divendres, 22 de maig de 2009

[108] Per José María Valverde

¬¬¬¬¬

Valverde va afirmar en un article que el poema que li havia dedicat el seu amic Ferrater contenia algunes referències que sols ell podia entendre, i el va relacionar amb la tradició literària catalana que derivava del mateix trovar clus de la lírica provençal. Sense qüestionar la declaració de Valverde, trobo que el lector corrent pot entendre el poema. La primera estrofa no és difícil. La gent no vol res del que els pot donar Valverde: no li demanen autenticitat, van a la seva, es limiten a treballar i anar passant la vida, com els jueus captius de Babilònia, o com els habitants de Nínive, la poderosa ciutat assíria, que van ser súbdits del rei de Babilònia. L'expressió “...el agua viva de su experiencia” (Cartes a l’Helena, pàg. 81), en un fragment de conferència de Ferrater, corrobora el sentit intuïtiu que el lector de bona fe donava a l'aigua viva del poema --també congruent, per al José María Valverde lector del poema, amb la metàfora de l'aigua viva de l'evangeli de Joan o amb l'actitud poètica i imaginativa de Joan Maragall, que Valverde coneixia bé.

Perpinyà1997 ens explica que el poema té, segons li va dir el mateix Ferrater a Valverde, imatges de Rimbaud; concretament, de "Bonne pensée du matin", amb una referència a l'aigua de vida --veiam si finalment hi deu haver també alguna broma amb l'eau de vie.

Casualment, vaig a parar, al cap d'uns quants mesos d'escriure el paràgraf anterior, al poema en qüestió, que corrobora l'autor --les al·lusions al poema de Rimbaud, sobretot a les seves dues darreres estrofes, són inequívoques. I el poema de Rimbaud relaciona l'aigua de vida amb l'aiguardent.


Bonne pensée du matin

À quatre heures du matin, l'été,
Le sommeil d'amour dure encore.
Sous les bosquets, l'aube évapore
L'odeur du soir fêté.

Mais là-bas dans l'immense chantier
Vers le soleil des Hespérides,
En bras de chemise, les charpentiers
Déjà s'agitent.

Dans leur désert de mousse, tranquilles,
Ils préparent les lambris précieux
Où la richesse de la ville
Rira sous de faux cieux.

Ah ! pour ces Ouvriers charmants
Sujets d'un roi de Babylone,
Vénus ! laisse un peu les Amants
Dont l'âme est en couronne

Ô Reine des Bergers !
Porte aux travailleurs l'eau-de-vie.
Pour que leurs forces soient en paix
En attendant le bain dans la mer, à midi.


El lector català ordinari pot no adonar-se, normalment, de l'al·lusió a Rimbaud. Seguim per la segona estrofa: l’al·lusió al Nabí és claríssima, en canvi, i no li passarà per alt a cap lector de Carner. Impregna tot el poema: també ens fa llegir amb nous matisos la primera estrofa. Ferrater estava ben familiaritzat amb l’hermenèutica bíblica a l’entorn del mite de Jonàs i la balena, com es desprèn del seu pròleg al poema, publicat el 1971, una familiaritat que podem imaginar que compartia amb José María Valverde. El "metre de fuster" del penúltim vers al·ludeix Jesucrist o Sant Josep, fusters, indiscutiblement si recordem que l'estada de Jonàs al ventre de la balena prefigura els tres dies de Crist al sepulcre, i que el metre és una eina de mesura, un instrument de l'ètica i també de l'estètica.

És més, vaig a parar a un article, "My favourite book in the Bible", de Harold Bloom, en què explica que el Llibre de Jonàs és el seu llibre bíblic favorit pel sentit irònic. Bloom és un lector suprem de la Bíblia, i em fa adonar que Josep Carner també devia percebre la singularitat irònica del Llibre de Jonàs. És inspirador: no recordo si mai havia constatat tan clarament que ja la primera estrofa de "Per José María Valverde" al·ludeix a Jonàs, a Nínive, al menysteniment de la ciutat davant la seva veu profètica. La peripècia de Jonàs té una profunda afinitat amb la decisió de Valverde --sense descartar que Ferrater i Valverde també poguessin recordar l'exiliat Josep Carner.

"La negror d'ésser sol.", al sisè vers, i l'imperatiu de la frase precedent, "Deixa't només empassar", ens fan pensar en Jonàs al ventre de la balena, i també ens fan recordar el famós incident de 1965 de la renúncia a la càtedra de Valverde i el seu exili, en solidaritat amb els professors Aranguren, Tierno Galván i García Calvo, expulsats de la universitat per l'autoritat franquista. Valverde es va quedar sol en la seva actitud ètica, en el seu acte solidari amb els companys castigats. El professorat no va secundar el seu gest públic, tret d'un parell de discretes renúncies. El sentit dels versos 5-7 es construeix per contrast amb la primera estrofa i gràcies al fil conductor del Nabí i de la dimissió solitària de Valverde.

La data que apareixia a la primera edició del poema, a Teoria dels cossos, 2 de setembre de 1965, ens pot acabar de donar la pista, ja que podria ser la data de la dimissió efectiva de Valverde, a l'inici del nou curs, des del moment que Tierno Galván, Aranguren i García Calvo havien estat expulsats de la universitat a l'agost d'aquell any. De fet, Jordi Amat, editor de Fons José María Valverde (1942-1996): Fragments d'una biografia intel·lectual, una recomanable selecció de la correspondència rebuda per Valverde amb l'afegit d'algunes notes inèdites o difícils de trobar, explica que Ferrater li va enviar aquest magnífic poema, manuscrit, en testimoni d'amistat davant del gest de l'amic (pàg. 32) --les cartes triades per Amat d'aquell moment crucial en la vida de Valverde abasten del final d'agost del 1965 a l'octubre, i semblen escrites en el moment que els corresponsals van conèixer els fets. Aquella primera edició diferia en el títol: "Per a José María Valverde", i el segon vers es referia als "súbdits del rei de Babilònia" en lloc del posterior "súbdits d'un rei de Babilònia". L'edició crítica de Jordi Cornudella ha recuperat la còpia original que Gabriel Ferrater va donar al seu amic, amb una variant al versos 3-4: "Van a la seva / pols, i que te'ls assedeguis més, amb parsimònia." en comptes del definitiu "Van / a la seva: pols, i l'ofec segur de parsimònia.".

El vers darrer, en primera persona del plural, es refereix a Valverde i Ferrater, i tampoc acabo de veure que hagi de ser el motiu críptic a què es referia Valverde. Jonàs va ser escopit a terra per la balena. Tindran ells aquesta fortuna? O seran escopits al mar? El "gran migdia" final ens recorda le grand soir amb què Ferrater ja va titular, aleshores amb ironia, un dels darrers poemes de Menja't una cama. Però també fa pensar, més aviat, en la llum de la iconografia i l'estètica cristiana: així, el gran migdia, amb la màxima llum radiant, representa el moment esplendorós i de plenitud absoluta, si més no per a un creient com José María Valverde, que és el destinatari del poema --Gabriel Ferrater hi afegeix l'interrogant final, però no sembla que hi posi ironia, en l'única ocasió a Les dones i els dies que el migdia no té les habituals connotacions de pertorbació i inquietud, de les quals és paradigma un poema com "A mig matí".

A la conferència sobre el Nabí inclosa al llibre Curs de literatura catalana contemporània (pàg. 60) hi ha, en fi, aquestes frases, per si algú gosava negar encara que el poema s'entén solament si tenim present el Nabí. Amb "Per José María Valverde", Ferrater va donar testimoni d'amistat, recordant l'exemple admirable del seu amic per a les generacions futures:

El final del seu periple [el de Jonàs] és el començament: és el ser escopit pel peix. I tot el que n'hem de treure és el que n'ha tret l'Església Catòlica: la imatge, la prefiguració de la resurrecció de Jesús.

***

Les al·lusions encara es podrien estendre a Moby Dick, llibre famós pel seu simbolisme, sobretot si recordem que Valverde devia tenir interès per Melville, ja que el va acabar traduint! El 1968 Planeta li va publicar unes Obras de Melville. Del pròleg de Valverde a Moby Dick, s'extreuen referències al Leviatan que apareix a Job 3:8; Job 40: 25-32, 41:1-24, i també a Hobbes. Ahab va fer matar el profeta Nabot. Valverde, en el seu estudi introductori a Moby Dick, en destaca l’estructura en dues fases --i el poema té dues estrofes. Però, vaja, respecte a la balena, el que preval és el Nabí de Carner.

Des del meu punt de vista, són més grans les semblances amb Murder in the Cathedral, de T. S. Eliot, un altre autor proper a Valverde, que el va traduir. Al començament de la primera part, el cor de dones de Canterbury, irònicament, desitjarien continuar vivint en pau, com han viscut, amb parsimònia, els set anys d'exili de Thomas Becket, abans del seu rertorn de França: 

O Thomas, return, Archbishop; return, return to France. 
Return. Quickly. Quietly. Leave us to perish in quiet.

[...]

We de not wish anything to happen. 
Seven years we have lived quietly

[...]

Yet we have gone on living, 
Living and partly living.

[...]

O Thomas our Lord, leave us and leave us be, in our humble and tarnished frame of existence, leave us; do not ask us.

Aquestes dones del cor de Canterbury recorden els súbdits del rei de Babilònia de la primera estrofa, que van a la seva i sobreviuen. Hi ha a tots dos textos un temps d'espera: els set anys d'exili a França, els tres dies al ventre de la balena. Hi ha uns temptadors, que tracten de persuadir Thomas Becket de fer-se enrere --també Valverde va haver d'aguantar sol els "consells" dels amics, i l'exemple d'altres, com el professor Antonio Tovar, que va cedir a les pressions i va optar per solidaritzar-se amb els professors expulsats demanant una excedència! El poema de Gabriel Ferrater acaba amb un vers interrogatiu, de dubte sobre el futur; Becket va ser assassinat, i a l'obra d'Eliot, els cavallers que el maten s'adrecen al públic justificant-se de manera cínica i brillant, amb el cinisme polític que va marcar les dècades centrals del segle XX. La raó abonava l'escepticisme.

***

Ignorava que José María Valverde havia dedicat un poema a Gabriel Ferrater, que copio en la nota sobre la ponència d'Oriol Pérez, atès que el citava, ponència del simposi de l'any 1997

***

18 de maig de 2012: Josep Bargalló ressegueix la mètrica del poema i la seva molt articulada construcció formal, en un apunt, "Gabriel Ferrater, simetria i hipertext: 'Oh, aquests que peonen, encantats…'", publicat ran del norantè aniversari del naixement del poeta, al seu bloc Torredembarra sur mer. També esmenta la relació amb el poema de Rimbaud i l'al·lusió al Nabí. -- I en un comentari, Eudald Puig apunta que peonar, en una de les seves accepcions, significa "Caminar un ocell.", i afegeix que "És sabut que Valverde caminava com un ocell.". Fa gràcia, però no ho veig clar.

Valverde, en una fotografia dels primers anys d'exili, a la contracoberta del seu llibre El profesor de español

Apunt revisat el 18 d'octubre de 2021

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites