dimarts, 6 de setembre de 2016

Borràs2012

¬¬¬¬¬

Borràs, Laura."Gabriel Ferrater: l'amor i el pas del temps, Les dones i els dies", pàg. 147-159, dins Dos amants com nosaltres: Grans històries d'amor i passió de la literatura catalana. Badalona: Ara Llibres, 2012, 193 pàg.

Gabriel Ferrater té capítol propi, un dels nou que componen Dos amants com nosaltres, aquesta "particular geografia amorosa literària en la literatura catalana" (pàg. 16) cartografiada per Laura Borràs, un llibre d'escriptura àgil, una tria crítica feta en primera persona. Borràs evoca la seva entrada en Gabriel Ferrater a través de "Cambra de la tardor", i la revelació de la memòria del cos del vers final, i encara ens regala una relació segura amb el preciós "La poma escollida", d'Els fruits saborosos de Josep Carner, que dóna profunditat també a la comparació de la persiana "com un esglai que es reté de caure a terra" --he copiat el poema de Carner més avall; jo vaig saber llegir la sinestèsia del "color d'olor de poma" un dia d'octubre que l'olor de les pomes tardanes impregnava el menjador de la casa dels pares a Perarruga.

Borràs repassa un seguit de poemes, "Maria", "Fe", "Kore", "Joc", "Neu" --lectura suggestiva d'aquest poema--, "Idolets", "Ídols", per caracteritzar la poesia amorosa de Ferrater:
  • L'amor com a desig de coneixement, com a esforç per comprendre els altres cossos
  • L'intent de diàleg permanent entre el jo --que té deriva cap al monòleg-- i el tu esmunyedís
  • L'escriptura com a manera de fixar els records, i de preservar l'experiència
  • La importància central de la imatge dels amants després de l'amor, després del coit
La segona meitat del capítol es concentra en el famós "Posseït", potser un dels poemes de Gabriel Ferrater que han estat més àmpliament comentats --recomano parar atenció als comentaris publicats sobre l'apunt "Posseït" en aquest blog. Borràs en ressegueix les fonts: l'al·lusió al Fedre de Plató i la relació amb "A une charogne", de Baudelaire, que no tothom havia vist amb anterioritat, i també els precedents de López-Picó, Riba i Quevedo. Destaca, per acabar la lectura, les variants conservades en les galerades de la Càtedra Màrius Torres --admirables correccions de Ferrater per acréixer el sentit del poema.

***

La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

--Oh petita Alidé, com és que plores tant?
--Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit 
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: --Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Josep Carner, Els fruits saborosos (1957)

***

Madame de Sennones, d'Ingres 

--

dilluns, 28 de març de 2016

La kenosi de Gabriel Ferrater

¬¬¬¬¬

El terme kenosi procedeix de The Anxiety of Influence, de Harold Bloom. És el tercer dels sis modes que descriu pels quals un poeta d'energia creativa prou forta, com Gabriel Ferrater, reinterpreta la tradició i rellegeix els seus precursors per procurar-se un espai propi. La kenosi és el mecanisme artístic de ruptura que defensa el nou autor contra la deriva que el portaria a repetir merament els camins fressats. Gabriel Ferrater estableix una discontinuïtat abrupta amb els seus precursors: nega tota pretensió de superioritat de la poesia com a discurs, indaga sobre la vida moral d'un home ordinari, separa i fa prevaldre el contingut per damunt de la forma, defensa un estil impersonal i clar, d'eficàcia administrativa (un llenguatge sense autonomia estètica), i basteix un contingut lúcid i apassionat, d'experiències concretes, feroçment antiideològic, net d'estupefaccions i preguntes buides.

El dolorós renaixement de la literatura catalana, amb Verdaguer, Maragall i Riba, es torna potència salvatge en Carner i Foix, per la llibertat omnímoda que proporciona l'absència d'una extensa tradició propera en la pròpia llengua. Carner ens crea una tradició generosa, complexa i imaginativa de poesia enllà del romanticisme, i una llengua precisa i plena. Foix vivifica en una expressió contemporània, bevent de l'avantguarda i per un insubornable sentit crític, la connexió natural de la nostra literatura amb la poesia medieval. La proesa de la literatura catalana --moltíssims més noms propis que no esmentaré--, realitzada amb una llengua perseguida, des d'una identitat que han intentat destruir al llarg dels segles, és una proesa creativa singular, de mèrit universal.

A l'estiu i la tardor de 1957 Ferrater llegeix profundament Shakespeare, una quinzena de les seves millors obres de manera cíclica. L'assimila i, a més a més, es familiaritza amb la literatura elisabetiana. Escriu "In memoriam" basant-se en Shakespeare i els poemes de Les dones i els dies, amb predomini del vers blanc. Fa recular la seva dicció segura enllà de Shakespeare, cap al ritme i la veritat eixuta i àgil i feliç dels precursors Chaucer, March, Bertran de Born i Chrétien de Troyes, buidant --diria Bloom-- Wordsworth i Baudelaire, Freud i Wittgenstein, nodrit per la saba de Carner i Foix. Qüestiona absolutament l'estètica romàntica i, més enllà, tota la literatura que havia sorgit en el Renaixement. Tria un tema especialment insidiós, la guerra civil, i sap mantenir-hi el to, donar-h valor universal. Ferrater omple els seus poemes de saviesa el·líptica, amb una dicció contrària al sublim. Aspira a escriure una poesia més gran i la realitza. Aquesta operació de buidatge, que a la vegada desfà i aïlla els precursors, és la kenosi.

Jutgem qualsevol poeta del segle XX posant els seus millors poemes al costat d'"In memoriam". Pocs resistiran la primacia de Ferrater.



--

dimecres, 30 de desembre de 2015

Riera2015

¬¬¬¬¬

Recordant Gil de Biedma a l'Arts Santa Mònica, taula rodona moderada per Carme Riera, amb Carlota Casas, Francesc Parcerisas, Pere Rovira i Àlex Susanna. Canal Arts Santa Mònica a YouTube, 12 de novembre de 2015, 75:09.

El 12 de novembre de 2015, en commemoració dels 25 anys de la mort de Jaime Gil de Biedma, la Institució de les Lletres Catalanes va organitzar, al Centre d'Arts Santa Mònica, una excel·lent taula rodona, moderada per Carme Riera, amb Carlota Casas, Francesc Parcerisas, Pere Rovira i Àlex Susanna, i inicial presentació de Laura Borràs. Sílvia Comas hi canta quatre poemes: "Canción de aniversario", abans de la taula rodona, i, després, "Peeping Tom", "T'introduire dans mon histoire", i, de José Agustín Goytisolo, "Bolero para Jaime Gil de Biedma". Comas tanca la seva intervenció recitant "De vita beata".

Recomano el vídeo sencer. Les referències a Gabriel Ferrater ocupen una part notable de les intervencions:
  • 16:25 - 35:15: Quina va ser la influència de Ferrater en Gil de Biedma? Les respostes de Rovira i Casas són rellevants; els records i la reflexió de Susanna, molt importants per entendre la relació entre els dos poetes. Francesc Parcerisas destaca també l'admiració de Ferrater per Gil de Biedma.
  • 42:20 - 43:15: Com Ferrater i Gil de Biedma monopolitzaven la conversa.
  • 50:00 - 59:20: Per què van escriure tan poc?, es pregunta Pere Rovira. Per què van deixar d'escriure poesia?
Hi ha dos detalls que em criden l'atenció:
  • Carme Riera apunta la importància de Manuel Machado per a Jaime Gil de Biedma, menystingut per tothom durant molts anys, reivindicat en primer lloc per Gabriel Ferrater (Pere Rovira esmenta el seu excel·lent article, inclòs a Papers, cartes, paraules i a Escritores en tres lenguas)... Riera recorda que Ferrater li havia recomanat a l'Helena Valentí que fes la tesi sobre Manuel Machado.
  • A Francesc Parcerisas, Gabriel Ferrater li va recomanar, si volia escriure, que llegís dos poetes: Jaime Gil de Biedma i Vicent Andrés Estellés.


--

divendres, 25 de desembre de 2015

Pérez1997

¬¬¬¬¬

Pérez, Oriol."La problemàtica de l'artista en la societat: una aproximació a la teoria de l'art de Gabriel Ferrater", pàg. 285-291 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Ponència primeta que té dues virtuts. La primera és que Oriol Pérez destaca la conferència de Gabriel Ferrater "¿A dónde miran los pintores?", de l'any 1954, recuperada per Laureà Bonet i inclosa com a article a Cartes a l'Helena. És un text essencial, i Pérez hi assigna una finalitat de debat estètic semblant a la dels textos del T. S. Eliot de The Use of Poetry and the Use of Criticism, i el situa breument dins de les reflexions de l'època sobre art i societat. La segona virtut de la ponència és la citació d'un poema de José María Valverde en record de Ferrater.


José María Valverde, "Gabriel Ferrater" (Ser de palabras y otros poemas, 1976)

"Mi horizonte se me ha cerrado"
un día dejaste caer
de pasada, como excusándote
por mostrar tan poco interés
hacia todas las trascendencias
y todo lo que fuera fe.
Sin embargo, lo desmentías
con tu manera de querer
a tanta gente, sobre todo
si era sencilla y sin doblez,
o, como un niño, enamorándote
de una mujer y otra mujer.
Pero un demonio de intelecto
no te dejó de poseer;
la acedia, al fondo, decretaba
el fin de tanta estupidez:
lo aplazaste en vano unos años
haciendo versos –del revés
volviste ese guante, tirándolo-:
en vano quisiste también
vivir de un buen amor dichoso,
como la luz sobre el papel:
al fin, te diste a la lingüística,
peor alcohol que el de beber,
destripando el pobre juguete
en que consiste nuestro ser.
Yo llevaba tiempo muy lejos
cuando al fin se cumplió tu ley
y acabaste contigo mismo:
ya no hablamos más, pero sé
que aquella charla intermitente,
cortada, no se puede haber
acabado, y queda en el aire,
mensaje y clave de cuanto es,
y se hará un lenguaje más claro
para que hablemos otra vez.

--

dissabte, 5 de desembre de 2015

Terry2004

¬¬¬¬¬

Terry, Arthur, "Translator's preface", pàg. 10-13, dins Ferrater, Gabriel. Women and Days, Terry, Arthur, trad. Todmorden, Lancs (Regne Unit): Arc Publications, col·lecció "Visible Poets", núm. 13, 2004, 96 pàg.

Arthur Terry va morir al gener de 2004, quan Arc Publications estava a punt d'enviar-li les proves de la seva traducció d'una part dels poemes de Les dones i els dies. El prefaci que havia escrit, tres pàgines i mitja, torna a ser una lectura de primer ordre de Gabriel Ferrater --en un llibre imprescindible, inclòs dins d'una col·lecció bilingüe brillant, per la intel·ligent introducció de Seamus Heaney, i perquè la traducció de Terry (publicada amb l'original al costat) i la seva tria i ordenació dels poemes mostren també una lectura crítica profunda de Ferrater.

El prefaci de Terry comença amb un paràgraf biogràfic, escrit amb nervi, en què esmenta l'interès de Ferrater per les matemàtiques i la lingüística. Explica a continuació la revelació que va tenir el 1962, quan Serra d'Or li va demanar que ressenyés els dos primers llibres de Ferrater: un poeta que semblava lligat al realisme social, però no assumia una veu pública, i que capturava com ningú la pulsió de la societat catalana des de la Guerra Civil, per la seva traça a dibuixar la situació general per mitjà de l'observació detallada de la seva experiència personal.

Terry veu Ferrater com un poeta amb un extraordinari domini de les possibilitats de la seva llengua i que té continguts i maneres afins al corrent general de la poesia de la Gran Bretanya i els Estats Units, proper a Hardy, Frost i Auden. Reconeix la seva afinitat com a traductor amb la poesia de Ferrater i amb el bon sentit de les seves afirmacions sobre el que és la poesia (tradueix un breu fragment del conegut text autobiogràfic de Da nuces pueris). Creu que fem curt anomenant-lo poeta de l'experiència: "el que realment el distingeix és la seva intenció persistent de mostrar com l'experiència mateixa és constantment reelaborada pel nostre pensament, i com aquest procés impregna el sentit d'una vida individual" (pàg. 11). Com Hardy, la seva actitud moral no depèn de cap gran sistema de creences, sinó que brolla, a l'hora d'escriure, de la vida mateix, de la intuïció que les percepcions superficials de vida que se'ns manifesten de cop podrien traslladar-se íntegres als poemes.

Terry recorda que va llegir les seves primeres traduccions al Belfast Writing Group, on hi havia poetes i crítics excel·lents (Philip Hobsbaum, Michael Longley, James Simmons, Derek Mahon i Seamus Heaney), i que els seus consells el van acompanyar sempre més en la traducció de Ferrater. Apunta que el català és molt consonàntic, en contrast amb l'italià o el castellà, i que això l'acosta a l'anglès, i que no costa traslladar els decasíl·labs de Les dones i els dies en pentàmetres anglesos, mentre que els poemes de vers curt exigeixen al traductor mantenir sobretot l'estructura de sentit. Destaca també la importància que Ferrater dóna al seu fons, més aviat que a la forma, i l'energia sintètica amb què les seves metàfores --no alienes al surrealisme-- canvien el to i la profunditat del poema. Terry va procurar donar a la seva traducció un to de conversa oral, una veu pròpia que fos diferent dels tons de conversa de Hardy, Auden i Frost.

Terry tradueix 28 poemes, ordenats amb deliberació: "In memoriam", "Petita guerra", "Lliçó d'història", "Atra mater", "Le grand soir", "El lleopard", "Floral", "Temps enrere", "By natural piety", "Cambra de la tardor", "Fi del món", "Ídols", "Boira", "Solstici", "Si puc", "Tres llimones", "El lector", "A l'inrevés", "La mala missió", "Un pas insegur", "Però non mi destar", "Paisatge amb figures", "Octubre", "Diumenge", "Començaments", "Maîtresse de poète", "Teseu", "Oci".

Criden l'atenció tres detalls de la selecció de Terry:

  • Comença amb "In memoriam", i el fa seguir de tres poemes de guerra
  • Hi inclou "Començaments", un poema no inclòs a Les dones i els dies
  • En detriment de "Teseu", prefereix acabar el llibre amb "Oci", un poema de reconciliació amb el món --que no s'hauria de llegir deslligat de "Noies"

Damunt la xemeneia de ca la meva filla, a Stoke-on-Trent, llibres que ens hem regalat
No havia pogut encarregar la traducció de Terry a Barcelona, perquè Arc Publications és una editorial menuda.
La meva filla me'l va aconseguir a Stoke-on-Trent, a la Webberley's Bookshop

 --

diumenge, 24 de maig de 2015

Juste2014

¬¬¬¬¬

Juste, Enric. Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos. Barcelona: Pickwick Films, 61:47. Documental emès per Ràdio Televisió Espanyola dins el seu programa Imprescindibles el 21 de març de 2014.

Un documental recomanable. Es tracta d'una reelaboració del Metrònom Ferrater, documental de l'any 2009 del mateix Enric Juste, concebut per al programa Imprescindibles, de la televisió pública espanyola, d'una hora de durada. S'hi aprofiten fragments de les entrevistes del Metrònom Ferrater, de pel·lícules, fotos i recursos gràfics, la música, amb dos al·licients:
  • L'afegit de noves entrevistes: Josep Maria Castellet, Javier Cércas, Jordi Cornudella, Pere Gimferrer, Juan Marsé, Núria Perpinyà, Valentí Puig i Esther Tusquets. En els casos, de Castellet, Cornudella i Perpinyà es tracta de noves entrevistes, ara en castellà.
    • La durada del documental, que és semblant a la del Metrònom Ferrater, va implicar suprimir entrevistes, a Xavier Amorós, Laureà Bonet, Narcís Comadira, Jaume Ferran, Beth Galí, Joaquim Horta, Yvonne Hortet, Sonia Mendlewicz, Francisco Rico, Isabel 'Cateta' Rocha, Jaime Salinas, Joan Solà, Enric Sullà.
  • L'aprofitament de fragments de les entrevistes del Metrònom Ferrater que no s'havien seleccionat en aquell documental, com en el cas de Carme Balcells, Josep Maria Castellet, Félix de Azúa, Amàlia Ferraté, Joan Solà i Mario Vargas Llosa, i potser d'altres.
    • Naturalment, aquest Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos també insisteix més en la relació amb Jaime Gil de Biedma, amb més referències i més fragments documentals sobre Gil.
Veig ara que aquestes anotacions es corresponen amb la presentació del documental que fa Emili Manzano a la pàgina del programa Imprescindibles en què s'insereix el vídeo.

El documental també conté dues perles, la lectura de dos poemes, feta per Rosa Novell, que no apareixien al Metrònom Ferrater: "El mutilat", al minut 27, i "La mala missió", al final.

El guió d'Andreu Jaume és eficaç, com la veu en off de Rosa Novell.

  • Rosa Regàs va publicar, l'1 d'abril de 2014, una ressenya del documental. Les seves observacions són encertades, i apunten a una exigència superior, més alta que Enric Juste no s'havia proposat.


--

dijous, 26 de març de 2015

Les direccions (rellegir Les dones i els dies)

¬¬¬¬¬

Entre altres peculiaritats, Un fres de móres negres és un blog d'apunts ampliats o reescrits arran de noves lectures dels poemes i els llibres de Gabriel Ferrater, un blog en revisió permanent. Pot ser pràctic, doncs --si més no ho serà per a mi--, anar consignant els títols dels apunts que vaig revisant i la data en què ho faig:

--

diumenge, 8 de març de 2015

Parlar de política

¬¬¬¬¬

Vaig deixar d'escriure aquest blog al setembre de 2012, arran de la manifestació per l'Onze de Setembre. Més concretament, un frívol article en què es manipulava políticament el record de Gabriel Ferrater em va decidir a actuar --va fer-me de Rubicó particular. No recordo amb quina intensitat devia acabar-me d'empènyer la resposta de Joan Ferraté a una entrevista de Rossend Arqués i Antoni Munné, l'any 1986: "El fet que som espanyols és indiscutible. Bé, consti que també podem tenir el projecte de deixar de ser-ho. D'acord. Fem aquest projecte. Aleshores, fins que hi hagi un 40 per 100 favorable en aquest projecte no m'hi vull embarcar. Si n'hi ha un 40 per 100 aleshores sí, perquè fent un esforç i proposant un projecte molt atractiu potser sí que arribarem al 51 per 100 que es necessita." (Joan Ferraté, Opinions a la carta, pàg. 57).

Em vaig inscriure en l'Assemblea Nacional Catalana, i vaig començar a ajudar l'assemblea territorial de Sants-Montjuïc per la Independència en les seves activitats. Cap al novembre vaig unir-me al seu grup de difusió (web, xarxes socials i fullets de propaganda); més endavant, al grup de coordinació; ara en sóc el secretari. Vaig substituir absolutament la lectura literària i l'escriptura d'aquest blog per la lectura i l'escriptura política. Vaig congelar el compte de Twitter @eblanes, en favor d'@assembleasmxi i @IndySants, comptes mantinguts en equip.

Aquests dos anys i mig de voluntariat cívic em fan llegir Les dones i els dies des d'una experiència personal diferent, més àmplia. Constato, un cop més, que el sentit dels poemes sempre ens espera, apte per ser entès en la primera lectura i per ser intuït en la seva profunditat a còpia de tornar-hi. De tant en tant hi ha també un esclat: alguns versos que s'adiuen reveladorament amb la pròpia experiència, que t'atrapen, com un maelstrom. Posaré tres exemples senzills d'experiència reveladora, que recordo dels darrers mesos, en relació amb "In memoriam".

[1] Continuo comprenent la lliçó dels primers versos:


Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava 
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. [...]

Rellegeixo l'apunt que justificava aquest blog: "Una altra cosa, que ara encara jutjo més important". M'examino. Examino l'actitud de Ferrater. Recordo l'entrevista amb Baltasar Porcel: "Sóc de la segona lleva que no va fer la guerra. La del quaranta-dos, la cridaren, però no va anar al front. ¿Saps que jo era un sentimental? Aquell juny vaig negar-me a anar-me'n a França, perquè, en plena batalla de l'Ebre, si em cridaven havia d'anar-hi, i etcètera. I no ho dic com una cosa heroica, sinó burlant-me de mi mateix, comprens?" (Papers, cartes, paraules, pàg. 524). Recordo l'anècdota familiar que m'havia explicat el pare, que els oncles Enric i Vicenç, amb catorze o quinze anys, s'havien escapat cap al front, per ser amb l'avi i amb l'oncle Josep, que ja tenia divuit anys, i que els van obligar a tornar a casa. El que ara em revela "In memoriam" és encara més complex que tres anys enrere, i més prodigiós em sembla el poema, el seu to, la visió de l'adult que recorda i jutja els seus anys d'adolescència.

[2] El leitmotiv de la por culmina, amb un shakespearià sentit dramàtic, cap al final, en el concert d'orquestra a què Gabriel Ferrater assisteix amb el pare. Aquest fragment reprèn magistralment els motius inicials del poema:


Una nit hi va haver un concert d'orquestra.
El pare m'hi va prendre, i tremolava
tot jo d'impaciència. La música
parfois nous prend comme une mer [Baudelaire, és clar], i a mi
que em prenia aleshores una mar
d'un temps que anava a ser perdut, i es veia
perdent-se i desdient-se, m'excitava
la idea de donar-me a un altre flux
més personal, o almenys sense companys,
ni que fos el pare. [...]

I aleshores, els versos següents, que sempre han estat clars, il·luminen fins i tot les tensions polítiques més profundes d'avui mateix:


Acabat el concert, van tocar els himnes:
himne de Riego, Internacional,
els Segadors i la Warszawianka
que feia d'himne de la Fai. La gent
va aplaudir més els Segadors. L'Oliva
no hi estava d'acord, i es va abocar
d'un prosceni, cridant. Per fer-nos sords
vam picar encara més de mans. Mirava 
les cares que se'n reien, i cridava
mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem,
vessant-nos en una aigua. [...]

[3] Al setembre de l'any passat Vicenç Villatoro va publicar un llibre extraordinari, Un home que se'n va, que no puc deixar de veure com una digna emulació de W. G. Sebald ni com un cas específic del compromís literari que Ferrater reclama en els versos finals d'"In memoriam":


Com que no sóc
un oranès de Saint-Germain, la por
no em sembla pas que sigui cap gran tema
per literar o filosofar. Això sí,
de por molts homes n'han tingut, i d'ells
cal que també se'n parli. Convé dir
que l'Oliva va tenir por, i va fer
por a molta gent, al meu pare i a mi
no gaire forta, al Ton ja més, i a d'altres
tan forta com la seva, o més encara.

Dijous passat, Vicenç Villatoro va presentar Un home que se'n va a la biblioteca Francesc Candel, a la Marina de Sants. Dimarts n'havíem publicat una ressenya al web de Sants-Montjuïc per la Independència, que no és meva, fora de la tria de l'epígraf de Sebald que l'encapçala, molt afí a la posició wittgensteiniana de Ferrater: "L’ideal de la veritat, reflectida en un informe sense cap mena de pretensions, esdevé el fonament irrevocable de tot esforç literari". Villatoro va apuntar que els vençuts de la guerra, al cap de pocs anys, van triar, per fugir de la misèria i l'ofec dels seus pobles, el país dels vençuts, Catalunya.


***

He reprès aquest blog impel·lit per la col·laboració amb el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, que m'ha encarregat que sigui el curador del compte de Twitter @CatalanVoices la setmana del 9 al 15 de març. Convenia activar el meu compte de Twitter particular, @eblanes, que s'hi pogués veure alguna activitat, i vaig escriure aquest apunt. Una bona consellera també em va indicar, al cap d'uns dies, que em veia capaç de compaginar feina, l'activitat independentista, família i, a la vegada, recuperar-me Gabriel Ferrater. Ho intentaré.

Apunt revisat el 4 d'abril de 2015

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites