dimarts, 16 de febrer de 2021

GFe: les entrades a la Gran enciclopèdia catalana

¬¬¬¬¬

Arran del podcast d'Enric Vila i Marina Porras sobre Charles Baudelaire (54:27), al seu programa Les recomanacions fonamentals, del 10 de febrer de 2021, he tornat a llegir l'entrada que Gabriel Ferrater va escriure sobre el poeta a la Gran enciclopèdia catalana, que en el seu moment havia copiat en un apunt dedicat a aplegar probables textos de Ferrater, no inclosos als seus llibres. El text de Ferrater li serveix a Porras per situar de manera ràpida i solvent Baudelaire com a autor i dins la seva èpòca, una visió que complementa amb el que en diu Marcel Proust a Contre Sainte-Beuve.

El cas és que el web de l'Enciclopèdia Catalana inclou ara 45 entrades atribuïdes a GFe, l'abreviació assignada a Gabriel Ferrater, que podem consultar --diria que, quan vaig copiar l'entrada de Baudelaire, la Gran enciclopèdia catalana encara no es podia consultar en línia. Es tracta d'entrades dedicades a lingüistes i gramàtica, a llengües i lingüística, de la lletra a a la c (la llista següent inclou, per exemple, verb copulatiu o nom apel·latiu, perquè Ferrater devia preparar les entrades relacionades amb copulatiu i apel·latiu). Hi ha sols dues entrades de literatura, que podem imaginar que va considerar importants i va aconseguir que li fossin assignades: Baudelaire i Les fleurs du mal. I hi ha un terme considerat de dret, cas fortuït, que potser va redactar per delimitar els sentits de cas, paraula sobre la qual l'entrada és extensa.

Quines entrades escrites per Ferrater han anat evolucionant en les noves edicions de la Gran enciclopèdia catalana de forma que el seu nom ja no hi apareix consignat, a la versió en línia? Explico per on vaig: l'entrada català, a la primera edició, era un text signat per Gabriel Ferrater, almenys les parts de descripció morfològica i sintàctica. Ara l'entrada és molt extensa i no és atribuïda a cap redactor ni col·laborador. Però fixem-nos en el text següent, que correspon a l'apartat "L'estructura sintàctica", de l'entrada català. Comparem-lo amb les entrades alemany i anglès (més amunt). S'hi reconeix Ferrater!

Com és normal en indoeuropeu, una frase catalana típica consisteix en una constel·lació de grups nominals centrats per un verb finit. La constitució del grup nominal (típicament, un nom amb determinatius i qualificatius) és en general semblant a la de les llengües veïnes, encara que naturalment amb peculiaritats distintives (tots tres / los tres / tous les trois /tutti e tre). Potser els trets més característics de la frase catalana són els que deriven del sistema dels pronoms personals àtons, que fan possible d’"extraposar” gairebé tot terme nominal i de representar-lo per un pronom contigu al verb. Així, el català pot, com el castellà, posposar al verb un nom amb funció d’objecte o de subjecte sense cap determinatiu (veig visions / vénen visites), però el català el pot extraposar gràcies al joc del pronom en amb la preposició de (de visions en veig / de visites en vénen). Bé que el francès i l’italià tenen pronoms formalment semblants a en i hi, el funcionament és molt distint. En català, la funció bàsica és la de marcar la contraposició fonamental del sistema de les preposicions: de per una banda, i totes les altres enfront. Els termes nominals amb de (o bé sense preposició ni article definit) són representats per en, i els altres, per hi, sempre que no siguin objectes indirectes animats (o termes nominals neutres o tota una oració subordinada, que ho són per ho). Però hi representa també els objectes indirectes inanimats (a això, hi dedico molt de temps), que el castellà, per exemple, no pot representar per cap pronom, i d’altra banda transforma en intransitius certs verbs transitius (veure-hi, tocar-hi). Les combinacions de dos pronoms àtons són molt nombroses: 65, segons l’inventari usual. La regla d’ordre en les combinacions és bàsicament idèntica a la del castellà: el reflexiu es precedeix tot altre pronom, tot pronom de segona persona precedeix qualsevol de primera, i qualsevol de primera qualsevol de tercera, i en només pot precedir hi i ho, que no poden precedir cap altre pronom. La inexacta regla que un pronom datiu precedeix un acusatiu és induïda pel fet que la tercera persona té més formes d’acusatiu que les altres: la funció sintàctica no té cap influència sobre l’ordre. Amb els verbs que admeten dos objectes de persona, les combinacions tenen un valor dual (us em presenteu / us em presento), i les dues sèries exemplificades per m'hi presento i me li he quedat el llibre es destinen precisament a proveir de datius en segona posició. El sistema és molt flexible i lliure de limitacions, i el català pot dir m'hi van recomanar quan el castellà ha de passar a me recomendaron a él i el francès a ils m'ont recommandé à lui; per això el català fa un ús copiós de l’extraposició, cosa que li permet de situar qualsevol terme nominal com a tema o subjecte lògic de la frase, sense recórrer al passiu tan sovint com el francès o l’anglès, i sense necessitat d’identificar, com el castellà, l’objecte directe mitjançant una preposició (si no és en alguns usos molt delimitats). Alguns dialectes han tendit modernament a fixar un inventari molt reduït de preposicions, i a emprar els termes posicionals del tipus de davant, etc, exclusivament com a adverbis. Així, ha esdevingut corrent en aquests dialectes (paral·lelament al castellà i al francès) de dir davant de la casa enfront del més genuí davant la casa, i davant de mi és substituït per davant meu, etc, o sigui que s’ha format una mena de sèrie de flexió del pronom personal que formalment coincideix amb el possessiu (sense article). Quant al sistema verbal, segurament té més afinitats amb el del castellà que amb el de cap altra llengua veïna, però és lluny de coincidir-hi. El català usa el subjuntiu amb molta més laxitud (si venia i si vingués són formes pràcticament sinònimes), però en canvi no admet la modalitat hipotètica dels futurs: a París plourà no vol dir a París deu ploure. Així mateix el català no és tan sensible a la gamma de perífrasis aspectuals que el castellà, com el francès, ha desenvolupat (estaba escribiendo, iba a escribir, etc), però usa molt més sovint els adverbis que podríem dir-ne “de delimitació temporal” (ja, encara), tret que l’aproxima curiosament a les llengües germàniques. Coincideix amb això el fet que el català és d’una precisió absoluta en l’ús dels temps anteriors (els perifràstics amb haver): cal que es refereixin a un període que inclou el moment de la parla, i diu va venir fa deu anys i ha vingut enguany, però mai l’equivalent de vino este año, com diu sovint el castellà. Un contrast obvi amb el castellà és la concordança del participi amb l’objecte, encara que de fet només es donen restes de la concordança, i les variacions dialectals són grans. L’afinitat entre les dues llengües (i també el portuguès i l’italià), representada per la coexistència d'ésser i estar, és més aparent que real. Estar no és realment en català un verb atributiu, i bàsicament només es dona amb participis i amb certs adjectius quasi-participis (tipus malalt). Si és certa l’explicació que donen els gramàtics de la valor dels dos verbs castellans (ser atribueix qualitats permanents, estar qualitats transitòries), aleshores el fet català fóra gairebé l’oposat.

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms d'alguns dels llibres de Ferrater, entre els quals hi ha les 45 entrades a la Gran enciclopèdia catalana.

--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites