dimarts, 16 de febrer del 2021

GFe: les entrades a la Gran enciclopèdia catalana

¬¬¬¬¬

Arran del podcast d'Enric Vila i Marina Porras sobre Charles Baudelaire (54:27), al seu programa Les recomanacions fonamentals, del 10 de febrer de 2021, he tornat a llegir l'entrada que Gabriel Ferrater va escriure sobre el poeta a la Gran enciclopèdia catalana, que en el seu moment havia copiat en un apunt dedicat a aplegar probables textos de Ferrater, no inclosos als seus llibres. El text de Ferrater li serveix a Porras per situar de manera ràpida i solvent Baudelaire com a autor i dins la seva èpòca, una visió que complementa amb el que en diu Marcel Proust a Contre Sainte-Beuve. (El 2022, Porras ha inclòs el text sobre Baudelaire a la seva antologia de textos de Ferrater Donar nous als nens.)

El cas és que el web de l'Enciclopèdia Catalana inclou ara 45 entrades atribuïdes a GFe, l'abreviació assignada a Gabriel Ferrater, que podem consultar --diria que, quan vaig copiar l'entrada de Baudelaire, la Gran enciclopèdia catalana encara no es podia consultar en línia. Es tracta d'entrades dedicades a lingüistes i gramàtica, a llengües i lingüística, de la lletra a a la c (la llista següent inclou, per exemple, verb copulatiu o nom apel·latiu, perquè Ferrater devia preparar les entrades relacionades amb copulatiu i apel·latiu). Hi ha sols dues entrades de literatura, que podem imaginar que va considerar importants i va aconseguir que li fossin assignades: Baudelaire i Les fleurs du mal. I hi ha un terme considerat de dret, cas fortuït, que potser va redactar per delimitar els sentits de cas, paraula sobre la qual l'entrada és extensa.

Quan vaig encetar aquest apunt, no recordava que, al monogràfic de la revista Faig sobre Ferrater, de març de l'any 1982, que havia llegit anys enrere, hi havia un article de Joan Badia titulat "Gabriel Ferrater i la G.E.C.", pàg. 37-40. Badia va resseguir els volums de la Gran Enciclopèdia Catalana per localitzar-hi entrades escrites de Ferrater: va constatar que apareixien sobretot als cinc primers volums, publicats entre el 1969 i el 1973, i hi va trobar dues entrades en dos volums publicats més endavant: la de doblet --que ara apareix sense atribució a cap autor, i amb una prosa que no sembla de Ferrater-- i la de lingüística (antropològica) --que signa Ferrater i jo ja havia localitzat també. Respecte als resultats del cercador de la GEC, la llista de Badia ens proporciona 17 entrades noves (i a la vegada es descuida unes quantes entrades localitzades pel cercador). Llegint els articles sobe sintaxi, Badia destaca la pèrdua que va representar la mort de Ferrater, i considera que els articles de la GEC, perspicaços, rigorosos i originals, no són pas negligibles dins de la seva obra lingüística.

Quines entrades escrites per Ferrater han anat evolucionant en les noves edicions de la Gran enciclopèdia catalana de forma que el seu nom ja no hi apareix consignat, a la versió en línia? Explico per on vaig: l'entrada català, a la primera edició, era un text signat per Gabriel Ferrater, almenys les parts de descripció morfològica i sintàctica. Ara l'entrada és molt extensa i no és atribuïda a cap redactor ni col·laborador. Però fixem-nos en el text següent, que correspon a l'apartat "L'estructura sintàctica", de l'entrada català. Comparem-lo amb les entrades alemany i anglès (més amunt). S'hi reconeix Ferrater!

L’estructura morfològica -- En general, la morfologia és l’aspecte en què el català és més afí a les llengües romàniques que l’envolten geogràficament (exceptuant el francès parlat, on l’erosió fonètica ha produït formes molt evolucionades d’expressió morfològica). En la flexió nominal, i en comparació del portuguès o el castellà o italià, el tret més notable és la desaparició, en la majoria dels casos, del sufix -o característic del masculí. Així doncs, l’alternança -o/-a, forma bàsica de l’expressió del gènere en aquelles llengües, és en català, llevat de casos excepcionals (minso/minsa), una alternança ‘zero'/a. Una conseqüència, d’ordre fonètic més que no pas morfològic, és que, per exemple, una oclusiva sonora que precedeix un sufix de femení es realitza com a sorda en posició final de grup de mots. No es pot considerar merament fonètica, però, l’alternança boja/boig, amb la fricativa sonora en femení i l’africada sorda en el masculí, car un mot català pot acabar molt bé en una fricativa sorda (boix), i d’altra banda una africada sonora pot precedir un sufix de femení (lletja). D’altres alternances que, com aquesta, pertanyen a la morfofonologia, són les que es donen a pla/plana (en contrast amb segon/segona), sentit/sentida (en contrast amb dit/dita), etc. No cal recordar que, com en totes les altres llengües romàniques, aquesta forma bàsica d’expressió del gènere no és pas l’única: hi ha d’altres sufixos semiderivatius, el gènere pot no tenir expressió formal, etc. En contrast, però, amb el francès, on abunden les parelles de supleció (garçon/fille, coq/poule), el català coincideix amb el castellà i l’italià a preferir les oposicions flexionals (noi/noia, gall/gallina). I un fet evolutiu fàcil d’observar en el català actual, i que l’allunya progressivament del castellà, i l’acosta al francès i a l’occità, és la tendència a abandonar els adjectius d’una sola terminació i a dotar-los de flexió de gènere: avui és ja més freqüent: aigua bullenta que bullent, i no és rar de sentir iguala. Quant a la flexió de nombre, l’expressió bàsica del plural és el sufix -s, que produeix alternances morfofonològiques similars, encara que no tan nombroses, a les assenyalades en el gènere. La més important és el fet que en els noms masculins, facultativament darrere certs grups de consonants i obligatòriament darrere una sibilant (llevat els acabats en -ig, que també poden fer el plural en -s, i els plans, esdrúixols i femenins acabats en -s, -ç -x), s’intercala una -o- abans de la -s. Cal identificar aquesta -o- amb el sufix de masculí, i no per raons històriques sinó considerant purament el català actual, perquè el fet no és fonètic i no afecta els femenins: al costat de el pols / els polsos tenim la pols / les pols. La flexió dels determinatius (articles, demostratius, possessius, quantitatius, distributius, etc) presenta una casuística complicada sobretot pel fet de les elisions, però no difereix en principi de la que trobem a les llengües veïnes. Així, en català abunden més que en castellà les contraccions de preposició amb articles (dels), però no són de lluny tan nombroses com en italià (sul, col, nel): el fenomen és determinat fonèticament. No ho és, tanmateix, el fet que el català central hagi perdut gairebé del tot la sèrie dels possessius àtons (mon, etc) i recorri als tònics (que, en contrast amb l’italià, ha d’usar sempre amb l’article). El català és original en la morfologia del pronom personal, sobretot en les formes àtones, que són nombroses (tretze formes distintes, en contrast amb les onze del castellà o les nou de l’italià; el francès té un sistema tan distint que no és factible la comparació), que introdueixen el gènere neutre (ho) i que disposen d’una llibertat de combinació molt rica de conseqüències sintàctiques. Pel que fa a la flexió verbal, el català, també com les altres llengües romàniques, disposa de molts més recursos que no en la nominal: en aquesta, la sufixació ho domina tot, i les alternances morfofonològiques hi tenen un paper molt secundari. En el verb, són actives les alternances vocàliques, juntament amb la infixació, la supleció, etc. Cal dir, però, que en català les alternances no són tan productives com en castellà, per exemple, i que tots aquests procediments operen gairebé només en verbs històricament residuals, o “irregulars”, encara que solen ésser els d’ús més freqüent. És usual de dir que el català té tres conjugacions, de temes respectivament en -a-, -e-, -i-, amb les dues darreres subdividides cadascuna en dos tipus. Aquesta classificació, de base històrica, és avui dia, de cara a la formació de nous verbs, més aviat teòrica. El català actual només té un tipus de verb plenament productiu, el de la primera conjugació, amb uns 3 500 verbs d’ús corrent, i un tipus semiproductiu, el de servir (o sigui de la tercera conjugació amb l’infix -eix-, dit incoatiu), amb uns set-cents verbs usuals. Els verbs de la segona conjugació no arriben a un centenar, i no és possible de forjar-ne de nous si no és per composició damunt els ja existents. El sistema general del verb és bàsicament comú a tot el romànic occidental, però la majoria dels dialectes catalans no usen el pretèrit perfet d’indicatiu sinó en una forma perifràstica (vaig portar), i formen paral·lelament un perfet de subjuntiu (vagi portar). Alguns dialectes i molts literats, tanmateix, prefereixen la forma simple del perfet d’indicatiu (portí), tot i que el de subjuntiu no té forma simple.

La formació dels mots -- Amb relació a la derivació, només cal indicar-ne els principis generals, perquè és segurament l’aspecte en què el català s’aparta menys de les altres llengües romàniques, i en què aquestes, en general, difereixen menys les unes de les altres. En contrast amb les formes de flexió, on és ordinàriament impossible de dividir un mot en segments dotats cadascun d’una sola funció ben definida, en la derivació les llengües romàniques tendeixen al tipus aglutinant, és a dir, a procedir per un encadenament, al voltant d’un radical, d’afixos isolables i de funció unívoca, amb un gran predomini dels sufixos sobre els prefixos. Això no vol dir, però, que sigui sempre fàcil de descompondre un mot en morfemes segmentaris, partint de la llengua actual i sense fer-hi intervenir l’etimologia. Així, és obvi que porcell és un diminutiu de porc (l’alternança consonàntica es retroba a molts mots, com és ara elèctric/electricitat), i cadell, pel sentit, també sembla un diminutiu, sense que cad- tingui, però, cap sentit. I si bé no és gaire difícil de relacionar cartell amb carta, castell o martell són actualment impenetrables: -ell, és doncs, el que ha està anomenat un sufixoide, que fa la impressió d’ésser un morfema però que no s’acaba d’identificar bé dins el sistema de llengua actual. La situació és una mica més clara amb els prefixos (que, en català, s’anteposen en la gran majoria dels casos a radicals verbals), però també es presenten problemes: els sentits de preveure i prevenir són tan propers, que no hi ha dubte que el prefix és el mateix; ara, la relació amb veure és molt clara, mentre que la relació amb venir no ho és gens. Les regularitats són molt més grans en la composició que no en la derivació, perquè és molt més fàcil d’identificar la procedència sintàctica, no merament semàntica, de les formes. Hom no ha de creure que, com és usual de dir, el català tingui menys capacitat de formar composts que, per exemple, l’anglès: el procediment varia, però màquina d’escriure és un compost tan clar com typewriter, car l’origen sintàctic és igualment ben definit i igualment impossible de deduir dels components (una màquina d’escriure podria designar el conjunt dels empleats d’una oficina tal com la màquina del partit designa el conjunt dels funcionaris). Els principals tipus de compost català són els representats per paper moneda (dos noms, el primer dels quals és assimilat al segon), estat major (un nom delimitat, d’una manera semànticament arbitrària, per un adjectiu), màquina d’escriure (nom delimitat per un altre nom amb preposició), paracaigudes (radical verbal amb un objecte nominal), pit-roig (forma de valor adjectival constituïda per un nom delimitat per un adjectiu).

L'estructura sintàctica -- Com és normal en indoeuropeu, una frase catalana típica consisteix en una constel·lació de grups nominals centrats per un verb finit. La constitució del grup nominal (típicament, un nom amb determinatius i qualificatius) és en general semblant a la de les llengües veïnes, encara que naturalment amb peculiaritats distintives (tots tres / los tres / tous les trois /tutti e tre). Potser els trets més característics de la frase catalana són els que deriven del sistema dels pronoms personals àtons, que fan possible d’"extraposar” gairebé tot terme nominal i de representar-lo per un pronom contigu al verb. Així, el català pot, com el castellà, posposar al verb un nom amb funció d’objecte o de subjecte sense cap determinatiu (veig visions / vénen visites), però el català el pot extraposar gràcies al joc del pronom en amb la preposició de (de visions en veig / de visites en vénen). Bé que el francès i l’italià tenen pronoms formalment semblants a en i hi, el funcionament és molt distint. En català, la funció bàsica és la de marcar la contraposició fonamental del sistema de les preposicions: de per una banda, i totes les altres enfront. Els termes nominals amb de (o bé sense preposició ni article definit) són representats per en, i els altres, per hi, sempre que no siguin objectes indirectes animats (o termes nominals neutres o tota una oració subordinada, que ho són per ho). Però hi representa també els objectes indirectes inanimats (a això, hi dedico molt de temps), que el castellà, per exemple, no pot representar per cap pronom, i d’altra banda transforma en intransitius certs verbs transitius (veure-hi, tocar-hi). Les combinacions de dos pronoms àtons són molt nombroses: 65, segons l’inventari usual. La regla d’ordre en les combinacions és bàsicament idèntica a la del castellà: el reflexiu es precedeix tot altre pronom, tot pronom de segona persona precedeix qualsevol de primera, i qualsevol de primera qualsevol de tercera, i en només pot precedir hi i ho, que no poden precedir cap altre pronom. La inexacta regla que un pronom datiu precedeix un acusatiu és induïda pel fet que la tercera persona té més formes d’acusatiu que les altres: la funció sintàctica no té cap influència sobre l’ordre. Amb els verbs que admeten dos objectes de persona, les combinacions tenen un valor dual (us em presenteu / us em presento), i les dues sèries exemplificades per m'hi presento i me li he quedat el llibre es destinen precisament a proveir de datius en segona posició. El sistema és molt flexible i lliure de limitacions, i el català pot dir m'hi van recomanar quan el castellà ha de passar a me recomendaron a él i el francès a ils m'ont recommandé à lui; per això el català fa un ús copiós de l’extraposició, cosa que li permet de situar qualsevol terme nominal com a tema o subjecte lògic de la frase, sense recórrer al passiu tan sovint com el francès o l’anglès, i sense necessitat d’identificar, com el castellà, l’objecte directe mitjançant una preposició (si no és en alguns usos molt delimitats). Alguns dialectes han tendit modernament a fixar un inventari molt reduït de preposicions, i a emprar els termes posicionals del tipus de davant, etc, exclusivament com a adverbis. Així, ha esdevingut corrent en aquests dialectes (paral·lelament al castellà i al francès) de dir davant de la casa enfront del més genuí davant la casa, i davant de mi és substituït per davant meu, etc, o sigui que s’ha format una mena de sèrie de flexió del pronom personal que formalment coincideix amb el possessiu (sense article). Quant al sistema verbal, segurament té més afinitats amb el del castellà que amb el de cap altra llengua veïna, però és lluny de coincidir-hi. El català usa el subjuntiu amb molta més laxitud (si venia i si vingués són formes pràcticament sinònimes), però en canvi no admet la modalitat hipotètica dels futurs: a París plourà no vol dir a París deu ploure. Així mateix el català no és tan sensible a la gamma de perífrasis aspectuals que el castellà, com el francès, ha desenvolupat (estaba escribiendo, iba a escribir, etc), però usa molt més sovint els adverbis que podríem dir-ne “de delimitació temporal” (ja, encara), tret que l’aproxima curiosament a les llengües germàniques. Coincideix amb això el fet que el català és d’una precisió absoluta en l’ús dels temps anteriors (els perifràstics amb haver): cal que es refereixin a un període que inclou el moment de la parla, i diu va venir fa deu anys i ha vingut enguany, però mai l’equivalent de vino este año, com diu sovint el castellà. Un contrast obvi amb el castellà és la concordança del participi amb l’objecte, encara que de fet només es donen restes de la concordança, i les variacions dialectals són grans. L’afinitat entre les dues llengües (i també el portuguès i l’italià), representada per la coexistència d'ésser i estar, és més aparent que real. Estar no és realment en català un verb atributiu, i bàsicament només es dona amb participis i amb certs adjectius quasi-participis (tipus malalt). Si és certa l’explicació que donen els gramàtics de la valor dels dos verbs castellans (ser atribueix qualitats permanents, estar qualitats transitòries), aleshores el fet català fóra gairebé l’oposat.

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms d'alguns dels llibres de Ferrater, entre els quals hi ha les 45 entrades a la Gran enciclopèdia catalana.

--
Apunt revisat el 10 de maig de 2022

Etiquetes:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites