divendres, 22 de maig del 2009

[027] Petita guerra

¬¬¬¬¬

El títol del poema és exacte, pels detalls de què em vaig informant arran de la lectura de l'article de Carlos Castán "Cartas desde la postguerra: Gabriel Ferrater en Huesca" (pàg. 45-56 del llibre Papeles dispersos. Saragossa: Tropo, 2009, 163 pàg.). Cabré2002, pàg. 53, diu que Gabriel Ferrater, durant el servei militar, va participar en una operació en què van reduir un grup de maquis, entre Barbastre i Osca, sense disparar, per superioritat numèrica.

***

El comenta Terry1971, pàg. 31-32, que el posa com a exemple del tractament de la inexperiència. Hi veu una ironia que li fa pensar en les faules morals. "La guerra, sembla que diu Ferrater, és sempre impersonal, per gran o petita que sigui, i, precisament per això, ens força a considerar-la en termes simbòlics" (31). Si bé és un lector extraordinari, crec que Arthur Terry fa curt en aquesta interpretació, si imaginem l'experiència de guerra, que sí que havia viscut Ferrater, i rellegim "Petita guerra" a la llum d'un remarcable article d'Alba Alfageme, "L'Estat Islàmic i la 'purificació dels úters'" (publicat el 6 de desembre de 2015 al diari Ara). Ara em resulta més clar el vers final: "Tot emblemàtic, immemorial".

***

Arthur Terry havia traduït magníficament el poema, ja el 1967, i el va incloure en la selecció publicada l'any 2004 amb el títol Women and Days, i el va situar darrere d'"In memoriam", traduït sencer, el poema que obre el llibre. Seamus Heaney comença la seva introducció d'aquell llibre amb una referència al poema, i la citació dels vuit primers versos de la traducció de Terry, com a exemple del to col·loquial que Ferrater dóna amb destresa.



Foto de Ferrater al servei militar

Ballart2019 (pàg. 232) hi ha trobat una al·lusió a Canigó, de Jacint Verdaguer. Exposant com Ferrater recorre a l'al·lusió: "El contrast amb el passatge evocat també pot ser significatiu per ell mateix, i servir per subvertir el model, com quan l'ampul·lís vers "Un gran arbre ajagut és lo Pirene", amb què Verdaguer honora la gran serralada al quart cant de Canigó, queda estrafet en una imatge més prosaica: 'com els corcs d'una gran soca aterrada / els maquis foradaven Pirineu' --tot un avís que la història contada en aquesta 'Petita guerra' serà més terrenal i molt menys èpica que la d'aquella obra.".

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb una correcció en aquest poema. El vers 40 --el marco amb cursiva-- deia "Vol dir / només que jo era jove com ho són / els que van a les guerres, i la carn / els fa por, i la destrossen i n'abusen." en comptes del definitiu "que jo era tan jove com ho són".

***

Jordi Cornudella el va incloure a la seva antologia Maleïdes les guerres: Poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra (Barcelona: Edicions 62 -- Empúries, 2003).

***

Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". El llegeix Laura Alegre.



***

Excepcionalment, en copio el text per a Sill Scaroni

Petita guerra

Portaven mines antitancs,
inútils i pesades com un símbol històric,
embolicades a les mantes xopes
d’olors antigues, romaní i suor
de mules. I també metralladores
desmuntades dels caces alemanys
i metralletes de ferralla anglesa.
Per grups de dos o tres, molt separats
els uns dels altres, ínfi ms i tossuts
com els corcs d’una gran soca aterrada,
els maquis foradaven Pirineu.
Va ser una guerra de les més petites
que hem conegut. No em va posar al davant
sinó un cadàver. El d’una noieta
pagesa d’Aragó, que va pujar
a un camió militar, i va fer
també de símbol fàcil. Va distreure
el xòfer i el mecànic, i tots tres
es van anar a estimbar d’un pont. La noia
tenia una lesió clara, gens
interessant, però els metges que feien
l’autòpsia, li van trobar al turmell
una deformitat remarcable, d’origen
hereditari, xuclada d’arrels
molt remotes en l’arbre de la raça.
I el dolor d’un moment, amb el plaer
que el va portar, perdien importància
davant d’aquell defecte mil·lenari,
sord i establert. Res d’individual.
Va ser una guerra, encara que petita.
I encara que fantàstica, tampoc
tenia res de personal, la basca
que em va agafar, un instant del llarg examen
i amb l’ajuda del sol, que castigava
durament el cobert raconer i l’era
hirsuta d’un rostoll de creus i d’ossos
que era aquell cementiri de poblet,
quan la fetor de mort em va semblar
que era l’olor d’un sexe brut. Vol dir
que jo era tan jove com ho són
els que van a les guerres, i la carn
els fa por, i la destrossen i n’abusen.
Tot emblemàtic, immemorial.

--
Apunt revisat el 5 de maig de 2020

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites