divendres, 23 d’octubre de 2020

deAzúa1997

¬¬¬¬¬

de Azúa, Félix. "Sobre Ferrater sobre pintura", pàg. 349-354 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Primer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: és una penetrant reivindicació del Gabriel Ferrater de Sobre pintura, és a dir, dels articles i assaigs dispersos que havia publicat quan tenia trenta anys:

Nos queda, gracias a estos artículos, un legado de mínimos que me voy a permitir reproducir una vez más: para que la crítica no se reduzca a un ejercicio de periodismo debe eliminar de su análisis el aspecto psicológico tanto del autor como del receptor, el intuitivo y el valorativo del intérprete y el histórico (no el historizante) de la obra. No está mal, como programa de mínimos.

Aquestes són les paraules finals (pàg. 354) del testimoniatge de Félix de Azúa, que considera que Sobre pintura "es una de las aportaciones más notables que se han producido en la Estética española de este siglo." (pàg. 349), uns escrits plens d'idees i d'entusiasme teòric, amb uns principis que en aquell moment resultaven agosarats, gairebé fent estructuralisme i semiòtica avant la lettre, postulant una crítica científica de les arts. A diferència d'altres, de Azúa és conscient que el Gabriel Ferrater dedicat a escriure sobre pintura està condicionat per la producció artística de la seva època: els seus escrits són anteriors a l'aparició de l'art de la segona meitat del segle XX --si bé els seus plantejaments crítics, opina de Azúa, haurien pogut donar compte del llegat de Duchamp i dels conceptuals.

Félix de Azúa, l'any 1970, l'any que Josep Maria Castellet va incloure'l a l'antologia Nueve novísimos
(seu al final de la taula, davant de Mario Vargas Llosa)


--

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Whyte1997

¬¬¬¬¬

Whyte, Christopher. "Ferrater remembering with Gil de Biedma", pàg. 335-346 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Christopher Whyte, poeta escocès, novel·lista, traductor (de Pasolini, Monzó, Sergi Pàmies, de poemes de Gabriel Ferrater, Marçal, Comadira) i crític, ofereix en aquesta ponència una lectura d'"In memoriam" amb alguns contrapunts d'"Intento formular mi experiencia de la guerra", de Jaime Gil de Biedma. La ponència planteja dues hipòtesis: (a) tots dos poemes s'ocupen del moviment personal cap a la maduresa, amb diferents connotacions, per la diferent orientació sexual dels escriptors, i (b) la llengua influeix en el que escriuen, amb el castellà com a llengua dels vencedors de la guerra civil i el català com a llengua dels perdedors.

A la pràctica, el que fa Whyte és resseguir "In memoriam", amb la narració de la guerra --a la rereguarda-- i la narració, que s'hi contraposa, del pas de l'adolescència a la maduresa, vistos pel Ferrater madur al cap dels anys. Enumera totes les al·lusions sexuals dels primers versos (la primera pàgina), i destaca amb encert les fites, al llarg del poema, de la maduració del protagonista com a adult --sovint, expressades amb al·lusions sexuals inequívoques. Observa que els fets vitals de l'adolescent predominen per damunt dels fets bèl·lics, si bé la por (paraula repetida tres cops a final de vers: vv. 63, 65 i 68, i quatre cops més al darrer paràgraf: vv. 342-350) és el tema essencial del poema.

Gil de Biedma revisa el passat en un poema més breu, de 61 versos, escèptic sobre la seva memòria i sobre la possibilitat de fer cap deducció útil de l'experiència d'aquells anys, amb una maduració més incerta i amagada, i com si el seu ús del castellà, la llengua dels vencedors, l'aboqués a l'eufemisme, a abdicar del coneixement, la perspectiva i l'autoritat --aquesta és la conclusió de Whyte, que crec que no té en compte que el poeta té 6 anys quan comença la guerra i 9 quan acaba. A mi em sembla forçada, respecte a Jaime Gil, la seva hipòtesi (a), i la hipòtesi (b), una primarietat.

Des del meu punt de vista, comparar tots dos poemes, això sí, és encertat, ja que Jaime Gil devia tenir present, per força escrivint "Intento formular mi experiencia de la guerra", inclòs a Moralidades (1966), el precedent del seu amic Gabriel Ferrater: "In memoriam". De fet, recordar "In memoriam" la lectura d'"Intento formular mi experiencia de la guerra". Els motius dominants de les estrofes del poema de Jaime Gil semblen tot un calc dels records de l'adolescent Ferrater, dibuixats en els records del nen Gil: l'afirmació de la felicitat, el fet de viure intensament el món simple de la guerra, la por i el desordre i els assassinats, l'excursió a Coca (correlat del concert de Reus), més la contraposició de la victòria i retorn a Barcelona i la derrota i exili a Bordeus. El paràgraf final, que talla l'evocació de records i és una conclusió meditativa, té una funció anàloga als darrers versos d'"In memoriam":

Cuando por fin volvimos
a Barcelona, me quedó unos meses
la nostalgia de aquello, pero me acostumbré.
Quien me conoce ahora
dirá que mi experiencia
nada tiene que ver con mis ideas,
y es verdad. Mis ideas de la guerra cambiaron
después, mucho después
de que hubiera empezado la postguerra.

Christopher Whyte, en una fotografia de l'any 2006

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Vallcorba1997

¬¬¬¬¬

Vallcorba, Jaume. "Les fulles roges de les veus", pàg. 327-333 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

L'obra de Jaume Vallcorba em mereix un respecte enorme, per la seva direcció editorial de Quaderns Crema, i també d'Acantilado, com a editor de J. V. Foix i Eugeni d'Ors i com a professor universitari. De Gabriel Ferrater, en va publicar l'esplèndid Papers, cartes, paraules; les conferències aplegades amb el títol Foix i el seu tempsi Sobre el llenguatge, tots tres llibres a cura de Joan Ferraté, i va recuperar al segell Sirmio Un cuerpo, o dos, la novel·la escrita amb Josep Maria de Martín, a més d'encarregar a Jordi Cornudella i Núria Perpinyà l'imprescindible Àlbum Ferrater. 

En aquesta ponència Vallcorba ens recorda que "Cambra de la tardor" reprèn un tema tradicional, en diàleg fructífer amb altres poetes, com és propi de la veritable literatura: el pas ineluctable del temps, la llarga pena "per les hores que se'n van de pressa" i el record, suggerits pel cicle de les fulles dels arbres, un tòpic que ja apareix a la Ilíada (VI, 146-149):

Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer. 
Tal la raça dels homes, neixen uns, d'altres moren.
(traducció de Miquel Peix)

La imatge brillant recorre els segles i té dos precedents italians: l'un, "Dopo", de Sergio Corazzini, resignat cristianament en el camí cap a la mort, Gabriel Ferrater el podia conèixer, ja que el seu germà Joan l'esmenta al capítol "Ideas del alma", text del 1956 inclòs dins Dinàmica de la poesia; l'altre, posterior, titulat també "Dopo", de Cesare Pavese, el coneixia (li va dir al mateix Vallcorba que l'havia tingut present): ens mostra un record immediat de l'estimada, que, fora de la cambra, volta per algun lloc de la ciutat, i el seu possible retrobament l'endemà (es tracta probablement d'una resposta terrenal de Pavese al poema de Corazzini). Vallcorba cita els dos poemes in extenso i els comenta; en el de Pavese, interpreta que passen anys en el record --em sap greu, que no ho sé veure: hi llegeixo un sol dia, amb la seva sera i l'esperança de retrobar l'amant domani. La discrepància respecte a Pavese n'apunta una de més profunda sobre Ferrater, em sembla forçada la lectura que Vallcorba proposa de "Cambra de la tardor":

En el present que el poema descriu, tan sols hi ha la veu del poeta, des de la tensa solitud de l'home que es fa gran, i que les cometes del diàleg solament indiquen, per la seva, diem-ho així, aparent falta de "coherència tipogràfica", el diàleg entre el passat i el present, i que no crec que indiquin cap altra cosa que la resposta del poeta, des del present, a les preguntes que li van ser fetes en el passat. És a dir, que al poema hi ha només el poeta qui, a la seva tardor, recorda l'amor en aquella cambra. (pàg. 332)

El present del poema, des del meu punt de vista, és el d'un amor que els amants saben que acabarà: les seves trobades a la cambra compartida, com la d'aquesta tarda, tindran un final, que tots dos recordaran de manera incerta en els seus pensaments i profundament en els seus cossos. Vallcorba apunta amb encert que els trenta-set horitzons de la persiana es refereixen a l'edat de l'home, i que és brillant l'assimilació de les fulles i les veus i els besos.

El gran valor de la ponència de Jaume Vallcorba és posar en evidència que Gabriel Ferrater dialoga amb la tradició, recorrent a un topos antic, recordant un poema de Pavese --o un d'Apollinaire o de Shakespeare. Ferrater no es conforma a repetir la imatge: intenta anar sempre més enllà que els seus predecessors, i en aquest cas la reflexió terrenal i a la vegada transcendent de "Cambra de la tardor" puja enllà de l'evocació de l'enyorança, tan física i immediata, i lleugerament literaturitzada o idealitzada, dels amants del poema de Pavese --si és que llegeixo bé "Dopo"--,  a la vegada que Ferrater basteix uns versos d'imaginació més travada i memorable. No hi ha enyor al poema de Ferrater, sols una lliçó de vida carnal.

En el motiu de la lentitud del món i la pervivència del dolor per l'amor perdut, hi ha un eco, pel to i el timbre, de "Le pont Mirabeau", d'Apollinaire, ens diu Vallcorba, "un poeta que ja que hi som treu el nas reiteradament a Les dones i els dies." (pàg. 333). Copio el text del poema, que no figura a la ponència:

Le Pont Mirabeau

Sous le pont Mirabeau coule la Seine
Et nos amours
Faut-il qu’il m’en souvienne
La joie venait toujours après la peine

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Les mains dans les mains restons face à face
Tandis que sous
Le pont de nos bras passe
Des éternels regards l’onde si lasse

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

L’amour s’en va comme cette eau courante
L’amour s’en va
Comme la vie est lente
Et comme l’Espérance est violente

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Passent les jours et passent les semaines
Ni temps passé
Ni les amours reviennent
Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Guillaume Apollinaire, Alcools, 1913

Vallcorba esmenta, finalment, el sonet 73 de Shakespeare, el que comença amb el vers "That time of the year thou mayst in me behold". Les coincidències hi són.

Jaume Vallcorba amb J.V.Foix,
uns anys abans del 1997, any de la ponència sobre Ferrater
i de l'inici de l'edició crítica
de l'obra completa de Foix a Quaderns Crema
(foto de Robert publicada a El Punt Avui)


--

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Uyà1997

¬¬¬¬¬

Uyà, Josep M."'Res no conferirà mai més sentit'", pàg. 315-326 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

El títol de la ponència prové d'un vers del poema "S-Bahn". Des del meu punt de vista, Uyà es llança a una sèrie de digressions més o menys connexes a partir de textos fragmentaris de Gabriel Ferrater: el paràgraf d'una carta a Helena Valentí, alguns versos de "S-Bahn", de "Els jocs", "Fi del món", "Però non mi destar", "Diumenge", "El secret", "A mig matí", "Octubre", "A l'inrevés", "Teseu". Els fragments triats reflecteixen un alè existencial del poeta ple de foscor, que es nega a si mateix, amb uns records, un saber, una consciència que no es poden comunicar, estrany a les seves pròpies paraules. El poeta viu a la irrealitat, ve a dir Uyà. -- No compro: podria donar una interpretació oposada triant altres fragments de cartes i versos.

De fet, Uyà acaba reconeixent, cap al final de la ponència, que "Tot aquest enrenou de citacions barrejades amb conceptes que he fet fins ara, l'ha provocat, realment, un sol poema, la lectura del qual m'ha obert un seguit de coses que abans no veia en els versos de Ferrater." (pàg. 323). Es tracta de "Les mosques d'octubre". Al simposi, el va llegir sencer i el va comentar breument, pàg. 324-325, amb una interpretació en clau simbòlica, del to dels dos paràgrafs següents, congruent amb la lectura de Ferrater com un poema fonamentalment pessimista i trist:

La platja "s'encrosta" [v. 1], com la vida, que s'endureix amb el temps, i és "buida | de sols" [vv. 2-3], tal com la vida és buida d'ideals, ideals que reviuen només amb l'amor, "quan un llavi retroba la sal insolent d'una pell" [v. 4]. Amor, però, amarg, per salat, i insolent, per no demanat i inevitable.

Costa de viure així cada matí, i encara costa més ensopegant un cop i un altre, sigui el poeta qui ensopega, siguem tots qui ho fem. I costa encara més si el sentiment queda atrapat en les imatges, i no oblida mai, car tot és present en els records, per altra banda, recordem, inútils.

dimecres, 30 de setembre de 2020

Sala1997

 ¬¬¬¬¬

Sala, Jordi."La vigència d'una estètica: l'ús de les veus narratives en la poesia de Gabriel Ferrater", pàg. 293-313 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Ponència que em sembla de tràmit. Jordi Sala intenta caracteritzar la poesia de Gabriel Ferrater: la qualitat que en destaca és la narrativitat, més enllà de l'exposició d'esdeveniments i situacions, propiciada (a) per la introducció d'anècdotes que singularitzen el cabal imaginatiu i moral del poema, (b) per l'habilitat de Ferrater a pujar i baixar de registre, amb una sintaxi àgil i un to de veu amical (una dicció de tonalitat nova dins la poesia catalana, encara ara) i (c) per la relació que s'estableix entre el jo poètic i el món del poema. Seguint Dolors Oller, Sala afegeix que la reflexió moral dels poemes de Ferrater acostuma a ser una operació complexa, en què hi ha un jo projectat pel poema i una veu per damunt que produeix el discurs didàctic, que interpreta. Això, potser herència de la poesia de Robert Graves, apunta Sala, és el que li proporciona una forta objectivitat i l'allunya de l'estètica romàntica.

Sala recorre a les conegudes tres veus que va distingir T. S. Eliot en la poesia (a l'assaig "The three voices of poetry", del 1953). Les reconeix en els poemes de Ferrater, i comenta detalls dels poemes per il·lustrar l'ús de les tres veus. Hi destaca la importància de la veu dramàtica, que, si bé no apareix a Da nuces pueris, va guanyant posicions a Menja't una cama i es torna molt present a Teoria dels cossos. "La intercalació d'altres veus en el poema allibera el narrador global de l'enunciació completa del discurs." (pàg. 300). La veu èpica pren un to col·loquial en Ferrater, en els poemes narratius, en què el narrador sovint adreça el seu discurs a una segona persona. I finalment, ben present al llarg de Les dones i els dies, la veu lírica del poeta, que parla amb si mateix i posa distància entre el jo narrador i el jo personatge. La poesia de Gabriel Ferrater és sovint un repte per als lectors, "una deconstrucció avant la lettre del pensament establert" (pàg. 312), i ens fa pensar més, conclou Sala.





--

dilluns, 31 d’agost de 2020

MaciàPerpinyà2019

¬¬¬¬¬

Xavier Macià -- Núria Perpinyà. "Les noves dones i els nous dies: Ferrater editat per Cornudella", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 334-342

Ressenya entusiasta i plena de simpatia de l'edició crítica de Les dones i els dies, preparada per Jordi Cornudella "de manera pacient des de fa molts anys" (pàg. 339). Xavier Macià i Núria Perpinyà, dos dels crítics de referència sobre Gabriel Ferrater, consideren que hi surt mudat i rejovenit, resituat al lloc preeminent que li correspon dins la literatura catalana. "L'edició ens aclareix molts dubtes, enigmes i malentesos, com el caràcter tan primmirat que tenia Ferrater a l'hora d'ordenar els poemes i de compaginar." (pàg. 334). Valoren positivament la pulcritud de les variants, de l'aparat de cites i de totes les informacions col·laterals sobre els poemes i els llibres. 

Macià i Perpinyà aprofiten per posar en valor els vint poemes, inèdits, descartats i esparsos, que no figuraven a l'edició de l'any 1968. A tots, hi reconeixen la veu de Gabriel Ferrater. Hi repassen els trets següents, entre altres característiques de la poesia de Ferrater: els datius íntims o (po)ètics, les citacions i intertextos estrangers, els correlats, els encavallaments, les dones. Fan dues observacions valuoses a propòsit de les dones: "L'obra de Ferrater conté molts poemes de felicitat amorosa i sexual, cosa que fou tot un detonant que obrí noves vies d'expressió en la poesia catalana, més enllà de la tradició ribiana i carneriana. No obstant això, Les dones i els dies continuen posseint el to trobadoresc de súplica i frustració envers dones inaccessibles." (pàg. 338). 

S'ha obert una mina per entendre més Gabriel Ferrater, gràcies a l'edició crítica. Per què va descartar determinats poemes? "Per l'amnistia", per exemple, un poema brillant, que havia d'obrir Da nuces pueris, va caure, ens recorden Macià i Perpinyà: "Qui sap, potser l'avorrí perquè incloïa l'anagrama Roma-amor i s'autocriticà per haver emprat aquest clixé. O perquè, com ens informa Cornudella, contenia el mot ànima, una paraula que a Ferrater li era repel·lent." (pàg. 337). "Ferrater renuncia a una poesia massa abstracta, sentimental i formalista." (pàg. 338) --aquesta depuració sembla una de les operacions clau, d'acord amb la descripció de variants i supressió de poemes i paratextos que Cornudella ens forneix per Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos i per Les dones i els dies.

Núria Perpinyà i Xavier Macià, el 1984, en la presentació de la tesi de Perpinyà
(fotografia procedent del web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana)

--

dimarts, 28 de juliol de 2020

Porras2019

¬¬¬¬¬

Porras, Marina. "Gabriel Ferrater llegint la literatura catalana", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 327-333

Marina Porras, crítica literària, és una de les autores joves que llegeix més apassionadament Gabriel Ferrater. Acumula uns quants articles notables a la premsa al voltant de l'exemplaritat de Ferrater com a escriptor i intel·lectual; va dedicar-li un estudi dins del llibre Comparatistes sense comparatisme: La lliteratura catalana a Catalunya, a cura d'Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás (Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2018, pàg. 261-278), i ha fonamentat el seu assaig L'enveja (Barcelona: Fragmenta, octubre de 2019, 76 pàg.) en la lectura de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, amb una incursió en el poema "Els miralls", de la segona secció de Les dones i els dies.

La nota de Reduccions revindica el Ferrater crític i lector de la literatura catalana, que no ha rebut el reconeixement que mereix. Porras el situa ben de pressa, des del punt de vista intel·lectual, com un crític exigent, que posa la literatura catalana "en relació i en conflicte amb estructures literàries més grans, concretament amb la literatura europea i la seva tradició." (pàg. 328). Considera que la seva crítica té un component comparatista. També ens el situa vitalment, com una persona que escriu el que pensa, que no mira de quedar bé, que no fa equilibris. El cita extensament com a observador agut de la nostra sociologia en relació amb la literatura, i sobretot amb el problema literari --persistent encara a les conferències de Ferrater dels seixanta-- de la manca d'una tradició sòlida de prosa --un problema que Antoni Martí Monterde postula que s'acaba amb la voluminosa aparició de Josep Pla i Joan Fuster, que exerceixen en la nostra tradició una funció semblant a la prosa dels moralistes en la literatura francesa.

El que Marina Porras escriu, seguint Ferrater, sobre la prosa de Josep Pla és transcendent per caracteritzar un dels motius centrals de la seva crítica, que ara podem llegir còmodament al llibre Curs de literatura catalana contemporània, recull de les seves conferències a la Universitat de Barcelona, ordenades cronològicament, en les quals es pot apreciar l'acuïtat de la seva lectura dels textos i el fil conductor que les ordena:

El que Josep Pla intentava d'alguna manera, des de la seva prosa, és omplir el cercle de tradició que quedava buit entre la realitat més propera i la cultura universal [vegeu Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 331-3]. El mèrit de Pla és omplir aquest forat des de la individualitat, i ho fa trobant els moments neutres, conversacionals i col·loquials que fan falta per escriure prosa. Ferrater diu que aquests moments són molt difícils d'obtenir per a un escriptor que no se senti lligat a la societat que l'envolta, i que per això Pla hi troba sortida fent de memorialista de la gent. 

La de Pla, diu Ferrater, és una obra pensada per parlar de tu a tu amb els grans escriptors europeus, i el seu lligam amb la cultura francesa i la influència d'Sterne i Stendhal estaran presents en tota la seva obra. El mèrit d'aquesta ambició, segueix el crític, és que ho fa sense referències, sense prosa de segona fila sobre la qual construir la pròpia. "Pla ha sabut veure una cosa que li ha fet molt de mal a la seva carrera: no tenia prosa de segon o tercer ordre per recolzar-s'hi. Se l'ha haguda de crear ell mateix." [Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 335].

Estic segur que ens arribaran més textos de Marina Porras sobre Gabriel Ferrater. Dels que ha anat publicant fins ara, n'apunto uns quants:


--

dijous, 25 de juny de 2020

Parramon2019

¬¬¬¬¬

Parramon i Blanco, Jordi. "La renovació de les noves rimades al 'Poema inacabat' de Gabriel Ferrater", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 316-326

Jordi Parramon constata que el "Poema inacabat" és l'únic poema de Gabriel Ferrater que utilitza apariats octosil·làbics assonantats, a imitació dels romans de Chrétien de Troyes, que en la poesia catalana medieval va caracteritzar el gènere de les "noves rimades". En descriu, al llarg de deu pàgines, tots els aspectes mètrics de manera minuciosa, observant en què s'acosta a les noves rimades i en què se'n separa. Ferrater escriu octosíl·labs sense cesura, amb un respecte escrupolós de la prosòdia acadèmica en la separació de síl·labes --Parramon hi detecta sols dues llicències en 1.334 versos-- i no gaires llicències en els contactes vocàlics --que detecta i repassa un a un. 

"El ritme bàsic amb què es presenten els octosíl·labs és el binari, que implica un accent rítmic a totes les síl·labes parelles. Generalment, el predominant és el de la quarta" (pàg. 318). Els encavalcaments són continus i molt lliures. Hi alternen els apariats masculins i femenins, una pràctica que, apunta Parramon, no es va establir en francès fins a l'època de Ronsard, en el segle XVI. 

La rima assonant separa el "Poema inacabat" dels precedents medievals --i també dels rodolins. Parramon repassa els errors d'assonància del poema, pàg. 323-4, amb un to en algun moment quasi esverat, per concloure: "En fi, que hi ha alguns casos esporàdics de rimes fallides sense justificar, però no arriben a desvirtuar la tendència general del poema a distingir entre les set vocals tòniques." (pàg. 324). També la "Tornada", de 250 versos, era una fórmula de cloenda estranya a les "noves rimades", pròpia de la poesia lírica trobadoresca.

M'agrada el final de l'article, citant els versos 76-79:

"Vull que d'un cop tots es refacin
que copio els medievals.
Sempre ho he fet i declarat
i sempre he vist que no s'ho creien."

Ja és hora que ens ho creguem.

L'emblema de la col·lecció, d'Editorial Barcino, dirigida
per Josep Maria de Casacuberta (esmentat al vers 220)
--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites