dimarts, 23 de febrer de 2021

Poemes cantats o recitats

 ¬¬¬¬¬

Gabriel Ferrater va escriure la "Cançó de bressol", la "Cançó idiota" i la "Cançó del gosar poder". Anomenar cançons aquests tres poemes no sembla gratuït. A les anotacions autògrafes conservades al marge d'un exemplar de Da nuces pueris, hi trobem també comentaris com ara "ritme de Brassens" al final d'"El mutilat", "Hopkins, pel ritme" al final de "Punta de dia" o "ritme de Guillén" al final d'"El secret". 

Tenim la sort que s'hagin conservat la seva intervenció al Festival Price, l'any 1970, en què recita la "Cançó del gosar poder" i l'àudio d'una lectura del "Poema inacabat". La veritat és que Ferrater es deixa dir i cantar en veu alta. La llista següent enllaça amb els àudios i vídeos, disponibles a la xarxa, de lectures dels poemes i de poemes musicats i cantats: dona sintèticament el títol del poema i el nom del rapsode o cantant (l'apunt del blog corresponent a cada poema dona a vegades informació suplementària sobre el context en què es va llegir o cantar):

Joan Manuel Pérez i Pinya ha afegit a la llista, en el primer comentari a aquest apunt, quatre discos amb el detall dels poemes musicats a cadascun.

Il·lustració de William Blake, per a The Marriage of Heaven and Hell,
(vegeu el comentari de Gabriel Ferrater dins Escritores en tres lenguas, pàg. 166-7)

--
Apunt revisat el 25 de febrer de 2021


dissabte, 20 de febrer de 2021

Bosquet2012

¬¬¬¬¬

Bosquet, Jaume. "La poesia de Gabriel Ferrater a l'aula", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 80-91

Article insòlit, entusiasta i molt interessant: Jaume Bosquet ens hi explica vint-i-quatre anys d'experiència docent, des de l'any 1988, a Ripoll, Olot, fent llegir Gabriel Ferrater als seus alumnes, de catorze a vint-i-pocs anys (alumnes de l'antiga Formació Professional i, després, segon cicle d’ESO, batxillerat, PPA). Sempre que llegeix "Kensington" a l'aula, aconsegueix captar l'atenció dels alumnes:

La poesia demana humilitat per acceptar això: sóc tan ase que, en una primera lectura, no he entès res. I demana una altra cosa: insistència, constància en el picar i picar, en el llegir i llegir, en el dir i dir, en l’anar furgant incansablement fins que el poema ens doni precisament allò que demana: l’esforç per entendre’l, el pensament que ens permet sortir de la ment controladora i actuar i pensar des de la llibertat. Sí, els ho dic sempre, als alumnes, que jo faig trampa, que el poema ja me l’he llegit abans, que fa uns quants anys que vaig donant-hi voltes, que jo tampoc no hi vaig entendre res, quan el vaig llegir o dir per primera vegada en una tardor inoblidable de l’any setanta-nou. (pàg. 81)

Bosquet interpreta "Kensington" --el que en diu, ho incloc a l'apunt sobre el poema--, i acostuma a comparar-lo amb el poema "El rei dels verns", de Goethe. L'altre poema de Ferrater que llegeix sovint a l'aula és "Cambra de la tardor" --també aprofito la seva interpretació a l'apunt corresponent--, que lliga amb "El 23 de maig de 1973", de Wislawa Szymborska, i amb "Recorda, cos...", de C. P. Cavafis. Finalment, evoca amb una certa extensió les seves lectures a l'aula de "Corda", que compara amb la pel·lícula To have or have not, de Howard Hawks, amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall de protagonistes i guió de William Faulkner, a la vegada que evoca un tema homòleg, la independència del fill que creix i es distancia del pare, en el poema de Sam Abrams "Viatge en autobús amb el meu fill" (en traducció de Francesc Parcerisas). 

***

Miquel Àngel Llauger ha dedicat un article elogiós a Jaume Bosquet i la seva obra poètica: "Jaume Bosquet, el poeta a l'aula" (diari Ara Balears, 10 de juny de 2016).

--

dimarts, 16 de febrer de 2021

GFe: les entrades a la Gran enciclopèdia catalana

¬¬¬¬¬

Arran del podcast d'Enric Vila i Marina Porras sobre Charles Baudelaire (54:27), al seu programa Les recomanacions fonamentals, del 10 de febrer de 2021, he tornat a llegir l'entrada que Gabriel Ferrater va escriure sobre el poeta a la Gran enciclopèdia catalana, que en el seu moment havia copiat en un apunt dedicat a aplegar probables textos de Ferrater, no inclosos als seus llibres. El text de Ferrater li serveix a Porras per situar de manera ràpida i solvent Baudelaire com a autor i dins la seva èpòca, una visió que complementa amb el que en diu Marcel Proust a Contre Sainte-Beuve.

El cas és que el web de l'Enciclopèdia Catalana inclou ara 45 entrades atribuïdes a GFe, l'abreviació assignada a Gabriel Ferrater, que podem consultar --diria que, quan vaig copiar l'entrada de Baudelaire, la Gran enciclopèdia catalana encara no es podia consultar en línia. Es tracta d'entrades dedicades a lingüistes i gramàtica, a llengües i lingüística, de la lletra a a la c (la llista següent inclou, per exemple, verb copulatiu o nom apel·latiu, perquè Ferrater devia preparar les entrades relacionades amb copulatiu i apel·latiu). Hi ha sols dues entrades de literatura, que podem imaginar que va considerar importants i va aconseguir que li fossin assignades: Baudelaire i Les fleurs du mal. I hi ha un terme considerat de dret, cas fortuït, que potser va redactar per delimitar els sentits de cas, paraula sobre la qual l'entrada és extensa.

Quines entrades escrites per Ferrater han anat evolucionant en les noves edicions de la Gran enciclopèdia catalana de forma que el seu nom ja no hi apareix consignat, a la versió en línia? Explico per on vaig: l'entrada català, a la primera edició, era un text signat per Gabriel Ferrater, almenys les parts de descripció morfològica i sintàctica. Ara l'entrada és molt extensa i no és atribuïda a cap redactor ni col·laborador. Però fixem-nos en el text següent, que correspon a l'apartat "L'estructura sintàctica", de l'entrada català. Comparem-lo amb les entrades alemany i anglès (més amunt). S'hi reconeix Ferrater!

Com és normal en indoeuropeu, una frase catalana típica consisteix en una constel·lació de grups nominals centrats per un verb finit. La constitució del grup nominal (típicament, un nom amb determinatius i qualificatius) és en general semblant a la de les llengües veïnes, encara que naturalment amb peculiaritats distintives (tots tres / los tres / tous les trois /tutti e tre). Potser els trets més característics de la frase catalana són els que deriven del sistema dels pronoms personals àtons, que fan possible d’"extraposar” gairebé tot terme nominal i de representar-lo per un pronom contigu al verb. Així, el català pot, com el castellà, posposar al verb un nom amb funció d’objecte o de subjecte sense cap determinatiu (veig visions / vénen visites), però el català el pot extraposar gràcies al joc del pronom en amb la preposició de (de visions en veig / de visites en vénen). Bé que el francès i l’italià tenen pronoms formalment semblants a en i hi, el funcionament és molt distint. En català, la funció bàsica és la de marcar la contraposició fonamental del sistema de les preposicions: de per una banda, i totes les altres enfront. Els termes nominals amb de (o bé sense preposició ni article definit) són representats per en, i els altres, per hi, sempre que no siguin objectes indirectes animats (o termes nominals neutres o tota una oració subordinada, que ho són per ho). Però hi representa també els objectes indirectes inanimats (a això, hi dedico molt de temps), que el castellà, per exemple, no pot representar per cap pronom, i d’altra banda transforma en intransitius certs verbs transitius (veure-hi, tocar-hi). Les combinacions de dos pronoms àtons són molt nombroses: 65, segons l’inventari usual. La regla d’ordre en les combinacions és bàsicament idèntica a la del castellà: el reflexiu es precedeix tot altre pronom, tot pronom de segona persona precedeix qualsevol de primera, i qualsevol de primera qualsevol de tercera, i en només pot precedir hi i ho, que no poden precedir cap altre pronom. La inexacta regla que un pronom datiu precedeix un acusatiu és induïda pel fet que la tercera persona té més formes d’acusatiu que les altres: la funció sintàctica no té cap influència sobre l’ordre. Amb els verbs que admeten dos objectes de persona, les combinacions tenen un valor dual (us em presenteu / us em presento), i les dues sèries exemplificades per m'hi presento i me li he quedat el llibre es destinen precisament a proveir de datius en segona posició. El sistema és molt flexible i lliure de limitacions, i el català pot dir m'hi van recomanar quan el castellà ha de passar a me recomendaron a él i el francès a ils m'ont recommandé à lui; per això el català fa un ús copiós de l’extraposició, cosa que li permet de situar qualsevol terme nominal com a tema o subjecte lògic de la frase, sense recórrer al passiu tan sovint com el francès o l’anglès, i sense necessitat d’identificar, com el castellà, l’objecte directe mitjançant una preposició (si no és en alguns usos molt delimitats). Alguns dialectes han tendit modernament a fixar un inventari molt reduït de preposicions, i a emprar els termes posicionals del tipus de davant, etc, exclusivament com a adverbis. Així, ha esdevingut corrent en aquests dialectes (paral·lelament al castellà i al francès) de dir davant de la casa enfront del més genuí davant la casa, i davant de mi és substituït per davant meu, etc, o sigui que s’ha format una mena de sèrie de flexió del pronom personal que formalment coincideix amb el possessiu (sense article). Quant al sistema verbal, segurament té més afinitats amb el del castellà que amb el de cap altra llengua veïna, però és lluny de coincidir-hi. El català usa el subjuntiu amb molta més laxitud (si venia i si vingués són formes pràcticament sinònimes), però en canvi no admet la modalitat hipotètica dels futurs: a París plourà no vol dir a París deu ploure. Així mateix el català no és tan sensible a la gamma de perífrasis aspectuals que el castellà, com el francès, ha desenvolupat (estaba escribiendo, iba a escribir, etc), però usa molt més sovint els adverbis que podríem dir-ne “de delimitació temporal” (ja, encara), tret que l’aproxima curiosament a les llengües germàniques. Coincideix amb això el fet que el català és d’una precisió absoluta en l’ús dels temps anteriors (els perifràstics amb haver): cal que es refereixin a un període que inclou el moment de la parla, i diu va venir fa deu anys i ha vingut enguany, però mai l’equivalent de vino este año, com diu sovint el castellà. Un contrast obvi amb el castellà és la concordança del participi amb l’objecte, encara que de fet només es donen restes de la concordança, i les variacions dialectals són grans. L’afinitat entre les dues llengües (i també el portuguès i l’italià), representada per la coexistència d'ésser i estar, és més aparent que real. Estar no és realment en català un verb atributiu, i bàsicament només es dona amb participis i amb certs adjectius quasi-participis (tipus malalt). Si és certa l’explicació que donen els gramàtics de la valor dels dos verbs castellans (ser atribueix qualitats permanents, estar qualitats transitòries), aleshores el fet català fóra gairebé l’oposat.

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms d'alguns dels llibres de Ferrater, entre els quals hi ha les 45 entrades a la Gran enciclopèdia catalana.

--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

diumenge, 14 de febrer de 2021

Balaguer1991

¬¬¬¬¬

Balaguer Pascual, Enric. «La mirada contemplativa. Apunts sobre les veus poètiques de Cesare Pavese i Gabriel Ferrater». Aiguadolç, L’, [en línia], 1991, núm. 15, p. 41-56

El professor Enric Balaguer és un dels impulsors del Grup de Recerca de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat d'Alacant, especialitzat en l'estudi de la literatura del Jo: autobiografies, memòries, diaris, dietaris, cartes --un camp fonamental en la literatura catalana del segle XX i l'actual. No és estrany, doncs, el seu interès a comparar Cesare Pavese, l'autor d'Il mestiere de vivere, i Gabriel Ferrater, que ens consta que havia anat escrivint un diari aforístic: "Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar, i ara em sap greu, en el qual, però, no deia 'avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra', sinó que sota la forma de l'aforisme seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer." (de l'entrevista de Baltasar Porcel, del 1972, reproduïda a Papers, cartes, paraules, pàg. 531). Sabem per Carles Barral que Ferrater era un lector apassionat d'Il mestiere di vivere i sabem per Àlex Susanna que tenia el llibre Poesie, de Pavese (en l'edició d'Einaudi de 1961). Narcís Comadira, a Marques de foc: Els versos i els dies, ens explica que, al seu parer, Ferrater havia llegit molt Pavese i bé. Lavorare stanca és un dels títols que va incloure, significativament, quan va publicar Teoria dels cossos dins la col·lecció "Antologia catalana" d'Edicions 62, a la taula cronològica de literatura que acompanyava els textos de la col·lecció. Hi ha també semblances biogràfiques entre tots dos poetes, i fan un paper semblant com a renovadors dins la seva tradició literària, tot i tenir una obra poètica breu, del voltant d'un centenar de poemes cadascun.

Enric Balaguer, assagista frondós i prolífic, autor d'un blog excel·lent, A tall d'invocació, fa una aportació rellevant en aquest article --que ja té 30 anys!-- per copsar millor el valor de Gabriel Ferrater a la literatura contemporània. Veu una gran connexió entre Pavese i Ferrater (si bé no tan intensa com entre Gil de Biedma i Ferrater). Balaguer repassa sobretot, de forma útil i prou detallada, la poètica de Pavese, amb comparacions pertinents amb Ferrater. Pavese és un poeta ric en imatges de camp i oposa el món infantil al món adult, mentre que Ferrater fora un poeta més aviat urbà en les imatges, amb un món imaginatiu que comença a l'adolescència. Pavese distingia entre la "poesia racconto", de Lavorare stanca, i la "poesia canto", de La terra e la morte i Verrà la morte e avrà i tuoi occhi. Balaguer opta per cenyir el seu article a Lavorare stanca, que és la que troba més afí a la poesia de Ferrater, i a fixar-se en tres aspectes que considera bàsics: la concepció de la poesia com a plasmació d'experiència moral, l'observació social com a procediment d'elaboració poètica i les afinitats pel que fa a la tria del llenguatge poètic." (pàg. 43). 

Sembla que Pavese tractava d'extreure en la seva poesia el que era essencial de la vida, els gestos significatius, d'exaltació per contacte amb les coses i el món, el fons de la nostra pròpia consciència --sintetitzo el que en diu Balaguer, que destaca cap al final de l'article, amb agudesa, que Ferrater es distingeix de Pavese en la tessitura racionalista i el posat antiromàntic. Coincideixen a construir molts poemes a partir de l'observació i de la descripció detallada d'una anècdota de caràcter quotidià. "La perspectiva des de la qual es conta, en moltes de les seves composicions, és bàsica. [...] En el fons, bona part de l'activitat indagatòria en tots dos autors va en un sentit molt concomitant, o assolirà característiques semblants, a la recerca existencialista. Aquesta actitud és la que els porta contínuament a preguntar-se sobre el sentit de l'existència i a mostrar, de forma nua i directa, el buit i la desolació." (pàg. 46).

La poesia de Pavese s'omple d'escenes i personatges quotidians, com la de Ferrater, i d'una mirada sobretot cap a l'exterior, cap a un món que sovint els és estrany. Tots dos tenen una aguda capacitat d'observació social, ens diu Balaguer. "Tot és susceptible de ser elevat a una consideració interessant, a desvetllar un gest significatiu i emblemàtic." (pàg. 49). I fan una poesia que és narrativa, plena d'encavalcaments als versos: en el cas de Pavese, per influència de la literatura nord-americana, per la seva experìència com a novel·lista, per la consecució d'un estil col·loquial proper al lector i pel descobriment de Shakespeare --la voluntat de trobar una dicció natural i l'influx de Shakespeare també són fonamentals en Ferrater.

Vet aquí que l'interès per Gabriel Ferrater m'ha descobert Enric Balaguer, un lector i assagista poderós.

Cesare Pavese

--

diumenge, 7 de febrer de 2021

Barios2012

¬¬¬¬¬

Barios, Arnau. "Un esforç de lectura: "Babel'” de Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 65-78

Arnau Barios és, des del novembre de 2019, per a una gran majoria de lectors catalans, l'admirable traductor de l'Eugeni Oneguin, d'Aleksander Puixkin. Per a uns quants, era des del maig de 2012 el jove estudiós que havia tret l'entrellat de “Babel'”, de Gabriel Ferrater, al número 0 de la revista Veus baixes, per tal que poguéssim començar a entendre un poema del qual gairebé no s'havia dit res fins aleshores.

L'article es divideix en cinc parts: la reproducció del poema a la primera pàgina, un paràgraf introductori (pàg. 66), "Les vides de Ferrater" (pàg. 66-69), el "Diccionari del poema" (pàg. 69-73) i "Les morts de Bàbel" (pàg. 74-78). En la nota a peu de pàgina del paràgraf introductori, Arnau Barios agraeix a Jordi Cornudella la informació sobre l’origen de "Babel’" i la seva aparició al volum Desde España: En el cincuenta aniversario de la Revolución de Octubre, publicat a París el 1967. "No he vist mai aquest recull però em puc imaginar que el poema de Ferrater allà posat deu fer un goig indescriptible.". Cornudella ha completat aquest context del poema al capítol de notes i variants de la seva edició crítica de Les dones i els dies. El "Diccionari del poema" és la part central, com el moll de l'os de l'article: consisteix en 26 aclariments, presentats per ordre alfabètic, respecte a al·lusions biogràfiques del poema sobre Isaak Bàbel, al·lusions textuals a tres contes de La cavalleria roja i a l'Autobiografia de Bàbel, la traducció de les frases en rus intercalades als versos del poema, fets històrics de la Revolució Russa, altres al·lusions literàries i també connexions amb altres poemes de Ferrater. Aquest "diccionari" ens dona, a la majoria de lectors, els instruments per trencar la resistència del text. 

"Les vides de Ferrater" i "Les morts de Bàbel" són les dues parts de l'article que ens donen la interpretació de "Babel'" que fa Arnau Barios, molt llaminera però que no acabo de compartir. Intento sintetitzar-les sense distorsionar la lectura de Barios. Subscric els punts principals de "Les vides de Ferrater": el poema ens parla de l'escriptura i tracta de la tensió entre l'art i la vida. Ferrater i Bàbel, en la seva vida literària, coincideixen a començar a escriure molt intensament i a deixar d'escriure de cop. No veig al poema, en canvi, que Ferrater s'hi compari amb Bàbel.

També subscric alguns punts principals de "Les morts de Bàbel". La narració s'articula cronològicament, del 1916 al 1940. M'agrada l'arriscat paral·lelisme de la revolta civil i la revolta personal del començament d'"In memoriam" amb la revolució en què participa Bàbel i la seva vida tan viscuda. Coincideixo que els versos 13-17, amb unes preguntes posades entre cometes, corresponen a una altra veu. Barios ens diu que és la veu d'un mal lector. Però no es tracta més aviat d'un interrogatori? La veu tergiversa els fets: l'ànec en comptes de l'oca (el conte molt famós de Bàbel és “La meva primera oca”). Inverteix la idea de Flaubert sobre els mots justos: converteix el mot just, en el sentit d'exacte, en la insinuació que els mots de Bàbel són injustos. Ho barreja tot, el to és prepotent: aquell "Què dius?" inicial. Es fixa en detalls insignificants com la casualitat que el vell celler fos al carrer de Puixkin. Acusa i intenta fer caure l'altre en contradiccions: "Ah, vols ara poder escriure malament?". Cronològicament, aquests versos corresponen a l'empresonament de Bàbel.

Barios afirma que el poema tracta de la incomprensió i considera determinant el fet que Ferrater l'hagués escrit quan ja havia deixat d'escriure poesia habitualment --no acabo de veure ni l'una cosa ni l'altra. Basteix un paral·lelisme entre Bàbel i Ferrater. Si l'entenc bé, compara el silenci poètic de Ferrater amb la mort de Bàbel. Cap al final, la conclusió és: "De fet, aquest poema també tracta de la vida, la vida que he viscut i que he escrit, i la que no escriuré i se’m quedarà viscuda al pou de la memòria. La vida que compta és aquesta i les paraules només vénen d’aquesta vida. Al final tot això no va de la mort bona dels mots, sinó de la mort sempre atroç de la persona que els escriu." (pàg. 78). És persuasiu, però no ho sé veure.

Rellegint amb atenció aquest article d'Arnau Barios, que a mi em resulta imprescindible per tractar d'entendre "Babel'", em queda la sensació que, als lectors de Gabriel Ferrater, se'ns obren noves alternatives d'interpretació i nous plaers de lectura. L'hi haurem d'agrair sempre.

--  

dimecres, 27 de gener de 2021

Garolera2002

¬¬¬¬¬

Garolera, Narcís. "Gabriel Ferrater en el record", text llegit al Simposi Gabriel Ferrater: una celebració, Barcelona, Residència d'Investigadors, 8-9 de novembre de 2002, publicat per l'autor dins el seu llibre De Verdaguer a Ferrater: Aproximacions a tretze escriptors, pàg. 249-254. Barcelona: Angle Editorial, 2012, 254 pàg.

L'evocació de Gabriel Ferrater, exposada el 2002 i inèdita fins al 2012, tanca un llibre ben escrit, agut en les observacions, planer en l'exposició, sostingut en el to, de lectura sempre il·luminadora, amena i variada. De Verdaguer a Ferrater conté vint treballs esparsos de Narcís Garolera: articles publicats a revistes especialitzades i a suplements de literatura de diaris, a llibres de miscel·lània; ponències i conferències, i algun text inèdit. Mostren un editor rigorós i vigorós, capaç de posar en valor l'obra de Jacint Verdaguer, que ens recupera en la seva complexitat de sacerdot i d'autor, d'home crític i independent, perquè el puguem llegir sense prejudicis i apreciant el seu geni amb ulls nous, o capaç de vindicar la prosa brillant dels articles de Josep Maria de Sagarra i la importància del Poema de Montserrat, un cop net el text de la intervenció de la censura. 

Garolera és sempre un lector competent i a la vegada poc pretensiós: no el veus fer volar coloms teòrics. Ara: és un crític ambiciós. Ens persuadeix de les semblances entre El quadern gris, de Josep Pla, llibre de què ens ha donat una edició crítica que és definitiva, i A Portrait of an Artist as a Young Man, de James Joyce: totes dues obres expliquen l'adveniment d'un jove escriptor al món dels adults i la presa de consciència de l'ofici d'escriptor. Garolera para sempre atenció al llenguatge dels escriptors, i així arriba a determinar les afinitats i divergències entre Verdaguer i Pla, dos autors que miren sempre de ser entenedors, exactes en les seves descripcions, romàntic l'un antiromàntic l'altre, i que resulten genials precisament per la capacitat de bastir-nos una tradició literària amb pocs precedents i contra tota artificiositat. 

(Atenció al detall d'un dels capítols: Garolera recupera la correspondència entre Joan Puig i Ferreter i Joan Maragall i el text de Puig i Ferreter "Algunes idees sobre Maragall" (La Publicitat, 16-X-1927; pàg. 84-90 del llibre). La tesi de Puig i Ferreter és que "Maragall és un poeta de submersió, no pas d'observació; per dir les coses bé, les ha de sentir dintre d'ell, o millor, sentir-se ell dintre les coses." (pàg. 85), i posa com a exemple el poema "Les muntanyes", en què la seva ànima s'integra completament en la naturalesa. Gabriel Ferrater, plantejant-se també quina és la qualitat última de la poesia de Maragall, recorrerà al mateix poema, i gairebé als mateixos versos (Sobre literatura, pàg. 93: "El núcleo de Maragall", article del 1953), només que disposa d'uns recursos de formalització crítica que el fan arribar més lluny que Puig en la seva caracterització de les qualitats de Maragall.)

El text sobre Gabriel Ferrater és en certa manera modèlic: Narcís Garolera esprem els seus records dels anys d'estudiant universitari, dels darrers cursos de la seva carrera, quan s'escapava de tant en tant de la Universitat de Barcelona per assistir a les classes de lingüística de Ferrater a l'Autònoma, a Sant Cugat, curs 1969-1970; evoca les seves lectures, entusiastes perquè també era professor de català, del Ferrater traductor de Noam Chomsky i Manfred Bierwisch i autor d'articles penetrants i divertits sobre lingüística. Va conèixer més de prop Gabriel Ferrater l'estiu de 1971, a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, on va impartir un curs de gramàtica generativa del català, i encara més el curs 1971-2, que impartia un curs sobre Carner al matí i un curs de sintaxi al vespre, a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Els alumnes el sentien proper i còmplice: també hi va poder enraonar, fora de classes, a la cerveseria Alt Heidelberg. Recorda el que li va explicar de Puig i Ferreter; el poc entusiasme per Llorenç Vilallonga, que Garolera admirava, o els projectes lingüístics de Joan Coromines --Garolera va tractar més endavant Coromines i va saber que havia conegut Ferrater personalment i l'hi va elogiar. L'escrit dibuixa així, de forma suggestiva, l'admiració intel·lectual del jove Narcís Garolera per Gabriel Ferrater.

Tant de bo que es poguessin consultar les altres aportacions del Simposi Gabriel Ferrater: una celebració

***

Fins que no he acabat de redactar aquest apunt, no he volgut llegir el que deia Enric Iborra del llibre, el mateix any 2012, al seu blog La serp blanca. Subscric ara la seva valoració sobre De Verdaguer a Ferrater i sobre l'autor: "d'interès enorme"; "Narcís Garolera està duent a terme des de fa temps una feinada impagable, decisiva, amb les seues edicions crítiques de l’obra de Verdaguer i de Sagarra, i, pròximament, d’El quadern gris de Josep Pla". 

--

dissabte, 23 de gener de 2021

Ballart2012

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Poetes en cinc llengües: la poètica implícita de Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 45-64

El plantejament de Pere Ballart en aquest article és agut i productiu. Tracta de caracteritzar la poesia de Gabriel Ferrater, les seves idees sobre la poesia i sobre la seva pròpia poesia, a partir dels articles inclosos al llibre que es va titular Escritores en tres lenguas. Ballart ens diu que predominen, entre aquests escriptors, els poetes, i que de fet, de llengües, n'hi ha cinc al llibre. Les tres parts principals, cadascuna ordenada alfabèticament, que corresponen a escriptors en llengua alemanya, francesa i anglesa, es complementen amb un annex que inclou articles sobre Josep Carner, J. V. Foix, Joan Vinyoli i Manuel Machado. Vet aquí la raó del títol del seu article.

La premissa de Ballart és que un poeta que escriu sobre altres poetes els mesura per la poesia que ell escriu, o voldria escriure. Així, Escritores en tres lenguas inclou "(1) opinions crítiques sobre la tradició poètica i el cànon que declaren la pròpia filiació; (2) descripció i valoració de temes, procediments i formes afins a la seva poesia, i (3) al·lusió concreta a textos que han estat deliberadament assimilats (imitats o manllevats) en la seva poesia." (pàg. 46). L'article es divideix en tres parts: "Tradició poètica i cànon" (pàg 47-54) "Temes, formes i procediments" (pàg. 54-59) i "Models i intertextos" (pàg. 60-63).

Els articles d'Escritores en tres lenguas, que anaven destinats a una enciclopèdia, tenen un to equànime, antidogmàtic, amb poder de síntesi, i revelen un coneixement extens de la tradició literària, un Ferrater sempre atent al teixit cultural en què apareix el poeta i la seva obra, a més d'una gran capacitat de ponderació, apunta Ballart. Encara que hagués procurat allunyar-se de l'estètica romàntica, valora Blake, Clare i Shelley. Estableix algunes línies d'influència:

  • La més reculada és la de la poesia amorosa meditativa: March - Scève - Donne --des del meu punt de vista, l'article sobre Scève implica un coneixement molt profund de la tradició poètica francesa, fins a l'extrem d'insinuar que Scève és un autor amb una energia renovadora que la poesia francesa moderna no ha sabut aprofitar, a diferència del que han fet la poesia anglesa amb Donne i l'espanyola amb Góngora. Ferrater fa una altra exhibició de coneixements sobre aqusta època de la literatura francesa als seus afegits a la traducció Historia de la literatura universal, d'Erwin Laaths.
  • Parla de quatre poetes romàntics que generen tradició: Goethe, Heine, Hugo, Byron. La seva influència va ser universal, fins que Baudelaire no va modificar el panorama a mitjan segle XIX.
  • Hi ha una crisi de la poesia postromàntica, simbolista: valora, tot i això, Wallace Stevens, Eugenio Montale i Carles Riba, per més que la crisi no sigui superada fins a l'aparició de W. H. Auden, Bertolt Brecht i Cesare Pavese, també Robert Graves, i per altres vies, amb Saint-John Perse i Benn --discrepo de Ballart en un detall: no em sorprèn que Ferrater reconegui la qualitat de Saint-John Perse, de qui havia parlat en les conferències sobre Foix, i, a part, la poesia de Les dones i els dies deu molt a la capacitat imaginativa dels surrealistes.

Com justifica Gabriel Ferrater el valor dels poetes sobre els quals escriu? Destacant-ne sovint l'atenció, el saber sobre la vida dels homes i les dones, els seus llocs, els seus fets, i la dimensió moral que afegeixen a l'experiència. És "partidari d’una poesia", apunta Ballart, "formalment complexa, tensa, seca si cal (mai mel·líflua), però sempre precisa" (pàg. 56), d'una "imaginació a la vegada rica i àgil, un concepte que reapareix constantment en els comentaris crítics de Gabriel Ferrater quan són més entusiastes" (pàg. 57).  Preua "per principi una dicció crítica i distanciada, eficaç per registrar amb exactitud els propis estats d’ànim i alhora respectuosa amb la comunicabilitat del poema envers el lector. La construcció deliberada d’una veu és en aquest sentit un recurs particularment profitós" (pàg. 58). Ballart conclou que aquestes són les qualitats dels poemes de Les dones i els dies, i recalca, contra el tòpic de l'obscuritat de Ferrater, que els articles indiquen que considerava que un poema pot ser difícil però no de comprensió impossible.

El darrer apartat de l'article --menys productiu, una mena de torna-- enumera algunes possibles relacions dels capítols d'Escritores en tres lenguas amb poemes de Ferrater:

  • "Faula primera" i "Faula segona" en relació amb La Fontaine
  • "Lorelei", que cal llegir irònicament, d'acord amb el capítol sobre Heine
  • "Societas Pandari", i el Troilus and Criseyde de Chaucer
  • "Boira" i la dècima 310 de Scève
  • "Esparver" i Skelton
Ballart conclou que Escritores en tres lenguas conté un autèntic filó crític, per descobrir --estic d'acord a reivindicar aquest llibre.

--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

diumenge, 17 de gener de 2021

Oller1986

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", pàg. 196-210, dins La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986, 216 pàg.

Dolors Oller acaba de publicar Pel camí de Carner, un llibre que condensa moltíssims anys de lectura atenta i lúcida, i molts anys de trajectòria crítica, sobre el seu autor predilecte, Josep Carner, amb capítols del tot nous, articles tornats a desenvolupar, ampliats, refets, corregits, "suposo que perfeccionats", ens diu. Així, el primer capítol, "La poesia de Josep Carner: de la llei i de la gràcia (un itinerari)", actualitza i augmenta amb molts canvis significatius una ponència de l'any 1984 que ja havia inclòs a La construcció del sentit, llibre que va ser reconegut amb el Premi Crítica Serra d'Or en la categoria d'assaig. Potser l'altre autor a què Oller ha tornat de manera reiterada és Ferrater. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", publicat el mateix 1986, era l'article, magistral, que tancava aquell seu segon llibre, La construcció del sentit. És un article que, al cap dels anys, continua essent essencial per llegir la poesia de Les dones i els dies. Esperem --tant de bo!-- que Oller encara tornarà algun cop més al camí de Ferrater. (Aquest blog inclou també un apunt sobre la seva interpretació del poema "Literatura", un parell de paràgrafs sobre l'elogiosa nota que va escriure arran de la publicació de Sobre pintura i una valoració de la importància de les conferències que van ser incloses, el 1979, al llibre La poesia de Carles Riba.)

Article madur en la teoria que conté i rodó en el desenvolupament, Oller comença exposant-hi que l'operació poètica ferrateriana, de descripció de la vida moral, és més complexa i transcendent que la poesia de l'experìència. El mal d'aquesta etiqueta és que, sense ser errònia, resulta insuficient i crea unes expectatives de facilitat, de poesia d'experiències unànimes. Els correlatius objectius de Ferrater són descrits amb detall, i perfilen uns fets i situacions que podem imaginar, però el seu sentit a vegades és enigmàtic. Ens obliga a anar més enllà, a mirar aquell grumoll d'experiència que ens ha presentat el poema des de l'actitud moral que té el narrador respecte a aquells fets. Hem de refer-nos la intenció de sentit del poema. En traiem conclusions, coneixement --la poesia de Ferrater té un component didàctic. Però no és pas una operació lectora que sigui fàcil ni que ens deixi indiferents.

L'objectiu de l'article és establir la relació que hi ha entre el pretext i el tema a la poesia de Ferrater, i el pes que pot tenir en la nostra comprensió del sentit el coneixement de la circumstància biogràfica que va motivar el poema. "La instància imaginària que parla en el poema no és solament un jo responsable de les paraules que el configuren sinó que se'ns presenta en la forma d'una figura personal i intransferible, moltes vegades datable a través dels pretextos que utilitza." (pàg. 199). Aquest personalisme efectiu, la seva tessitura de racionalitat respecte a la literatura i la reflexió sobre la realitat quotidiana distancien Ferrater dels moviments poètics que l'havien precedit.

Oller comenta cinc poemes dels quals Joan Ferraté li va explicar els motius dels seus pretextos: "Temps enrere", "El lleopard", "Els polls", "Tres llimones" i "El secret" --consigno aquestes explicacions a l'apunt corresponent a cada poema. Ignorar els detalls biogràfics de la situació descrita a "Temps enrere" no impedeix pas que ens construïm el sentit profund del poema partint estrictament del text dels seus versos. Saber que els detalls d'"El lleopard" corresponen a un ric burgès de Barcelona i que els d'"Els polls" corresponen a l'escriptor Juan Goytisolo tampoc contribueix a fer-nos llegir aquests dos poemes amb més profunditat. A propòsit de "Tres llimones", en canvi, Joan Ferraté explica la predilecció del seu germà de comparar les llimones amb figures femenines especialment atractives, una correspondència essencial per comprendre la figuració del poema, i encara més, Joan Ferraté també sabia qui eren les tres dones que el seu germà va veure juntes --qui eren en concret, però, no ens aporta res a la lectura. Finalment, "El secret" té com a motiu una conversa de tots dos germans sobre els comentaris de Max Brod a la motivació secreta de l'obra de Kafka i les seves derivades --des del meu punt de vista conèixer aquest motiu de fons treu llum a la mateixa lectura del poema, que s'entén prou sense aquesta informació.

Els comentaris d'Oller als cinc poemes mostren que el pretext d'un poema de Ferrater és intencionadament autònom respecte al motiu que el provoca, i, doncs, que el sentit del poema és aliè a la privacitat dels motius del poeta. Ara: aquest motiu privat, "que s'instal·la en el centre de la imaginació poètica, apareix en el poema no en la seva carnadura mundana i concreta, individualitzada, sinó com allò que provoca en la mirada reflexiva: una estructura d'accions i emocions, de relacions que, en ser configurada lingüísticament, és capaç de ser omplerta del sentit personal que li dóna el lector, un individu diferent. Aquest sentit és absolutament vassall de les paraules del poema però, en canvi, no depèn del fet que puguem saber el detall concret, la carn mundana del pretext. Depèn només del fet que la configuració lingüística que compon el seu cos poètic constitueixi un artefacte prou perfecte com perquè aquell esquema de relacions funcioni virtualment i pugui ser actualitzat pel lector, el qual, en llegir, el reprodueix com a seu i, al mateix temps, amb l'única i ineludible formalització que el poema dibuixa i és." (pàg. 209). Tota una teoria de la recepció lectora darrere d'aquestes paraules!

La part final de l'article ens apel·la com a lectors a suspendre els nostres prejudicis i resseguir el gest ferraterià --amb paraules que no podria resumir ni molt menys parafrasejar sense que hi perdéssim. Justifica el títol de l'article, i sobretot crec que aïlla molt bé una de les qualitats fonamentals dels poemes de Les dones i els dies, la troballa retòrica de la veu que diu els poemes:

Gabriel Ferrater va triar el jo personal i existencial com a projector d'imatges, però, una vegada projectada la imatge en el poema, proposa una operació transfiguradora molt més interessant: buscar el sentit i el pes de les forces i relacions que actuen en l'escena i els seus protagonistes.

Aquesta operació ferrateriana és difícil perquè els moviments que hem de realitzar no són mai ni convencionals ni mimètics. [...] Per damunt del jo que projecta la imatge poemàtica hi ha una veu que és la que produeix el discurs didàctic que la interpreta. Aquesta veu "superior" estableix la mateixa distància entre ella i el jo poemàtic que entre ella i el lector. De manera que "algú" distant ens parla a nosaltres i també, i d'igual manera, a l'actor dels pretextos, el qual, i donada l'aparença autobiogràfica d'aquells, seria el poeta Gabriel Ferrater. Però la veu és un altre. Aquí hi ha la gràcia i també la dificultat. (pàg. 209-210)  

La manera de llegir de Dolors Oller és exemplar. Planteja amb netedat les seves distincions estètiques. Fonamenta el discurs en uns principis teòrics sòlids, llargament meditats i contrastats. Respecta sempre la intel·ligència de l'autor i el lector. Gabriel Ferrater va dir l'any 1970, responent una enquesta sobre l'aportació a la crítica catalana de l'obra de Carles Riba, que "la seva és, per ara, si fa no fa, tota la crítica catalana", Què respondria avui? 

Coberta de Narcís Comadira

--

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites