divendres, 22 de maig del 2009

[022] Mecànica terrestre

¬¬¬¬¬

Pere Ballart ha vist aquest poema com una escena tipus, i no pas com una anècdota que li serveixi a Ferrater de punt de partida, com en molts poemes de Les dones i els dies. L'ha considerat programàtic, com si es cregués el seu plantejament i il·lustrés les idees de Ferrater sobre l'expressió poètica, sense captar-ne --és estrany-- la ironia fonamental. Així, pararia la màxima atenció als moviments i els gestos de les persones, que conformen un complex univers de drames i ambicions al llarg dels versos 10-28, amb "un prodigiós study of manners que inclou la petulància, el desig, la resignació, l'afectació, la picardia..." (pàg. 107), per anar a parar no sé ben bé on d'acord amb la lectura dels darrers versos.

La meva interpretació no arriba a diferir absolutament de la de Ballart, i coincideixo amb ell en l'admiració per la tria de la paraula libracions, terme astronòmic que connota un moviment percebut per l'observador. Però hi trobo a faltar alguna referència a la ironia sensacional que suposa plantejar tot el poema com un enunciat de física (la mecànica estudia l’equilibri i el moviment dels sistemes físics sota l’acció de forces), que al final comporta les preguntes de rigor a què un dia o altre s'ha hagut d'enfrontar tot estudiant: "calcula  / les masses, les libracions dels cors--", amb aquest guió llarg que insinua la resolució pendent. El mateix títol del poema, de fet, contrasta amb la coneguda especialitat de la mecànica celeste, que estudia el moviment dels objectes que componen un sistema lligat gravitacionalment. I també és irònic el detall final: suposar que dels moviments descrits dels personatges del poema i de les circumstàncies en què es produeixen, propis de la mecànica terrestre, se'n pugui deduir res que afecti el coneixement del cor de ningú. De fet, no puc deixar de llegir aquest final "Ara calcula" com un implícit i conversacional "Ara calcula, si n'ets capaç, que no en seràs, perquè és impossible, les libracions dels cors".

***

Comentat per Julià2004B, pàg. 138-141, dins el capítol sobre les dues cultures. El veu com una paròdia lírica d’una hipotètica anàlisi científica.

***

Comentat per Terry1991, pàg. 33-34, que constata que, en aquest món mecànic, "el que hi manca, evidentment, és 'el més profund', el contingut emocional al qual fa referència el darrer vers del poema. Mentre no hi sigui, qualsevol mena de judici moral és impossible; tot el poema suggereix una espècie d'exercici espiritual, una 'composició de lloc'" (34). Terry1997, pàg. 103-104, destaca el poema com un exemple de distanciament del jo immediat per submergir-se en un mon aliè en el qual intenta trobar sentit. Hi descriu una escena de la vida quotidiana , i deixa que el lector en tregui les seves pròpies conclusions morals. Tal com sembla indicar-ho el títol, s'hi tracta de la vida reduïda als seus termes més senzills, a unes simples línies de construcció." (104), Als versos finals, "el lector és cridat a suplir el contingut emocional --les 'libracions dels cors'-- que ha de precedir tot judici moral." (105).

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb un parell de correccions en aquest poema. El segon vers deia "Després, el més profund, però ara traça" en comptes de "Després, el més profund. Ara projecta". El vers 11 deia "Els vells / recullen més llum que ningú, a les mans / de cera que no es fon, plàcida." en comptes de "recullen llum com ningú, a les mans", amb una síl·laba menys.

La pomera d'Isaac Newton, a Woolsthorpe Manor
(Woolsthorpe-by-Colsterworth, Lincolnshire), el seu lloc de naixement

--
Apunt revisat el 5 d'abril de 2020

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites