divendres, 22 de maig de 2009

[063] Societas Pandari

¬¬¬¬¬

La societat de Pandar, diu el títol. El personatge de Pandar apareix a Homer, Boccaccio, Chaucer i Shakespeare. És el missatger i agent de Troilus per a la seducció de Cressida (Pandar és una mena de Celestina). 

Ballart1998, pàg. 208-209, ja havia caracteritzat aquesta societat de Pandar, en el poema, com tres persones de molt escassos principis morals. Les seves veus són citades, no pas assumides com a pròpies, en contraposició amb els poemes que Ballart ressegueix en el mateix capítol del seu llibre El contorn del poema, amb gran presència del monòleg dramàtic. És també un collage de veus, el recurs que també havia utilitzat Eliot a La terra gastada. Ferrater hi tornarà, a “Babel'" i a “S-Bahn”.

Sala1997, pàg. 300-301, caracteritza les tres veus com les de l'amic, el germà i el pare --que volen facilitar favors sexuals al narrador--, i ens aclareix que el narrador, en els dos versos finals, es refereix a Isis, la deessa egípcia de la feminitat, i que demana el càstig suprem per als qui han parlat --Isis era adorada, a l'antic Egipte, com a mare i dona ideal, i la Cara de Lleó pot referir-se a l'esfinx.

Escritores en tres lenguas inclou un article --un dels més llargs del llibre-- sobre Geoffrey Chaucer, en què Ferrater destaca, dins Troilus i Cressida, el personatge de Pandar, dotat d'importància i suggestió imaginativa (pàg. 192-3), després gairebé psicoanalitzat per Shakespeare. El nom Pandar ha passat a l'anglès corrent, pandering, de la mateixa manera que el castellà celestina, i amb un sentit semblant. Les tres veus, amb diferents estratagemes (prestant la clau d'un apartament, persuadint la noia o donant diners al noi), mostren formes d'intentar dominar la dona.

En quin Pandar devia pensar Ferrater? En el de Chaucer o en el de Shakespeare? Harold Bloom gairebé no es refereix a Pandar en el capítol sobre Troilus i Cressida del famós Shakespeare: The Invention of the Human. Diu que "l'obra és el testament més decididament amarg de Shakespeare, nihilista com les dues comèdies que va precedir, Tot va bé si acaba bé i Mesura per mesura. És també la seva obra més difícil i elitista." (pàg. 327), i afegeix que Chaucer, a diferència de Shakespeare, sembla mig enamorat de Cressida... Tot d'una, veig que Ferrater deu anar més enllà, que l'Isis egípcia dels dos versos finals és una tria significativa: referència positiva a la feminitat, ancestral, anterior fins i tot a Homer.

Cal acarar "Societas pandari" al poema que l'acompanya, ja des de Menja't una cama: "Els miralls". Es complementen i s'il·luminen mútuament, una vegada salvada la dificultat de saber qui és Pandar i constatar que les tres veus de "Societats pandari" no són pas la veu del narrador, per més que persisteixi la condició enigmàtica de la maledicció dels dos versos finals. Recíprocament, no guanya profunditat la tria de la dona d'"Els miralls" si no imaginem Cressida, al seu mateix costat.

Una jove Helen Mirren, el 1969, en el paper de Cressida, amb la Royal Shakespeare Company, una interpretació que encara es considera memorable

Apunt revisat el 27 de desembre de 2015

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites