2019, pàg. 213) un "Il y à", d'Apollinaire.
  • Julià2004B, pàg. 97-108, en dóna un comentari detallat que em convenç poc, molt concentrat a trobar-hi fonts i a interpretar el poema a partir d’aquestes. Així, el relaciona amb “Discurso”, el poema que obre Diecinueve figuras de mi historia civil, de Barral. Sembla interessant l’al·lusió a "The burial of the dead", de La terra gastada, amb un vers que diu “where the sun beats”.

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb una correcció en aquest poema. El vers 7 --el marco amb cursiva-- deia "Hi ha un ocell / estarrufat i verd i groc i bàrbar / com un tapís de ploma asteca, i crida / més llum, sempre més llum, per a colgar-la / més sota terra." en comptes de "més llum, sempre més llum, i és per".

***

Rosa Novell va recitar molt bé aquest poema, un àudio cap al final (minut 54) del documental Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos, d'Enric Juste. També l'ha recitat Guillem Gavaldà, dins del Festival nacional de poesia a Sant Cugat, al claustre del monestir.

--
Apunt revisat el 17 de juliol de 2022


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites