diumenge, 20 de maig del 2012

Abrams2012

¬¬¬¬¬


Abrams, D. Sam. "Commemoració 40/90 Gabriel Ferrater". El Punt - Avui, 17 de maig de 2012, pàg. 8-9 del suplement "Cultura".

L'article va aparèixer dijous passat --escric diumenge, 20 de maig, norantè aniversari del naixement de Gabriel Ferrater--, dins del suplement de cultura del diari El Punt - Avui, que duia una coberta amb el títol "Gabriel Ferrater. Doble aniversari", en referència també al quarantè aniversari de la seva mort, el 27 d'abril. El suplement consistia en l'article de Sam Abrams, precedit d'una fluixa presentació del coordinador del suplement. La doble pàgina central destinada a Abrams, amb les fotos habituals i els destacats, deixava al text un espai equivalent a quatre de les cinc columnes de què consta una pàgina del diari. Abrams començava recordant al llarg de les primeres línies que el sensacionalisme biogràfic ha incidit negativament en la recepció de l'obra de Ferrater, i continuava dient que la brillantor de Ferrater havia resultat intolerable, i que havia provocat enveja. A frec de l'exasperació, vaig continuar llegint, per sort, perquè l'article conté una part final suggestiva.

Abrams es fixa en l'esforç crític dels darrers anys per posar en valor la unitat de l'obra de Ferrater. Subscric les aportacions bibliogràfiques que tria: el pròleg de Jordi Cornudella a l'antologia Vers i prosa, el 1988; les actes del Simposi de 1997, publicades el 2001 per Dolors Oller i Jaume Subirana; els llibres de Jodi Julià La crítica de Gabriel Ferrater: Estudis d’una trajectòria intel·lectual, El poeta sense qualitats i L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater; el recent Accions i intencions, de Dolors Oller, i el llibre d'Eduard Bonet Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres, que qualifica d'"extraordinari memorial en prosa".

Acabada d'atestar la unitat de l'obra de Ferrater, Abrams opta per donar-nos una taxonomia pintoresca: "Ara bé, la visió unitària de l'obra de Ferrater no ens ha d'encegar davant de la seva diversitat interna. [...] Hi conviuen com a mínim tres Ferraters diferents [...]: el real i seriós, el càsutic i provocateur, i el menor i circumstancial." (pàg. 8). El primer seria el de Les dones i els dies, els articles de crítica, els articles lingüístics i les traduccions més literàries. Respecte al segon, el càustic i provocateur, Abrams ens diu que vol suscitar la polèmica intel·lectual --però no concreta a quins escrits es manifesta. El menor i circumstancial fóra l'autor de "documents que posen en relleu les seves febleses humanes i les seves múltiples llacunes de formació.". En aquest cas Abrams concreta que no li agraden els escrits de Ferrater sobre Wallace Stevens, de qui potser només havia llegit per damunt el primer llibre, ni havia llegit The American Grain, de William Carlos Williams. Afirmat això, diu que hi hem de passar per damunt, i que hem de tenir compassió i comprensió per Ferrater, i afegeix --per si les afirmacions anteriors ens inquietaven-- que "estem al començament d'entendre Ferrater a fons".

Per sort, l'article acaba amb unes altres afirmacions, inesperades i suggestives. La caiguda estrepitosa de la postmodernitat hauria portat a la recuperació i actualització de l'alta modernitat: Frost, Ransom i Graves, que fins ara s'havien vist anacrònics en el segle XX, més tradicionals que T. S. Eliot, Ezra Pound i David Jones. Ara es reivndica el realisme líric com a vehicle estètic de l'alta modernitat, la qual té quatre veus:

  • la més radical i experimental (Gertrude Stein)
  • la més cosmopolita i europeista (Eliot, Pound, Jones)
  • la més solidària i americanista (William Carlos Williams, Hart Crane, Marianne Moore)
  • la més realista i irònica (Frost, Ransom, Graves, Jeffers, Auden)

El repte que planteja D. Sam Abrams és situar la "genial obra de Ferrater" en el marc contextual que li pertoca. "Ferrater es va saltar les tanques restrictives de la catalanitat per esdevenir un informe internacional".

Elisenda Marcer, en el número 0 de la revista Veus baixes, subtitulat Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, ha publicat un article, "El gris ressò de la ferralla o la mediació de l’espai urbà en la poesia de Gabriel Ferrater" (PDF: 18 pàg.), en què també adscriu Gabriel Ferrater a l'alta modernitat, amb una documentada preparació prèvia del terreny.

Apunt revisat el 21 de maig de 2012

--

dijous, 17 de maig del 2012

Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater

¬¬¬¬¬

Per una vegada, escric un apunt brevíssim, només per expressar la satisfacció d'haver pogut col·laborar en el número 0 de la revista Veus baixes, al costat de Miquel Àngel Llauger, Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom i Gabriel de la S. T. Sampol, número extraordinari titulat Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater. Dels continguts de la revista, me n'aniré ocupant amb el temps --he tornat a llegir sencera la revista, i he anat fent un apunt de cada article, al llarg del 2021. El disseny del web de la revista és de Jaume Nicolau. Bernat Puigtobella, des de la revista digital de cultura Núvol, ha empentat decisivament la sortida, i ens ha procurat un bon espai per explicar quatre coses sobre la iniciativa.

Sense pretendre allargar més l'apunt, hi afegeixo al cap de quinze dies l'índex --la paginació indicada correspon a l'exemplar sencer de la revista, que suma finalment, un cop compaginada, 274 pàg. en format PDF-- i una fotografia de tres dels pares de la criatura, de la presentació a Palma del dia 31 de maig.


Índex

La foto de la presentació a Palma, a Ca n'Alcover

Gabriel de la S.T. Sampol, Joan Manuel Pérez i Pinya i Miquel Àngel Llauger, del consell de redacció de Veus baixes, en la presentació del número 0 a Can Alcover, a Palma, el 31 de maig de 2012
De l'esquerra a la dreta, Gabriel de la S.T. Sampol,
Joan Manuel Pérez i Pinya i Miquel Àngel Llauger


Apunt revisat el 21 de setembre de 2021

--

dimarts, 1 de maig del 2012

RieraCarme1988

¬¬¬¬¬

Riera, Carme. La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma y Goytisolo, el núcleo poético de la generación de los 50. Barcelona: Anagrama, 1988, 364 pàg. 

El llibre es concentra en tres autors --com indica el subtítol--, Carles Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, i les operacions que van dur a terme, amb el concurs de Josep Maria Castellet, per fer-se un lloc en el panorama literari espanyol, especialment entre els anys 1959 i 1964. Necessitaven volum, altres noms per donar cos a la idea d'una nova generació; els autors amb qui podien tenir afinitat, el 1959, coincidint amb el vintè aniversari de la mort d'Antonio Machado, eren Claudio Rodríguez, José Angel Valente, Angel Crespo, Angel González, José Manuel Caballero Bonald i Jesús López Pacheco. José Luis Cano no havia inclòs ni Barral ni Gil de Biedma ni Goytisolo en la seva Antología de la nueva poesía española, del 1958, de manera que l'antologia de Castellet, Veinte años de poesía española, constituiria la maniobra de contraatac dels tres autors i el crític.

Carme Riera ens diu que l'etiqueta Escuela de Barcelona apareix, aplicada de forma unànime als tres poetes, el 1962, en paral·lel als pintors agrupats amb l'etiqueta homònima Tàpies, Tharrats, Cuixart i Vilacasas (pàg. 15). Eren un grup unit per l'amistat: "a nuestro juicio, los poetas que constituyen el núcleo barcelonés de la poesía del medio siglo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma y José Agustín Goytisolo y junto a ellos el crítico José María Castellet, el poeta en lengua catalana Gabriel Ferrater y el editor Jaime Salinas, fueron, en primer lugar, un grupo de amigos. Cabría citar a su lado a Alfonso Costafreda, Jorge Folch, Jaime Ferrán y Alberto Oliart, e incluso a Enrique Badosa y Lorenzo Gomis." (pàg. 37).

Carme Riera s'ocupa de Ferrater sobretot a les pàgines 59-63, en la seva nota sobre Jaime Gil de Biedma. Considera que tots dos rebutgen el surrealisme sense pal·liatius --no és cert en el cas de Ferrater-- i que defensen una poesia amb dosis de racionalitat. Tots dos es preocupen pel to del poema, per l'adequació de la veu a cada situació, l'actitud moral; cultiven la ironia, i opten més aviat per la narració que per l'efusió lírica; recorden la guerra com un hortus libertatis; tracten l'experiència eròtica i la plasmació de la vida urbana com a motius; es declaren partidaris de la felicitat --la frase és de Ferrater, va aclarir Gil de Biedma. Hi ha influència mútua, resultat de llargues converses. Carme Riera constata també la coincidència de concepció poètica en el prefaci de Compañeros de viaje i en la nota que tanca Da nuces pueris.

Discrepo d'una afirmació de Carme Riera: "Sin duda, entre 1956 y 1958, época en que más se relacionan, Gabriel Ferrater leyó los poemas que Jaime Gil iba escribiendo hasta completar Compañeros de viaje. A ambos les interesaban los mismos poetas y tenían una parecida concepción del poema. De ahí que, a nuestro juicio, el ejemplo de la poesía que estaba escribiendo Jaime Gil fuera decisivo para que Gabriel Ferrater tentara también las posibilidades que este camino, iniciado por Gil de Biedma, ofrecía en catalán." (pàg. 61). La correspondència entre Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater, publicada dins Papers, cartes, paraules, poc abans de la redacció de l'estudi de Carme Riera, el 1986, confirma que Ferrater havia llegit amb atenció Compañeros de viaje (cartes 6, 7 i 8, del 1956, a propòsit d'una lectura, facilitada per Jaime Salinas, dels poemes que conformarien "Las afueras", i carta 12, del 15 d'octubre de 1959, arran de la publicació del llibre). La crítica franca de les cartes de Ferrater, i la mateixa comparació de Compañeros de viaje amb Da nuces pueris, escrit gairebé sencer un any abans, el 1958, indiquen més aviat una influència de sentit contrari, que la mateixa Carme Riera ja reconeix (a la pàg. 62). L'exemple de Gil de Biedma fóra en tot cas un estímul més perquè Gabriel Ferrater es llancés a escriure poemes i, sense passar gaire ànsia ni preocupar-se per cap influència, demostrés que era capaç de ser el primer de tots els seus amics poetes, ni que fos per la mera presència imponent d'un poema major com "In memoriam". Afirmo, en oposició a la tesi de Riera, que el Ferrater crític exigent i l'èxit estètic del seus primers poemes semblen decisius perquè Gil de Biedma sàpiga fer el gran salt qualitatiu que representa Moralidades.

Carme Riera es refereix també a la detenció de Gabriel Ferrater a causa d'un article de Manuel Sacristán, publicat en una revista comunista amb el pseudònim Víctor Ferrater. Esmenta breument el desmentiment de Xavier Folch sobre les connexions de Sacristán, antic falangista, amb la policia --al cap d'uns anys, el 1993, Joan Ferraté replicaria encara Folch dins el llibre Àlbum Ferrater (pàg. 105-113). La detenció de Ferrater va marcar un punt d'inflexió dels amics que es reunien a cal Carles Barral respecte a Manuel Sacristán.

Amb agudesa i sagacitat, Marina Porras, en un article titulat "Vida furtiva", ha repassat la detenció, les seves conseqüències dins el grup, les actituds cíviques dels components de l'Escuela de Barcelona, i ha posat el dit a la nafra recordant la repressió feixista contra la cultura catalana, que Ferrater va patir, que Riera esquiva a tot el llibre i que ara a alguns els agradaria minimitzar.

Foto d'Oriol Maspons

L'estudi, minuciosament documentat, és ineludible per als lectors de Carles Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo. S'hi detallen les relacions entre ells, amb els amics, les revistes, les tertúlies, les polèmiques, l'operació de llançament de 1959 i l'homenatge a Antonio Machado, la col·lecció "Colliure", la presència en antologies, els premis, els actes literaris, l'origen d'alguns poemes, etc. Podria escriure'n un apunt resum extens, però em fixaré només en els aspectes que concerneixen, de més o menys a la vora, Gabriel Ferrater:
  • Josep Maria Castellet era responsable, a l'Institut de Cultura Hispànica, del seminari de literatura; estava vinculat al premi Juan Boscán. Ell i Barral donaven conferències. Ben connectat amb els falangistes gràcies a Manuel Sacristán, és un dels principals col·laboradors de Laye a partir del 1950, la revista que va acabar fent emprenyar els elements més reaccionaris del règim, els falangistes i l'Opus Dei i que la redacció va optar per avançar-se a tancar amb la publicació del número 24. El director de Laye, Farreras, acabarà el 1956 a la presó i s'haurà d'exiliar a París. Castellet es convertirà en el crític més inconformista, més europeu i esquerrà del país, i un defensor de la poesia social. Publica a Seix Barral La hora del lector, el 1957. Laye serà la plataforma de molts autors joves; hi publiquen antologies per primera vegada poetes com Jaume Ferran i Alfons Costafreda.
  • Manuel Sacristán, Carles Barral i Joan Reventós coincideixen a la Universitat de Heidelberg el 1950.
  • Jaume Ferran escriu la seva tesi sobre Maragall, dirigida per Ruiz Giménez, cap al 1954. Estudiant a l'Escola Diplomàtica, a Madrid, des del 1951, contacta amb Vicente Aleixandre, i es vincula a la revista Alcalá, que dedicarà un número a Catalunya el 1952. Aleixandre acabarà coneixent, i avalant tàcitament, els poetes de l'Escola de Barcelona.
  • Alfons Costafreda tradueix el 1952 per a la col·lecció "Adonais" les Elegies de Bierville, de Carles Riba.
  • Gil de Biedma coincideix amb Carles Barral, Albert Oliart i Antoni Senillosa en el seminari sobre economia de Fabian Estapé, i acaba d'ajudant de l'eminent catedràtic García Valdeavellano. Es fa amic assidu de Gabriel Ferrater a partir del 1955; inseparables a partir de la tornada de Filipines, comparteixen el gust per la literatura en llengua anglesa, sobretot Eliot i Auden, i també per la crítica d'aquests dos poetes, per la literatura dels anys trenta, per Les fleus du mal (que llegeixen plegats a Nava de la Asunción el 1957), per Catul, per la literatura medieval i Villon en detriment de la renaixentista i per les copes fins a la matinada. "La amistad de Gil de Biedma va a ser también fundamental para Ferrater, incluso tal vez influyó para que comenzara a escribir poesía en 1958." (pàg. 59). L'amistat entre tots dos és molt intensa entre el 1956 i el 1958. Gil de Biedma escriu la carta a Ínsula en defensa de l'antologia de Castellet, davant els atacs de Claudio Guillén, i publica a Seix Barral la traducció Función de la poesía, función de la crítica, d'Eliot, el 1955; Adiós a Berlín, d'Isherwood --posteriorment, el 1967--,  i el seu estudi de Cántico, de Guillén, el 1960.
  • El 1954 les autoritats franquistes suprimeixen la revista Laye, el 1956 avorten el Congrés d'Escriptors Joves. El règim persegueix alguns dels joves escriptors que l'impulsaven. Jaume Ferran decideix quedar-se a estudiar als Estats Units. Manuel Sacristán ja milita al Partit Comunista, i Gil de Bidema hi pretén ingressar, mentre que Castellet n'és un company de viatge.
  • Jaime Salinas és clau, amb l'ajuda de Joan Petit, per convertir Seix Barral en una editorial moderna: és qui prepara el pla de racionalització de l'empresa. Crea la col·lecció "Biblioteca Breve", impulsa el col·loqui internacional de novel·la, i els premis internacionals de literatura i Formentor. Abans hi havia creat una col·lecció de poesia, "Colliure", amb Castellet com a director literari i una distribució comercial no artesana --un contrapès de la col·lecció "Adonais" i la revista Ínsula.
  • José Agustín Goytisolo mantenia una relació excel·lent amb els poetes en llengua catalana. En va traduir molts. Aconseguia literatura internacional, i llibres de poetes prohibits, com Pablo Neruda i César Vallejo, que distribuïa entre els amics.
  • Segueixen els articles de la revista Les Temps Modernes --n'hi ha un de famós, de Dyonis Mascolo, del 1955, que proposava que tota l'energia contestatària s'aglutinés al voltant del Partit Comunista-- i discuteixen sobre la guerra d'Algèria (pàg. 100). Josep Maria Castellet i Juan Goytisolo van estar a punt d'ingressar al Partit per mitjà de l'escriptor Juan José Mira, novel·lista de qui Ferrater havia ressenyat un llibre, En la noche no hay caminos, a Laye, el 1953 (Sobre literatura, pàg. 155-163). El 1960 Luis Goytisolo, Joaquim Jordà i Joaquim Marco van ser detinguts. 
  • No acostumen a parlar de política a les tertúlies --hauria estat imprudent, suposo--, però signen totes les cartes de protesta que els presenten els estudiants. 
  • La polèmica sobre poesia i comunicació dels anys cinquanta reflecteix, d'acord amb Carme Riera, pàg. 161, l'auge i la caiguda de la poesia social.
  • L'homenatge a Antonio Machado, al febrer de 1959 a Cotlliure, va tenir un comitè d'honor internacional, amb noms com Aragon, Bataillon, de Beauvoir, Cassou, Duras, Mauriac, Picasso, Queneau, Sartre, Triolet, Tzara i Pierre Vilar. Hi van assistir Jorge Semprún i Francesc Vicens. Carme Riera considera que és l'acte que els imprimeix caràcter de generació literària. L'antologia de Castellet Veinte años de poesía española va comportar feina intensa, de Gil de Biedma, Goytisolo i el mateix Castellet, del març al desembre, amb la dificultat d'obtenir textos dels poetes exiliats. Castellet va ser l'encarregat únic de redactar el llarg text introductori, de 78 pàgines, amb el consens de declarar el simbolisme bèstia negra oficial (pàg. 181) --els amics antologats, tanmateix, es van distanciar aviat de les seves posicions. L'error principal criticat a Castellet és l'absència de Juan Ramón Jiménez.
  • A les Converses Poètiques de Formentor, al maig de 1959, impulsades per Camilo José Cela i la seva revista Papeles de Son Armadans, hi van assistir Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso i Gerardo Diego; Carles Riba, Clementina Arderiu, Miquel Forteza, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Marià Villangómez; Robert Graves, Anthony Kerrigan, Ives Bonnefoy, Kaste Moeslé i Alastair Reid; Dionisio Ridruejo, Carlos Bousoño i Santos Torroella, i Iglesias Alvariño i Celso Emilio Ferreiro. Les sessions tenien lloc en un pavelló batejat com a Club dels Poetes, presidit per una enorme gàbia amb un papagai de nom José María Heredia. La segona sessió, polèmica, va ser a càrrec de Carles Riba, que va qualificar de "tonteria" la utilització poètica del llenguatge del carrer.
  • El vint-i-cinquè aniversari de la mort de Machado marca la disgregació del grup (pàg. 236). La poesia del realisme social va de baixa, i Castellet, amb l'antologia Poesia catalana del segle XX elaborada amb Joaquim Molas, ha establert un camí de més moderació crítica.
Carme Riera va rebre per aquest estudi el XVI Premi Anagrama d'Assaig.

Apunt revisat el 28 de desembre de 2018

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites