divendres, 22 de maig de 2009

[056] Josep Carner

¬¬¬¬¬

Harold Bloom esmenta la defensa que fa Wittgenstein de la filosofia (davant de la literatura) i la seva insistència que Shakespeare, més aviat que un escriptor, era un creador de llenguatge. I rebat Wittgenstein amb la idea que els creadors del llenguatge són Falstaff, Hamlet i Iago, mentre que "Shakespeare, by their means, created us" (del prefaci, pàg. xxvii, a la 2a edició de The Anxiety of Influence). "Shakespeare, per mitjà d'ells [dels seus personatges ], ens va crear a nosaltres". No som lluny del "Com una pàtria", les paraules finals de "Josep Carner", el poema de Ferrater. I encara més: qui va escriure allò de "Carner, que tots ens ha fet"?. El mateix Gabriel Ferrater, a l'endreça de "Poema inacabat".

El poema admet, com acostuma a passar en Ferrater, una primera lectura planera, narrativa --prou senzilla perquè no valgui la pena ni parafrasejar el poema per tractar de suplir-hi cap dificultat--, i culmina, en les paraules finals, amb un escreix de significat inefable, que intuïm. Els versos reclamen que els tornem a llegir i que cadascú n'espremi les imatges i les al·lusions. Així, l'inici del poema, aquell "En el més alt i més fosc de la nit", amb una metàfora clàssica, sabuda, tan poc freqüent en Ferrater, i quasi desmentida com a tal metàfora en els versos següents, a mi sempre m'ha suggerit l'inici del "Nabí": "Al primer traspuntar d'un ventós solixent / d'alta cella vermella". Però sóc conscient que és una suggestió arbitrària, sense prou fonament en el text.

Tampoc puc deixar de pensar que el darrer vers, aquella referència als mots "oferts perquè els tornem a entendre", no contingui una al·lusió a l'afirmació de Riba que els mots s'han fet per entendre'ns i no per entendre'ls, de la setena de les "Elegies de Bierville", la que pren com a motiu la tornada d'Ulisses a la seva pàtria d'Ítaca:

[...] Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per a entendre'ns i no per a entendre'ls:
són el començament, just un senyal de sentit.
Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen 
foscos davant d'un brocat, tristos a un eco que fuig.

Deixant ben enrere l'idealisme, el Wittgenstein de les Investigacions filosòfiques conclou que el llenguatge és un envitricollat joc lingüístic en què el significat dels mots deriva de l'ús públic que en fem en la nostra activitat. És una afirmació que podia plaure Ferrater, o que, si més no, dóna compte del seu llenguatge poètic esponjós. Així, els darrers versos, "Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits", plantegen precisament dos jocs de paraules consecutius. En aquest "mentre ens varien els dies", hi podem entendre que el pas del temps, els dies, ens fa canviar, variar, a nosaltres, a la vegada que també podem interpretar que anem percebent canvis, variacions, en els dies que anem passant de la nostra vida. El segon joc de paraules, "se'ns muden els sentits", es basa en la polisèmia de sentits, que es refereix tant als sentits de la percepció, que va mudant a mesura que envellim, com als sentits del mot, que canvien amb l'experiència i, en el poema, amb les noves lectures dels poemes de Carner compartits amb persones diferents.

Com se'n deu dir, d'aquestes al·lusions que són probables però inevitablement conjecturals? No podem suposar que Ferrater no tingués present el text al·ludit, els primers versos del "Nabí", per exemple, ni podem suposar que no sigui deliberat l'eco del misteri vital representat en el retorn d'Ulisses a Ítaca en el retorn, empeltat de records, del lector als versos de Poesia de Josep Carner, ni podem ignorar tampoc que el que ens diu el poema pot tenir ben presents les lliçons lingüístiques de Wittgenstein.

En contraposició a l'idealisme ribià --ja qüestionat amb elegància i agudesa a "Cambra de la tardor"--, durant molt de temps m'havia semblat que Ferrater, en "Josep Carner", pensava més aviat en la transmissió de la llengua, dels mots de la tribu, entre generacions, entre Carner i ell mateix i entre ell i les dues noies. Aquest motiu hi és. Però és quasi trivial. Avui, reposant de la voràgine política d'aquest segon semestre de l'any 2015, rellegeixo Ferrater, els mots que em retornen a mi mateix, a la meva pàtria íntima, fonamentada en vida i lectura, i crec que entenc millor aquest poema,

***

I encara, sobre les paraules finals del poema, "Com una pàtria", pot llegir-se un paràgraf il·luminador de Joan Ferraté, el germà de Gabriel.

***

El 29 de gener de 2016, Narcís Comadira publica, en la seva col·laboració setmanal al diari Ara, un article, "Un llibre", destinat a elogiar l'edició de La paraula en el vent feta per Jaume Coll. L'admiració de Comadira per Carner, tan sòlida, matisada, amb una referència a Gabriel Ferrater, em fa recordar aquest poema, i la seva sensualitat --de fet, hi ha al·lusions a "Josep Carner" des de les primeres línies, i hi ha el pessimisme de Comadira sobre la nostra mandrosa pàtria.



Apunt revisat el 2 de febrer de 2016

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites