dimarts, 23 d’agost del 2022

Margarit-Rovira1988

¬¬¬¬¬

Margarit, Joan, i Pere Rovira, “Prólogo”, pàg. 7-21, dins Ferrater, Gabriel. Poema inacabado. Margarit i Rovira, trad. Madrid: Alianza, 1988, 105 pàg.

Joan Margarit i Pere Rovira constaten que la biografia de Gabriel Ferrater havia estat mitificada pels seus amics, i que Joan Ferraté, amb l’edició pulcra i seguida dels textos del seu germà, havia obert un espai per poder-ne conèixer i comprendre l’obra. Ja es veia aleshores que Gabriel Ferrater també era un crític important, sòlid i lliure, del nivell de Carles Riba. Apunten que havia tractat Riba amb assiduïtat i que era una de les seves referències com a poeta, sobretot a l’adolescència, i en contraposició a ell en la maduresa. Situen amb claredat la seva poesia a partir dels textos autobiogràfics i de l’entrevista amb Baltasar Porcel de l’any 1972. Tracten de precisar el seu valor també com a poeta: “Ferrater es el primer poeta plenamente moderno de Cataluña, en el sentido de que su poesia surge ya homologable con la poesia que al mismo tiempo se escribe en cualesquiera de las lenguas cultas y también en el sentido de que no hace falta ningún prolegómeno sobre el conflicto catalán para que un lector de donde fuere saque todo el partido posible de su obra poética.” (pàg. 13). Saben que era un intel·lectual incòmode, per als uns i per als altres.

En el “Poema inacabat”, els traductors hi veuen l’interès per les dones, ben congruent amb el seu gust per la poesia medieval. Precisen que Helena no li descobreix pas Chrétien de Troyes sinó l’actualitat de l’Erec et Enide, “uno de los más grandes intentos literarios de conciliación de amor y matrimonio.” (pàg. 10). La trama casa amb les noves relacions de parella dels anys seixanta: dos amants que corren els mateixos perills. Chrétien no idealitza Erec com un trovador, i Ferrater li proposa el tranquil i segur tarannà d’Enide, la seva joventut, la força del seu amor i la fe en el vincle matrimonial. “Por eso puede decirse que el “Poema inacabado” parece, además de un poema de amor, una petición de matrimonio.” (pàg. 11). La protagonista i el narrador ja s’estimen quan el poema comença.

El “Poema inacabat” dona la sensació que no hi ha cap diferència entre el narrador i el poeta. Sota una capa d’espontaneïtat del narrador, l’autor dirigeix l’arbitrarietat discursiva del personatge, enamorat, encara que no ho digui en cap moment, de l’Helena. Es contraposen l’eufòria d’escriure i el que es diu cruament, sense sublimació ni patetisme, amb un constant equilibri tonal. “Tras la apariencia de desorden, existe una línia profunda de coherencia” (pàg. 17): la veu poètica es va inclinant cap a la interlocutora, a la vegada que el conte anunciat es difumina i els suposats protagonistes queden relegats per Gabriel Ferrater i Helena. “Simplemente los pone al servicio de la caracterización moral y afectiva de su narrador: son el necesario elemento distanciador y de contraste que le permite exponer un ars amandi personal, en cuyo didactismo se cobija y al mismo tiempo se exhibe sutilmente lo que de veras importa: la emoción del enamoramiento.” (pàg. 18).

El primer ensenyament del poema es referiria a la felicitat, que passa pel dret a fer-se independent, de buscar la plenitud personal, d'assumir l’avidesa de plenitud que mou les conductes dels homes i les dones. Per això la guerra, paradoxalment, és una escola de llibertat: cal desconfiar dels valors col·lectius de la societat adulta. El narrador s’oposa a la jactància masculina, dins l’homenatge final del poema a les noies que van riure fins que el clericalisme es va imposar. No l’amoïna la societat oprimida sinó l’opressió que aquesta societat pot exercir sobre la intimitat. “Su verdad [la veritat del narrador] reside en su carácter de experiencia personal, en el encuentro del personaje maduro con la juventud de su interlocutora, y, desde ella, con la propia, de manera que la ‘lección’, llevada hasta sus últimas consecuencias, implica el reconocimiento y el repudio de la propia intimidad corrompida, por parte de un hombre que en vez de ocultar su resentimiento, intenta transformarlo en aliado del amor. Quizá en esta puesta en juego de la identidad, que sigue siendo una insobornable invitación moral, encuentren ciertos lectores otra explicación del titulo del poema.” (pàg. 21).

L’original i la traducció apareixen a doble pàgina: mantenen l’octosíl·lab i la rima assonant, però no l’alternança de rimes masculines i femenines. La traducció em sembla excel·lent, tot i la dificultat de seguir el to col·loquial, els jocs de paraules i dobles sentits de l'original. La nota 12 de Margarit i Rovira es refereix a la traducció de William Cliff: “Pese a algunas exageraciones, la edición de Cliff es de gran interès, puesto que está elaborada a partir de la consulta personal con Gabriel Ferrater. La hemos tenido muy presente, tanto al traducir como al redactar las notas.” (pàg. 104). 

Foto que Carmen Secanella va fer per a El País de Pere Rovira i Joan Margarit
a l'època de la seva col·laboració, l'any 2006

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites