dissabte, 12 de juny de 2010

[118] Poemes no inclosos a Les dones i els dies

¬¬¬¬¬

Arran de l'edició de Les dones i els dies que publica Jordi Cornudella al juny de 2010, esborro d'aquesta llista quatre poemes: "Any", "Cadaqués", "Midsommarnatt" i "Prop dels dionou". L'apunt inclou poemes originals; aplego les traduccions de poemes en un apunt a part.
  • "A favor del futur"
  • "Auguri"
  • "Desistint de l'homenatge"
  • "Les amigues"
  • "Non tu corpus eras"
  • "Sacrifici idealista"
  • "Sense amor"
  • "La vida perdurable"
  • "Començaments"
  • "Per celebrar una joventut"
  • Un poema inclòs en una carta a Helena Valentí, del 15 d'octubre de 1962
  • "Sinite parvulos venire"
  • "A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un poema de Teoria dels cossos"
  • "Per a Joaquim Molas"
  • "On mating"
  • "Mestre Foix de Sarrià", resposta de Ferrater a una carta de JV Foix
  • ["La Casita Blanca"]
  • [Dedicatòria d'un llibre a Isabel Rocha]
  • ["I tu, fill de verra, Linés"]
  • Dues tankes de l'any 1947
  • Traduccions al francès, del maig de 1940, de dos poemes de Federico García Lorca
***

A favor del futur

Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irrepressibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
   Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el setè vers seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

***

Auguri

"D'aquí cinc anys, serà ben maca", penso,
i penso que és igual. D'aquí cinc anys,
anant tot bé, m'hauria de ser igual
que surtin noies o s'estronquin. Si, una mica
sencer, ni tant demano, si una mica
més desesperançat, sabés asseure'm
al sofà de vellut vermell, sense fumar
ni passejar-me ni odiar l'uixer polsós
que mira sempre el caixonet de serradures,
o bé, si aplanant-me sota el sol
com una vella sargantana, em fos donat
de no sentir-me urgent la cua, i d'acceptar
la sàvia fatiga del monyó, ja estrangulada
la impulsió cap a més vida. Però, no.
La processó és més llarga, i em caldrà
d'aquí cinc anys com ara, anar portant
l'estendard d'exigència, que no és
que pesi molt, però que té molt de balanç,
i es fa penós de caminar pels adoquins
tacats de cera, i acomplir amb prou equilibri
el lent i sinuós ritu d'anar vivint.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el vers 6 i els versos 11-12 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

***

Desistint de l'homenatge

De la lloança, és curt el benefici
que sabem treure'n, si és sincera. Els altres
fan bé si ens deixen sentir veus obedients
a la manera nostra d'estimar-nos
i jubilem en la polifonia,
fidel al tema nostre, i no ens esqueixa
la revulsió sorda d'un reclam
a les garrigues de virtut incultivada
que ells, vianants dominicals, troben obertes
vora les nostres partions, i les rialles
i les cançons que el vent ens porta ens són cruels
com una minva de possessió.
"Bona ciutat per saquejar-la", va dir Blücher
a Londres. La ciutat no devia agrair
la veritat profunda de l'amor
d'aquell soldat. I tu, si em mires
com ara, com dient-me que no vols
ser el rei argiu, trepitjar la catifa
roja i final, fins a una veritat
de tu que no és la teva, i que et figures
no sé com de sagnant i tràgica, no puc
sinó enrotllar catifes, com faig ara.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno els versos 5-6 i el vers 14 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

***

Les amigues

Des Schrecklichen Anfang. En direm doncs bellesa?
Per què adular aquest odi que ens emporta?
I si doncs mai no ve amb nosaltres, si
mai sinó de nosaltres no ho rebem,
si ens concedeix tan poc, si es mostra tan
poc deferent, tan deslligat, i tan
esquerp que ens cal encara anar estimant-nos
quan no ens agrada ni en sabem, i si
se'n va endins de nosaltres, que som lluny
del nostre benefici, de la dolça
cessió de la llum, i resseguim
un arc trencat i vague amb els ulls tristos
en la mullena repel, lent del vell anhel
extenuat però no dit, i si
tot ens ho fem nosaltres, per què no
les deixem córrer?
Només les altres
ens són amigues. No ens volen sincers,
ni massa prop, ni proven d'allunyar-se
perquè passem al primer terme. Ens volen
al nostre lloc, on hem sabut posar-nos
pel poc o molt de traça mentidera
que els anys ens han deixat. I vénen, clares,
i quan se'n van, allò que no era nostre
no ho és, però hem après a figurar-nos-ho.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. L'Aula Màrius Torres ha recuperat els sis poemes amb anotacions autògrafes. Aquest va ser barrat per Ferrater.


***


Non tu corpus eras


Primer s'obre una esquerda
dubtosa. La memòria
fuig, covarda, de dir-nos
que és el cos que fereix.
Les rels entren segures:
prenen tot el seu temps
per estendre's i fendre's
i fer un gargot espès
per tota la paret.
Fins que s'eixamplen, premen,
treballen. Un ofec
d'esma atònita: ens té
del tot, el germà gran,
massa intencionat
i fosc de rudes traces.
Que s'ho permeti tot,
que ens trossegi. Llisquem
a grans esllavissades.
Sabem si som nosaltres,
o que és ell? En això
no el volem reconèixer.
   Quan veu que no podríem
sofrir-lo, es desix brusc
i ens deixa jaure al jaç.
Horriblement passius,
escoltem el silenci.
Ni lliçó, ni designi.
Un aguait vil. Que el temps
vulgui a la fi tornar-nos
paraules que serveixin
per tractar el cos amic.


Inclòs a "Hiberno ex aequore", sis poemes amb la versió castellana en prosa del mateix Ferrater, publicats a Papeles de son Armadans (Madrid-Palma), núm. 55, octubre de 1960, pàg. 63-72

***

Sacrifici idealista

L'ideal els fa enclítics o proclítics,
però no en vol de tònics, pel que es veu.
Ni els cal un mot audible. S'arrepengen
ells amb ells, com les canyes amb les canyes
d'un bancal d'incoades mongeteres.
Estirem els enclítics o els proclítics,
i es vinclaran els altres. Buits d'alè,
s'estellaran per deixar-nos sentir
l'extàtic espetec de l'ideal.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Moeurs exotiques" i precedia "Literatura".


***

Sense amor

Després, tot ve després d'aquell moment
d'atroç sorpresa. El teu dolor. L'ofec
i les mans turmentades, que fugien
d'agafar mai més res, de consentir
a les coses injustes. Tu sofries
molt prop de mi, de l'estrany ignorant.
La cessió del cor, brusc cap a tu.
Després, el teu record, a cada pas
retrobat i cercat. Sempre girant-me
per a sorprendre't viva en mi, foc únic
rere un garbuix de nit i de fullatges.
Però han passat cinc dies, i ara veig
que en mi no hi ha res teu sinó una mica
de sofriment. La gota de reïna
caiguda en terra meva, va cremant
amb l'ardor malvolent que et deformava.
No trenca en mi el teu dia. Quan no vull
veure't encara sofrir, no sé veure't
nova i feliç, ni seguir-te en un temps
llargament teu. Sembla que no t'estimo.
Cap endemà, després d'aquell moment.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A l'inrevés" i precedia "Diumenge".


***

La vida perdurable

El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin gros llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A mig matí" i precedia "Començaments", un altre poema descartat.


***

Començaments

Una parada pobra del mercat
de llibres vells. En un caixó de fútil
rebuig, trobo el fascicle de revista
que conté els primers versos publicats
pel gran poeta. El compro, però sé
que el llençaré sense llegir-lo. És brut
i depriment, imprès en un estil
desuet i ridícul. Quant als versos
són clarament dolents. I doncs, creuré
que això que m'angunia va tenir
algun valor, un dia, pel poeta?
Càndid, ell es recorda una alegria
sencera: és la revista que aleshores
tocaven a trobar prestigiosa.
Si no s'hagués agraït aquests versos,
hauria volgut tan bons els altres?
O potser inversament: sense el perplex
esforç que va seguir, no li caldria
imaginar un goig primer, ni captar
del seu passat tributs de pietat.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "La vida perdurable", poema també descartat, i precedia "Mala memòria". Crida l'atenció que Arthur Terry, lector perspicacíssim, l'inclogués a la seva traducció d'una selecció de poemes de Ferrater, Women and Days.


***

Per celebrar una joventut

Or i cirera i taronja. Colors
tots d'ànima vermella. Si els explico,
si els poso en un bon ordre, i dic que d'or
ho és el cabell, parlo d'un roig de llavis
i d'un vestit taronja, faré prou,
ara que parlo d'una noia? Em sembla
que encara hauria de comprendre l'ànima
vermella d'aleshores, els colors
desordenant-se àgilment, i fugint
cadascun d'ell mateix, per a ser més
germà dels altres, i cremar a la flama
vermella, on se'm fonia el fil de plom
per on m'allargo gris, quan no em sorprèn
cap ànima, i no em toca sinó creure
que sé el que dic (i parlo d'una noia).

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Paisatge amb figures" i precedia "Posseït".


***

[Poema inclòs en una carta a Helena Valentí, del 15 d'octubre de 1962]

un astre és la cosa que té més seny: recorre
espai, però no talla camins ni dibuixa cap ordre,
terròs mut per la foscor sorda,

i què diria si vegés a mont palomar
els homenets que fressegen i es creuen importants
perquè treballen de nits, apuntant

l'especte de l'estrella, les mil xifres
del seu pes i de l'ordre que complica
junt amb les altres estrelles de qui ella no és pas amiga.

oh, senyoreta helena, segur que és una sort
que no tinguis gaire idea quines coses fa amb el teu record
un home que hi ha a calafell i que és tot vellot.

t'enrabiaries si sabessis com ell abusa
i no et mira pas embadalit com si fossis una lluna
i ell un poeta romàntic. sinó que t'usa

per ficar-se amb tu entre dos llençols, avui
(som la nit que surt del diumenge i entra al dilluns)
en fa com sempre un gra massa, avui sense anar més lluny

li ha donat pels teus peuets. desvergonyides,
les seves mans viuen de renda perquè no obliden
les dues formes menudes, van, i se les lliguen

a l'esquena, i no vulguis saber
què passa després, i tot és perquè
tu ets lluny, i miserable s'ha tornat l'endreç
de l'univers (l'ecclesiastès

no ho va dir, però hauria pogut dir-ho). sigues
bona noia, i perdona l'home que t'estimaria
moltíssim més a tu verídica,

però et fa el salt (com que no pot
fer altra cosa) amb el teu record,
que és el que més se t'assembla, però

no se t'assembla gaire: i és la pena
d'aquests mig-versos fets per tu, helena.

***

Sinite parvulos venire

Que els meus versos són indecents? Ho pots ben dir
tu, Olibrius. Tu vas fent versos
tot gatzara d'ocells i nuvolets que es disfressen
de roses innocents de la platja,
i no hi deixes entrar cap home ni cap dona
que hagin rodat per aquest món. Tu no perilles. Mai
en els teus versos no es dirà res lleig. No s'hi troba
ningú que et conegui, i que parli de tu.

Era el poema que cloïa Menja't una cama, llibre que s'obria amb "Tam gratumst mihi". Comentat per Julià2007, pàg. 72-73. "Sinite parvulos venire ad me" és una frase de Jesús segons l'evangeli de Mateu, 19, 14.


***

A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un exemplar de Teoria dels cossos

How many ways of winking
are there? Jaime, I could
wish my book to bring you
just a wink for each one
of three devious ways
I know for meeting you:
one, bringing back to you
the dear bitch, poetry, who
cuckolds us with each other;
one for friendship and days;
one even for the highway
where Spain robs us, the old bitch.

Escrit el 1966, Gil de Biedma s'hi refereix a El pie de la letra: Ensayos completos (Barcelona: Crítica, 1994, pàg. 272), i Joan Ferraté el reprodueix en la seva edició de Cartes a l'Helena.

***

Per a Joaquim Molas

Sats veym quab mal govern
Manta gent se governa,
Mays suonarem tabal
E ceyl quens atabala
Haurà fuyr tron lo pec
Suferrà pec, puys peca.

1.8.66


Poema aparentment polític, irònic, dissimulat en català antic. Hexàsíl·labs amb la gràcia del govern-governa, tabal-atabala i pec-peca. Què devia passar el dia 1 d'agost de 1966? L'any 1966 és l'any que el general Franco va fer aprovar la Llei orgànica de l'Estat, una aparença de constitució que va ser aprovada en referèndum al gener de 1967 amb un 98% de vots afirmatius.

***

On mating

Being told that the sweetness
Of life lies in mating,
I tried hard to know
The sweetness of life.
By now, I have found
That life has no sweetness.
To atone for this,
There is only left
To us, now and then
Heart-wringing, the trying
Bitterness of mating.

El poema apareix a Cartes a l'Helena, amb una traducció a peu de pàgina de Joan Ferraté i una nota addicional que ens explica que Gabriel Ferrater el devia escriure el 1966, per publicar-lo a Serra d'Or, tot edulcorant-lo amb la substitució del fucking de primera redacció per mating.

***

["Mestre Foix de Sarrià", resposta a una carta de JV Foix]

Mestre Foix de Sarrià:

Mil perdons, sense raons
De mal pagador amb escreix.
Deo volente, diumenge
Passaré a tornar els maons
(La "Revista" que era neta).
Avui matí, sense menja
(Mai no esmorzo), duc ja un feix
De paperam en maleta.
Si tanmateix no ens veiem
Fins passat l'estiu extrem,
Que us sigui pròsper, Poeta.

Vint-i-quatre, set, setanta.

La sensacional Càtedra Màrius Torres reprodueix la carta manuscrita de JV Foix i la resposta mecanogràfica de Ferrater.

***

[La Casita Blanca]


I aquells llençols que sé
que me'n puc recordar,
¿me n'he de recordar
per tantes tardes més?

I aquell túnel obert
per on entraven taxis,
¿de veres he de creure
que ens ha estat important?

I tanmateix que sí,
que ens ha estat important.
................................
i tanta, mira, generació
que ens hi hem educat,
¿què hem de fer sinó creure?

Text proporcionat per Miquel Bassols, que conservava la nota de Ramon Barnils publicada al diari El Món el dia 29 d'abril de 1983. Els punts suspensius corresponen a un vers que Ramon Barnils i Carmen Rojo --per a qui Ferrater havia escrit el poema per explicar-li què era un meublé-- no van saber desxifrar.

***

[Dedicatòria de llibre a Isabel Rocha]


Isabel, tant de temps,
tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir
com et sento prop meu.
Però t'hi sento. Aquest
llibre d'ara, no vull,
sortint del seu embull,
sinó que et digui que,
Cateta, et vull feliç.

Text publicat per Alexandre, en un apunt sobre Ferrater del seu bloc Llibre del professor, amb la imatge de la dedicatòria.


***

Text trobat a la Llibreta de tapes blanques del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres:

I tu, fill de verra, Linés,
matemàtic fallat, que furgues,
amb el morro i no amb el talent,
i un bigoti com un llimac
se't mou sota el nas i et remuga,
i aproves tota monja mula,

***

Dues tankes de l'any 1947


El cor recorda:
retornen les desferres
d'aquell naufragi.
Cantaran les sirenes
novament, oh esperança?

Amor, tempesta.
Vent, esfulla les roses
de la recança;
desarrela la trista
vida que ahir estimava.

Poemes publicats en un número extraordinari de la Revista del Centre de Lectura de Reus.

***

Traduccions al francès, del maig de 1940, de dos poemes de Federico García Lorca

Els vaig rescatar jo mateix d'un fons del Harry Ransom Center, i els vaig publicar al número 0 de la revista Veus baixes, monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater, en un article titulat "Una carta de Ferrater des de Libourne, el 17 de maig de 1940" (PDF: 24 pàg.).


Apunt revisat el 7 d'octubre de 2016

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites