divendres, 22 de maig de 2009

[032] Posseït

¬¬¬¬¬

Algunes observacions esparses:
  • Comentari de Jordi Galli, 23 de març de 2009: semblança amb el popular bolero “Sabor a mi”. Quim Roig em fa conèixer la versió de Miquel Poveda, del seu disc Desglaç, de l'any 2008, extraordinària, fresquíssima com una nova lectura.
  • Hi ha un fascinant article, "El dimoni del posseït: Crònica autobiogràfica" (PDF: 27 pàg.), de Jordi Cornudella, sobre aquest poema, una perla d'un dels poetes que ha entès i escrit millor Ferrater.
  • Comentat per Julià2007, pàg. 225.
  • El bloc El llibreter ressegueix el poema, seguint l'anàlisi de fonts de Xavier Macià i Núria Perpinyà en el seu estudi de la poesia de Gabriel Ferrater, en un apunt acompanyat d'uns quants comentaris.
  • Rossend Arqués va presentar, en el simposi de 1997, una ponència concentrada en aquest poema, amb el títol "Canibalisme i possessió eròtica: una lectura de 'Posseït', de Gabriel Ferrater".
  • Cal llegir el poema acarat a "Maria" i recordant que tots dos precedeixen "By natural piety".
El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb un parell de correccions en aquest poema. El primer vers --el marco amb cursiva-- deia "Sóc ben lluny d'estimar-te. Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu." en comptes de "Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs". El vers 5 deia "I ets tu / que indecentment t'has estimat per mi / fins que, a la fi saciada de tu, / ara t'excites, te me'n vas darrera / d'un altre cos, i em refuses la pau." en comptes de "fins al revolt: saciada de tu".

Apunt revisat el 18 de desembre de 2015

--

3 comentaris:

Miquel Sureda i Jaén ha dit...

Aquest poema, no li veus una mica de semblança amb "Une carogne" de Baudelaire? Amb la relació dels cucs, dic.

Enric Blanes ha dit...

El poema de Baudelaire és memorable, Miquel, i, tornant-lo a llegir, d'entrada he pensat que tenies raó, que Ferrater el devia tenir present, però dubtava de la connexió pel contrast entre l'acumulació aparatosa de detalls repugnants, en la descripció de Baudelaire de la carronya putrefacta trobada enmig del camí, i el lacònic "Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos, / trobaran un regust de tu." de Ferrater.

Ara: la darrera estrofa, amb la interpel·lació a l'amant, sembla claríssima, et dóna la raó:

Alors, ô ma beauté! dites la vermine
Qui vous mangera de baisers
Que j'ai gardé la forme et l'essence divine
De mes amours décomposés!

L'al·lusió a "Une charogne" té la gràcia de posar en evidència la grandesa de Ferrater, que sintetitza la troballa del llarg poema de Baudelaire en una sola frase, la que esmentava més amunt, terriblement física i d'una imaginació brillant, d'una coherència extraordinària amb aquell "regust de tu". Els vuit versos de "Posseït", amb tot el seu moviment emotiu i la capacitat de mostrar la complexitat de l'estat d'ànim del poeta, fan quedar "Une charogne" al nivell de la trivialitat.

No veig que Cornudella esmenti aquesta font, ni sé veure tampoc que ho faci Arqués entre la profusió d'autors i textos que apareixen en la seva ponència sobre el poema. Una observació collonuda, Miquel Sureda!

Anònim ha dit...

Rellegeixo Posseït seguint el fil d’una piulada de l’Enric. Em desperta una idea que no he vist reflectida en el que es diu al post ni en el text Cornudella, i se m’acut que potser val la pena compartir-la.

En lectures anteriors d’aquest poema hi havia vist sobretot una inversió —amanida amb tota la gràcia ferrateriana— de la dona objecte, és a dir, l’amargor de l’amant, en aquest cas masculí, en adonar-se que ha estat utilitzat només com a instrument de la satisfacció del desig d’ella.

(Per cert, en canviar el “ben lluny d’estimar-te” del primer vers es trenca una ambigüitat velada que a mi m’agradava de la versió anterior, ja que tant podia referir-se a la potència de l’amor actual —que va més enllà del concepte mateix d’estimar— com a la constatació contrària —que ja és ben lluny de l’estimació, que s’ha desprès de l’amor. En optar per “més lluny que” Ferrater liquida, doncs, la segona lectura possible, i reforça la primera.)

Els comentaris de Cornudella, de qui tanmateix discrepo en força punts, em fan rumiar sobre alguns detalls. Aquella primera interpretació meva, certament pedestre, trontolla. La superfície del poema s’agita en ones que insinuen corrents submarins per desxifrar.

Amb el dubte plantejat per les dues versions sobre el sentit del primer vers (des de quin estadi sentimental ens parla, de fet?), em pregunto a què es refereix, exactament, quan diu que és més lluny que estimar-la. Per què diu que els cucs trobaran regust d’ella?
I què té de tan indecent aquesta passió? Certament Ferrater no és un moralista a l’antiga, l’adverbi em sobta, doncs, com un interrogant obert. I la mà del darrer vers, palpant, acariciant potser, què em vol dir?

De cop ho veig. Un joc molt fi.

No és que ella l’hagi fet servir només per sadollar el seu desig i sigui indiferent als seus sentiments, sinó que l’ha reïficat. Diria que aquí rau la indecència: no pas en l’egoisme sinó en la negació de l’altre com a persona, en l’ús instrumental del seu cos com a joguina eròtica, en la cosificació.

És com si ella s’hagués masturbat amb ell. Per això diu “saciada de tu”, perquè ell ha deixat de ser persona; és més, ella l’ha convertit no pas en un objecte, sinó en un apèndix de si, en la mà obedient que palpa el propi cos acaçant el desig, subjecta només a la voluntat de la seva mestressa, sense entitat.

L’aparició d’un tercer, un nou objecte del desig, fa que ella l’abandoni sense més ni més, amb descurança. Ell queda sense pau, per la insatisfacció i el rebuig sofert, certament, però també perquè a partir d’aleshores res no tornarà a ser igual, i aquí ens arriba la cirereta del poema.

En utilitzar-lo d’aquesta manera, ella ha establert entre ells un lligam rar, més intens que l’amor, una unió íntima que perdurarà fins després de la passió: l’ha transformat en una part de si mateixa, fins a tal punt que l’ha fet seu del tot. Més que haver-lo posseït es podria dir que l’ha incorporat. És una operació sense marxa enrere. Vagi on vagi, ell conservarà la marca indeleble de l’experiència d’haver estat una part d’ella. I és precisament per això que, a la fi, els cucs trobaran en el seu cos el regust d’ella.

@coralpiu

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites