divendres, 22 de maig de 2009

[109] Els aristòcrates

¬¬¬¬¬

He anat aplegant algunes observacions esparses sobre aquest poema, que potser matisen la interpretació que els lectors comuns en podem fer:

  • Pere Ballart, en la seva ponència al simposi de 1997, va donar el context per interpretar l'oposició centrals entre "els detallats poemes que us escriviu", els aritstòcrates Borges i Lowell que Ferrater interpel·la, i ell mateix com a poeta, el plebeu que només parla "de generalitats".
  • Julià2004B, pàg. 18: Els romans anomenaven patricis als fills d’algú que podia testar i deixava herència. + els versos 12-13 poden ser una al·lusió al Prufock d’Eliot
  • Comentat per Terry1971, pàg. 40-41, que se sorprèn dels primers versos de la segona estrofa: "No sabré escriure els detallats poemes / que us escriviu. [...]", atesa la capacitat de Ferrater d'incidir en el detall. La resta del poema sembla assenyalar que allò que enveja d'aquests escriptors [Borges, Lowell, els patricis americans] és la sensació que fan de ser enduts a través d'una tradició històrica establerta que ha format part del seu ambient familiar" (40). Terry creu que Ferrater devia pensar en Life Studies, de Lowell.
  • Rellegeixo la conferència sobre "Guerau de Liost", inclosa a Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos, i hi trobo una reflexió sobre la procedència carlina de Jaume Bofill i Mates que em fa pensar en aquest poema, especialment el fragment conclusiu "Doncs bé: és aquesta la raó per la qual la literatura catalana surt d'aquesta gent, de l'element carlí de Catalunya, perquè és l'únic estament que tenia realitat i tradició. Realitat de segles, que és l'única realitat humana.".
  • En les conferències sobre Foix, pàg. 43-45, comentant l'actitud dels escriptors anglesos a propòsit de la Primera Guerra Mundial, parla del fàstic de la història, del fàstic que sentien per la generació dels seus pares, que els havien dut a l'escorxador.
  • Pla, Homenots: quarta sèrie (Obres completes 29), diu, a propòsit de Sagarra, que escriu "d'acord amb la gravitació de la seva sang –com jo escric d'acord amb el meu plebeisme i la meva vulgaritat ancestrals" (pàg. 10). La mateixa idea que trobem a "Els aristòcrates".
  • Narcís Comadira, cap al final de la primera estrofa de la darrera secció del seu valent i memorable "La visita del jerarca", del llibre Àlbum de família, publicat el 1980, recorda la presència del pare en un acte falangista a la postguerra i repeteix la idea: "[...] (Jo no hi era a la festa / i, amb tot, en tinc el fàstic. Sento a la sang encara / la mascarada absurda, tots els rostres de pols / de la supervivència. Sobreviure, ¿per què?) // I tornàreu al llit, als llençols de la por [...]" --el poema apareix a La llibertat i el terror: Poesia 1970-1980, pàg. 222-225, pàg. 225 per als versos citats; a Formes de l'ombra: Poesia 1966-2002, pàg. 269-272, pàg. 272 per als versos, i havia estat inclòs a l'antologia de Comadira que va publicar Rossend Arqués el 1992 amb el títol Somnis i runa (pàg. 48-52, pàg. 51 per als versos).
  • És obvi que trenca el tòpic, atès que és un europeu qui enveja als americans que tinguin història tan prop.
Johannes Beilharz va traduir aquest poema a l'anglès: "The Aristocrats".
Apunt revisat el 27 d'abril de 2015

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites