dilluns, 26 de desembre del 2022

Sbardella2022

¬¬¬¬¬

Sbardella, Amaranta, "Gabriel Ferrater: Immagini spezzate e vita infranta", pàg. 145-155, dins Ferrater, Gabriel. Teoria dei corpi. Sbardella, Amaranta, trad. Perugia: Occam Editore, octubre de 2022, 155 pàg.

Amaranta Sbardella signa el postfaci de la seva traducció de les seccions 4 i 5 de Les dones i els dies, que coincideixen més o menys amb les seccions B i C de Teoria dels cossos. De fet, Teoria dei corpi inclou també les traduccions de “Bosc”, ”El lector”,  “Aniversari”, la “Cançó del gosar poder” i “Babel’”, que no havien aparegut al llibre del 1966 i Ferrater va incloure al recull del 1968. Els tradueix seguint l’ordre del llibre sense distingir-los en dues parts --constitueixen, des del meu punt de vista, un tipus de poesia de Ferrater plena de camins nous, d’imaginació sovint més exuberant que la dels poemes de Da nuces pueris i Menja’t una cama, i també diferent del “Poema inacabat”, que Sbardella opta amb recança per excloure del llibre --enguany ha aparegut la traducció "Poema inconcluso", d'Umberto Dini. 

El postfaci repassa sintèticament la biografia de Gabriel Ferrater. Sbardella valora de la seva poesia les imatges lluminoses i el gust realista pels detalls. Creu que Ferrater es guia pel principi de plaer, també per mantenir a distància l’opressió ambiental enorme de la dictadura de Franco. Destaca la seva expressivitat lingüística, la renovació temàtica, el rigor formal que li ve de la tradició medieval, i la capacitat de fagocitar i transposar autors com Poe, Rimbaud, Frost, Graves, Cavafis, Eliot, Lowell, Auden, Carner, Riba, Foix, Pavese, i empeltar-los de la seva pròpia experiència. Ferrater exigeix un lector actiu, que quedarà fascinat. 

La traducció és gairebé sempre fidel, més preocupada a preservar la literalitat del sentit i la llum de les imatges, la sonoritat, la frescor dels versos, que no potser a reflectir els ritmes i els jocs formals que es prodiguen en aquestes seccions. En copio un parell de poemes.


IDOLI

Allora, quando giacevamo
abbraciati davanti alla finestra
aperta sul declivio di ulivi (due
nudi semi in un frutto che l'estate
ha spaccato violenta, e che d'aria
si colma), non avevamo ricordi. Eravamo
il ricordi che abbiamo ora. Eravamo
questa immagine. Gli idoli di noi,
per la fede sottomessa che verrà.


TEMPESTIVA VIRO

Il suo corpo vedevamo amico
e credevamo che lei non sapsesse.
Spiavamo si volesse
rimanere indietro, in una curva.
   Avrebbe contato denari e legge,
iniseme a quelle che non si aprono,
le giuste che solo si espongono
per darci figlie, per il dopo?
   Ma la ragazza di quest'anno
non ci ha burlato, e ci dà vergogna.
La pensiamo al riparo, confusa
con il corpo che ha scelto.
   Nei suoi occhi non brilli
il rimbrotto, che non la pensavamo
così furba. Le dirà una risata
che poco abbiamo temuto.
   Se ora ci gravano altre paure,
siano esse vane. Invisibile
scivoli la fragile per le vie
degli osceni capri delatori.
   La salvino i nostri dèi
(dèi di prudenza, non di giustizia)
dal rimpiangere il recinto dove non rischiano
la maligne che si son ritratte.
   Non tardi a scorprire
motivi validi per l'istinto,
docile al gusto della terra,
nascosta nel buio di un petto.
   E mai le spacchi il cuore
il discedito di chi di somiglia.
La copra una mano di riposo
in ogni letto dove si raccoglie.

Amaranta Sbardella (foto d'Anna Xalabarder)

-- 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites