divendres, 22 de maig de 2009

[109] Els aristòcrates

¬¬¬¬¬

Crec que el poema s'entén més profundament si un llegeix Jorge Luis Borges i Robert Lowell. És obvi. Comprens per què els anomena patricis. Comprens per què ell s'hi considera plebeu, i de quina manera diferent ells tenen la seva història prop, viva, que s'escriuen (vers 6) i els modela, i nosaltres tenim la nostra història prop, amb tot el seu fàstic, per explicar i entendre, i anem buidats, i fatalment condemnats a sucumbir a la por, a tornar a caure al pou. El poema s'acara, un cop més amb deliberació, amb "Per José María Valverde", que es deixa llegir com un elogi de l'acte de valentia del seu amic, que es va saber mantenir sencer, íntegre, en un moment crucial, davant la tirania de la dictadura.

He descobert aquest gener de 2020 Life Studies, de Robert Lowell, amb la finíssima traducció de Josep Maria Fulquet al costat (publicat amb el títol Apunts del natural, compartint volum amb la traducció revisada de Morts per la Unió). Acabo de llegir els tres primers llibres de poemes de Jorge Luis Borges: Fervor de Buenos Aires, Luna de enfrente i Cuaderno San Martín. Life Studies i Cuaderno San Martín figuren a la llista de llibres destacats per Gabriel Ferrater en la taula de literatura que la col·lecció d'Edicions 62 "Antologia catalana" afegia a tots els seus títols: és on es va publicar per primer cop Teoria dels cossos (vaig copiar la llista com a suplement del comentari sobre el pròleg de Josep Maria Castellet).

Ferrater admirava Robert Lowell. Fixem-nos en l'entrevista amb Federico Campbell, publicada el 1971 dins el seu llibre Infame turba (paraules que dono amb una mica de context perquè les veig darrere dels versos 5-6, recollides a Papers, cartes, paraules, pàg. 518-519):

Nosotros somos comerciantes, aunque en realidad nos da muy poco dinero este oficio. Hacemos un cierto oficio y ese oficio da unos productos. ¿Qué importa, la persona o los productos? Importan los productos. Los clientes de la pastelería no admitirían que Foix les diera una semana pasteles malos y como excusa les dijera que ha pasado una semana de neurosis. Hay muchos escritores que dan como excusa la neurosis y escriben novelas malísimas; pues que no las publiquen. Nosotros ofrecemos al público ciertos productos y tenemos la obligación de servírselos bien presentados, cada cual a su nivel, lo mejor que sepamos, cada cual con su talento. Yo estoy seguro de que nunca escribiré poemas tan buenos como los de Robert Lowell, que ha publicado poemas incluso peores que los míos, porque tiene poco sentido crítico; pero ante una de sus cumbres, yo soy una hormiguita, no puedo negarlo. [...] Un escritor es como un artillero. Está condenado, lo sabemos todos, a caer un poco más abajo de su meta. Por ejemplo, si yo pretendo ser Musil y caigo un poco más abajo, pues ya es bastante más arriba. Pero si pretendo ser como Emilio Prados... Un escritor debe tener la máxima ambición [...]

Hi ha encara tres testimonis de Ferrater, sobre Lowell, nascut el 1917, que ens poden fer pensar que aquella "branca de la poesia anglesa que surt de Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ramsom, Graves, Auden", es va continuar allargant amb ell, i després amb Larkin:

  • A l'entrevista de Roberto Ruberto, feta potser el 1969, inclosa a Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos, explica la seva relació literària amb Jaime Gil de Biedma: "Allò que teníem en comú, Jaime Gil i jo, era la poesia anglesa. Sobretot, per a Jaime, Auden; per a mi, Robert Graves. De seguida vaig descobrir Lowell. Coneixia Eliot, naturalment, de feia molt de temps." (pàg. 140). 
  • Hi ha un informe de lector editorial, de 18 de novembre de 1963, que és l'únic que recordo ara mateix que s'ocupa d'un llibre de poesia (Noticias de libros, pàg. 99-100). Rebutja la publicació de Notes from a bottle found on the beach at Carmel, d'Evan S. Connell, per la falta d'originalitat de l'autor. Ferrater argumenta per què no és una obra de primera fila, i acaba amb aquestes paraules: "Traduzcamos a los nuevos poetas americanos, por supuesto, pero vayamos a los auténticos poetas, a Robert Lowell o a Elizabeth Bishop o John Berryman. Verdaderamente hay almenos un libro, Life studies de Lowell, que, gracias a su mezcla de prosa y verso, creo que podría ser traducido con una razonable posibilidad de éxito, aparte de que es maravillosamente bueno.".
  • A dues cartes amb el seu germà Joan Ferraté, elogien breument Near the ocean, llibre publicat per Lowell aquell any, el 1967 (Papers, cartes, paraules, pàg. 436-8).

També Jorge Luis Borges creix a l'ombra de la literatura en llengua anglesa: "Pocas cosas me han ocurrido y muchas he leído. Mejor dicho: pocas cosas me han ocurrido más dignas de memoria que el pensamiento de Schopenhauer o la música verbal de Inglaterra.", escriu a l'epíleg d'El hacedor. La llista de Teoria dels cossos a la col·lecció "Antologia catalana" esmentava, a més de Cuaderno San Martín, obra de joventut, del 1929, El hacedor, publicat el 1960. I un fragment del conte de Borges "La busca de Averroes" (1947) tancava Menja't una cama. No puc imaginar que Gabriel Ferrater no tingués un paper actiu en el reconeixement internacional de Jorge Luis Borges, evocat per Juan Goytisolo a l'article "El contubernio literario de Formentor".

Observem, en fi, com va respondre una de les preguntes d'un qüestionari sobre Josep Pla: "Si haguéssiu de triar uns pocs catalans, i un altre petit grup d'altres cultures, com els vostres autors més importants, ¿hi inclouríeu Josep Pla?" Ferrater respon: "Certament que l'hi inclouria. De fet, d'entre els prosadors ara vivents, només se me n'acuden dos que se li puguin comparar: Jorge Luis Borges i V. S. Naipaul." (Papers, cartes, paraules, pàg. 505).

En resum, podem acumular testimonis de la importància que Ferrater donava a Lowell i Borges. El que importa és el que el poema suscita en la nostra imaginació, el que maldestrament he tractat d'explicar al primer paràgraf d'aquest apunt. Potser ho explica millor el pròleg que el 1969 Borges va escriure a Cuaderno San Martín (1929), dins el primer volum de la seva obra completa, unes paraules que mostren com era d'esmolada la lectura que en va fer Gabriel Ferrater en el seu poema "Els aristòcrates", i com arriba a ser d'alliçonadora la segona estrofa del poema:

Ante la indignación de la crítica, que no perdona que un autor se arrepienta, escribo ahora "Fundación mítica de Buenos Aires" y no "Fundación mitológica", ya que la última palabra sugire macizas divinidades de mármol. Las dos piezas de "Muertes de Buenos Aires" --título que debo a Eduardo Gutiérrez-- imperdonablemente exageran la connotación plebeya de la Cacharita y la connotación patricia de la Recoleta. Pienso que el énfasis de "Isidoro Acevedo" hubiera hecho sonreír a mi abuelo.

***

Fins a l'afegit del punt anterior, havia anat aplegant algunes observacions esparses sobre aquest poema, que crec que deuen continuar tenint alguna utilitat. La més important, crec ara mateix, és la primera, la llarga reflexió sobre el fàstic de la guerra del mateix Ferrater:
  • En les conferències sobre Foix, pàg. 43-45, comentant l'actitud dels escriptors anglesos a propòsit de la Primera Guerra Mundial, parla del fàstic de la història, del fàstic que sentien per la generació dels seus pares, que els havien dut a l'escorxador, i de la seva reacció, que arriba a anomenar "patricida". Les pàg. 43-45 de Foix i el seu temps corresponen a les pàgines 209-211 del Curs de literatura catalana contemporània, que aplega totes les conferències d'aquell cicle i alguna més.
  • Comentat per Terry1971, pàg. 40-41, que se sorprèn dels primers versos de la segona estrofa: "No sabré escriure els detallats poemes / que us escriviu. [...]", atesa la capacitat de Ferrater d'incidir en el detall. La resta del poema sembla assenyalar que allò que enveja d'aquests escriptors [Borges, Lowell, els patricis americans] és la sensació que fan de ser enduts a través d'una tradició històrica establerta que ha format part del seu ambient familiar" (40). Terry creu que Ferrater devia pensar en Life Studies, de Lowell. Life Studies són "uns poemes que, igual que els seus, intenten de donar la sensació d'una vida determinada per mitjà d'una sèrie d'anècdotes ricament elaborades. Si hom troba que l'autocrítica de Ferrater és excessiva, cal admetre alhora que les diferències que suggereix són reals: com tothom sap, Lowell pertany a una família que, d'una o altra manera, ocupà una posició central en la vida nord-americana de més d'un segle; en canvi, la situació de Ferrater, com la de qualsevol poeta català, és a la vegada més exposada i menys rica en detalls socials de significació" (40-41).
  • Pere Ballart, en la seva ponència al simposi de 1997, va donar el context per interpretar l'oposició centrals entre "els detallats poemes que us escriviu", els aritstòcrates Borges i Lowell que Ferrater interpel·la, i ell mateix com a poeta, el plebeu que només parla "de generalitats". Ballart2019 ha destacat la paronomàsia de les paraules finals del poema, "un pou de por".
  • Julià2004B, pàg. 18: Els romans anomenaven patricis als fills d’algú que podia testar i deixava herència. + els versos 12-13 poden ser una al·lusió al Prufock d’Eliot
  • Rellegeixo la conferència sobre "Guerau de Liost", inclosa a Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos, i hi trobo una reflexió sobre la procedència carlina de Jaume Bofill i Mates que em fa pensar en aquest poema, especialment el fragment conclusiu "Doncs bé: és aquesta la raó per la qual la literatura catalana surt d'aquesta gent, de l'element carlí de Catalunya, perquè és l'únic estament que tenia realitat i tradició. Realitat de segles, que és l'única realitat humana.".
  • Pla, Homenots: quarta sèrie (Obres completes 29), diu, a propòsit de Sagarra, que escriu "d'acord amb la gravitació de la seva sang –com jo escric d'acord amb el meu plebeisme i la meva vulgaritat ancestrals" (pàg. 10). La mateixa idea que trobem a "Els aristòcrates".
  • Narcís Comadira, cap al final de la primera estrofa de la darrera secció del seu valent i memorable "La visita del jerarca", del llibre Àlbum de família, publicat el 1980, recorda la presència del pare en un acte falangista a la postguerra i repeteix la idea: "[...] (Jo no hi era a la festa / i, amb tot, en tinc el fàstic. Sento a la sang encara / la mascarada absurda, tots els rostres de pols / de la supervivència. Sobreviure, ¿per què?) // I tornàreu al llit, als llençols de la por [...]" --el poema apareix a La llibertat i el terror: Poesia 1970-1980, pàg. 222-225, pàg. 225 per als versos citats; a Formes de l'ombra: Poesia 1966-2002, pàg. 269-272, pàg. 272 per als versos, i havia estat inclòs a l'antologia de Comadira que va publicar Rossend Arqués el 1992 amb el títol Somnis i runa (pàg. 48-52, pàg. 51 per als versos).
  • És obvi que trenca el tòpic, atès que és un europeu qui enveja als americans que tinguin història tan prop.
***

Johannes Beilharz va traduir aquest poema a l'anglès: "The Aristocrats".


--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2020

0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites