dijous, 25 de juny de 2020

Parramon2019

¬¬¬¬¬

Parramon i Blanco, Jordi. "La renovació de les noves rimades al 'Poema inacabat' de Gabriel Ferrater", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 316-326

Jordi Parramon constata que el "Poema inacabat" és l'únic poema de Gabriel Ferrater que utilitza apariats octosil·làbics assonantats, a imitació dels romans de Chrétien de Troyes, que en la poesia catalana medieval va caracteritzar el gènere de les "noves rimades". En descriu, al llarg de deu pàgines, tots els aspectes mètrics de manera minuciosa, observant en què s'acosta a les noves rimades i en què se'n separa. Ferrater escriu octosíl·labs sense cesura, amb un respecte escrupolós de la prosòdia acadèmica en la separació de síl·labes --Parramon hi detecta sols dues llicències en 1.334 versos-- i no gaires llicències en els contactes vocàlics --que detecta i repassa un a un. 

"El ritme bàsic amb què es presenten els octosíl·labs és el binari, que implica un accent rítmic a totes les síl·labes parelles. Generalment, el predominant és el de la quarta" (pàg. 318). Els encavalcaments són continus i molt lliures. Hi alternen els apariats masculins i femenins, una pràctica que, apunta Parramon, no es va establir en francès fins a l'època de Ronsard, en el segle XVI. 

La rima assonant separa el "Poema inacabat" dels precedents medievals --i també dels rodolins. Parramon repassa els errors d'assonància del poema, pàg. 323-4, amb un to en algun moment quasi esverat, per concloure: "En fi, que hi ha alguns casos esporàdics de rimes fallides sense justificar, però no arriben a desvirtuar la tendència general del poema a distingir entre les set vocals tòniques." (pàg. 324). També la "Tornada", de 250 versos, era una fórmula de cloenda estranya a les "noves rimades", pròpia de la poesia lírica trobadoresca.

M'agrada el final de l'article, citant els versos 76-79:

"Vull que d'un cop tots es refacin
que copio els medievals.
Sempre ho he fet i declarat
i sempre he vist que no s'ho creien."

Ja és hora que ens ho creguem.

L'emblema de la col·lecció, d'Editorial Barcino, dirigida
per Josep Maria de Casacuberta (esmentat al vers 220)
--

divendres, 1 de maig de 2020

Fuster1971

¬¬¬¬¬

Fuster, Joan."Gabriel Ferrater", pàg. 367-369 [secció del llibre], Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1982, 6a edició, 1a edició 1971, 410 pàg.

Literatura catalana contemporània, de Joan Fuster, comença amb Maragall i acaba amb els seus contemporanis, els autors nascuts a tot estirar cap al 1925. Ferrater i Fuster van néixer el mateix any, el 1922. El llibre és un esforç de comprensió enciclopèdic, d'un home sol, portat a bon port amb apassionament i mirada crítica, amb independència de criteri i al marge de l'acadèmia, en una època que eren raríssimes les monografies i tesis i escassos els articles publicats sobre la nostra literatura, per les dècades de prohibició de revistes en llengua catalana i la postergació sistemàtica a la universitat. Publicat el 1971 --distribuït probablement el 1972, ja que rep el Premi de la Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig el 1973--, el llibre de Fuster sols s'ocupa de l'obra poètica de Gabriel Ferrater, si bé l'esmenta en una enumeració d'autors amb obra crítica --els seus assajos i articles esparsos no van ser recollits fins a l'any 1979, a l'enullernador Sobre literatura: Assaigs, articles i altres textos 1951-1971, edició a càrrec de Joan Ferraté. A la frase final, Fuster afirma que "la projeccció de Gabriel Ferrater no ha tingut encara les repercussions que es mereix.".

La secció sobre Gabriel Ferrater equival a dues pàgines senceres del llibre --en l'edició de què disposo. Tanca l'apartat "Continuïtat de la poesia", pàg. 361-369, que consisteix en una introducció, de poc més de dues pàgines; una secció sobre Josep Palau i Fabre, de menys d'una pàgina; una sobre Joan Brossa, d'una pàgina i mitja; una de titulada "Més poetes", d'una pàgina i mitja. Apareix dins el tercer capítol del llibre, titulat "Uns anys decisius (1931-1961), pàg. 321-422. En el pròleg a la segona edició, l'any 1976, parlarà "dels grans poetes del període --de Maragall a Ferrater" (pàg. vi). La literatura catalana estava amenaçada per la repressió de la dictadura: el factor polític amenaçava la seva supervivència, i dificultava la mateixa possibilitat de tenir un públic lector, amb l'idioma prohibit per a qualsevol ús oficial, bandejat de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació. Tot i això, hi va haver continuïtat i resistència: "contra tota adversitat, i no eren poques, la 'creació' s'obria pas." (pàg. 361).

Joan Fuster ens recorda que Gabriel Ferrater va irrompre a la literatura catalana amb una obra madura, densa, amb un sediment cultural fora de sèrie, i amb una matèria poètica nova, insolent, militant a favor de la felicitat, que "ataca una sèrie de tendres inèrcies socials, segures i cohibitives" (pàg. 369), i una dicció col·loquial, "un to de conversa, barrejada d'explicació i de narració, elaborada amb experiències íntimes | i amb sobreentesos doctes." (pàg. 367-8). I arrisca una descripció del realisme de Ferrater i de la seva consecució dels principis estètics que havia exposat en la nota final de Da nuces pueris, amb aquella idea d'evitar l'excés de participació en els insidiosos temes dels poemes i de saber-los observar a distància, sense contemplacions (pàg. 368):

La càrrega palesament autobiogràfica dels poemes de Gabriel Ferrater només permet de concloure que la "participació" --"romàntica"--, evident, hi obté una objectivació literària "distinta". En el fons, tampoc no és gaire "distinta". Gabriel Ferrater, si bé es mira, és l'únic autèntic hereu del Neonoucentisme. [que té, d'acord amb Fuster, com a figura ínsigne Carles Riba]

En qualificar-lo d' "únic autèntic", ja en descartem la refracció mimètica i epigonal, que repeteix fórmules o calca propòsits. Gabriel Ferrater, en efecte, parteix d'una concepció meticulosament "antiromàntica" de la literatura, i per tant, antimaragalliana, anitsalvatpapasseitiana, anti... [...]

La "poesia-diversió" [Ferrater], com la "poesia-cultura" [Riba] o la "poesia-experiment" [Foix] és encara una reminiscència del que a Catalunya fou el primitiu Noucentisme. És, també, una correlació de totes les altres literatures occidentals.

Des del meu punt de vista, Fuster caracteritza esplèndidament la poesia de Ferrater: el singularitza i a la vegada l'imbrica en la tradició literària --no discutiré mai les etiquetes historicoliteràries, que en el cas de Fuster, lector poderós i escriptor infatigable, l'ajuden a fer-se entendre. Augura, també, la importància i influència creixents de Ferrater en les dècades posteriors a la publicació de Les dones i els dies, llibre que havia aparegut sols tres anys abans de Literatura catalana contemporània. Fuster no prodiga elogis com aquest --sols li recordo un auguri semblant respecte a Vicent Andrés Estellés: "feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent" (pàg. 358).

Joan Fuster a Barcelona, al desembre de 1971

--

dimecres, 15 d’abril de 2020

Fuster1961

¬¬¬¬¬

Fuster, Joan, "Un nombre nuevo", Destino, núm. 1240, 13 de maig de 1961, pàg. 15 [pàgina 39 dins el conjunt de la revista d'acord amb l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues]

La segona ressenya que va tenir Da nuces pueris va aparèixer dins la secció, signada per J. Fuster, "Libros catalanes" de la revista Destino --una secció que Josep Pla i l'equip de Destino havien trigat moltíssims anys a poder incloure al setmanari per prohibició de la dictadura franquista, que tractava de marginar tant com fos possible la literatura catalana. En aquell número la mitja pàgina de Joan Fuster, composta a quatre columnes, es divideix en tres seccions de llargada similar, "Sarcasmos y otras cosas", "Un nombre nuevo" i "'Prosía' y 'Cantata'", on s'ocupa respectivament dels llibres Vacances pagades, de Joan Oliver; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater, i Comèdia, de Blai Bonet. Hi ha foto de Joan Oliver i de Blai Bonet al principi de la secció dedicada al seu llibre; no n'hi ha de Gabriel Ferrater. Da nuces pueris, tot i portar data d'impremta de l'any 1960, s'havia distribuït pel Sant Jordi del 1961.

Joan Fuster es fixa amb encert en una de les frases centrals de la nota final de Da nuces pueris: "Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo.". Considera que la poesia de Ferrater és un testimoni de la seva vida moral, i que el seu to més segur és el dels poemes narratius, com "In memoriam", "Els jocs" i "Petita guerra", ben contraposat a qualsevol deliqüescència subjectiva i ornamentació retòrica. Constata que aquell primer llibre és una obra madura, que anuncia una entrada poderosa en la literatura catalana:

La larga "narración" de "In memoriam" --un pasaje de adolescencia, durante la guerra-- merece ser colocado entre los textos más significativos de la poesía catalana de hoy. Creo que Da nuces pueris es el primer libro de versos de Gabriel Ferrater. Si es así, con este centenar de páginas de endecasílabos blancos --voluntariamente duros a veces, de vocabulario a un tiempo culto y coloquial--, Ferrater consigue, de entrada, un alto puesto en nuestro escalafón literario. No es ya lo que se dice un "joven" --nació el 22-- y tiene en su haber muchos papeles de especulación y de análisis en materias de literatura. Quiere decirse, pues, que nos hallamos ante un escritor "hecho" y que Da nuces pueris nos da la confianza de una obra futura de indiscutible interés.

Diu que Joan Fuster va deixar d'escriure poesia després de llegir Gabriel Ferrater. No sé pas si m'ho acabo de creure.

Joan Fuster i Josep Pla, l'any 1964

--
Apunt revisat el 16 d'abril de 2020

dilluns, 13 d’abril de 2020

Serrallonga1965

¬¬¬¬¬

Serrallonga, Segimon. "Entorn a dos punts de Menja't una cama", dins Inquietud artística, 34, novembre de 1965, pàg. 14-17, reproduït dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 299-315

Jaume Coll Mariné presenta, pàg. 299-301, de manera impecable el context en què es va publicar aquest article de Segimon Serrallonga, feliçment recuperat en el monogràfic de Reduccions: "un dels articles coetanis a Ferrater que més bé en va llegir i entendre l'obra, a part de ser un dels textos que, encara avui, més ens poden ajudar a llegir-lo [...], un text que, com pocs, parla a favor de la lectura de Ferrater." (pàg. 301). Serrallonga va culminar amb aquesta peça una sèrie d'articles de qüestionament del realisme històric, a la vegada que hi començava a perfilar les seves idees sobre poesia.

L'article és, i continua sent, important. És posterior a la ressenya d'Arthur Terry de Da nuces pueris i Menja't una cama de l'any 1962, publicada a Serra d'or, i arriba enmig d'una etapa de rebuig i indiferència crítiques, ben descrites per Núria Perpinyà. És anterior al pròleg de Josep Maria Castellet (inspirat pel mateix Ferrater) a Teoria dels cossos, llibre publicat el 1966. Segimon Serrallonga organitza el text --un dels seus primers articles-- amb una introducció breu, que situa Ferrater com el millor dels nous poetes del moment, i dues parts, la primera dedicada a Catul, i la segona, a tractar de descriure l'actitud poètica davant del món que reflecteixen els dos primers llibres de Ferrater.

No recordo que ningú hagi enunciat la influència de Catul en Ferrater d'una manera més clara i detallada que Serrallonga. Comença recordant que "hi ha motius per creure que Ferrater, quan diu que Catul és l'únic poeta antic que ha arribat a conèixer, vulgui dir, en la sobrietat de l'expressió, que en sap les implicacions literàries i socials i que el coneix directament de cap a cap." (pàg. 303). Ben vist: hem constatat moltes vegades que les afirmacions literàries, estètiques, de Ferrater són consistents amb la seva escriptura poètica. D'entrada, Ferrater pot anar més enllà, en to i contingut, llegint Catul, que Costa i Llobera llegint Horaci, que es queda en un exercici més formal. Serrallonga insinua que la passió de Ferrater per Catul li és un revulsiu, un exemple de claredat, de veritat clàssica, un precedent d'obra viva, també en el recurs a una llengua col·loquial i culta a la vegada. -- Serrallonga devia desconèixer l'amistat de Gabriel Ferrater amb Joan Petit, el traductor, amb Josep Vergés, de Catul per a la Fundació Bernat Metge (el llibre es va publicar el 1928). 

Serrallonga nega que hi hagi estirabots o exaltacions o rareses en la poesia de Gabriel Ferrater --devien ser tòpics instal·lats en alguns cercles de lletraferits. "Té una actitud oposada del tot a les actituds dels romàntics, dels simbolistes i dels avantguardistes, justament perquè es dreça de la coherència clàssica a la coherència moderna." (pàg. 307). Partint de la darrera frase de la nota que tancava Da nuces pueris, Serrallonga analitza l'origen del títol del seu primer llibre dins l'epitalami de Catul, que Ferrater presentava com un precepte ètic a favor de la felicitat (pàg. 306):

Si per a una lectura general del llibre basta d'entendre els poemes en termes de precepte ètic, les motivacions que el mateix Catul tingué i anotà dins el seu poema aclareixen l'actitud del lector Ferrater i contribueixen a determinar la seva manera de tractar la tradició.

Els mots que fan de títol al llibre són repetits quatre vegades a l'indret on Catul engega els fascennins tot comportant-se, respecte a la frase popular da nuces pueris, d'una manera en darrer terme exactament igual a la de Ferrater: prenent-los pel cantó de l'alegria, marca el tros amb el sentit més fecund de l'expressió i per ell ho integra tot al moviment general del poema, la circumstància, l'anècdota també s'esmuny, però el moviment hi ha passat a cavall de l'alegria del poble. Ferrater, en fer-ne un precepte, l'ha desprès de l'epitalami, però no del sentit que hi prenia. 

Finalment, Serrallonga ens recorda "Tam gratumst mihi", la versió de Catul que obria Menja't una cama: Ferrater se situa així dins la història literària, d'una manera semblant a la de Catul respecte a Cal·límac i Safo.

A la segona part de l'article, Serrallonga constata la importància del temps en els dos llibres i el tractament subtil de l'espai, i enumera molts versos que el corroboren  --no sé si hauria valgut més que hagués comentat a fons dos o tres poemes sencers. Acaba amb una frase que val la pena citar:

La solució donada [per Ferrater davant el món], essent la més radicalment antisimbolista de totes les presentades pels poetes nous, és la que més reté del real allò que feu possible els més alts valors de la poesia simbòlica de tots els temps.

Segimon Serrallonga, l'any 1958

Serrallonga amb Foix, a mitjan anys setanta
--
Apunt revisat el 21 de juny de 2020

diumenge, 12 d’abril de 2020

Terry1962

¬¬¬¬¬

Terry, Arthur, "DA NUCES PUERIS, per Gabriel Ferrater. -- "Les quatre estacions". Ed. Óssa menor. Barcelona. 1961. MENJA'T UNA CAMA, per Gabriel Ferrater. -- Col·lecció "Signe". Ed. Joaquim Horta. Barcelona, 1962." [ressenya], Serra d'Or, any IV, núm. 11, novembre de 1962, pàg. 38-39 

Esplèndida caracterització primerenca de la poesia de Gabriel Ferrater a partir dels seus dos primers llibres. L'inici de l'article és taxatiu:

Aquests dos primers llibres, publicats amb un any escàs de diferència, situen de seguida Gabriel Ferrater com el poeta català més important de la seva generació. La varietat i la riquesa de Da nuces pueris pressuposen un talent llargament incubat. 

Terry considera Ferrater un antiromàntic, i diu que la seva complexitat moral recorda la de Baudelaire. En destaca la tècnica descriptiva i de vegades novel·lística, i com en alguns poemes "es dóna una sensació viva de la violència pública, sense ultrapassar els límits de l'experiència personal, sotmesa, no cal dir-ho, a una inquisició moral rigorosa i intel·ligent." (pàg. 38). Parla de la ironia compassiva de Ferrater, de la reacció davant l'absurditat i el patetisme humans: "si la seva generositat fonamental es decanta cap a l'esperança, es tracta d'una esperança mesurada i sense eufòries". I del tema de la memòria, la fragilitat dels records, sense sentimentalisme.

El plaer que [aquests poemes] donen al lector no ve d'una sola direcció; a la sinceritat amb la qual s'hi comuniquen les emocions, s'ha d'afegir llur extraordinària qualitat tècnica, que consisteix, no tant en l'estil (un concepte que a Ferrater no li agrada), sinó en la mateixa manera de construir el poema. En la millor poesia de Ferrater sempre és important l'angle des del qual el poeta s'apropa al tema: àdhuc en els poemes en què el contingut pot semblar trivial, la postura inicial i el joc de metàfores que encamina presten una solidesa al conjunt que probablement hauria escapat a un poeta menys hàbil. (pàg. 39)

Encara al pròleg a la seva traducció d'alguns poemes de Gabriel Ferrater, Women and Days (llibre publicat pòstumament l'any 2004), Arthur Terry evocava la revelació que li va representar la lectura de Da nuces pueris i Menja't una cama, que va ressenyar per encàrrec de Serra d'Or.

Portada de Serra d'Or de novembre de 1962, sobre fons blanc:
la riuada del Vallès Occidental, que va provocar set-cents morts, havia tingut lloc el 25 de setembre

dissabte, 11 d’abril de 2020

Malé2019

¬¬¬¬¬

Malé, Jordi. "Les dones i els homes en alguns poemes de Gabriel Ferrater i Carles Riba", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 276-296

Jordi Malé llegeix uns quants poemes de Gabriel Ferrater i hi constata afinitats temàtiques amb alguns poemes de Carles Riba, com si hi hagués una represa a Les dones i els dies d'algunes reflexions morals subjacents als poemes d'amor de Riba, que Ferrater havia llegit amb intensitat en la seva joventut. Comença l'article interpretant "Posseït", pàg. 276-280, a partir del sentit de la paraula "regust", amb la seva connotació negativa; de la comparació amb el poema "Sense amor", descartat a Les dones i els dies, i dels dos canvis que Gabriel Ferrater va introduir en la versió del poema a Les dones i els dies respecte a la versió de Da nuces pueris:

  • El primer vers --el marco amb cursiva-- deia "Sóc ben lluny d'estimar-te. Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu." en comptes de "Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs". 
  • El vers 5 deia "I ets tu / que indecentment t'has estimat per mi / fins que, a la fi saciada de tu, / ara t'excites, te me'n vas darrera / d'un altre cos, i em refuses la pau." en comptes de "fins al revolt: saciada de tu". 

Malé fa una paràfrasi del que vindria a dir el poema, fonamentat en el contrast agut entre l'home, posseït per la dona, impregnat d'ella fins al moll de l'os, i la dona, per a qui ell sols és un record superficial en les seves noves relacions amoroses. "Aquest tipus de relació entre la dona i l'home no seria gaire lluny de l'expressada en diversos poemes del segon llibre d'Estances de Carles Riba" (pàg. 280). Posa com a exemple, en concret, el poema 9, que ens presenta una dona gaudint del seu cos i nodrint-se de si mateixa, mentre que l'home queda relegat a un paper secundari, totalment dominat per ella.

La comparació entre els dos poetes segueix amb el poema 20 del segon llibre d'Estances, que Gabriel Ferrater havia comentat en una de les seves conferències sobre Carles Riba. Jordi Malé el llegeix en detall, pàg. 281-286, i es pregunta què interessava a Ferrater d'aquest poema respecte al vincle dels amants. Hi compara "Kore", un poema que ens descriuria una relació amorosa purament sensual, i el poema que el segueix, "Lorelei", dos exemples de pietat bondadosa de la noia per l'home. Malé relaciona la situació descrita en aquests dos poemes amb els poemes 21 del segon llibre d'Estances i 40 del primer, i rebla l'article citant la interpretació de Ferrater d'aquest darrer poema, que considerava que reflecteix una experiència important i intensa, d'una gran vivacitat moral (les explicacions i les omissions entre claudàtors són de Malé):

Després de l'experiència eròtica amb una dona, el que tendeix a ocupar-ne el lloc és [...] l'instint abassegador, l'instint possessiu de la persona estimada [...]. O sigui que el que passa és que, un cop l'experiència eròtica s'ha apagat, l'ànima casta [es refereix a la del poeta], l'ànima despresa de l'activitat eròtica concreta [per això és casta], es vessa cap a un instint de possessió total, de possessió moral, de la persona estimada. Ara bé: aquest instint de possessió total està destinat a la frustració, i només és una follia [...] (La poesia de Carles Riba, pàg. 30; Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 99-100)

L'article té uns quants punts de contacte amb la conferència de Malé "Ressons ribians en la poesia de Gabriel Ferrater", del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, del juliol de 2018, a la Universitat de Girona. Continuo creient que un dels contrastos més significatius de l'estètica de Gabriel Ferrater respecte a la poesia de Carles Riba es dona a "Cambra de la tardor".

Carles Riba, el 1953, als seixanta anys, a la casa de Cadaqués
(foto de Francesc Català Roca)

--

dissabte, 7 de març de 2020

Murgades2020

¬¬¬¬¬

Murgades, Josep. Conferència "Gabriel Ferrater: un intel·lectual a contracorrent", dijous 6 de març de 2020, 19.30 h. Fundació Privada Reddis. Reus

Sala plena, amb cadires addicionals, per seguir una conferència excel·lent, sàvia: planera, concebuda per al públic local, i a la vegada amb un to sostingut, exigent, graciós, magnífic, una hora llarga molt suggeridora sobre Gabriel Ferrater --tan interessant com la seva conferència del 2012 al Centre de Lectura de Reus, però amb més humor, més penetrant. Presentacions de Carme Buixeda, presidenta de la Fundació Privada Reddis, i de David Figueres, en nom dels organitzadors, l'Associació Gosar Poder.



Josep Murgades va començar afirmant que el realisme socialista europeu d'entreguerres va ser adaptat a la nostra postguerra per Joaquim Molas amb el nom de realisme històric o poesia social --utilitzar la denominació original hauria estat temerari, òbviament-- i amb la mateixa filosofia poètica: considerar que la literatura era un mitjà per lluitar contra l'alienació de la massa obrera, amb una forta distinció entre el fons, que era el que comptava, i la forma. El poema havia d'intervenir en la història, havia de transformar la societat etc. Enmig d'aquest panorama Da nuces pueris irromp en sentit contrari, des del mateix títol, que es presenta com un precepte ètic a favor de la felicitat.

Aquest contrast estètic va ser exemplificat per Murgades amb la distribució d'una fotocòpia per les dues cares a cadascun dels assistents. Ens va demanar que miréssim la cara del davant i que esperéssim a mirar què hi havia a la cara del darrere. La cara del davant incloïa tres textos:


"De nit a casa, junts", de Raimon

I de nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.
I serenament esperàvem
que d'un moment a l'altre
l' ascensor es parés al nostre pis.
Ells arribarien
de nit, n'érem segurs.
I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.
De nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.

No arribaren aquesta volta
però tu i jo ho sabem...
De nit a casa, junts
escoltàvem la música
de nit a casa junts.

I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.


"Què volen aquesta gent?", cançó de Maria del Mar Bonet, amb lletra de Lluís Serrahima

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala,
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?",
"N'és adormit a la cambra,
què li volen, al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Encara no ben despert,
ja sent viva la trucada
i es llança pel finestral
a l'asfalt, d'una volada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells —potser el que mana—
que s'inclina al finestral,
darrere xiscla la mare.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

De matinada han trucat,
—la llei una hora assenyala—
ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?


I al costat d'aquestes dues lletres de cançó, Murgades hi havia afegit el final de la novel·la M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo (del fragment, en copio les frases del principi i les frases finals):

A tocar de la finestra, la Renata, que mirava cap a fora, m'interromp i en un to d'urgència fa:
--Aleix... Vine de pressa!
I amb el gest reforça les seves paraules.
--Què hi ha?
Però ja separo ràpidament la cadira de la taula, corro cap a la finestra, i ella assenyala:
--Mira...
Encara arribo a temps de veure el segon home, que fa petar la porta del cotxe abans de desaparèixer cap a l'entrada.
--La policia!
[...]
Quan m'incorporo, el timbre de la porta ressona, llarg i urgent.
--Ja són aquí...
--Sí.
Ens mirem, immòbils, però respirem fort i el cor ens rebota contra les parets del menjador. Després me la trobo entre els braços, la boca en la meva, ni ella ni jo no sabem si per darrera vegada.
El timbre ressona de nou, foraster, enemic, i aleshores faig:
--Anem...
I avancem enllaçats, tots dos a punt de destí.


Era fàcil imaginar quin poema hi havia a la part del darrere de la fotocòpia: "La vida furtiva", de Gabriel Ferrater! Un poema del 1962, aparegut a Menja't una cama, el 1963, i que va anar a parar immediatament a la famosa Antologia general de la poesia catalana de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, partisana a favor de la poesia social des de la introducció i fins a la tria de l'últim poema.


LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall del corredor. Comun minador
que surt d’un pou em pujarà
des del sileci de tota la casa.brusc,
el ronc de l’ascensor. M’aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
pel replà, i endevinaré l’instant
que arrencarà a trremolar l’angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.


Murgades va apuntar que en el poema de Ferrater les imatges descriuen un estat de consciència, aquell en què els records reprimits surten a la superfície, i no ens els podem negar, si som lúcids i honrats amb nosaltres mateixos --una lectura quasi psicoanalítica, gens política ni social. Trobo que va saber mostrar el to i el nucli del poema lúcidament, sense explicar-lo massa, deixant de banda detalls polèmics i prou coneguts.

No hi ha transcendentalisme ni redemptorisme en Gabriel Ferrater. Murgades va exemplificar les seves posicions a contracorrent, a partir d'aquell moment i fins al final de la conferència, recordant anècdotes sucoses de Ferrater i analitzant les respostes esmolades, que contrastaven amb les respostes ortodoxes i grandiloqüents de la majoria, a un qüestionari del 1963 (publicat el 1968) dels que inclou el llibre Papers, cartes, paraules (pàg. 496-498):

  • Si haguéssiu de proposar una definició de poeta per a un diccionari, ¿què diríeu? Un home o una dona que fa versos.
  • ¿Subordineu les idees a l'estructura del poema? Només tinc idees d'estructura.
  • ¿Per quina causa creieu que se sent més atret el lector, per allò que diu el poeta o bé per la manera com ho diu? El poeta diu com diu allò que diu.
  • ¿Quines són les fonts del vostre llenguatge? Procacitat reusenca, prosa francesa, vers anglès, Freud i Marx, arrels indoeuropees.

Les anècdotes, algunes de procaces, ens van fer riure, sobretot aquella de la botifarra que no li arribava en un sopar, que Murgades va ampliar respecte a la versió que jo en coneixia. Es veu que era un sopar literari, molt concorregut, amb uns quants escriptors, entre els quals Espriu. Ferrater no s'hi va voler plegar a menjar el menú sinó que va demanar una botifarra amb seques. Els comensals anaven menjant els plats del menú i la seva botifarra no arribava. La reclamava i no l'hi servien. Cansat, es va aixecar i va cridar "On és la meva pobra, bruta, trista, dissortada botifarra?". Espriu va entrar en còlera --en la versió que jo coneixia, pel llibre d'Eduard Bonet, una animeta càndida l'hi va contar a Espriu, que no hi era, l'endemà, i Espriu va dir, congestionat, "Aquest home és un terrorista intel·lectual!".  Murgades va recordar també una anècdota personal de Ferrater, en una tertúlia amb estudiants joves, quan ell devia tenir vint anys: va dir "Llegint els poemes de l'Espriu, te n'adones que és un home que no deu haver folgat mai amb dona".

Murgades va ressaltar que Salvador Espriu era en aquell moment el poeta de l'status quo, el poeta que havia condensat en uns pocs poemes la resistència antifranquista. Va afirmar que aquells exemples no pretenien qüestionar Espriu i la seva poesia, que respectava, sinó mostrar que Ferrater actuava a contracorrent de la majoria i que era procaç i gamberro, una actitud que ens va dir que era pròpia de Reus, un intel·lectual anticonvencional, insultant a vegades fins a la injustícia. Gabriel Ferrater deia que escrivia en català perquè és l'única llengua en què sabia fer-hi faltes: violentar la llengua exigeix un gran domini de la llengua.

***

Miquel Bonet en va escriure, de seguida, una crònica fresquíssima, "Ciutat de gamberros", per a Tarragona Digital.

Foto d'Antoni Veciana: el públic de la sala, en el moment que Murgades havia repartit un full imprès per les dues cares. Ens havia dit que miréssim primer la cara del full on hi havia les lletres de les cançons de Raimon i Maria del Mar Bonet i el final de la novel·la M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo, i després l'altra. Què hi havia a l'altra cara? "La vida furtiva", de Gabriel Ferrater.

--
Apunt revisat el 12 de març de 2020

diumenge, 1 de març de 2020

Dilla2019

¬¬¬¬¬

Dilla, Xavier. "Joan Ferraté (i Gabriel Ferrater), lector(s) d'Ausiàs March", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, número 5, juny de 2019, pàg. 59-80

Article formidable, concentrat en l'aportació decisiva de Joan Ferraté a la nostra lectura d'Ausiàs March --el que ens explica també il·lumina la importància de March per a Gabriel Ferrater, a més de descriure'ns l'antologia en què havia estat treballant (pàg. 77-79). Quan vaig llegir el monogràfic de la revista Reduccions dedicat a Gabriel Ferrater, no el coneixia. Sabia que havia sortit el monogràfic de Veus baixes de Joan Ferraté, i estava convençut de la qualitat de les col·laboracions, coneixent el rigor de l'equip de redacció de la revista. He llegit l'article de Xavier Dilla fa unes setmanes, gràcies a un seu comentari a l'apunt del blog sobre l'article que van publicar a Reduccions Lluís Cabré i Marcel Ortín "L'interès de Gabriel Ferrater per la poesia d'Ausìàs March". Mentrestant, he vist totes les contribucions del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, impartit a la Universitat de Girona el juliol de 2018, inclosa la conferència de Xavier Dilla "Ausiàs March, llegit i entès pels germans Ferraté(r)".

El comentari de Dilla enviat a Un fres de móres negres situa amb precisió el seu article: "Al número de juliol de 2019 de la revista digital Veus baixes vaig publicar una versió endreçada i ampliada de la meva participació en el seminari ferraterià a la Universitat de Girona de juliol de 2018. En aquesta versió escrita amplio la presentació de l'interès de Gabriel Ferrater per Ausiàs March, que a Girona, per manca de temps, només vaig esbossar, i ho lligo amb la dedicació de Joan Ferraté al poeta valencià. Inevitablement, el meu article se solapa, en bastants aspectes, amb el de Cabré i Ortín, perquè tots dos aborden, pràcticament, el mateix objecte.".

Xavier Dilla, gran coneixedor d'Ausiàs March, el considera "la màxima figura de la líria europea del segle XV" (pàg. 60). Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, des de l'edició de Pere Bohigas, iniciada els anys cinquanta, el van anar llegint, durant anys, per entendre'l a còpia de tenacitat i passió lectora, sense prejudicis, al marge de l'acadèmia, ja que els resultava "radicalment present al cap de cinc segles" (60). Dilla repassa la bibliografia prèvia sobre Ausiàs March, exigua, historicista i sovint de poca volada. L'aportació de Joan Ferraté, en llibres i articles rigorosos i plens de lectura atenta sobre Ausiàs March, acabarà sent, al cap de vint anys d'aquelles primeres lectures, destacadíssima.

Xavier Dilla recorda el mètode de Joan Ferraté, que no era medievalista però sí un filòleg clàssic competent: "es llança a la feina amb una determinació fèrria i un mètode sistemàtic que ell mateix va explicar: copiar el text a màquina, regularitzar-ne l'ortografia i puntuant-lo de manera adequada (els manuscrits medievals no porten signes de puntuació), fins que queda entès i s'arriba a aconseguir una 'interpretació estrictament sincrònica' que copsi la 'radicalitat de visió i intensitat d'experiència' de March" (pàg. 66). Puntuar March és interpretar-lo. Llegir March com "una estructura coherent de sentit, que fa que sovint un vers, una paraula o un poema s'expliquin per analogia o contrast amb un altre vers, paraula o poema que trobarem més endavant" (pàg. 72) ens explica March per March, sense atribuir-li doctrines que no són seves o no l'acaben d'identificar. El mateix Dilla va poder participar, l'any 1990, en les vuit sessions d'un seminari dirigit per Ferraté, de lectura i comentari de March.

Ferraté va anorrear les interpretacions pseudobiogràfiques, que agrupaven els poemes segons les endreces trobadoresques a les dames. Interpretant March en sentit contrari, en va donar una "visió unitària i coherent de l'obra com un dens corpus ple de sentits que s'interrelacionen i interactuen en múltiples direccions" (pàg. 73). Fins i tot concentrant el seu llibre Llegir Ausiàs March en sols dotze poemes, apunta una lectura més àmplia, "ens proporciona al capdavall una resposta completa al repte d'entendre la poesia de March" (pàg. 76).

***

Pel que fa a Gabriel Ferrater, Dilla esmenta que "entre els papers que va deixar i que va conservar el seu germà Joan, hi ha un mecanoscrit amb una antologia de vint-i-un poemes de March i altres escrits relacionats" (pàg. 65): Ferrater havia estat treballant en l'antologia de March, encarregada per l'editor Josep Maria Cruzet, que finalment va preparar Joan Fuster. Dilla constata que l'antologia de Ferrater, 22 poemes, la majoria corresponents a l'època de maduresa, la que menys s'adiu amb les escorrialles del trobadorisme, no coincideix gens amb la de Fuster, que a la pràctica ha esdevingut una mena de cànon de March. "El resultat d'aquesta divergència és esclatant: si llegim la tria de Ferrater, traurem una imatge de March més aviat fosca i sòrdida, menys 'romàntica', molt allunyada del cànon establert per Fuster, parcialment musicat per Raimon i que ha estat reprès en gairebé totes les antologies publicades després i a les llistes de poemes que es proposen com a lectures del Batxillerat." (pàg. 79). Així, els poemes de maduresa de March han acabat sent el menys llegits.

Com que l'article va aparèixer en un monogràfic sobre Joan Ferraté, Dilla no s'estén sobre el seu germà Gabriel, si bé sembla que té moltes coses sucoses a dir-ne: "Que March és present en l'obra lírica de Gabriel Ferrater s'imposa amb tota evidència" pàg. 77), afirma per començar, i en dona uns quants exemples, incontestables, entre els quals el seu ús del decasíl·lab. El que afegeix a continuació és remarcable: "I encara la puntuació, amb algunes comes posades més per facilitar l'entonació que no pas per criteris sintàctics, podria relacionar-se amb el criteri indicat per Ferrater" sobre la puntuació de March (indicat a la carta a un filòleg nord-americà). "En fi, que no és el lloc, no entraré a considerar la relativa afinitat de la veu poètica, prosaica i amb gruix i franquesa moral, que permetria associar March amb Ferrater.".

***

Ara esperem que els marmessors publiquin les obres completes de Gabriel Ferrater, amb els textos sobre March relacionats amb l'antologia, i les obres completes de Joan Ferraté, que inclouran alguns comentaris de poemes posteriors a Llegir Ausiàs March. Dilla cita unes paraules memorables de Ferraté, d'una entrevista amb Lluís Bonada l'any 1996:

Els catalans són incapaços de llegir March. Un poeta com Ausiàs March no és fet per als lectors catalans. Ara potser, als valencians, els agafarà una febrota ausiasmarquista i potser el llegiran. Els catalans s'hi adormiran. La veritat és l'última cosa que interessa els catalans.

M'entusiasma també un dels comentaris finals de Xavier Dilla, parlant de l'aportació de les dues lectures germanes (pàg. 79):

És un March, en definitiva, que ja no té gaire a veure amb la lectura romàntica del segle XIX, sinó que s'ha d'entendre més aviat dins una tendència alternativa, una mica subterrània o marginal respecte al corrent principal de la líric europea, una poesia més aspra, molt moral, menys "bonica" i eufònica, que trobem en les rime petrose de Dante o en poetes com John Donne, Unamuno, Cernuda... i Gabriel Ferrater.

***

Llegiré aviat el monogràfic sobre Joan Ferraté de Veus baixes, que sembla, per l'índex, realment extraordinari. Joan Ferraté és un dels nostres millors poetes i esmolats lectors. I naturalment, tractaré de llegir Ausiàs March, malgrat que soc català.

Coberta del llibre de Xavier Dilla
En passats escrits: Una lectura de la poesia d'Ausiàs March

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites