divendres, 22 de maig de 2009

[013] Sobre la catarsi

¬¬¬¬¬

Un poema important, dels primers que devia escriure Ferrater --figura entre els sis poemes publicats a Cuadernos Hispanoamericanos, amb un sol canvi, a l'antepenúltim vers, on havia escrit "un joc cruel" en comptes de "un joc pervers"--, proper al centenari de Maragall, el 1960. Dins de Les dones i els dies, obre la sèrie de quatre poemes de tema marcadament literari ("Sobre la catarsi", "A través dels temperaments", "Literatura", "A l'inrevés") i s'acara amb un poema d'òbvia imaginació sexual ("Moeurs exotiques").

***

Mereix una lectura atenta, però de moment només en tinc algunes notes:
  • La lectura del suggestiu, lúcid, formidablement ben escrit llibre de Raül Garrigasait El gos cosmopolita i dos espècimens més, amb el seu capítol sobre l'holandès volador, em planta davant l'evidència de la filiació romàntica del mite del comte Arnau, ànima damnada redimida per una noia pura, i la connexió del poema amb el que el segueix, "A través dels temperaments", una sàtira de vuit versos sense treva, d'un to que Gabriel Ferrater acostuma a utilitzar en dosis més concentrades, en un o dos versos culminants. Hi ha sàtira, també, a "Sobre la catarsi", de la imperícia o falta de sentit crític amb què Maragall concep el seu motiu literari. Recordem aquella pregunta de l'article "El núcleo de Maragall": ¿"qué cualidad poseen los poemas (ciertos poemas) de Maragall, que basta para redimirles de su desorden imaginativo y formal?" (Sobre literatura, pàg. 93; la cursiva de l'infinitiu és meva). Ferrater respondrà que aquesta qualitat és l'exercici honest de l'ofici, la seriosa franquesa imaginativa --que "es contraposa a una extraordinària immoralitat verbal" de Maragall (pàg. 97), confiat que la seva fantasia s'imposarà a la seva falta de rigor lingüístic i formal. La noia pura de "La fi del comte Arnau", amb ironia mordaç, pren vida pròpia, per cantar la cançó del vell luxuriós imaginat pel senil poeta, i, impura a partir d'aquell moment, s'obre al desig de la carn --que esplèndida la metàfora del cable de parallamps! Ferrater tancava Da nuces pueris amb un text a tall de poètica en què afirmava que "potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l’estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps". "Sobre la catarsi" és un indici de la deliberació i profunditat crítica d'aquest allunyament, no exempta d'humor en l'expressió --al llarg de tot el poema, des de l'ambigüitat del mateix títol, que també al·ludeix corrosivament al tractament catàrtic de les neurosis mitjançant la hipnosi que havia plantejat el primer Freud, ja el 1886, i que podria tenir un eco sarcàstic en la insòlita partició a final de vers dels adverbis acabats en -ment (ment pura, ment posseïda).
  • L'article "El núcleo de Maragall", del 1953, i les dues anotacions conservades de diari sobre la llengua de Maragall, del 1957, que Joan Ferraté va incloure a Sobre literatura ens indiquen que Ferrater l'havia llegit amb molta atenció i presenten algunes paradoxes que crec que impregnen aquest poema, esmentades en el punt anterior. De fet, si no coneguéssim aquests textos, l'amistat de Ferrater amb Carles Riba i amb Eduard Valentí, dos homes per a qui Joan Maragall havia estat una referència essencial, ens portaria a  postular la seriositat i profunditat de fons que hi ha en la provocació del poema de Ferrater contra els lectors benpensants del poema de Maragall. Hi ha encara un testimoni addicional: l'entusiasta, atenta i irònica carta a Eduard Valentí, del 4 de juny de 1967, a propòsit d'un seu article sobre Maragall, potser l'estudi sobre el "Cant espiritual" inclòs a Els clàssics i la literatura catalana moderna (Papers, cartes, paraules, pàg. 468-9).
  • Ferrater devia ser ben conscient que "La fi del comte Arnau" havia estat un poema important per a Maragall (com ja va indicar Carles Riba en prologar l'antologia poètica que n'havia preparat). Riba esmenta una carta, del 23 de gener de 1911, de Joan Maragall a Carles Rahola, en què li explica que el cicle de poemes sobre aquest seu heroi "s’ha anat fent en mi al compàs de la meva vida: en la seva superficial incoherència no hi ha sinó aquesta unitat fonamental: la unitat de la meva vida que comprèn la meva ànima dels trenta anys amb la dels cinquanta". Riba va esmentar també en el seu pròleg la influència de Novalis en la idea de la redempció per la poesia. 
  • Recupero una nota meva, de final del 1997: Es veu que s’havia discutit que Maragall, bon pare de família, amagava l’amor a una dona real darrere la figura d’Haidé (sis dels seus poemes). Maurici Serrahima, l’any 1953, ho va rebutjar documentadament en un article al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics --ara disponible gràcies a RACO. Serrahima formava part del jurat que no va premiar Da nuces pueris per la seva irreverència respecte a Maragall.
  • Atenció també a la conferència de Carles Riba "Juan Maragall", de l'any 1953 (reproduïda a Obres completes IV: Crítica 3, Sullà, Enric, ed., Edicions 62, Barcelona, 1988, pàg. 264-285, especialment les pàg. 269-271 i sobretot la pàg. 284). Aquesta és la via més prometedora.
***

"La carn vol carn", la sàvia expressió popular al·ludida en els versos finals de "Sobre la catarsi", no m'havia deixat veure l'al·lusió inequívoca, també, al poema 122b d'Ausiàs March, amb el vers 49: "La carn vol carn, no s'hi pot contradir" --hi parla un poeta ja gran, com Maragall, que ha perdut els delits del cos i que voldria recobrar-los. És una de les quatre poesies de March dedicades al rei i amic Alfons V d'Aragó, i té dues versions. Escrita a la vellesa del poeta, la seva funció és gairebé de comiat, i es troba just abans de la poesia 123, "breu summa del saber amorós obtingut per ell en el curs de tants anys", poesia canònica final, d'acord amb l'edició de Joan Ferraté de 1994 (les paraules entre cometes, a la pàg. xxxi de la introducció de Les poesies d'Ausiàs March).


En l'entrevista de Roberto Ruberto, feta cap a l'any 1969 (inclosa al final de Cartes a l'Helena, pàg. 133-143), Gabriel Ferrater situa Joan Maragall com a iniciador de la literatura catalana actual --el nexe entre el darrer gran poeta medieval, March, i el primer poeta modern, Maragall, es fa obvi en el context de les preguntes de Ruberto.

"D'alguna manera, després de segles de silenci, a Catalunya es verifiquen al segle xix dos fets importants; l'un després de l'altre, però cal distingir-los rigorosament. El primer, un moviment romàntic de renaixement, de derivació provençal, amb tot el que se'n deriva, el sentimentalisme, etc., etc. [...] Però hi ha un segon període del renaixement català, un període que comença primer de tot amb Maragall, i continua després amb el període d'avui, d'una literatura humana i realista, amb idees actuals. [...] I aleshores Barcelona era --i això cal tenir-ho sempre present, què fou Barcelona els anys que van del 1890 al 1930-- una de les ciutats més vitals en el camp de les arts plàstiques. Gaudí, Picasso, Miró. Un bloc sòlid. I doncs, això creà un ambient, i aleshores comença, amb Maragall, el segon període de la literatura catalana, que no té res a fer-ne, del pintoresquisme..." (pàg. 134-5)

***

Observacions provinents de la bibliografia:
  • Ignasi Moreta s'hi ha referit, per negar la interpretació de Ferrater sobre Maragall, en un bon apunt titulat "'Dimecres de Cendra': 1896-2011".
  • Simona Škrabec també ha aprofitat una ressenya de l'edició de l'Obra poètica de Joan Maragall a càrrec de Glòria Casals i Lluís Quintana, per destacar-ne la importància i la profunditat.
  • Julià2004B, pàg. 21, creu que és un dels seus primers poemes.
  • Julià2004A, pàg. 86, hi veu inspiració freudiana: “utilitza ‘El comte Arnau’ de Maragall per exemplificar el concepte de catarsi, entès com l’alliberament d’ ‘el somieig / [...] d’impuresa’ del poeta a través d’una figura literària pura, ‘aquella noia’ que seria seduïda pel comte Arnau”.
  • Cabré2002, pàg. 179-180, ens diu que és un dels poemes més antics, ja que es troba entre els sis primers que va publicar a Cuadernos Hispanoamericanos
  • Cabré2002, pàg. 230, esmenta males llengües que diuen que Teixidor i Garcès es van negar a premiar-lo per “Sobre la catarsi”.
  • Giuseppe Grilli hi va dedicar, sense aportar-hi res de substanciós, la seva ponència del simposi de 1997.

Apunt revisat el 14 d'abril de 2016

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites