dimecres, 8 de gener de 2020

Cabré_Ortín2019

¬¬¬¬¬

Cabré, Lluís, i Ortín, Marcel. "L'interès de Gabriel Ferrater per la poesia d'Ausìàs March", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 241-275

Article important, que de manera sistemàtica descriu per primera vegada la importància d'Ausiàs March per a Gabriel Ferrater, aprofitant documents, alguns dels quals "no han estat descoberts fins fa ben poc", del llegat que custodia Jordi Cornudella:
  • les anotacions amb llapis al cinquè volum de l'edició de Pere Bohigas (fons Joan Ferraté de la Universitat de Girona);
  • una llibreta amb una pàgina reservada a cadascun dels poemes I-LIII, probable testimoni d'una primera lectura de March cap a final de 1955 principi de 1956: són anotacions sobre puntuació i aclariments semàntics, i discussions sobre la interpretació de Bohigas;
  • 92 fulls mecanografiats, enquadernats en un sol plec, que inclouen 23 poemes de l'edició de Bohigas amb l'ortografia modernitzada i modificacions ortotipogràfiques, alguns dels quals tenen notes al marge escrites a mà que tracten de fixar l'actitud del jo poètic des d'un punt de vista psicològic o moral; 4 pàgines amb anotacions sobre el poema XCII; el mecanoscrit de 8 pàgines de l'article de divulgació "Tres poemas de Ausiàs March" (VIII, XXVIII i XCI), del qual hi ha l'edició modernitzada, la traducció al castellà dels poemes i un esbós de nota preliminar, i 6 pàgines més amb la transcripció incompleta de la poesia CII i notes, de caràcter més tècnic, menys personal, com si es destinessin a una edició;
  • els 3 únics fulls conservats d'un diari escrit entre els anys 1954 i 1957, original ara recuperat (i descrit i comentat en detall a l'article) que havia estat reproduït a Cartes a l'Helena, pàg. 93-96;
  • la carta al professor John Frederick Nims, del gener de 1965, havent sabut que havia traduït una poesia de March a l'anglès (Papers, cartes, paraules, pàg. 461-2);
  • "S'ha conservat un plec de folis amb les poesies I-VI retallades del segon volum de l'edició de Bohigas, amb el text seguit i els aparats al peu, així com un buidatge en fitxes del lèxic de March i potser d'altres textos antics, tots dos documents sense cap anotació." (pàg. 262).
Ferrater devia haver començat a llegir amb passió March arran de l'edició crítica del seu amic Pere Bohigas: els quatre primers volums, dins la col·lecció "Els nostres clàssics", apareixen entre el 1950 i el 1955, i el cinquè i darrer, el 1959. Carner i Riba ja havien llegit profundament March, des de l'edició d'Amadeu Pagès de 1912, que es considerava definitiva (pel que fa a certes interpretacions, com ara l'ordenació biogràfica). I també el va llegir profundament Leveroni --Cabré i Ortín opinen que la lectura de Leveroni depèn de la de Riba, una dependència que no veig: de fet, al "Poema inacabat" Ferrater diu que amb Leveroni parlen d'Ausiàs March, i els ecos de March són intensos en la poesia de Leveroni, especialment a les "Elegies dels dies obscurs".

L'edició de Bohigas va resultar un revulsiu lector, amb les notes presentades al costat de cada poesia i amb la prudència de presentar March com un escriptor i no com un poeta filòsof. Els versos 189-206 del "Poema inacabat", amb la coneguda referència a Pere Bohigas, daten del 1961, quan ja s'havien publicat els cinc volums de l'edició crítica. Ferrater va intentar comprendre March, amb atenció a la literalitat del text i a la seva sintaxi, i de fer-se'l entenedor. Cabré i Ortín consignen les relacions amb March dels poemes "Sobre la catarsi", "Tant no turmenta", "Estiu" (poema descartat, que es conservava al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya) i "Il gran rifiuto" (poema descartat, que Jordi Cornudella ha recuperat de l'arxiu de la censura franquista a la seva edició crítica de Les dones i els dies), i també altres referències, entre les quals hi ha aquesta (pàg. 261):

I en un targetó que devia fer imprimir a l'estiu de 1964, amb motiu del seu casament, els dibuixos que havien fet Jill Jarrell i ell d'un mateix motiu natural es presentaven acarats i acompanyats, respectivament, de versos escrits a mà per cadascun, de Chaucer i de March (XIII, 1-2: "Colguen les gents ab alegria festes, / Loant a déu, entremesclant deports...").

Se sap que l'editor Josep Maria Cruzet va encarregar a Ferrater una antologia de March per a la col·lecció "Biblioteca Selecta", que va acabar fent Joan Fuster el 1959, i també que Ferrater havia pensat de doctorar-se, sota la direcció d'Antoni Comas, amb una tesi sobre la llengua d'Ausiàs March: "Serà una tesi perfectament clàssica, basada, és clar, damunt d'un vocabulari i d'una concordança exhaustiva", va dir-li en una carta del 1968 a Joan Triadú. -- La lectura d'aquest article, d'acord amb la nota 29 de Cabré i Ortín, s'ha de complementar amb la conferència de Xavier Dilla "Ausiàs March, llegit i entès pels germans Ferraté(r)", dins del curs d'estiu El llegat de Ferraté(r): poesia i crítica, a la Universitat de Girona (juliol de 2018), excel·lent, concentrada en Joan Ferraté, si bé entre els minuts 56 i 62 s'ocupa de Gabriel Ferrater.

Cabré i Ortín formulen finalment la pregunta essencial: "Què reconeixia en Ausiàs March el Gabriel Ferrater poeta? I per què li semblava important?" (pàg. 264). Per dir-ho en poques paraules, li representava una aliança amb els avis contra els pares, com Gil de Biedma va exposar en una cèlebre conferència, o com Ferrater havia exposat al text que tancava Da nuces pueris a manera de poètica. La lectura atenta dels medievals els va proporcionar una dicció nova, més propera a les coses i més col·loquial, i un camí per superar l'estètica simbolista i romàntica. Cabré i Ortín reforcen i amplifiquen aquesta idea amb molts arguments, travats, i rematen el seu article amb la reproducció en apèndix de l'article inacabat, però important, "Tres poemas de Ausiàs March" (pàg. 274-5), i amb la referència a un text atribuïble a Ferrater sobre March en un llibre d'història de la literatura, que copio sencer en un altre apunt.



--

diumenge, 22 de desembre de 2019

Ballart2019

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "El pescador d'imatges: Ferrater en perspectiva retòrica", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 197-240

El fonament de l'article és la idea de Ferrater que "d'estil n'hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal", idea interpretada com a "resolta adhesió a una pauta formal culta i eficient, intersubjectiva, [que] revela per part seva, al meu modest entendre, una total confiança en la retòrica i en el potencial del seu repertori de recursos" (pàg. 200). L'exercici que fa Ballart de revisió de Les dones i els dies des de la perspectiva retòrica és consistent, detallat i il·luminador, i és en certa manera la seva immersió més profunda i llarga en la matèria. Fixem-nos en aquesta observació general (pàg. 203):

Com deia en la resposta a una enquesta el 1970, "n'hi ha que encara no els travessa una imatge pel cap ja es precipiten a apuntar-la apostant per les possibilitats de desenvolupament. En canvi, jo començo a concebre el poema a partir de l'argument, no pas de la forma verbal, i no em poso a redactar-lo fins que ja el tinc molt organitzat" (Papers, cartes, paraules, pàg. 501). A diferència dels qui fien el rumb del poema al poder de suggestió de la primera intuïció sobtada (verba tene, res sequentur), Ferrater perservera en un altre protocol, que és el que més aviat atribuiríem a la prosa o, en tot cas, a la poesia anterior a tot espontaneisme romàntic (rem tene, verba sequentur): fixa i cenyeix el sentit del que vols dir, que les paraules ja vindran més tard, calculadament, per animar-lo.

Les pàgines 209-237 de l'article ressegueixen les peculiaritats de l'estil ferraterià en l'àmbit figuratiu, distingint les figures de ficció i les de pensament, anant de l'al·literació a la metàfora --nombrosos apunts d'aquest blog s'han beneficiat de l'estudi de detall de Ballart. Ferrater té una gran creativitat lingüística, amb derivats, diminitius, mots compostos, dins d'un registre col·loquial, al marge de consideracions sobre barbarismes (pàg. 211). És un virtuós de la sintaxi, amb l'incís com un dels seus recursos habituals. Ballart crida l'atenció sobre la profusió de parèntesis i, en canvi, l'absència de punts suspensius ("hi ha res més contrari a Ferrater que els estats de vaga contemplació?", pàg. 216). El guió llarg indica alguna suspensió o interrupció. Hi ha molta interrogació als poemes, i pocs signes d'exclamació.

Ballart esquiva la discussió taxonòmica sobre metàfora, personificació i comparació, i es concentra en la importància, per a Ferrater, de l'activitat analògica per estructurar i organitzar la imaginació. Repassa molts exemples, i conclou que "bona part de l'eficàcia suggeridora d'aquestes imatges es deu al compromís honest de Ferrater de construir-les a partir d'una realitat d'experiència percebuda amb ulls nets, de manera gens nebulosa." (pàg. 223). I cita una important carta a Foix, de l'any 1961, inclosa a Cartes a l'Helena, en què defensa que la metàfora és un instrument per enfocar bé el món que observem. Ferrater aconsegueix que les paraules diguin més i més concisament.

Repassades les figures de ficció, Ballart va més enllà, coherentment: "De fet, la construcció de les imatges és la punta de l'iceberg de tot allò que --per no tornar a sortir més de l'estricte terreny de la retòrica-- caldria anomenar la tòpica ferrateriana." (pàg. 224), i analitza a continuació el tractament del pas del temps, la mala consciència que sotraga el poeta, "Mentre que tot el món incert de la introspecció i la memòria té molts cops el referent simbòlic del 'pou' [...], de 'galeries' i 'corredors' [...], precisament els moments de màxima consciència de la pròpia misèria coincideixen amb una claredat exterior, feta de llum i de puresa de l'aire, perquè l'epifania sigui més dolorosa" (pàg. 226).

Pel que fa a les figures de pensament, la distància que la veu poètica intenta mantenir entre el sentiment que la poesia exposa i el centre de la imaginació del poeta el porta cap a dues figures: la reticència i l'al·lusió. "La primera té a veure amb la cautela extraordinària amb què Ferrater mesura l'enunciació expressa d'allò sobre què vol parlar." (pàg. 229). Un exemple és la secció final d'"In memoriam". Pel que fa a l'al·lusió, és un procediment major, d'acord amb Ballart, per aconseguir contenció i reserva --aprofito el seu comentari de detall en uns quants apunts més del blog (per exemple, a "Petita guerra"). L'al·lusió "torna a ser un procediment major en l'estil del poeta" (pàg. 231), utilitzada de moltíssimes maneres diferents.

Ferrater dona sovint moviment als seus poemes adreçant la veu poètica a una altra instància (pàg. 235):

Les xifres parlen per si soles: de les cent catorze peces del llibre, quaranta-set són meditatives (això és, no s'adrecen formalment a ningú) mentre que les seixanta-set restants són apostròfiques, en una proporció que augmenta títol a títol en cada un dels tres llibres que componen la poesia completa de l'autor.

Per acabar, estilísticament, Ballart (pàg. 237) destaca el rendiment formidable que Ferrater aconsegueix "arran del protagonisme atorgat en els seus poemes als pronoms personals, i amb ells, a un altre dels tics verbals més típics del seu estil, com és la profusió de reflexius i datius ètics [...], cridats a complicar i fer més ric i íntim el teixit de relacions morals entre els personatges del poema.". Els recursos retòrics de Ferrater, en síntesi, estan al servei de la seva honradesa i seriositat imaginatives, al servei del seu art generós.

***

Ballart aprofita en alguns moments l'accés als capítols o notes, més breus, que no es van incloure a Escritores en tres lenguas. Cita fragments de Joseph Addison (no figurava entre els autors citats per Jordi Julià als seus llibres L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater i a El poeta sense qualitats) i Henry Vaughan (que sí que hi figurava).

La pesca de la tonyina, al final de Stromboli, de Roberto Rossellini
--

dimecres, 11 de desembre de 2019

Casas2019

¬¬¬¬¬

Casas, Carlota. "Les dones de Teseu: El paper de les figures femenines en la poesia de Ferrater", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 172-196

Carlota Casas dona consistència a Les dones i els dies com a llibre construït, articulat del principi al final, ric de sentits. Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos serien llibres poc unitaris, gairebé simples reculls de poemes. Ara: la publicació de Les dones i els dies implica una relectura de l'obra, en què el conjunt dels poemes traça una imatge, sincera i matisada, de la trajectòria vital del poeta ("el personatge que parla en el poema", precisa Casas), que a la vegada enriqueix cada poema considerat aïlladament. La tria del títol, l'epígraf de Jill Jarrell, la desaparició dels títols i epígrafs dels llibres anteriors (substituïts per la numeració de les cinc seccions) representen un canvi manifest.

En aquesta ponderació de Les dones i els dies com a obra travada, Casas fa una lectura excel·lent dels versos inicials de Jill Jarrell, com una de les claus del llibre: la problemàtica relació de literatura i vida. I també és excel·lent la seva lectura de "Teseu", el darrer poema del llibre, com a "comiat del personatge creat, que no és altre que el poeta" (pàg. 175). "Sembla lícit pensar que en la composició que tanca Les dones i els dies el poeta resolgui aquesta oposició entre vida i literatura a favor de la primera i que ho faci, com deia més amunt, acomiadant-se del personatge creat." (pàg. 178). "'Teseu' concentra i recull els motius temàtics més importants que el lector ha anat trobant al llarg de Les dones i els dies: la memòria, la construcció literària de la identitat, la por a l'oblit, la traïció que suposa tot intent de recuperació del passat i, per últim, les dones vinculades un cop més a la vida." (pàg. 179).

El final de "Teseu" indica que cal sortir del laberint i tornar cap a les dones, que "dins la poesia de Gabriel Ferrater --observació penetrant-- signifiquen, entre d'altres coses, la porta d'accés a un coneixement més profund de la naturalesa humana, en general, i de la vida moral del poeta. Són bàsicament les dones en la seva relació amb el personatge poètic les que canalitzen aquella recerca de la veritat sobre la vida que per Ferrater ha de tenir com a objectiu tota literatura que pretengui ser alguna cosa més que un artefacte estètic i busqui assolir una certa dimensió moral." (pàg. 180-1). Casas defensa que el paper dels personatges femenins en la poesia de Ferrater "va molt més enllà de les funcions que generalment s'assignen a la figura de l'estimada dins la tradició literària." (pàg. 181). El fil que va dels versos inicials de Jill Jarrell al poema final, "Teseu", té en molt bona part les dones com a fil conductor. Destaquen en l'argumentació de Casas les lectures detallades de tres poemes: "Mädchen" (pàg. 182-6), "Esparver" (186-8) i "Lorelei" (188-195) --tres lectures que no m'acaben de convèncer.

Finalment, "Teseu" apuntaria la solució a la problemàtica entre vida i literatura, una solució que rau fora del poema. "Si la literatura, i concretament la poesia, és un instrument per arribar a un coneixement més profund, un cop s'ha tingut aquest accés a aquesta comprensió d'un mateix i del món, caldrà anar més enllà i fer un pas de retorn cap a la vida per tal de tancar aquest procés." (pàg. 195). Casas insinua que "el silenci conscient --poètic, diria jo-- de Gabriel Ferrater se'ns presenta com la tria més eloqüent, i també la més honesta poèticament, de totes." (pàg. 196). És una conjectura valuosa, i no recordo haver-la sentit ni llegit mai fins ara.



--

diumenge, 1 de desembre de 2019

Cornudella2019

¬¬¬¬¬

Cornudella, Jordi. "Quatre notes parcials sobre un grup de trenta poemes. La secció 4 de Les dones i els dies", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 149-171

L'article em porta a llegir per primer cop els trenta poemes de la secció 4, amb "Any" i també "Cadaqués" als seus llocs d'acord amb l'ordre alfabètic dels títols. Era obvi que calia restaurar "Any" com a inici coherent de la secció --i per la simetria amb "Xifra", el poema final--, mentre que no m'havia plantejat mai de llegir "Cadaqués" entre "Bosc" i "Dits". Cornudella em persuadeix també de desistir de creure que podem reconstruir un fil narratiu, cronològic en els poemes. La forma de presentar els poemes, amb l'ordenació alfabètica, arbitrària, ens indica que Ferrater no vol explicar cap història, que cada poema val per si mateix. -- Ferrater considerava que la secció 4 eren els millors poemes que havia escrit mai.

Les quatre notes parcials inclouen unes quantes lectures brillants de poemes i tracten de:
  1. L'ordenació dels trenta poemes de la secció 4, alterada arran de la intervenció de la censura sobre Teoria dels cossos i per la voluntat de discreció sobre la identitat de la dona jove que estima un home madur, el poeta ("Cadaqués" es vinculava massa obertament a Helena Valentí, com "Any", declarant el moment d'inici de la seva relació de la parella). 
  2. L'homogeneïtat de la secció 4: els poemes tenen un motiu comú, la relació de parella de Gabriel Ferrater i Helena Valentí; els títols són d'una sola paraula; l'extensió es limita sempre a una sola pàgina (les pàgines de Les dones i els dies tenen de 8 a 32 versos), i s'ordenen alfabèticament, per més arbitrari que això sigui. 
  3. L'alteració, l'enriquiment, del conjunt de temes i tons de la secció 4 que suposa afegir-hi els poemes "Any" i "Cadaqués", que Cornudella llegeix en detall.
  4. La lectura atenta de "Kore", com un dels poemes clau de la secció i de Les dones i els dies, que s'allarga amb la comparació amb "Kensington" i dona pas a la lectura de "Metrònom".
De la segona nota, val la pena destacar-ne aquesta caracterització valuosa per al conjunt de la secció:

Els trenta poemes d'aquest grup, el que observen i proven de fixar són alguns dels sentiments i reaccions que ell experimenta en la vivència d'una relació amorosa, despullant-lo d'ideacions accessòries o desemmascarant aquestes ideacions; però són els propis sentiments i les pròpies reaccions: dels de l'estimada, si en parla és tot just per contrast. És ell mateix, si de cas, que se sotmet a justícia, a ella prova d'objectivar-la sense posar-la en qüestió. Aquesta particularitat, podem resseguir-la, externament, en la configuració enunciativa específica de cadascun dels trenta poemes tal com la revela l'estructura pronominal del discurs. (pàg. 155)


Jordi Cornudella

dilluns, 25 de novembre de 2019

Perera2019

¬¬¬¬¬

Perera Roura, Anna. "Da nuces pueris de Gabriel Ferrater: gènesi d'un llibre", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 123-148

Article elaborat de forma paral·lela a l'edició crítica de Les dones i els dies, a cura de Jordi Cornudella: conté aportacions que ja havien aparegut en aquella edició. De totes maneres, l'article és més detallat. Dona compte de les primeres lectures privades del llibre, en un principi titulat Lliçons, i amplifica l'explicació de la polèmica decisió del jurat del premi Carles Riba que no va premiar Da nuces pueris. Cita Tomàs Garcés, que va pressionar amb força Joan Teixidor perquè la votació es decantés contra Ferrater (Garcés i Teixidor són els dos poetes immortalitzats al principi del "Poema inacabat").

Val la pena reproduir un fragment de l'opinió negativa de Tomàs Garcés sobre la poesia de Gabriel Ferrater, feliçment recuperada per Anna Perera Roura, perquè de fet ens il·lustra sobre les qualitats de Da nuces pueris:

Poesia nova, dura, difícil, agressiva, que sobta i sacseja. Talla, de vegades, com una fulla d'afaitar. [...] Ferrater nega la bellesa, prohibeix al seu vers el dret a evocar, a suggerir. [...] La poesia agressiva, cruel, de Ferrater nega tota fe, tota esperança.

Garcés estava desconcertat per l'admiració de Ferrater per Carner, des del moment que no trobava en Ferrater el que veia en Carner:

Per a Carner, la poesia és gràcia, ironia, música, i en el fons, sempre, desig o enyorança, esperança o record.

Josep Pedreira, el secretari del jurat, i editor, ha explicat que Garcés els va alertar que, premiant Da nuces pueris, corrien el risc d'embrutar la poesia catalana amb els seus versos provocatius. Pedreira va decidir publicar el llibre igualment, i va ser qui va persuadir Gabriel Ferrater perquè escrivís la cèlebre nota que va acabar figurant-hi a tall d'epíleg, de la mateixa manera que altres poetes havien escrit notes per als seus llibres dins la col·lecció "Óssa Menor".

Resseguint la gènesi del llibre, Anna Perera Roura dedica les pàg. 129-143 de l'article a reproduir i comentar els cinc poemes que figuraven a l'exemplar enviat a la censura, poemes que després van ser suprimits de l'edició definitiva de Da nuces pueris i ara han estat recuperats arran de la publicació de l'edició crítica: "Per l'amnistia", "Il gran rifiuto", "Tibi soli peccavi", "La rosa bruta" i "Reserva mental". Són cinc poemes que ens mostren les decisions de Gabriel Ferrater en el moment de reelaborar el seu llibre per publicar-lo. Les darreres pàgines de l'article, 143-148, indaguen en concret sobre l'ordenació definitiva de Da nuces pueris, que contrasta notablement amb la de l'exemplar enviat a la censura.

El llibre començava amb "Per l'amnistia" i seguia amb quatre poemes de rebuig amorós, que era doncs un dels primers fils temàtics, els quals culminaven amb "El mutilat", l'únic poema que ha perdurat. Anna Perera Roura posa en valor encertadament els acaraments dels poemes: destaca que "Amistat del braç" s'acarava amb "La rosa bruta", amb el qual comparteix alguns motius comuns, si bé la tendència general va ser mantenir en el llibre publicat els acaraments de la versió enviada a la censura, malgrat la reordenació general. En fi, comparar l'ordenació dels poemes en la versió enviada a la censura i en l'edició definitiva i depurada li serveix per posar en evidència, a tall de conclusió de l'article, la cura de Ferrater "a l'hora d'ordenar els poemes per tal de generar efectes i relacions en la lectura del llibre" (pàg. 147). Això és important, i crec que és la vegada que ho he vist més ben explicat dins la bibliografia sobre Gabriel Ferrater.

Presentació del número monogràfic de Reduccions: Revista de poesia dedicat a Gabriel Ferrater, el 25 de novembre de 2019, a la llibreria La Calders. Com que no hi he pogut assistir, he escrit aquest apunt al tren de tornada cap a casa.

--

dijous, 21 de novembre de 2019

Reduccions2019

¬¬¬¬¬

M'arriba a la llibreria Documenta --al costat de l'estació del tren-- l'exemplar del número 113 de Reduccions: Revista de poesia --com sempre, impecablement editada--, 350 pàgines de monogràfic sobre Gabriel Ferrater, coordinat per Carlota Casas, Pep Paré i Dídac Pujol, amb la col·laboració de Jordi Cornudella, com a marmessor del llegat literari de Ferrater:

  • L'habitual selecció de textos, pàg. 9-119, inclou per començar una perla, i segueix amb l'obra de poetes que estimen Ferrater, tres cartes inèdites a Helena Valentí i traduccions de poemes:
    • La perla és la reproducció d'un mecanoscrit, amb anotacions a mà de Ferrater, de "Punta de dia" --presentada per Jordi Cornudella
    • Els poetes són Narcís Comadira, Enric Casasses, Glòria Coll Domingo, Adrià Targa, Marc Rovira, Irene Solà, Albert Balasch, Albert Roig
    • Les tres cartes inèdites, l'una del 1962 i les altres del 1965, que són importants, formen part de la correspondència i altres documents localitzats al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya --publicades per Jordi Cornudella
    • Els poetes traduïts són Thomas Hardy (per Miquel Desclot), John Crowe Ransom (per Josep M. Jaumà), Nikolai Nekràssov (per Arnau Barios), Warsan Shire (per Francesc Parcerisas).
  • Hi ha sis estudis i comentaris, pàg. 121-296, d'Anna Perera Roura, de Jordi Cornudella, de Carlota Casas, de Pere Ballart, de Lluís Cabré i Marcel Ortín (amb un text inèdit de Ferrater sobre Ausiàs March en apèndix, pàg. 274-5) i de Jordi Malé
  • Hi ha encara quatre notes, pàg. 297-342, de Segimon Serrallonga (un article del 1965 feliçment recuperat), de Jordi Parramon, de Marina Porras i de Xavier Macià i Núria Perpinyà.
Intueixo que llargament preparat, aquest monogràfic és una fita en el reconeixement de Gabriel Ferrater, al cap de set anys de la publicació del número 0 de la revista digital Veus baixes. Cal felicitar la revista Reduccions i els coordinadors d'aquest número 113.

Coberta de Jordi Pagès

--
Apunt revisat l'11 de desembre de 2019

dissabte, 2 de novembre de 2019

Una conferència al Centre de Lectura de Reus

¬¬¬¬¬

Convidat per l'Associació Gosar Poder, vaig fer una conferència al Centre de Lectura de Reus, a la sala Emili Argilaga, el 29 d'octubre de 2019. Bona organització, unes desenes de persones de públic en un vespre entre setmana, presentació breu i intel·ligent de David Figueres. Repasso en aquest apunt el que hi vaig explicar. -- A diferència dels altres apunts del blog, aniré marcant, amb claudàtors, qualsevol afegit o modificació del resum de la conferència que sigui posterior al 2 de novembre de 2019. Llegir és explorar i conèixer nous racons.

L'objectiu principal de la conferència era exposar com Gabriel Ferrater s'havia fet un lloc dins la literatura catalana i el seu fil conductor era el comentari d'uns quants poemes que ajudessin a explicar la seva operació. Per mostrar l'energia exemplar d'"In memoriam", el poema que obria Da nuces pueris, els primers versos que devien llegir de Ferrater molts lectors, vaig projectar en pantalla, abans que res, dos poemes representatius del to dominant en la poesia catalana d'aquells anys, dos poemes del 1946: "Els joves", del llibre Camí dels dies, de Joan Teixidor, inclòs a la coneguda Antologia general de la poesia catalana (1963) de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, i el poema IV de Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu.


ELS JOVES

Somreien a l’esperança els perfets, els intactes.
Ignoraven que la mort també fou creada per a ells.
Quan enramà l’enfiladissa dels jardins ses hores,
en tot havien pensat: en l’amor fresc i tendre
de les dones, el cel llunyà i els ocells del capvespre,
l’afany de la nit, la llum taciturna del geni,
els fills com un llevat dels anys, l’aigua que s’empeny
sense rescloses, lliscant sobre pedres i molsa.

En tot havien pensat, menys en aquest trepig de la sang
en els camps desolats que vanament omplia
l’espetec de les armes; tot, menys aquest mirar al cel
amb les ninetes buides. Això era nou per a ells.
Però compliren sense recel, com aquell qui paga
comptes oblidats del pare, per l’honor del nom;
allò que no era d’ells i que, potser, volien rompre,
sobtadament va dominar-los, com un llevant arravatat,
molt més fort que l’enfiladissa dels jardins,
que l’aigua i que les roses; potser perquè era estrany
i gran, impalpable, i es nodria d’un august silenci,
del camí de la sang també sense rescloses.


IV 

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.


El contrast és obvi. "In memoriam" és un poema major, d'una ambició superior al que s'escrivia en aquell moment, i a tot el que van escriure els seus amics poetes, d'una intensitat que el situa al costat del Nabí, de Josep Carner, i de les Elegies de Bierville, de Carles Riba. És un poema narratiu llarg, amb una dicció planera, ple d'objectes i fets concrets, sense abstracions, amb un to absolutament diferent del que s'havia escrit durant molts anys, que parla de la iniciació sexual, i a la vegada de la felicitat dels adolescents i de les salvatjades de la rereguarda durant la Guerra Civil, de la por. És un poema anticonvencional, arriscat, que fa miques els teòrics del realisme social. L'any 1961 va establir Ferrater, davant dels lectors, com un escriptor de primer nivell.

Aquell fortíssim inici de Da nuces pueris havia estat concebut amb deliberació. Ara sabem, gràcies a la impecable edició crítica de Les dones i els dies que ens ha preparat Jordi Cornudella, que l'original presentat a censura el 1960 ordenava els poemes de manera diferent. Fins que no va arribar a impremta, Gabriel Ferrater va tenir gairebé un any per llimar versos, eliminar poemes, afegir-n'hi i encetar el llibre amb la peça major, "In memoriam", i tres poemes narratius de més d'una pàgina: "Faula primera", "Faula segona" i "Els jocs".

Vaig citar el pròleg de Castellet a Teoria dels cossos, fonamentat en unes notes que li havia proporcionat el mateix Gabriel Ferrater:

A l'ofici de Ferrater s'unien una sèrie de característiques que, en el món de la poesia catalana d'aquells anys [...] van provocar una sorpresa inquietant. Si intentem d'analitzar les causes d'aquesta inquietud --doblada de rebuig en alguns casos--, veurem que es tractava de la prevenció de tot stablishment literari davant les novetats no controlades, especialment les que es referien al llenguatge i al contingut dels poemes [...] Ferrater produí un insòlit i enlluernador esclat de voluntat desalienadora de les seculars tradicions i prejudicis d'una societat poètica --per no dir d'una societat, tot court-- tan essencialment conservadora que podia comptar els rebels amb els dits d'una mà. 

Seguint la recomanació dels organitzadors, després de concentrar-me en els primers versos d'"In memoriam", vaig repassar uns quants poemes, amb el nexe comú de la relació de Ferrater amb altres escriptors, fixant-me en la seva capacitat de fer-se un lloc en la nostra literatura. Vaig basar els meus comentaris en els apunts del blog, si bé he aprofitat també per posar-ne ara algun al dia:
  • "Sobre la catarsi", i el qüestionament de Joan Maragall
  • "Cambra de la tardor": he afegit al comentari el poema de Riba que potser Ferrater tenia present en el moment d'escriure aquest poema
  • "El ponent excessiu", i la importància menystinguda de Rosa Leveroni
  • "Josep Carner", una vindicació a contracorrent
  • "Poema inacabat", amb èmfasi en els elogis a Carner, Leveroni, Foix i Pla
  • "Per José María Valverde": el que vaig mirar de dir-ne a la conferència està explicat amb detall a l'apunt, fora de la sorpresa que encara em causa que Valverde ometés la referència al Nabí en l'article que va escriure en record de Ferrater i del poema que li havia dedicat
Gabriel Ferrater, com a poeta d'una gran energia creativa, va combatre intel·lectualment per fer-se un lloc principal dins la literatura. Observem com ho va aconseguir:
  • Sobretot, per la qualitat singular de la seva poesia
  • També per la seva presència, i conversa infatigable, als cercles literaris i per la seva amistat amb els millors autors de l'època --el coneixien i el reconeixien
  • Per la seva influent interpretació de la nostra tradició literària, que consisteix en uns pocs textos publicats en vida i unes conferències de literatura a la Universitat de Barcelona:
    • el postfaci de Da nuces pueris, 1961
    • les vint-i-tantes conferències, dels anys 1965-6 i 1967 --ara aplegades i endreçades en el brillant Curs de literatura catalana contemporània que enguany ha publicat Empúries
    • el pròleg de Castellet a Teoria dels cossos, 1966 --considerant que es fonamenta en unes notes del mateix Ferrater
    • el pròleg al recull d'articles de Foix Els lloms transparents, 1969
    • el pròleg al Nabí de Carner, 1971
    • el pròleg a les Versions de Hölderlin, de Riba, 1971
  • [Per la seva traducció d'El procés de Franz Kafka (1966), amb un pròleg, "Franz Kafka i el seu procés", que és tota una mostra de sagacitat crítica]
  • Per la recuperació pòstuma i edició rigorosa que el seu germà Joan Ferraté va anar fent dels seus escrits esparsos, un esforç que ha prosseguit Jordi Cornudella amb la seva tasca editorial, ara reblada amb la seva pulquèrrima edició crítica de Les dones i els dies --la feina perdurable davant dels intents o l'interès d'alguns per minimitzar Gabriel Ferrater.
    • [És clar que lectors sòlids com Arthur Terry ja van adonar-se de la qualitat de la seva poesia des del primer moment.]
Ara: l'ambició de Gabriel Ferrater el duia més lluny, a fer-se un lloc en la literatura occidental. Val la pena que tinguem present que les observacions sobre la seva pròpia poesia no són mai gratuïtes: "he provat de fer-me un racó a l’ombra de la branca de la poesia anglesa que surt de Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ramsom, Graves, Auden. Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes.", escrivia al posfaci de Da nuces pueris. Fixem-nos en les edats de naixement d'aquests poetes: Hardy 1840, Frost 1874, Ransom 1888, Graves 1895, Auden 1907 -- Brecht 1898 (cal dir que Thomas Hardy comença a publicar la seva poesia el 1898). Significativament, aquesta branca de la poesia anglesa s'allarga amb Philip Larkin, nascut el 1922, com Ferrater.

Vaig projectar altres dates de naixement cap al final de la conferència:
  • Verdaguer 1845, Ruyra 1858, Maragall 1860, Albert 1869, Guerau de Liost 1878, Carner 1884, Pons 1886, Foix 1893, Riba 1893, Salvat 1894, Pla 1897, Manent 1898, Oliver 1899, Garcés 1901, Rodoreda 1908, Leveroni 1910, [Torres 1910,] Espriu 1913, Teixidor 1913, Rosselló-Pòrcel 1913, Villangómez 1913, Palau 1917, Brossa 1919, FERRATER 1922, [Fuster 1922,] Andrés 1924, Ferraté 1924, Bonet 1926 
  • Valverde 1926, Barral 1928, J. A. Goytisolo 1928, Gil 1929 
Vaig recomanar finalment, per cloure la conferència, l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies, que ens dona el text net i polit, i complet, de la poesia de Ferrater, amb un aparat crític exhaustiu, sobri i còmode.

***

En acabat, vam anar amb Biel Ferrer, Fina Masdéu i David Figueres, els impulsors de l'Associació Gosar Poder, a sopar plegats. Una colla amb moltes ganes de fer feina per Gabriel Ferrater i per Reus!

***

El dia de la conferència no vaig saber saludar el professor Josep Murgades, que no coneixia. Vaig tenir la sort de coincidir-hi l'endemà al tren, de Barcelona a Sant Vicenç de Calders --el viatge es va fer curt! Murgades em va dir que les gamberrades de Gabriel Ferrater són pròpies de Reus.

A Tunis, el 1966, pel Premi Internacional de Literatura que promocionaven els editors Barral, Einaudi i Gallimard. De l'esquerra a la dreta, Josep Maria Castellet, Carlos Barral, dues persones desconegudes, Gabriel Ferrater i, potser, un dels germans Goytisolo. Vaig triar aquesta fotografia perquè es projectés a la sala abans de començar la conferència i, un cop acabada, durant el torn obert de paraules. Em va servir per recordar que, en aquells anys d'escriptura de poesia, la conversa entre amics devia ser un estímul constant.

--
Apunt revisat el 16 de novembre de 2019

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Blogger ha esbarriat --i després va arreglar-- el fres de móres negres

¬¬¬¬¬

A final de setembre, els usuaris de Blogger d'arreu del món vam trobar-nos que aquest servei havia suprimit les llistes d'enllaços i els blogrolls. Han desaparegut, doncs, en el cas d'Un fres de móres negres, la llista de tots els poemes de Les dones i els dies, la llista de tots els llibres de Ferrater i altres llistes que conformaven la columna esquerra del blog, a més de diferents llistes automàtiques de blogs que m'agradaven tant de literatura com de tota mena de camins.

Passen les setmanes i Blogger no soluciona el que semblava una incidència de la plataforma tecnològica, malgrat algunes promeses inicials dels seus enginyers. Pensant en molts altres blogs, considero que aquesta alteració és bàrbara, una degradació preocupant a la internet lliure. Hauré de traslladar tots els continguts d'aquest blog a un altre servei.

2 de novembre de 2016: Constato que Blogger, al cap d'un mes, ha recuperat les llistes d'enllaços i blogrolls. Deso una còpia de seguretat de la pàgina inicial. Medito sobre WordPress.

Sísif, de Ticià - https://www.museodelprado.es/imagen/alta_resolucion/P00426.jpg 
https://www.museodelprado.es/en/the-collection/online-gallery/on-line-gallery/obra/sisyphus/, 
Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3860214

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites