dimarts, 22 de febrer del 2022

Acte inaugural de l'Any Gabriel Ferrater

¬¬¬¬¬ 

Acte inaugural de l'Any Gabriel Ferrater al Teatre Bartrina de Reus, 22 de febrer de 2022

Aquesta nit s'ha fet, a Reus, al Teatre Bartina, la inauguració oficial de l'Any Gabriel Ferrater. La cloenda, al novembre, serà a Sant Cugat. M'ha agradat haver-hi anat. Les úniques persones que conec de Reus, que he pogut saludar, són entusiastes de Ferrater: David Figueres, Fina Masdeu, Antoni Veciana. He pogut saludar també un instant Jordi Cornudella i Enric Juste, abans de començar l'acte. No havia estat mai al Teatre Bartrina, que fa goig. Canal Reus TV ha publicat la seva transmissió a YouTube (l'he inserida al final de l'apunt).

L'acte ha estat plantejat amb intel·ligència per Jordi Cornudella. Ha començat i ha acabat amb el vídeo domèstic de la família Ferraté(r) que ja havia inclòs Enric Juste al seu documental Metrònom Ferrater. Les imatges d'un Gabriel Ferrater enjogassat, en algun moment dels anys quaranta, amb els germans i els pares pels voltants del Picarany, s'han combinat amb el començament i el final de la conferència que Gabriel Ferrater va donar el 20 de febrer de 1968 a la Residència Universitària Sant Antoni, a Barcelona, just el dia del centenari de Pompeu Fabra. La conferència sencera, massa poc coneguda, està disponible a la Càtedra Màrius Torres (dura 63 minuts). Una bona part del que Ferrater hi exposa coincideix amb el seu primer article sobre lingüística, "Les gramàtiques de Pompeu Fabra", que és tota una declaració d'intencions. Va aparèixer a Serra d'Or a l'agost d'aquell any (és el text que obre el llibre Sobre el llenguatge). Ferrater devia denigrar la sentimentalitat i la veneració buida que havien dominat els homenatges del centenari de Pompeu Fabra, i en aquella conferència el reivindica com a lingüista, com a científic, com a home lúcid i tenaç. Ferrater ens diu que Fabra ens va deixar portes obertes. És el gest que ens ha proposat Jordi Cornudella respecte a Gabriel Ferrater, a la seva intervenció final (67:42-83:55), dita amb la projeccció, al fons de l'escenari, d'imatges d'obra de Gabriel Ferrater (notes, llibretes, llibres traduïts). Cornudella espera que l'Any ens aporti més llibertat de pensament respecte a les idees rebudes sobre Ferrater, i més precisió, rigor.

Les presentacions institucionals han estat a càrrec de Carles Pellicer, alcalde de Reus; Mireia Ingla, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, i Natàlia Garriga, consellera de Cultura. Ingla ha estat la més entusiasta. Cornudella, en les seves paraules finals, ha agraït la implicació institucional de la Generalitat i els ajuntaments de Reus i Sant Cugat en la commemoració del centenari, i l'esforç per arribar a les xarxes públiques de cultura: les biblioteques i els centres de secundària.

Enric Casasses ha llegit quatre poemes: "Naixença", "Atra mater", "Punta de dia" i "Cançó idiota". Escoltar-lo és un privilegi, per la manera de donar el to, els matisos dels versos, les veus que s'hi relliguen, amb dicció clara, continguda i a la vegada vibrant. No havia sentit mai a dir ni "Atra mater" ni "Cançó idiota", que té una energia enorme i ha donat pas als dos poemes cantats, amb acompanyament de guitarra. Feliu Gasull ja havia musicat fa trenta anys poemes de Gabriel Ferrater. Avui ha triat "Dits" i "Fe": els ha cantat Bàrbara Kusa, amb delectació, la veu treballadíssima, fosa amb la guitarra de Feliu Gasull, sense anar mai cap a la facilitat de la melodia. Aquest ha estat l'element central de l'acte (32:20-51:15), amb una sobrietat calculada, de gran efecte. 

Abans i després de llegir i cantar els poemes, l'acte ha intercalat la projecció de testimonis molt variats d'unes quantes persones que van conèixer Gabriel Ferrater. Els vídeos procedien del Metrònom Ferrater, de molt material inèdit que va recollir Enric Juste per preparar el documental, de programes anteriors de TV3 (amb testimonis com el d'Helena Valentí, els de Ramon Barnils, Josep Murgades, Carmen Rojo i Paco Soler, els de Josep Maria de Martín, Carles Barral i Jaime Gil) i entrevistes que han fet expressament a Eduard Bonet, Rosa Cabré, Enric Cassany, Pep Codó, Salvador Oliva i Marta Pessarrodona per a aquest acte. La producció té l'encert de mantenir l'àudio de cada testimoni amb el vídeo i amb fotografies d'arxiu de Gabriel Ferrater:

  • Una primera selecció (20:10-31:20), que comença amb el testimoni de la germana, Amàlia, una de les joies del Metrònom Ferrater. El conjunt s'ordena amb molta intenció; comença per la biografia i va derivant cap a la feina intel·lectual: els amics de Reus Xavier Amorós, Josep Massó, Albert Romero i Enriqueta Pintaluba; Helena Valentí; Jaime Gil de Biedma; Rosa Cabré; Jaume Ferran; Carmen Balcells; Marta Pessarrodona; Salvador Oliva; Josep Maria Castellet; Jaime Salinas; Jill Jarrell; Carles Barral; Rosa Regàs; Juan Marsé; Ramon Barnils; Francisco Rico; Dolors Oller, i Eduard Bonet.
  • Una segona selecció (51:55-67:12), que també comença amb el testimoni d'Amàlia Ferraté. Els  primer testimonis són de mena més intel·lectual i --amb simetria respecte a la primera selecció-- acaben derivant cap a la biografia: Josep Maria de Martín, Ana María Moix, Valentí Puig, Francisco Rico, Enric Cassany, Enric Sullà, Rosa Cabré, Josep Murgades, Sonia Mendlewicz i Júlia Samaranch, Joan Solà, Salvador Oliva, Pep Codó, Esther Tusquets, Carmen Rojo, Eduard Bonet, Narcís Comadira, Dolors Oller, Jill Jarrell, Yvonne Hortet, Helena Valentí, Jill Jarrell, Marta Pessarrodona, Eduard Bonet, Paco Soler i Esther Tusquets.
  • Les dues projeccions han tingut la virtut de remarcar com a peça central de l'acte els poemes de Ferrater i també han servit per distanciar les tres intervencions institucionals de l'obertura i les paraules finals de Jordi Cornudella.
  • Cornudella ha esmentat també l'amistat de Gabriel Ferrater i José María Valverde i ha recordat el poema que Valverde li va dedicar.

--

Apunt revisat el 23 de febrer de 2022

dilluns, 14 de febrer del 2022

Ibáñez2022

¬¬¬¬¬

Ibáñez, Jordi. "Ferrater i la política: el fàstic de la història", sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona, 7 de febrer de 2022 

Vaig veure la sessió de Jordi Ibáñez ahir diumenge a la nit (en el moment d'escriure aquestes línies ja hi ha hagut, aquest vespre, la darrera sessió del curs). Esperava, pel títol, que Ibáñez fes alguna referència a "Els aristòcrates", però es va concentrar en les conferències aplegades amb el títol Curs de literatura catalana contemporània, com a font d'una gran part de les seves reflexions. És formidable l'impacte que ha aconseguit aquest llibre. Aplegades en un sol volum, ben editat i fàcil d'adquirir, les conferències ara apareixen citades i analitzades més sovint que uns anys enrere, quan eren sobretot un recurs dels especialistes en la poesia de Ferrater. Sense discussió la lectura seguida d'aquests textos, una conferència rere l'altra, per l'ordre en què Ferrater les va donar, mostra la consistència dels seus punts de vista.

Familiaritzat de fa anys amb les conferències de Gabriel Ferrater, la sessió d'Ibáñez em va aportar molt poques novetats quan exposava les posicions de Ferrater, però va contenir algunes interpretacions suculentes --que és el que tractaré de consignar en aquest apunt. Ibáñez defensa que els detalls són decisius en Gabriel Ferrater. Explica que sovint les referències a qüestions anecdòtiques acaben anant al nucli de la qüestió: les maniobres de distracció dels textos de Ferrater es converteixen en una forma incisiva de penetració --molt ben vist! És el que Ferrater anomena arenques rojos en la seva carta a Jaime Gil des de Londres, al juny de 1963 --o directament red herring, al pròleg de les Versions de Hölderlin, de Carles Riba (Sobre literatura, pàg. 39). Aquests arengs vermells són les cortines de fum, les pistes falses --les marrades de l'artista abans d'arribar a l'objectiu. Així, Ferrater valora la decència de la poesia de Gil de Biedma des dels seus primers poemes, és a dir, que prefeixi la veritat a la dignitat o l'exaltació. 

El mateix Gabriel Ferrater va dir que la ideologia comptava menys del que la gent, sobretot a mitjan anys seixanta, es creia. Defensava que la literatura s'havia de mantenir totalment al marge de la política. Tenia una posició d'intel·lectual, una vida d'home de lletres. Va expressar-se políticament poques vegades: a les conferències aplegades dins del Curs de la literatura catalana contemporània, a la carta a Die Zeit en rèplica a una atzagaiada de Golo Mann i a les entrevistes amb Federico Campbell, Roberto Ruberto i Baltasar Porcel. 

A les conferències del Curs, Gabriel Ferrater ataca clarament el catalanisme de dretes. La solució fora un catalanisme d'esquerres, però el descarta. Ibáñez lliga molt bé dues referències de Ferrater a la situació dels intel·lectuals respecte al catalanisme: l'esquizofrènia, explicada a l'entrevista de Roberto Ruberto, de ser d'esquerres per defensar la cultura catalana i ser de dretes pel fet de tenir una dona de fer feines andalusa; l'esquizofrènia de la generació anterior a Josep Pla, que com a catalanistes eren subversius i com a homes amb expectatives de govern eren conservadors. Ibáñez destaca, a més de l'ambient d'època i la història familiar, que van influir en Ferrater els articles de Josep Pla del 1924 a la Revista de Catalunya (recollits per insistència de Jaume Vicens Vives en el volum de l'Obra completa 32: Prosperitat i rauxa de Catalunya). Ferrater els utilitza per parlar de Pla, de Foix, de Riba: el catalanisme fora una construcció pròpia dels burgesos catalans.

El catalanisme és una ideologia, o té l'aspecte d'una ideologia. El nacionalisme, apunta Ibáñez, eren els nacionals, els nacionalsocialistes, la part més putrefacta del catalanisme de dretes. Ferrater no tenia cap dubte sobre escriure en català, per més que molts dels seus amics i companys de generació escrivien en castellà.

Ibáñéz veu la vigència de Ferrater en algun poema i sobretot en el Curs --no subscric aquesta valoració tan baixa de la seva poesia. Coincideixo amb ell, en canvi, que una de les qualitats de Ferrater és que ens obliga sempre a pensar més, a llegir-lo de nou i més atentament.

***

Les sessions anteriors del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència van ser:

La sessió posterior:
Dos anys després del curs, l'Institut d'Humanitats ha anat publicant els vídeos de les sessions, llevat precisament del de Jordi Ibàñez, al seu canal de YouTube:

--

Apunt revisat el 31 de maig de 2024

diumenge, 6 de febrer del 2022

Perpinyà2022

¬¬¬¬¬

Perpinyà, Núria. "Ferrater i l'experiència amorosa", sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona, 31 de gener de 2022 

La sessió de Núria Perpinyà al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència va ser aquest dilluns passat. La vaig recuperar ahir dissabte. Presentada per Andreu Jaume, que la considera una novel·lista destacada i una intel·lectual rigorosa. Jaume va explicar que s'havia introduït en Ferrater gràcies a un llibre essencial encara, l'Àlbum Ferrater, editat el 1993 per Jordi Cornudella i Núria Perpinyà.

Sessió fresquíssima de to i plantejament, rigorosa i vital. Perpinyà va revisitar Ferrater amb ulls nous, ben diferents de la seva mirada del 1997, de la seva conferència a Londres, recollida després al número 0 de la revista Veus baixes, el 2012. Va precisar d'entrada que s'ocuparia de l'experiència amorosa en la poesia de Ferrater, que tractaria de no entrar en la biografia més que d'una manera puntual. 

Les dones i els dies és un títol que ens pot fer pensar que la veu amorosa és la d'un Don Juan. Però no ho és pas. No hi ha promiscuïtat. Els poemes es concentren en una sola dona, l'Helena; algun amor platònic; alguna aventura sexual. No hi ha ni l'engany ni la burla a les dones que suposem a Don Juan. Perpinyà explica com la quarta secció s'ordena alfabèticament per títols. És un acròstic in absentia dels protagonistes dels poemes: no hi ha les lletres H ni V ni G --molt ben explicat, amb senzillesa, de manera definitiva.

Perpinyà subscriu la idea de ginofília d'Andreu Jaume, i remarca que això és excepcional, el seu interès complet per les dones. Es dona poquíssim al llarg de segles de literatura. Si els poemes es concentren en una sola dona, per què el títol de Les dones i els dies és plural? Perquè la literatura pesa, en aquest cas per oposició: per l'al·lusió a Els treballs i els dies, d'Hesíode, un manual de pagesia, un calendari, que exposa el que ha de fer un home de profit, treballar de valent la terra, per fer-se ric, i essent prudent. Passem també del dies del calendari d'Hesíode a la reflexió moral sobre la temporalitat, l'existència. Ferrater, en les seves referències, sempre té present tota la literatura occidental.

De manera molt divertida, critica Xavier Macià i Núria Perpinyà, el seu llibre de 1986, escrit quan tenien 24 anys. Veien en els poemes de Les dones i els dies més exercici literari que experiència en els poemes. Ha tornat a llegir ara Ferrater pel centenari, al cap dels anys. Massa joves, no entenien el dolor que hi havia en un poema com ara "El mutilat", per damunt de l'exercici literari sobre una cançó de Brassens (font que havien apuntat Gimferrer i Valverde). "M'emociona més que abans", diu Perpinyà. S'ha de tenir l'emoció per poder-la explicar. I subscriu el que va dir Jordi Amat: gràcies a l'enamorament de l'Helena, va poder ser millor poeta amorós: és clar! Dissenteix del seu amic Jordi Cornudella: ell és sentimental, però la seva poesia no és sentimental. Sí, la seva poesia no és cursi, no té tòpics gastats. No és sentimentaloide. És sentimental, en el bon sentit de la paraula. Hi ha molts sentiments humans en la poesia de Ferrater.

La tesi de Perpinyà és que, segons en quins poemes Ferrater pot semblar tradicional en el tractament de la dona, però en altres poemes és ja un poeta que es troba, a començament dels seixanta, en el trànsit d'una societat tradicional masclista a una societat moderna més feminista. És conscient del pas d'una societat a l'altra: n'és un testimoni històric. Ha heretat els tòpics sobre la dona, pel que ha llegit, per la societat en què ha viscut. És un testimoni històric. El poema planteja el tòpic tradicional, i el reinterpreta: ens mostra que hem de veure les coses d'una altra manera. La hipòtesi de Perpinyà és que Ferrater és un poeta feminista, cosa que no havia vist trenta anys enrere. No ho és al cent per cent, però Ferrater veu que aquesta és la bona direcció.

Sis arguments del feminisme de Gabriel Ferrater:

  1. Està en contra de la dona com a objecte sexual, com a objecte sexual comprable, en referència a “Mala memòria”, un poema tristíssim (Perpinyà es va confondre i va dir “La mala missió”).
  2. Les dones de les seves poesies són persones reals, versemblants: no són deesses, nimfes, idealitzacions, persones inaccessibles --per això cau de Da nuces pueris un poema com "Il gran rifiuto".
  3. En contra de la dona ruc, enze, sense ànima: no l'interessa, en contra del tòpic misogin. (Biogràficament, sempre li van interessar les dones intel·ligents, de la pianista Isabel Rocha a la jove poeta i intel·lectual Marta Pessarrodona.) Helena és una estudiant, intel·ligent, una dona jove interessant.
  4. Fa poemes dialogats: li dona veu a la dona. És una actitud que podríem dir-ne més democràtica, igualitària, feminista, paritària. Passem de la dona com a objecte amorós, callat, a la dona com a subjecte, que parla i pensa pel seu compte i que és actiu en la relació amorosa –això és inusual en la tradició literària. 
  5. Tant ell com ella parlen de sexe, força i directament. És una poesia eròtica i recíproca. La seva protagonista és una dona dels anys seixanta alliberada. Detall biogràfic: Ferrater es casa a Gibraltar per mantenir la independència de la Jill Jarrell.
  6. Va en contra de l'arquetip que unifica i uniformitza totes les dones, que les redueix totes a Eva, o totes a Maria. Vindica la singularitat de cada dona, de cada persona.

Perpinyà va demostrar la seva tesi amb la lectura d'uns quants poemes --que aprofito en altres punts del blog: "By natural piety", "Hora baixa", "Mädchen"--, especialment amb una interpretació extraordinària de "Kensington". Va estar d'acord que és un poema eròtic impressionant, com havia dit a la primera sessió Jordi Amat, i va mig qüestionar que Andreu Jaume, a la segona sessió, l'hagués considerat sinistre, terrible i estrany. El que domina en el poema és el groc de la llum: "La llum de l'estiu nòrdic és immensa" diu el primer vers; el "Pura llum" de les últimes paraules de l'home. És magnífic el vocatiu "cos meu", que s'adreça a la vegada a ella mateixa i a ell. Hi ha la metonímia (inversa, el tot per la part) de dos orgasmes diferents: un plaer extens, lent, llarg, Kensington, i l'altre, un plaer intens, elèctric, una flor groga. Perpinyà ens va recordar que el famós Informe Hay, sobre la sexualitat femenina, és de l'any 1976! Ella explica la seva sexualitat; ell es posa molt romàntic, el poema de Heine, molt platònic, tòpic. Després ho torna a intentar, amb una imatge més física: la dona com a flor. Ella el corregeix, però no és pas incomumicació. Al contrari, apunta Perpinyà, és un exemple de comunicació. La dona li ensenya una cosa a l'home: "te m'he tornat una flor groga", una frase molt dolça, amb el datiu possessiu. 

Però atenció, ens diu Perpinyà, que Cornudella hi ha vist Wittgenstein, en aquest poema! El nivell del poema puja des del sexe cap a la reflexió epistemològica: la metàfora "te m'he tornat una flor groga" és intraduïble, no es pot parafrasejar. Ella, amb aquesta metàfora, parla de la seva expressió: el que apunta Cornudella sobre Wittgenstein serveix per a la percepció interna d'ella. 

  • Per al·lusions, respon Andreu Jaume en començar el torn obert de paraules: veu en el poema un moviment de distància irònic, el jo poètic es sorprèn dins del poema que està vivint el contrari del que es creia; hi ha una part de plenitud lluminosa, una comunicació i a la vegada una gran estranyesa, una lliçó universal. Afegeix que Wittgenstein és el filòsof dels límits del llenguatge: Ferrater explica els límits de la metàfora com a exploració de l'experiència.

***

Núria Perpinyà ha exposat algunes de les tesis d'aquesta lliçó en una entrevista de Carme Miró al número 55 de Sonograma Magazine: Revista de pensament musical i difusió cultural, publicat a final de juny de l'Any Ferrater.

***

Les sessions anteriors del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència van ser:

Les sessions posteriors:
Dos anys després del curs, l'Institut d'Humanitats ha anat publicant els vídeos de les sessions, llevat del de Jordi Ibàñez, al seu canal de YouTube:

Foto d'Oriol Duran

--

Apunt revisat el 31 de maig de 2024


 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites