divendres, 22 de maig del 2009

[040] No una casa

¬¬¬¬¬

Elisenda Marcer, pàg. 83-86, és segurament una de les persones que ha llegit aquest poema de manera més profitosa. L'ha posat en relació amb la preferència de Gabriel Ferrater, com Thomas Hardy, T. S. Eliot, W. H. Auden, pels objectes creats per l'home en detriment dels objectes de la naturalesa. Així, els cossos dels amants fan de figura de les parts d'una casa: el poema s'insereix en la tradició d'interioritzar la natura, tan pròpia de la poesia anglesa. Pere Ballart, ens diu Marcer, havia defensat que "No una casa" s'acosta a la poesia metafísica de John Donne, amb dues imatges habituals: els ulls reflecits en uns altres ulls i la persona comparada amb una casa --i afegeix Marcer que són imatges cares a Hardy, per influència de Donne, i que el to líric, precís en el retrat de la relació moral, fa pensar en Robert Graves.

Jordi Cornudella ha apuntat que hi ha dos personatges que parlen, un recurs habitual a molts poemes de Gabriel Ferrater: una parella tancada en una habitació, que podem imaginar que acaben de fer l'amor; han passat tots dos per camins dubtosos fins a arribar aquell llit –li recorda un poema bonic de Philip Larkin, diu. Al cap de seixanta anys, cal adonar-se que, per tema i per llengua, un poema com aquest era una gran novetat, el 1962, a la poesia catalana i també fora. Ferrater connecta sobretot amb la generació següent: "és moral del 1968, per entendre'ns".

Pep Paré ha comentat "No una casa" dins la iniciativa Apadrina un poema, de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat  Han aplegat comentaris de poemes de Gabriel Ferrater de 110 persones diferents, i han començat a publicar-los, a raó de dos per setmana, arran del centenari (el de Pep Paré va aparèixer el 13 de febrer). El poema és aparentment senzill i Paré ens posa en valor la meravella d'estructura en què es desplega: com el poema entra en matèria in medias res; com el moviment imaginatiu edifica un dins i un fora, afí a la dualitat dels dos cossos; com s'imposa des del primer moment la poesia conversacional (les paraules de la dona, marcades entre cometes), el to menor, les veus properes, en un poema que és tot imatges; quina força té el vocatiu "dona", que inclou totes les dones. En el poema, la naturalesa és imaginada, no és de debò, no és gens romàntica: "no es tracta pas que el paisatge subratlli una emoció 'lírica' de la comunió eròtica i sentimental dels dos protagonistes.". Subtilment, és una literatura que mostra els trucs de la literatura: el sol de la cambra sagna, com un ponent qualsevol, però no pateix, mente que la veu del jo poètic sí que pateix. El possessiu de primera personal del plural, el "nostre" del vers 18, fa de resum del que plegats, l'home i la dona que parlen, han imaginat. A partir d'aquí comença a desfer-se aquell moment de culminació, amb un nou imperatiu: "amaga més la cara al racó del meu pit". L'home vol mantenir aquest moment, no vol mirar-se a ell mateix, percebre's com és en realitat (aquella comunió dels ulls de l'estètica romàntica no és possible). La càrrega reflexiva del poema és densa, gens trivial, va a l'arrel del jo.

Cal copiar les frases finals del comentari de Pep Paré:

Afina el nostre gust, la nostra intel·ligència (en el sentit més natural i bàsic possible) per tal d’acarar-nos, ara sí, amb el mirall fondo que ens posa al davant. I afina també la pell que respon vivament als estímuls de la ment. I no podem fer altra cosa que mirar-li els ulls i arriscar-nos a la revelació del que tenim a dins. Els ulls de Ferrater són els poemes!

Rellegint el poema, m'adono d'altres subtileses, com ara que ella es refereix a una "caseta" (vers 4) i que ell li segueix el joc però no dibuixa pas una casa sinó el paisatge. Ella imagina el futur, ell es fixa en el present. Ell esquiva aquella imatge de la casa, mira enfora, i tracta d'arrossegar-la a ella enfora, cap al paisatge obert (l'imperatiu "mira", dos cops, repetit). Els "camins dubtosos" del vers 21 fan pensar en Ausiàs March (poema XLVI), els camins dubtosos pel mar de la vida, que ens fan potser avergonyir-nos o amagar-nos. Ell no parla en cap moment d'una casa, en tot el poema (el títol "No una casa" resulta brillant). Li demana: "amaga més la cara / al racó del meu pit" (vv. 22-23), un racó que podem imaginar com un recer incert. El moviment de la imatge és prodigiós: amaga la cara, que no ens puguem mirar als ulls, que no pugui constatar que jo soc fràgil, que aquesta imaginació d'una llar no té futur.

Altres comentaris:
***

L'havia recitat, juntament amb "Cambra de la tardor", l'actriu i model Teresa Gimpera, al programa Miralls, de TV3.

--
Apunt revisat el 23 de febrer de 2022

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites