divendres, 17 de desembre de 2010

Una altra cosa, que ara encara jutjo més important

¬¬¬¬¬

Reprodueixo en aquest apunt l'article que Nuria Sebastián va demanar-me per al número 26 de la Revista Artesanal Iguazú de Literatura y Cultura, que aquest migdia m'ha fet arribar ella mateixa. Tenaç i generosa, li havia cridat l'atenció aquest bloc, i va tenir l'astúcia de proposar-me si seria capaç d'explicar d'on sorgia el meu interès lector per Gabriel Ferrater. L'article omple sis pàgines de la revista, editat a doble columna, amb el text original a l'esquerra i una traducció al castellà a la dreta, feta amb Google Translate i revisada per mi mateix, il·lustrat amb una reproducció de la coberta de la nova edició de Les dones i els dies que Jordi Cornudella ha publicat enguany i amb una fotografia prou coneguda de Ferrater, dret al carrer, fumant, amb texans, vambes i camisa, cabells blancs, ulleres de sol en un dia de pluja, que brilla a la calçada, mentre un home, vist d'esquena, vestit amb trajo i amb el paraigua obert, passa caminant per la seva esquerra. Reprodueixo el text tal qual, llevat d'una frase que, per modèstia, l'editora d'Iguazú va suprimir, i només revisant-ne dues URL escrites, és clar, al paper (l'una, la d'aquest bloc, que he suprimit, i l'altra, la d'un bloc sobre Virginia Woolf, que ara s'ha tornat hipervincle).

Quan tenia uns vint anys, vaig apuntar-me en un curs de fotografia. Devia ser cap a l'any 1985: recordo que el professor, que treballava de taxista, estava entusiasmat perquè havia comprat de saldo a uns mariners russos, al port de Barcelona, unes càmeres Zenit amb una òptica excel·lent. Un diumenge al matí vam sortir la classe i el professor amb una aspirant a model pel Poblenou i el divendres següent vam fer pràctiques de laboratori en blanc i negre. Mentre que els meus companys revelaven fotos i més fotos de la model en diferents posats, de cos sencer o de mig cos i també en primer pla, preses amb la llum de primera hora i amb la llum del migdia, vestida amb una jaqueta de cuir negre o amb una samarreta clara, jo no vaig fer altra cosa que anar tirant proves d'una sola fotografia, ara sobreexposant ara subexposant el positivat, aplicant-hi reserves matusseres, variant la durada de la immersió de la foto en les cubetes. Ja es veu que sóc un home de capacitat limitada, i ja et deus imaginar que no vaig obtenir cap foto de concurs.

Amb aquest precedent, no pot sorprendre que també més o menys des dels vint anys hagi persistit a llegir un poeta que no deixa mai d'agradar-me: Gabriel Ferrater, autor dels 118 poemes que aplega l'edició que podem considerar definitiva de Les dones i els dies. El títol apareixia al final de la llista de lectures obligatòries d'una assignatura, i em vaig decidir a comprar-lo per les vacances de 1983. Tenia 19 anys. Em van entusiasmar de seguida el seu to directe; la qualitat narrativa dels poemes; la concreció dels objectes, les accions i les persones que hi apareixen; el fulgor de les metàfores; la col·loquialitat juganera, la precisió i la magnificència de la llengua; la llibertat del vers blanc; el rigor i la varietat formals; l’ambició artística; la intel·ligència irreverent de les observacions de Ferrater; la possibilitat d'intuir la lliçó dels versos sense entendre'n tots els detalls... Què més pot demanar un lector? He rellegit sovint el llibre sencer, a vegades només alguna de les seves cinc seccions, més sovint ara un poema ara uns altres. He tingut la sort de compartir la lectura amb bons amics, de sorprendre'm davant l'acuïtat d'algunes observacions del meu pare una nit que vam donar un cop d'ull a "Faula segona", d'alegrar-me que la meva dona sigui una lectora perspicaç i inconformista capaç de posar a prova en tot moment qualsevol interpretació consuetudinària. Em fa goig que el que m'ha succeït un dia, o algunes ratlles que hagi llegit, m’hagin portat moltes vegades a la memòria uns versos de Ferrater i me'ls hagin fet veure amb una nova llum, amb la satisfacció d'entendre'ls millor --no sé si això és el plaer estètic; en tot cas, és un plaer ben real.

Gabriel Ferrater va aplegar els tres llibres de poesia que havia escrit del 1958 al 1963 en un sol volum, Les dones i els dies, l'any 1968, quatre anys abans de la seva mort. Jo vaig néixer el 1964, i vaig descobrir-lo l'estiu de 1983. Naturalment, he acabat llegint tots els seus altres llibres publicats pòstumament, gràcies a la diligència del seu germà Joan, que fan un bon aplec d'articles i col·laboracions disperses, de conferències i entrevistes; he llegit una bona part de les seves traduccions més conegudes, a part de freqüentar la bibliografia sobre l'autor. M’he anat fent gran amb la poesia de Ferrater a la memòria, sense cansar-me'n mai. Que una persona a qui ha acabat important cada vegada més la lectura tingui un llibre de capçalera no em sembla pas insòlit. És més, ho recomano: tornar a uns mateixos textos de bona literatura al llarg dels anys, periòdicament, és gratificant, si bé admetré, sobretot si penso en els meus companys de curs de fotografia, que a algú li pugui semblar una dedicació dispendiosa. “Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, / oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.”, va escriure Ferrater al final del seu poema “Josep Carner”.

Però l'activitat íntima i solitària del lector ordinari, quin interès té? El sentit del ridícul em portaria a posar ja punt final a aquest escrit si no fos que el que va cridar l'atenció de l’editora d’aquesta magnífica i tenaç revista que és Iguazú va ser un bloc que vaig encetar el 22 de maig de 2009 sobre Les dones i els dies (Un fres de móres negres: Apunts de lectura de Gabriel Ferrater). Només hauré de dir-ne aquí que és un bloc espuri, per l'anomalia d'haver-ne publicat més de cent cinquanta apunts en un sol dia, aquell 22 de maig, bàsicament un per poema i un per llibre de Ferrater, i d'haver-n'hi afegit ben pocs des d'aleshores. Al lector d'Iguazú li deurà interessar saber més aviat que vaig posar-m’hi perquè, aprofitant les oportunitats dels blocs, havia trobat tot d’una la manera òptima d'endreçar les meves anotacions de lector de bona fe, sense cap vinculació professional amb la literatura, i de revertir-les cap a altres lectors com jo.

Un fres de móres negres m'ha resultat insospitadament estimulant, com un curs de Photoshop avançat per a un veterà aficionat a la diapositiva. M'ha fet llegir Ferrater més a fons, pensar-hi més; m'ha portat a llegir de cap i de nou el seu gran amic Jaime Gil de Biedma i preguntar-me com havia pogut trigar tants anys a fer-ho; m'ha fet descobrir perles com el documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste; m’ha portat a nous articles, a conferències memorables, a visitar el Mas Picarany, la casa on la família Ferrater es va refugiar dels bombardejos contra Reus a la Guerra Civil; m'ha posat en contacte amb altres lectors entusiastes, com Joan Manuel Pérez Pinya, generós responsable d'una immillorable i puntual bibliografia ferrateriana que no coneixia; m'ha fet reflexionar i obligar-me a escriure sobre el que anomenen el paradigma 2.0 i la literatura... Crec que veurem cada vegada més aportacions valuoses dels lectors sobre literatura a la xarxa, i recomano, per acabar, un excel·lent bloc sobre Virginia Woolf alimentat per les aportacions de common readers: Blogging Woolf.

Enric Blanes

--

divendres, 3 de desembre de 2010

Vázquez1972

¬¬¬¬¬

Vázquez Montalbán, Manuel. "En la muerte de Gabriel Ferrater" (PDF: 1 pàg.). Triunfo, any XXVII, núm. 502, 13 de maig de 1972.

Penetrant article, una sola pàgina, de Manuel Vázquez Montalbán, publicat al maig de 1972, concentrat en el Ferrater poeta. Hi destaca l'anticonvencionalisme de Da nuces pueris respecte a la poesia catalana llavors institucionalitzada i respecte a la poesia catalana social, més vigent com a aspiració que com a realització. Ferrater, que es declarava partidari de la superficialitat, va haver d'esperar 10 anys, fins al 1968, amb la publicació de Les dones i els dies, perquè sorgís el clamor minoritari que el va saludar com l'únic gran poeta posterior a la generació d'Espriu, Vinyoli i Rosselló-Pòrcel.

La seva temàtica no s'assemblava gens a la temàtica dominant a la poesia catalana d'aleshores. "Los temas de Ferrater se referían a la propia experiencia, de la que extraía una conclusión moral, a veces descrita con un lenguaje sólo apto para dos. El lector extraño a esa relación hermética debe contentarse con otros niveles de significación, incluida la valoración contemplativa del hermetismo.". Vázquez el connecta amb el Carner d'El veire encantat.

Ferrater era un extraordinari lector: "demostró que la única función de la crítica era enseñar a leer". I era escèptic respecte al paper del poeta i la poesia a la societat actual. Vivia en la indigència d'un jove estudiant, guanyant-se la vida amb alguna traducció, amb classes mal remunerades: "vivía en esa vacuola de indiferencia que las sociedades más mediocres y pequeñas saben destilar para aislar y defenderse de lo que no entienden.". Vázquez Montalbán, per acabar, reconeix a Ferrater el paper renovador en la literatura catalana que representa Gil de Biedma en la castellana.

--

divendres, 26 de novembre de 2010

Frases que li atribueixen

¬¬¬¬¬

De tant en tant, trobo articles, llibres, apunts de blocs, entrevistes, en què una persona cita una frase o idea o sortida que atribueix a Gabriel Ferrater, paraules que no apareixen enlloc fora del record d'aquella persona:
  • "El nostre germà gran Gabriel Ferrater ens deia, als seus germans petits, que havíem tingut una educació pèssima i que a partir del moment que ens n’adonéssim ens caldrien deu anys per treure’ns-la de sobre. I que, al cap d’aquells deu anys, podríem començar a veure la llibertat i els seus efectes secundaris." (Ramon Barnils, "El franquisme dels antifranquistes". El Món, 24 de juny de 1983).
  • “On és la meva pobra, trista, bruta i dissortada botifarra?”, esperant el seu plat en un sopar literari, en al·lusió al vers d'Espriu, que va opinar que Ferrater era un terrorista intel·lectual (Eduard Bonet, Gabriel Ferrater i Rober Musil: entre les ciències i les lletres)
  • "Vull ser com un xarnego", frase comentada en un apunt del bloc Riell Bulevard, de Lluís Bosch
  • Per llegir Shakespeare, només calen dues coses: una mica d'experiència de la vida i un diccionari, explica Enric Casasses, atribuint la frase a Ferrater, en resposta a quines qualitats haurien de tenir el lector de poesia i el poeta.
  • Opinant de la revolució cubana i de Castro, que considerava "un polític il·luminat, que són els pitjors perquè acaben sent uns dictadors o uns grans fills de puta" (Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris. Barcelona: Edicions 62, 2009, pàg. 137)
    • Sobre Vargas Llosa, que no volia veure més --arran de l'emprenyada per no haver votat Gombrowicz al Premi Internacional de Literatura de 1965, confirmada més avall pel mateix Vargas Llosa--, va dir: "És un pretensiós amb una ambició que no correspon als seus escassos mèrits literaris: he començat i no he pogut acabar La ciudad y los perros. No tinc per què discutir de literatura amb ell en el mateix jurat d'un premi. No vull tornar a parlar d'aquest tema i menys d'aquest individu." (ibidem, pàg. 137-8)
    • "Recorda el que em vas prometre a Valescure i que li vas dir a Witold [Gombrowicz] que el premi de l'any següent seria per a ell.", li va dir a Valescure, l'any següent, a Ugné Karvelis, agent literària a l'editorial Gallimard (ibidem, pàg. 140)
  • “Llegeix Carner i Foix i fes sonets", li va recomanar a Narcís Comadira.
  • Félix de Azúa, al seu llibre Momentos decisivos, esmentat en un apunt d'Ana Rodríguez Fischer a propòsit de la traducció al castellà de Seductors, il·lustrats i visionaris, de Castellet, inclou un fragment amb un personatge anomenat Gabriel Vallverdú, que s'inspira en Gabriel Ferrater, personatge que seu en una terrassa a la plaça Reial quan s'hi acosta una parella de policies: "Uno de los policías, adornado por un bigote mexicano de puntas caídas, se acercó a la mesa, metió los pulgares en el cinturón y se dirigió a Gabriel con un movimiento del mentón. '- Tú. Documentación.' El poeta Gabriel Vallverdú enderezó el cuerpo que había ido resbalando hacia el suelo y del que ya sólo apoyaba en el asiento el extremo de la rabadilla, y miró con expresión perfectamente ingenua al policía. '- ¿Qué entiende usted por documentación, señor agente?'. El segundo policía se colocó junto al compañero y dijo, 'déjamelo a mí'".
  • Félix de Azúa, citat en un apunt de Daniel Morales, del seu bloc No me creo que no te creas, ha recordat que Gabriel Ferrater deia que els novel·listes eren poetes que volien guanyar diners.
  • “Un poble que no té policies ni agents del fisc –tots espanyols–, que no té governants, és un poble ocupat”, una frase que havia sentit sovint, és atribuïda per Ferrater per Biel Ferrer.
  • "Homenatge a Gabriel Ferrater" és el poema amb què Rosa Leveroni va respondre "El ponent excessiu" i la comminació de Ferrater dins del "Poema inacabat" (tots tres poemes, comptant-hi el fragment del "Poema inacabat", apareixen en el bloc dedicat al centenari de Rosa Leveroni)
  • "Un llibre és la síntesi de molts llibres llegits", deia Maria Mercè Marçal en invocar Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona
  • "El problema de Simone y de Víctor es que los dos están enamorados de Víctor", a propòsit d'un matrimoni amic (Juan Marsé, "El paladar exquisito de la cabra", El País, 13 de novembre de 1994)
  • "La pluja i una noia al meu costat, sota un paraigua foradat", un vers evocat per Juan Marsé, al minut 23 del documental d'Enric Juste Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos
  • Bernat Puigtobella va entrevistar Jordi Llavina, per l'Any Vinyoli (Núvol, 21 de març de 2014). Puigtobella pregunta: "Espriu té paraules d’elogi per Vinyoli. Sempre deia que un poeta capaç d’escriure un poema com aquell que acaba dient ‘pausadament gira el gall’ (“Gall”, del llibre El Callat) era mereixedor de ser considerat entre els grans. Ferrater en canvi, sembla que no li acabava de tenir respecte i això feia patir molt Vinyoli. Amb els anys Ferrater és respectat per la seva estatura intel·lectual i Vinyoli pels seus versos…". Llavina respon: "Jo no tinc tan clar que Ferrater no el respectés. De fet, més aviat em sembla que el tenia en una alta consideració, malgrat que Vinyoli era autodidacte i no tenia la brillantor natural ni la capacitat de seducció (intel·lectual i d’altres menes) del de Reus. Hi ha una anècdota —que a mi em va explicar en Jordi Cornudella— que ens els refereix a tots dos, Ferrater i Vinyoli, una nit d’una lluminosa lucidesa amical. En tornar a casa, van aturar un taxi, i Ferrater, amb aquella manera d’enraonar que tenia, un si és no és entrebancosa, va exigir al taxista que, primer, els dugués a casa de Joan Vinyoli. L’home es va girar poc menys que consternat (consternat, potser, com aquell cargol del poema homònim, “al mig d’un mur eixut”), i pots comptar que devia preguntar: “¿Cómo dice usté?”, a la qual cosa Ferrater va respondre: “Com pot ser que no sàpiga on viu el millor poeta de Catalunya!” ".
  • "Aquest got és el meu bastó de cec que si me'l bec m'enterboleix, i si no el bec, m'angoixa", referint-se a un got de ginebra (Josep Maria Muñoz Pujol. La gran tancada [la de Montserrat, el 1970]. Barcelona: Columna, 1999, pàg. 67-68), i encara, de les nombroses frases estrafetes per Muñoz, poc fiables en la seva literalitat, n'hi afegeixo dues més: la primera, a propòsit d'Espriu, que no havia pujat a Montserrat per mala salut i que va dir que els escriuria, "Per què ens ha d'escriure el poetastre de la mort, que no menja, ni beu, ni fa l'amor, ni fuma per no cremar ni escurçar un sol minut de la seva insulsa vida?" (pàg. 257), i la segona, en defensa de Josep Maria Castellet davant la maledicència d'alguns: "No sé si pot dir-se'n covard o fonedís, d'un home que pren les mínimes indispensables precaucions perquè no li trenquin la cara" (pàg. 121)
  • "En tàcita advocació dels corrents formalistes, sostenia Gabriel Ferrater que només comença a saber-se una llengua estrangera quan no totes les seves paraules et semblen absolutament poètiques." (article de Josep Murgades al diari El punt - Avui de 28 de desembre de 2011, repetida a la conferència de març de 2012)
  • Considerava, i la frase li sap greu a Josep Murgades, que la literatura catalana de Roís de Corella a Verdaguer era un invent de Joaquim Molas
  • "Jo escric en català perquè és l'única llengua en què sé fer-hi faltes", atès que escriure literatura és infringir les normes de la llengua (conferència de Murgades del 15 de març de 2012)
  • "També Cézanne deia que cal matar un home per pintar un quadre” (Marta Pessarrodona, Mercè Rodoreda i el seu temps. Barcelona: Rosa dels Vents, 2005, pàg. 36)
  • "De què va morir el teu pare?", li va preguntar un cop Marta Pessarrodona. "Es va suïcidar, era un ximple" (conferència de Pessarrodona del 6 de maig de 2010)
  • "Al cel i a l'infern hi anem tot sols.", és una frase que deia sovint, recorda Marta Pessarrodona en una taula rodona.
  • "El veritable intel·lectual deixa de fer les coses quan ja les sap fer", màxima que li recorda Marta Pessarrodona en l'entrevista del 1997.
  • A propòsit dels polítics: «Són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres: Stalin era pitjor que Trotski, i potser per això aquell va guanyar...", citat per Xevi Planas --però aquesta frase prové potser d'alguna entrevista publicada
  • "Hola, Roseta! No vols pas venir a cardar una miqueta amb mi?, perquè jo tinc molta ressaca i vaig molt calent", li va preguntar un matí, l'any 1964, a una jove Rosa Regàs, que havia començat a treballar a l'editorial Seix Barral (fragment d'entrevista no inclòs al documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste, i reproduït al bloc sobre el documental).  Rosa Regàs, desconcertada, li va respondre "Ës que ara no puc, que tinc molta feina"!
  • Joan Solà li va cridar l'atenció un dia perquè fumava al tren dels Ferrocarrils Catalans que comunicava Barcelona amb Sant Cugat, i Ferrater li va assenyalar el rètol, que deia "Se suplica no fumar" ("Joan Solà, in memoriam", del bloc sobre el documental Metrònom Ferrater
  • Miquel Àngel Sòria recorda una explicació, a la Universitat de Lleida, cap al 1971 o el 1972, sobre l'ambigüitat del llenguatge. "La frase d'aquells pares ja farts: 'Teníamos al niño encima del televisor'. I l'explicació dels possibles significats, fins al més inesperat: 'No en teníem prou amb la televisió, que a més a més teníem el nen'. No ho he oblidat mai. Això, per xocant, és el que he recordat de la seva xerrada."
  • "No existeix un saber crític; la crítica no és una ciència" (Enric Trillas, "Una tarda amb Gabriel Ferrater", Word, 5 pàg.)
  • "Amb una editorial es comença a guanyar diners al cap de quinze anys; per tant, durant una bona temporada el negoci només dóna pèrdues" (idea recordada per l'editor Jaume Vallcorba en una entrevista a El malpensante.com, núm. 86, de maig de 2008). I en un reportatge del 2005 per a El Punt va dir: “Gabriel Ferrater era una meravella de persona. Em va posar el cuc de l’editorial, sobretot la posició moral i intel·lectual de treballar en català amb la normalitat d’un europeu. Carner, Foix, Ors ja s’ho havien plantejat. No era una novetat radical. Però en aquell moment… Que, per cert, de vegades sembla que encara ens duri (…) En el fons hi ha molta més gent interessada en la vida literària que en escriure. He conegut gent amb autèntica passió per la literatura: Gabriel Ferrater, Foix, Roberto Bolaño, Quim Monzó. Autèntica passió per la literatura, l’obsessió per tenir el text més net possible, més bo possible, més brillant possible, que tradueixi amb més precisió el pensament.”. Al mateix reportatge Vallcorba no atribueix la primera frase a Gabriel Ferrater, sinó al seu germà: ”Joan Ferraté m’havia dit: si es treballa en termes de catàleg, és després dels 15 primers anys que es comença a anar una mica bé.”
  • Andreu Rossinyol era "l'únic corrector per qui em deixaria tocar una coma" (esmentat per Jaume Vallcorba en una pàgina sobre la història de Quaderns Crema)
  • "Por haber votado contra Gombrowicz y haber votado por Guimaràes Rosa, yo no puedo dirigirte la palabra un año", li va dir a Vargas Llosa arran de la concessió del Premi Internacional de Literatura de 1965 a Saul Bellow, per un vot de diferència amb Gombrowicz, perjudicat per la decisió del jurat de llengua castellana de votar per Guimàraes Rosa. Ferrater va reprendre l'amistat al cap d'un any amb una carta simpàtica i l'obsequi de la poesia de Foix ("Converses literàries a Formentor", del blog Metrònom Ferrater)
  • Mario Vargas Llosa explica, al minut 48 del documental d'Enric Juste Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos, que "Muchas veces le pregunté yo por qué escribía en catalán y no escribía en castellano. Y yo recuerdo mucho... Siempre usaba una metáfora de fútbol. Decía: 'Porque yo puedo meter mejores goles escribiendo en catalán'".
  • "Em sembla una porqueria jutjar un escriptor pel que no és la seva obra", de la xarxa
N'hi deu haver més. Procuraré recuperar-les i afegir-les en aquest apunt.

Apunt revisat el 12 de juny de 2015

--

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Terry1997

¬¬¬¬¬

Terry, Arthur. "Gabriel Ferrater: la moral i l'experiència", pàg. 101-125 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Arthur Terry ja havia publicat un article de referència sobre Ferrater l'any 1971. En aquesta ponència la seva argumentació crítica és encara més travada, i la consideració sobre el poeta, encara més alta. Terry considera Ferrater un autèntic mestre, que ens recorda que la vida moral no es deixa reduir a una unitat, que és complexa, i que encara s'hi torna més perquè no es deixa enfocar en termes racionals. La metàfora és l'esforç de Ferrater per suggerir obliquament allò que no es pot dir de manera directa.

A mitja ponència, Terry pren posicions: "Tot el que he dit fins ara sembla indicar que parlar de la poesia de Ferrater com d'una 'poesia d'experiència', tot i que no sigui del tot equivocat, a la fi resta inadequat, en tant que suggereix un tipus d'objectivitat que queda aliena a la seva natura. Fins aquest punt he tendit a parlar com si el poema típic ferraterià consistís en una anècdota o una situació objectivament reconstruïda, seguida d'un comentari moral fet des del present. Tanmateix, a la pràctica, amb molt poques excepcions, els seus poemes són molt més complexos que això. I ho són perquè les situacions de què parla són sempre contemplades des del punt de vista d'un subjecte que, en lloc de deixar les situacions tal com són, les converteix en un problema de consciència moral." (pàg. 114).

I a continuació cita Dolor Oller, la ponent que l'havia precedit, i allò del desemmascarament moral de l'experiència, "en el qual l'anècdota original serveix com un trampolí que ens llança cap a una mena de meditació molt més subtil i problemàtica. En si mateix això bastaria per allunyar els poemes del que en podríem dir una 'poètica realista'; allò que importa no és tant la 'realitat' de l'anècdota, com la consciència subjectiva que la considera, o el que el mateix Ferrater en diu el 'centre de la seva imaginació'." Cita encara, Terry, Parcerisas: "Així hom arriba a allò que Francesc Parcerisas en diu una 'dissolució de l'experiència': un estat de coses en el qual el poeta, més que transmetre unes emocions directament al lector, serveix com a intèrpret d'aquestes emocions i així implica el mateix lector en l'acte de jutjar, convertint-lo, com ja he dit, en una 'persona moral'." (pàg. 115).

"El més característic de Ferrater és el buit que separa el motiu original d'un poema del producte acabat" (pàg. 118), amb uns salts imaginatius extraordinaris. No hi ha un jo autobiogràfic sinó "un 'jo' que projecta unes imatges que llavors són jutjades per una altra variant d'aquest 'jo'" (pàg. 119). Així, "El secret" es va originar en una conversa sobre Kafka; "Tres llimones" ambaga les reaccions davant tres germanes.

Coherent amb les afirmacions anteriors, Terry defensa que "Teseu" és el poema final de Les dones i els dies molt deliberadament: "el qui hi parla s'està dirigint a si mateix" (pàg. 121), i "sovint es veu obligat a escindir-se entre diversos 'jo', alguns dels quals són a penes reconciliables, per restar fidel a la seva pròpia experiència. Això vol dir que certs temes que són presents a través de la seva obra sencera ara tornen sota una forma molt concentrada: la memòria i l'oblit, el Doppelgänger, la por del passat i una esperança bastant precària en el futur. I corrent a través del poema hi ha una ambivalència deliberada: Teseu, que tan sols queda anomenat al títol, és alhora la figura mítica i una versió del mateix poeta.". "L'única cosa a la qual podríem dir que el poema es refereix ja és un mite, i aquest queda tan completament absorbit pels moviments mentals del mateix poeta que a penes sembla tenir una existència separada. I així, tornem a quelcom que he dit abans: que el poema constitueix la seva pròpia realitat, i és a aquesta, i no pas a altra cosa, que ens hem d'adaptar com a lectors." (pàg. 113).

Recordant, per acabar, els versos de La Fontaine que tancavan Da nuces pueris, Terry afegeix que "es tracta d'una visió de l'existència que exclou per complet qualsevol idea de finalitat i segons la qual tot és subjecte a l'atzar." (pàg. 124). "Si Ferrater és antiromàntic, és, més que res, perquè no creu en les potències redemptores de la literatura.".

La ponència conté nombroses observacions de detall sobre poemes de Ferrater:
  • "Mecànica terrestre", pàg. 103-104
  • "Amistat del braç´", pàg. 105
  • Un fragment d'"In memoriam", pàg. 105-106
  • "Lliçó d'història", pàg. 106, i la punta d'humor del final
  • "Temps enrere", pàg. 107-108
  • "Si puc", pàg. 109
  • "Un pas insegur", pàg. 109-110, i l'experiència proustiana
  • "Els jocs", pàg. 110
  • "Tres llimones", pàg. 110-112
  • "El lector", pàg. 112
  • "Perdó", pàg. 112-113
  • "Metrònom", pàg. 113
  • "El mutilat", pàg. 119

dimecres, 29 de setembre de 2010

[P] Tres prosistes

¬¬¬¬¬

Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és l'edició, a cura d'Oriol Ponsatí-Murlà, de les conferències del curs 1966-7 que Ferrater va dedicar a la prosa catalana, de les quals no s'ha trobat enregistrament però s'ha conservat la transcripció mecanogràfica del professor Joan Alegret i Llorens. El resultat és magnífic: dues conferències sobre "La parada" de Ruyra, del 3 i 10 d'abril de 1967 (pàg. 15-34 i 35-54); dues conferències sobre Solitud, de Caterina Albert, del 17 i 24 d'abril (pàg. 57-80 i 81-92), i una conferència sobre Pla, del 22 de maig, que havia estat precedida d'una altra que no va ser enregistrada i de la qual almenys es conserven els apunts de classe del mateix Joan Alegret (respectivament, pàg. 95-114 i 115-120, que admeten la lectura en l'ordre original: primer els apunts donats com a annex i després la conferència transcrita).

El llibre es completa encara amb un apèndix consistent en una extensa carta de Jill Jarrell, de l'abril de 1967, a Lila Karpf, editora de Farrar, Straus & Giroux, en reproducció facsímil. Jarrell hi copia un notable informe de Ferrater sobre Josep Pla preparat per interessar-hi els editors nord-americans. La traducció de l'informe, feta amb molt d'encert per Xavier Lloveras, es presenta en primer lloc (pàg. 125-129), seguida del facsímil (pàg. 131-137).

Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és una aportació llargament esperada a la bibliografia ferrateriana. Les conferències no desdiuen gens de les publicades fins ara sobre Carles Riba, J. V. Foix, Guerau de Liost, ni del pròleg de Nabí (que té per origen també una conferència) ni el panorama de poesia catalana del 1972. Es presenten en una edició sòbria, digna, publicada a un preu mòdic pel Grup Editorial 62 dins el seu segell Empúries, a la col·lecció "Biblioteca Universal" amb el número 238, aquest mateix setembre (137 pàg.). Només em sap greu que el llibre no es subtituli, com hauria preferit l'autor de les conferències, Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla.

Em persuadeix un cop més la capacitat analítica de Ferrater respecte a la nostra literatura, que combina amb la lectura atenta de breus fragments de prosa que avalen les qualitats concretes de Ruyra, Albert i Pla, i precisen algunes limitacions dels dos primers. Diu, al·ludint a la famosa teoria planiana: "en l'ordre de la cultura, en principi, s'ha de donar per suposat que aquesta no existeix i tota la que existeix és de propina." (pàg. 16). I afegeix més endavant: "La novel·la catalana només hauria pogut néixer a Barcelona i, per casualitat, cap dels escriptors barcelonins no s'hi va llançar, no tenien talent o predisposició per escriure-la." (pàg. 28). Ferrater considera que el mal crònic de la literatura catalana moderna és el catalanisme (pàg. 27) --afirmació que implica que una ideologia, el catalanisme, dificulta als autors la interpretació de la realitat; els porta a interpretar, per mera facilitat, les discòrdies socials com una esquemàtica discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya. -- Raül Garrigasait també va publicar, a final d'octubre de 2010, en el seu bloc La casa en obres, un penetrant apunt a propòsit d'una de les observacions teòriques de Ferrater sobre la cultura, formulada amb netedat geomètrica i d'una potencialitat interpretadora poc habitual.

Hi ha una tesi que recorre el llibre des de la primera conferència, que és la consideració de Pla com el gran prosista català modern. Sense derivar de la poesia, Pla intenta crear una forma artística purament a partir de la prosa (pàg. 95), basada en un gran esforç d'estilització de la seva llengua parlada (96-98), que es condensa en una capacitat d'adjectivació finíssima (101-103). Ferrater ja ho havia dit d'una altra manera en uns versos del "Poema inacabat": "No ens coneixem, però m'escriu, / amable, quan rep els meus llibres / i al llarg dels anys, són els seus llibres / que m'han ensenyat a mirar / la gent del país català.". Posa la capacitat d'obervació de Pla sobre la naturalesa al nivell de la de Mark Twain, i --em fa gràcia coincidir-hi-- ben per damunt de la de Thoreau --que no coneix la ironia. -- Enric Iborra també va publicar, a final d'octubre de 2010, algunes notes sobre el llibre en el seu bloc La serp blanca.

El lector de Tres prosistes interessat en Josep Pla farà bé de llegir també la segona conferència del llibre en què Joan Ferraté va aplegar les conferències del seu germà Gabriel sobre J. V. Foix: Foix i el seu temps.

Gràcies per la clarividència d'haver fet enregistrar les cintes i haver-les transcrites, professor Joan Alegret!

* * *

El 16 de novembre de 2010, Oriol Ponsatí-Murlà i Jordi Cornudella van presentar el llibre a la Biblioteca de Palafrugell, en una intervenció conjunta que es pot seguir, gràcies a la Fundació Josep Pla, en vídeo (46' 37'', amb imatge i so i lloc no gaire polits però suficients). A l'acte, hi esperaven també Xavier Pla, que no hi va comparèixer.

Cornudella situa Ferrater i les seves conferències per al públic de la sala de lectura, i afirma que és "l'intel·lectual de més talla que ha donat la cultura catalana, almenys després de Carles Riba", un home que pren la literatura com a fenomen universal, no local, i que es concentra en els autors catalans comparables als autors universals, que són, en el cas de la prosa, Albert, Ruyra i sobretot Pla. També destaca l'informe extens i extraordinàriament ben fet de l'apèndix, una bona estratègia atesa la falta de lectors de català de les editorials internacionals. Troba que es va mostrar com un lector enormement perspicaç en adonar-se de la importància d'El quadern gris, acabat d'aparèixer, dins de la futura Obra completa, i en adonar-se també, l'únic que ho va veure durant molts anys, que es tractava d'una obra reelaborada pel Pla madur.

Ponsatí-Murlà explica com va intentar trobar l'enregistrament de les conferències, que el van portar a la transcripció de Joan Alegret, aleshores jove becari del professor Antoni Comas. Considera que Ferrater és un poeta a vegades complicat, que en realitat la gent del país no ha llegit gaire. Es sorprèn que hi ha molta gent que es declara fill espiritual de Ferrater, que el van conèixer, i que no han fet res pel seu pare. Cornudella afegeix que va tenir la sort de tenir un editor pòstum magnífic, el seu germà Joan Ferraté, i que ningú vol saber res del material lingüístic de Ferrater --suposo que es refereix a les llibretes que el mateix Cornudella, un dels marmessors de Gabriel Ferrater, mostrava al documental Metrònom Ferrater--; Gabriel Ferrater incomodava i intimidava.

Apunt revisat el 29 d'abril de 2012

--

diumenge, 19 de setembre de 2010

Oller1997

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions" [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Aquesta ponència de Dolors Oller és potser l'intent més ambiciós de caracteritzar estèticament la poesia de Ferrater, un text crític que exigeix lectura atenta i que premia el lector amb escreix. Coherent amb el que promet al títol, Oller hi analitza la poètica de Ferrater, el mètode amb què construeix els poemes, la manera de formalitzar-hi l'experiència. Constata d'entrada que el corrent majoritari de la crítica considera Les dones i els dies una "poesia de l'experiència basada en una poètica de l'objectivitat i en una figuració realista" (pàg. 77). Però hi ha alguna cosa que se'ns hi escapa...

Oller anirà qüestionant els fonaments de la posició crítica majoritària, i allunyant-se'n. D'entrada es fixa l'etiqueta banal de poesia de l'experiència. Com havia dit Ferrater en l'entrevista de Federico Campbell, el que interessa l'artista és l'observació de la realitat, en contraposició a les ideologies. Aquest plantejament és una estratègia de realisme: "crear com tota obra important un món que s'ajusta a les paraules, unes formes que revelen el seu significat més enllà de la seguretat d'un discurs de voluntat mimètica" (pàg. 81). Oller ens recorda, seguint Ferrater, que en art tot és forma. "De manera que aquesta realitat que constitueix l'experiència, una vegada interpretada, analitzada i convertida en experiència formalitzada, ja no té gaire a veure amb el que normalment, i com a fórmula banalitzada, s'ha anat entenent com a 'poesia de l'experiència'. De fet, tal com s'interpreta aquesta fórmula, s'adiu més amb un tipus de poesia que podríem anomenar 'poesia de la vivència', o vivencial. La poesia de Ferrater és una poesia de l'experiència --com tota poesia, per altra part--, però la seva formulació respon més aviat a un 'desemmascarament' d'aquesta experiència." (pàg. 83-84).

Oller cita in extenso un fragment de l'article de Gabriel Ferrater sobre Manuel Machado, significatiu, ben triat, molt suggerent sobre la seva pròpia poesia i la seva connexió amb Baudelaire (pàg. 84). Segueix amb aquest paràgraf: "L'experiència irrefutable com a última raó vital del poema i el fet que aquesta experiència sorprengui autor i lector (i, per tant, desconeguda per tots dos abans de la seva formalització) és el programa que Ferrater aplica també als seus versos. De manera que aquesta experiència no pot ser confosa amb l'explicació senzilla d'una vivència continguda a fora del poema. El rigor conceptual de Ferrater, tant en els seus assaigs com en els seus poemes, prové d'una metodologia de pensar que no és específicament filològica sinó filosòfica, i que pot explicar-se com una fenomenologia del coneixement." (pàg. 85).

"Sacra rappresentazione" li serveix a Oller d'exemple per endinsar-se en les expliacions anteriors: és un poema que demana al lector que segueixi un camí d'experiència i que el reprodueixi també fenomenològicament. Ens aboca a la reflexió, amb un subjectivisme radical en l'origen i el desenvolupament del poema, que comporta en conseqüència dues característiques de la poesia de Ferrater: ser una poesia didàctica i de tessitura asseverativa, de forma congruent amb la visió de la poesia com a comunicació i com a coneixement del món.

Oller considera que hi ha a Les dones i els dies poemes enigmàtics, incomprensibles. Si bé "Babel'", "Per José María Valverde", "Primavera", "S-Bahn" tenen sentit, cal reconstruir-los com una forma de coneixement problemàtic. "Són les idees d'un subjecte les que constitueixen el comentari que és el poema." (pàg. 89). El poema es construeix en la consciència del lector com una experiència existencial d'autocontemplació del procés que la produeix o la reprodueix --és una estratègia fenomenològica que matisa l'objectivisme pressuposat. A la vegada, els poetes són conscients de la poca intimitat que es filtra en les seves construccions poètiques, si bé hi ha un registre poètic que intenta formalitzar, suggerir estats d'ànim íntims, en principi informulables, formulats metafòricament en el poema. "I crec també que aquesta formulació és un dels seus valors més originals en el sentit que aconsegueix un registre de sinceritat i de precisió que potser tindria a veure amb aquella 'còpia de veritat eixuta i àgil' que ell tant apreciava en els medievals" (pàg. 90).

Dolors Oller considera Gabriel Ferrater estèticament expressionista, des del moment que formalitza "aquell grumoll més inefable de l'existència". "Un dels registres més corprenedors de la seva veu és el registre líric [...] que pot definir-se com l'actualització i la formalització d'un instant d'emoció patètica en el qual el subjecte perd la seva posició de domini i s'escindeix en una alteritat anhelant, dolent, expressiva d'una carència fonamental." (pàg. 91). Així, Oller comenta "Teseu" com una experiència d'estremiment, d'emoció patètica, de pietat i de terror davant del sofriment. "Hi ha molts poemes de registre líric en el corpus ferraterià. I el que resulta més interessant és que són precisament aquests tipus de poemes els que la crítica ha destacat menys." (pàg. 92).

Del pròleg al Nabí de Carner, Oller en cita un llarg fragment, "fonamental per a una interpretació possible del fer poètic de Ferrater" en què pren Jonàs com a fibra central de l'obra de Carner. Encara afegeix, seguint el fil psicoanalític d'aquell text, que "Punta de dia", "Boira", "La mala missió" són un "exponent molt clar de l'instant d'emoció que sorgeix del sofriment que produeix la deconstrucció del jo recolzat en unes superestructures de control racional" (pàg. 94). Finalment, caracteritza la poesia de Ferrater per la figuració estrident: "estilísticament marcada per l'expressió estrident, de trets emotius fonamentalment subratllats en els seus contorns patètics".

Oller eleva el to al final de la seva ponència, amb una magnífica reflexió sobre la literatura, la creació artística i sobre Ferrater. Hi ha un fracàs inherent en la missió assumida pels poetes contemporanis, ens diu Oller --recordant "La mala missió", que li fa pensar en el Jonàs de Nabí. "La mala missió" planteja una de les característiques més patètiques de la literatura moderna: la subjectivitat escindida, al mateix temps de significació més vasta i d'experiència més solidària. "Desvetllar la veritat, buscar-la, és l'única missió important de tota vida humana. Una mala missió, perquè implica l'acceptació humil de totes les limitacions. I també implica assumir la pròpia vida, i la dels altres, amb tota cordialitat i sense il·lusions vanes, 'sense esperança ni recança'. I implica un sacrifici de la vanitat, aquesta vanitat d'alguns intel·lectuals que van anunciar cataclismes amb l'única raó que quedi confirmada la seva suposada lucidesa. Del Ferrater intel·lectual, de les seves accions i de les seves intencions, n'ha sortit una possibilitat lluminosa, racional i fèrtil. Però no pas a la manera d'aquests pedants que sempre volen fer-nos fer el seu règim. La lluminositat de la 'forma' ferrateriana rau en el seu gest poètic, i no en les seves idees. [...] En fi, un escriptor necessari, útil i divertit és aquell que no fa règims per als altres i que, almenys de tant en tant, toca fons, és a dir, que aconsegueix encarar-nos a alguna veritat cordialment sentida: l'única forma de solidaritat d'aquests insolidaris que són els creadors de signes. I, per tant, la presència de la pietat és, indiscutiblement, un dels paràmetres per mesurar la qualitat del gest poètic. I la raó és, en aquest terreny, insuficient." (pàg. 97-98).
  • En una nota a peu de pàgina, Oller es refereix a l'enregistrament no localitzat d'una conferència, "sobre una anàlisi comparativa de les estructures sintàctiques a la poesia de Carner, de Foix i de Riba, hi ha d'haver l'enregistrament d'una conferència que G. Ferrater va pronunciar al CIC --quan encara era CICF-- i que no ha estat publicada" (nota 3, pàg. 74-75).
Apunt revisat el 2 d'octubre de 2010

--

Oller-Subirana2001

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Fins que Jordi Cornudella no publiqui les obres completes de Ferrater, les ponències del simposi del maig de 1997 aplegades amb el títol Gabriel Ferrater, 'in memoriam' figuraran en aquest blog com a llibre de Ferrater, amb un apunt específic, pel fet d'incloure també una conferència seva, fins aleshores inèdita, sobre poesia catalana.

Conferència a part, aquest simposi inclou 24 textos de primera fila:
Jaume Subirana i Dolors Oller en la presentació del llibre, l'any 2001 (Isidor Cònsul, a la dreta de la fotografia)

--

dimecres, 28 de juliol de 2010

Udina2010

¬¬¬¬¬

Udina, Dolors. "Gabriel Ferrater, traductor". Quaderns. Revista de traducció, núm. 17, 2010, pàg. 105-114

Udina va llegir una versió d'aquest article a la Conferència Internacional que el Centre for Catalan Studies de la Queen Mary University de Londres va organitzar el juliol de 2009. Reconeix que ignorava en aquell moment la sensacional bibliografia de Joan Manuel Pérez Pinya, que qualifica amb raó com "l'especialista en Gabriel Ferrater més abrandat dels Països Catalans".

La carrera de Gabriel Ferrater com a traductor devia començar el 1951, i va durar fins al 1972. Va començar amb traduccions alimentàries per a Planeta. Udina considera que li van proporcionar l'experiència necessària per fer les traduccions de Kafka, Hemingway, Beckett. "No he trobat cap exposició teòrica o reflexiva del que implica la traducció de textos, una llàstima tenint en compte la brillantor dels seus escrits sobre literatura, llengua, pintura, etcètera, però sí que hi ha alguns comentaris concrets dels quals podria extreure's una teoria." (pàg. 107). Esmenta i ressegueix la carta a Jaime Salinas sobre Hammett.

Udina ha localitzat 26 traduccions de Ferrater, que enumera al final de l'article --trobo que són poques per a una persona que havia afirmat que vivia de traduir. Només quatre són al català: El procés; els dos primers actes de Coriolà; El llenguatge, de Bloomfield, i La lingüística cartesiana: Un capítol de la història del pensament racionalista, de Chomsky. Udina les repassa, i cita Ferran Toutain, que havia observat que la llengua literària de la traducció de Kafka era diferent de la que predominava aleshores a l'editorial Proa. La traducció de Skakespeare, l'havia feta per encàrrec del Centre de Teatre Independent, i ha resultat molt influent per als traductors posteriors.

De les traduccions al castellà, en destaca la diversitat de llengües dels originals. La història de la literatura alemanya de Fritz Martini, publicada el 1964, té l'interès d'incloure poemes i fragments de Goethe, Hölderlin, Rilke, Brecht..., amb solucions molt encertades d'acord amb el parer de Feliu Formosa. Amb Carlos Barral, van traduir El tercer Reich y los judíos, un recull essencial de documents i estudis que van portar a l'holocaust --una font de "S-Bahn"?

La llista de traduccions inclou les referències bibliogràfiques completes i enumera primer les quatre al català i després les 22 al castellà, ordenades per idioma de l'original i ordre alfabètic d'autors.

--

dissabte, 12 de juny de 2010

[118] Poemes no inclosos a Les dones i els dies

¬¬¬¬¬

Arran de l'edició de Les dones i els dies que publica Jordi Cornudella al juny de 2010, esborro d'aquesta llista quatre poemes: "Any", "Cadaqués", "Midsommarnatt" i "Prop dels dionou". L'apunt inclou poemes originals; aplego les traduccions de poemes en un apunt a part.
  • "A favor del futur"
  • "Auguri"
  • "Desistint de l'homenatge"
  • "Les amigues"
  • "Non tu corpus eras"
  • "Sacrifici idealista"
  • "Sense amor"
  • "La vida perdurable"
  • "Començaments"
  • "Per celebrar una joventut"
  • Un poema inclòs en una carta a Helena Valentí, del 15 d'octubre de 1962
  • "Sinite parvulos venire"
  • "A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un poema de Teoria dels cossos"
  • "Per a Joaquim Molas"
  • "On mating"
  • "Mestre Foix de Sarrià", resposta de Ferrater a una carta de JV Foix
  • ["La Casita Blanca"]
  • [Dedicatòria d'un llibre a Isabel Rocha]
  • ["I tu, fill de verra, Linés"]
  • Dues tankes de l'any 1947
  • Traduccions al francès, del maig de 1940, de dos poemes de Federico García Lorca
***

A favor del futur

Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irrepressibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
   Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el setè vers seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

***

Auguri

"D'aquí cinc anys, serà ben maca", penso,
i penso que és igual. D'aquí cinc anys,
anant tot bé, m'hauria de ser igual
que surtin noies o s'estronquin. Si, una mica
sencer, ni tant demano, si una mica
més desesperançat, sabés asseure'm
al sofà de vellut vermell, sense fumar
ni passejar-me ni odiar l'uixer polsós
que mira sempre el caixonet de serradures,
o bé, si aplanant-me sota el sol
com una vella sargantana, em fos donat
de no sentir-me urgent la cua, i d'acceptar
la sàvia fatiga del monyó, ja estrangulada
la impulsió cap a més vida. Però, no.
La processó és més llarga, i em caldrà
d'aquí cinc anys com ara, anar portant
l'estendard d'exigència, que no és
que pesi molt, però que té molt de balanç,
i es fa penós de caminar pels adoquins
tacats de cera, i acomplir amb prou equilibri
el lent i sinuós ritu d'anar vivint.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el vers 6 i els versos 11-12 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

***

Desistint de l'homenatge

De la lloança, és curt el benefici
que sabem treure'n, si és sincera. Els altres
fan bé si ens deixen sentir veus obedients
a la manera nostra d'estimar-nos
i jubilem en la polifonia,
fidel al tema nostre, i no ens esqueixa
la revulsió sorda d'un reclam
a les garrigues de virtut incultivada
que ells, vianants dominicals, troben obertes
vora les nostres partions, i les rialles
i les cançons que el vent ens porta ens són cruels
com una minva de possessió.
"Bona ciutat per saquejar-la", va dir Blücher
a Londres. La ciutat no devia agrair
la veritat profunda de l'amor
d'aquell soldat. I tu, si em mires
com ara, com dient-me que no vols
ser el rei argiu, trepitjar la catifa
roja i final, fins a una veritat
de tu que no és la teva, i que et figures
no sé com de sagnant i tràgica, no puc
sinó enrotllar catifes, com faig ara.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno els versos 5-6 i el vers 14 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.

***

Les amigues

Des Schrecklichen Anfang. En direm doncs bellesa?
Per què adular aquest odi que ens emporta?
I si doncs mai no ve amb nosaltres, si
mai sinó de nosaltres no ho rebem,
si ens concedeix tan poc, si es mostra tan
poc deferent, tan deslligat, i tan
esquerp que ens cal encara anar estimant-nos
quan no ens agrada ni en sabem, i si
se'n va endins de nosaltres, que som lluny
del nostre benefici, de la dolça
cessió de la llum, i resseguim
un arc trencat i vague amb els ulls tristos
en la mullena repel, lent del vell anhel
extenuat però no dit, i si
tot ens ho fem nosaltres, per què no
les deixem córrer?
Només les altres
ens són amigues. No ens volen sincers,
ni massa prop, ni proven d'allunyar-se
perquè passem al primer terme. Ens volen
al nostre lloc, on hem sabut posar-nos
pel poc o molt de traça mentidera
que els anys ens han deixat. I vénen, clares,
i quan se'n van, allò que no era nostre
no ho és, però hem après a figurar-nos-ho.

Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. L'Aula Màrius Torres ha recuperat els sis poemes amb anotacions autògrafes. Aquest va ser barrat per Ferrater.


***


Non tu corpus eras


Primer s'obre una esquerda
dubtosa. La memòria
fuig, covarda, de dir-nos
que és el cos que fereix.
Les rels entren segures:
prenen tot el seu temps
per estendre's i fendre's
i fer un gargot espès
per tota la paret.
Fins que s'eixamplen, premen,
treballen. Un ofec
d'esma atònita: ens té
del tot, el germà gran,
massa intencionat
i fosc de rudes traces.
Que s'ho permeti tot,
que ens trossegi. Llisquem
a grans esllavissades.
Sabem si som nosaltres,
o que és ell? En això
no el volem reconèixer.
   Quan veu que no podríem
sofrir-lo, es desix brusc
i ens deixa jaure al jaç.
Horriblement passius,
escoltem el silenci.
Ni lliçó, ni designi.
Un aguait vil. Que el temps
vulgui a la fi tornar-nos
paraules que serveixin
per tractar el cos amic.


Inclòs a "Hiberno ex aequore", sis poemes amb la versió castellana en prosa del mateix Ferrater, publicats a Papeles de son Armadans (Madrid-Palma), núm. 55, octubre de 1960, pàg. 63-72

***

Sacrifici idealista

L'ideal els fa enclítics o proclítics,
però no en vol de tònics, pel que es veu.
Ni els cal un mot audible. S'arrepengen
ells amb ells, com les canyes amb les canyes
d'un bancal d'incoades mongeteres.
Estirem els enclítics o els proclítics,
i es vinclaran els altres. Buits d'alè,
s'estellaran per deixar-nos sentir
l'extàtic espetec de l'ideal.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Moeurs exotiques" i precedia "Literatura".


***

Sense amor

Després, tot ve després d'aquell moment
d'atroç sorpresa. El teu dolor. L'ofec
i les mans turmentades, que fugien
d'agafar mai més res, de consentir
a les coses injustes. Tu sofries
molt prop de mi, de l'estrany ignorant.
La cessió del cor, brusc cap a tu.
Després, el teu record, a cada pas
retrobat i cercat. Sempre girant-me
per a sorprendre't viva en mi, foc únic
rere un garbuix de nit i de fullatges.
Però han passat cinc dies, i ara veig
que en mi no hi ha res teu sinó una mica
de sofriment. La gota de reïna
caiguda en terra meva, va cremant
amb l'ardor malvolent que et deformava.
No trenca en mi el teu dia. Quan no vull
veure't encara sofrir, no sé veure't
nova i feliç, ni seguir-te en un temps
llargament teu. Sembla que no t'estimo.
Cap endemà, després d'aquell moment.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A l'inrevés" i precedia "Diumenge".


***

La vida perdurable

El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin gros llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A mig matí" i precedia "Començaments", un altre poema descartat.


***

Començaments

Una parada pobra del mercat
de llibres vells. En un caixó de fútil
rebuig, trobo el fascicle de revista
que conté els primers versos publicats
pel gran poeta. El compro, però sé
que el llençaré sense llegir-lo. És brut
i depriment, imprès en un estil
desuet i ridícul. Quant als versos
són clarament dolents. I doncs, creuré
que això que m'angunia va tenir
algun valor, un dia, pel poeta?
Càndid, ell es recorda una alegria
sencera: és la revista que aleshores
tocaven a trobar prestigiosa.
Si no s'hagués agraït aquests versos,
hauria volgut tan bons els altres?
O potser inversament: sense el perplex
esforç que va seguir, no li caldria
imaginar un goig primer, ni captar
del seu passat tributs de pietat.

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "La vida perdurable", poema també descartat, i precedia "Mala memòria". Crida l'atenció que Arthur Terry, lector perspicacíssim, l'inclogués a la seva traducció d'una selecció de poemes de Ferrater, Women and Days.


***

Per celebrar una joventut

Or i cirera i taronja. Colors
tots d'ànima vermella. Si els explico,
si els poso en un bon ordre, i dic que d'or
ho és el cabell, parlo d'un roig de llavis
i d'un vestit taronja, faré prou,
ara que parlo d'una noia? Em sembla
que encara hauria de comprendre l'ànima
vermella d'aleshores, els colors
desordenant-se àgilment, i fugint
cadascun d'ell mateix, per a ser més
germà dels altres, i cremar a la flama
vermella, on se'm fonia el fil de plom
per on m'allargo gris, quan no em sorprèn
cap ànima, i no em toca sinó creure
que sé el que dic (i parlo d'una noia).

Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Paisatge amb figures" i precedia "Posseït".


***

[Poema inclòs en una carta a Helena Valentí, del 15 d'octubre de 1962]

un astre és la cosa que té més seny: recorre
espai, però no talla camins ni dibuixa cap ordre,
terròs mut per la foscor sorda,

i què diria si vegés a mont palomar
els homenets que fressegen i es creuen importants
perquè treballen de nits, apuntant

l'especte de l'estrella, les mil xifres
del seu pes i de l'ordre que complica
junt amb les altres estrelles de qui ella no és pas amiga.

oh, senyoreta helena, segur que és una sort
que no tinguis gaire idea quines coses fa amb el teu record
un home que hi ha a calafell i que és tot vellot.

t'enrabiaries si sabessis com ell abusa
i no et mira pas embadalit com si fossis una lluna
i ell un poeta romàntic. sinó que t'usa

per ficar-se amb tu entre dos llençols, avui
(som la nit que surt del diumenge i entra al dilluns)
en fa com sempre un gra massa, avui sense anar més lluny

li ha donat pels teus peuets. desvergonyides,
les seves mans viuen de renda perquè no obliden
les dues formes menudes, van, i se les lliguen

a l'esquena, i no vulguis saber
què passa després, i tot és perquè
tu ets lluny, i miserable s'ha tornat l'endreç
de l'univers (l'ecclesiastès

no ho va dir, però hauria pogut dir-ho). sigues
bona noia, i perdona l'home que t'estimaria
moltíssim més a tu verídica,

però et fa el salt (com que no pot
fer altra cosa) amb el teu record,
que és el que més se t'assembla, però

no se t'assembla gaire: i és la pena
d'aquests mig-versos fets per tu, helena.

***

Sinite parvulos venire

Que els meus versos són indecents? Ho pots ben dir
tu, Olibrius. Tu vas fent versos
tot gatzara d'ocells i nuvolets que es disfressen
de roses innocents de la platja,
i no hi deixes entrar cap home ni cap dona
que hagin rodat per aquest món. Tu no perilles. Mai
en els teus versos no es dirà res lleig. No s'hi troba
ningú que et conegui, i que parli de tu.

Era el poema que cloïa Menja't una cama, llibre que s'obria amb "Tam gratumst mihi". Comentat per Julià2007, pàg. 72-73. "Sinite parvulos venire ad me" és una frase de Jesús segons l'evangeli de Mateu, 19, 14.


***

A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un exemplar de Teoria dels cossos

How many ways of winking
are there? Jaime, I could
wish my book to bring you
just a wink for each one
of three devious ways
I know for meeting you:
one, bringing back to you
the dear bitch, poetry, who
cuckolds us with each other;
one for friendship and days;
one even for the highway
where Spain robs us, the old bitch.

Escrit el 1966, Gil de Biedma s'hi refereix a El pie de la letra: Ensayos completos (Barcelona: Crítica, 1994, pàg. 272), i Joan Ferraté el reprodueix en la seva edició de Cartes a l'Helena.

***

Per a Joaquim Molas

Sats veym quab mal govern
Manta gent se governa,
Mays suonarem tabal
E ceyl quens atabala
Haurà fuyr tron lo pec
Suferrà pec, puys peca.

1.8.66


Poema aparentment polític, irònic, dissimulat en català antic. Hexàsíl·labs amb la gràcia del govern-governa, tabal-atabala i pec-peca. Què devia passar el dia 1 d'agost de 1966? L'any 1966 és l'any que el general Franco va fer aprovar la Llei orgànica de l'Estat, una aparença de constitució que va ser aprovada en referèndum al gener de 1967 amb un 98% de vots afirmatius.

***

On mating

Being told that the sweetness
Of life lies in mating,
I tried hard to know
The sweetness of life.
By now, I have found
That life has no sweetness.
To atone for this,
There is only left
To us, now and then
Heart-wringing, the trying
Bitterness of mating.

El poema apareix a Cartes a l'Helena, amb una traducció a peu de pàgina de Joan Ferraté i una nota addicional que ens explica que Gabriel Ferrater el devia escriure el 1966, per publicar-lo a Serra d'Or, tot edulcorant-lo amb la substitució del fucking de primera redacció per mating.

***

["Mestre Foix de Sarrià", resposta a una carta de JV Foix]

Mestre Foix de Sarrià:

Mil perdons, sense raons
De mal pagador amb escreix.
Deo volente, diumenge
Passaré a tornar els maons
(La "Revista" que era neta).
Avui matí, sense menja
(Mai no esmorzo), duc ja un feix
De paperam en maleta.
Si tanmateix no ens veiem
Fins passat l'estiu extrem,
Que us sigui pròsper, Poeta.

Vint-i-quatre, set, setanta.

La sensacional Càtedra Màrius Torres reprodueix la carta manuscrita de JV Foix i la resposta mecanogràfica de Ferrater.

***

[La Casita Blanca]


I aquells llençols que sé
que me'n puc recordar,
¿me n'he de recordar
per tantes tardes més?

I aquell túnel obert
per on entraven taxis,
¿de veres he de creure
que ens ha estat important?

I tanmateix que sí,
que ens ha estat important.
................................
i tanta, mira, generació
que ens hi hem educat,
¿què hem de fer sinó creure?

Text proporcionat per Miquel Bassols, que conservava la nota de Ramon Barnils publicada al diari El Món el dia 29 d'abril de 1983. Els punts suspensius corresponen a un vers que Ramon Barnils i Carmen Rojo --per a qui Ferrater havia escrit el poema per explicar-li què era un meublé-- no van saber desxifrar.

***

[Dedicatòria de llibre a Isabel Rocha]


Isabel, tant de temps,
tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir
com et sento prop meu.
Però t'hi sento. Aquest
llibre d'ara, no vull,
sortint del seu embull,
sinó que et digui que,
Cateta, et vull feliç.

Text publicat per Alexandre, en un apunt sobre Ferrater del seu bloc Llibre del professor, amb la imatge de la dedicatòria.


***

Text trobat a la Llibreta de tapes blanques del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres:

I tu, fill de verra, Linés,
matemàtic fallat, que furgues,
amb el morro i no amb el talent,
i un bigoti com un llimac
se't mou sota el nas i et remuga,
i aproves tota monja mula,

***

Dues tankes de l'any 1947


El cor recorda:
retornen les desferres
d'aquell naufragi.
Cantaran les sirenes
novament, oh esperança?

Amor, tempesta.
Vent, esfulla les roses
de la recança;
desarrela la trista
vida que ahir estimava.

Poemes publicats en un número extraordinari de la Revista del Centre de Lectura de Reus.

***

Traduccions al francès, del maig de 1940, de dos poemes de Federico García Lorca

Els vaig rescatar jo mateix d'un fons del Harry Ransom Center, i els vaig publicar al número 0 de la revista Veus baixes, monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater, en un article titulat "Una carta de Ferrater des de Libourne, el 17 de maig de 1940" (PDF: 24 pàg.).


Apunt revisat el 7 d'octubre de 2016

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites