divendres, 22 de maig del 2009

[012] Moeurs exotiques

¬¬¬¬¬

Veient que els darrers dies aquest apunt, fins ara en blanc, rebia unes quantes visites, hi consigno unes observacions ràpides:
  • La magnífica Càtedra Màrius Torres reprodueix un exemplar de Da nuces pueris amb anotacions autògrafes de Gabriel Ferrater, que són tres per a aquest poema: un Freud al costat del primer vers, un Dickens a mig poema i una frase d'Hugo sota el text, "Les vierges ont un chic qui les fait épouser".
  • Els alicorns són un símbol fàl·lic obvi, i un símbol de la idealitat, en contrast amb els argilosos, que no poden ser altres que els homes corrents, fets d'argila.
  • No és casual que aquest poema, de reminiscències dionisíaques, en Les dones i els dies quedés acarat a "Sobre la catarsi".
L'estructura és simple:
  • El primer vers ens presenta una imatge d'intenció inequívoca, "Un rengle d'alicorns presentant armes", gairebé com un escamot policial o una companyia de l'exèrcit.
  • Els sis versos següents encadenen cinc imperatius adreçats a una tercera persona del plural, plens d'al·lusions sexuals i de detalls repulsius, precedits d'una contundent frase sense verb, "Enrere, els argilosos.", de caràcter imperatiu. Aquest nucli central del poema, que suggereix com els argilosos són rebutjats i apartats, contrasta amb la netedat i idealitat dels alicorns i la rosa.
  • Els dos versos finals consignen el resultat de l'operació anterior, la via expedita per a nosaltres, "neta" --en contrast amb la brutícia de la plebs argilosa--, per al pas de la rosa virginal, metàfora eterna del sexe femení, cap a aquesta coronació que simbolitza el coit. I el detall de l'adjectiu pipèrica? Anteposat a rosa, modifica substancialment el sentit que el lector hauria intuït si només hagués trobat en el vers l'adjectiu virginal, si hem de creure que pipèric deriva de pebre (existeix l'àcid pipèric, obtingut d'un alcaloide procedent del pebre negre).
Ara: hi ha un detall que se m'hi resisteix: per què es tracta d'uns costums exòtics? No sembla pas tan estrany que uns privilegiats apartin la majoria dels vulgars competidors per tenir més probabilitats d'accedir a la pipèrica rosa virginal.

Ballart havia interpretat en un assaig inclòs al seu llibre El riure de la màscara, publicat el 2007, com va apuntar Miquel Àngel Llauger en un comentari atribuint la troballa originària a Núria Perpinyà, que el poema al·ludia al penitent d'una processó de Setmana Santa. Pere Gimferrer l'havia posat com un cas exemplar entre els poemes difícilment comprensibles per la seva temàtica.

***

En la seva sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, Jordi Cornudella ha posat “Moeurs exotiques” com a exemple de poema opac, malgrat el to de llengua conversacional. Ha explicat l'anècdota que hi ha darrere del poema. La nit del Dijous Sant del 1942, mentre feia el servei militar, Gabriel Ferrater --d'acord amb el que va explicar a un amic seu-- va haver de fer guàrdia davant uns monuments amb flors en què es guardava l'hòstia consagrada. És evident, apunta Cornudella, que els alicorns del primer vers són o bé un somni o bé una metàfora. Els alicorns o unicorns són un símbol de puresa des de l'edat mitjana. Els alicorns allunyen els argilosos, la gent corrent --la segona estrofa sembla dita pel que ha donat l'ordre que els alicorns presentin armes. 

La frase de Victor Hugo, apuntada sota el poema a l'exemplar reproduït a la Càtedra Màrius Torres, suggereix la idea d'un casament. L'adjectiu pipèrica, al darrer vers, un derivat culte de pebre, és un adjectiu que hauria pogut utilitzar Auden: un terme molt tècnic en un context que no el demana, amb ànim de precisió, buscant la llengua més antipoètica; els crítics anglesos en diuen dicció crítica, d'aquesta manera d'allunyar-se de la llengua poètica habitual. Hi ha un punt de picant, doncs: la pipèrica rosa virginal. Contrasten la festa quasi carnavalesca dels argilosos, humana, bestial, i una celebració que es vol pura, o que propugnen els defensors de la puresa. Jordi Cornudella ha recordat les fotos de la filla de Franco en el casament amb el marquès de Villaverde, el 1950, amb la Guàrdia Mora fent enrere la multitud. Però ens podem imaginar qualsevol altra celebració d'un matrimoni. La ironia, en tot cas, és evident: la rosa coronada serà desvirgada aquella nit --per això és pipèrica–, una hipocresia en el fons,  perquè el que es celebra és la consumació del matrimoni.

És notable, oi? Doncs sota les tres fotos que il·lustren la intuïció de Jordi Cornudella, hi ha una troballa de Narcís Garolera que aprofundeix aquesta línia de lectura...



La guàrdia mora, amb les llances, i dues imatges del dia del casament de la filla del dictador

***

Narcís Garolera em fa arribar per correu, just després de Sant Joan, per l'Any Ferrater, una troballa suculenta. Es tracta d'una informació bibliogràfica. El 1960 l'editorial Buchet-Chastel de París va publicar un llibre del sexòleg Ludwig L. Lenz titulat Moeurs sexuelles exotiques, del qual m'envia la coberta:


És probable que Moeurs sexuelles exotiques fos una novetat remarcable, que se'n parlés, que Ferrater i l'equip de Seix Barral n'estiguessin al cas. Ludwig Levy-Lenz era un sexòleg pioner i reconegut. Va ser un col·laborador primerenc del precursor Institut Científic de la Sexualitat, de Magnus Hirschfield, creat a Berlín el 1919 (que va haver de tancar el 1933; els seus treballs no es van reprendre fins als estudis del nord-americà Alfred Kinsey Sexual Behavior in the Human Male, del 1948, i Sexual Behavior in the Human Female, del 1953). Aquest Institut va ser un dels primers centres de recerca mèdica, psicològica i social que va defensar que la sexualitat era «una funció biològica normal, acceptable sota qualsevol forma en què es presenti». L’Institut va preocupar-se de publicar els resultats dels seus estudis i de suscitar el debat públic sobre qüestions candents: l’homosexualitat, la contracepció, l’avortament, les restriccions que la moral religiosa imposava (d'acord amb el treball de recerca d'Agathe Bernier-Monod Les stratégies de communication de l’Institut de Magnus Hirschfeld (1919-1933). Sciences de l’Homme et Société, 2010). Lenz és autor d'una Enciclopèdia de la vida sexual. Moeurs sexuelles exotiques va ser traduït de l'alemany per Max Dupré. És l'adaptació d'un llibre publicat per Lenz amb Herbert Lewandowski: Ferne Länder, fremde Sitten. 

"No ho trobes divertit? Se non è vero...", m'escrivia Garolera. Per descomptat! El títol del poema, si era una picada d'ullet als amics i lectors que devien estar al cas de la publicació d'aquest Moeurs sexuelles exotiques, dona un sentit encara més irònic al poema. El cerimonial catòlic de l'època, de la Setmana Santa o del matrimoni, també seria un costum exòtic, vist amb els ulls d'una altra cultura. La traca final és que, a Les dones i els dies, "Moeurs exotiques" es va acabar acarant amb "Sobre la catarsi". No sabem com devia reaccionar Tomàs Garcés.

PS: Al cap de poca estona de publicar l'apunt actualitzat amb els paràgrafs anteriors sobre el llibre de Lenz, Jordi Cornudella hi fa una precisió incisiva, incontestable, que no invalida la visió dels nostres rituals religiosos com uns costums exòtics: "Em temo que tot s'acaba en la curiositat: el poema és del 58, el mateix any que surt l'original alemany d'aquest llibre, titulat Ferne Länder, fremde Sitten (és a dir, "Terres llunyanes, costums estranys": d'aquí ve la traducció francesa, que no surt fins al 1960). Però la locució francesa «moeurs exotiques» és un clixé decimonònic que no crec gens (i no cal pas) que sigui una cita de cap referent concret. La gràcia és, simplement, que Ferrater es mira amb objectivitat d'observador estranger, com vingut d'un altre continent, un ritual que pels que el practiquen no té res de particular però que en realitat és estrany, paradoxal i contradictori.".

***

El número 6 de la revista Veus baixes: II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, publica un comentari d'Edgar Illas sobre el poema. La revista va aparèixer al novembre de 2022, però és molt probable que l'article d'Illas sigui anterior a les observacions de Cornudella i Garolera esmentades més amunt. Illas es fixa que en aquest poema no hi ha primera persona, a diferència de la majoria dels poemes de Da nuces pueris. Coincideix a interpretar que l'escena descrita correspon a una processó, de la qual són apartats imperativament els argilosos. Les armes que els alicorns presenten són atxes i penons, i són alicorns per les cucurulles que porten al cap. S'anomenen "els armats" la guàrdia romana que encapçala algunes processons. Coincideix a distingir el primer vers, una al·lusió inicialment vaga que no intuirem fins a arribar al vers final, i la resta de manaments i invectives del poema. "Les imprecacions contenen menyspreu i alhora ràbia cap al comportament de la gent pecadora que aprofiten la festa de Setmana Santa per dedicar-se als plaers etílics i sexuals." (pàg. 131). El títol fa referència al punt de vista des del qual s'observa la situació: les paraules franceses indiquen que és el punt de vista del nord. Aquesta mirada concorda amb els temps del nacionalcatolicisme franquista, tan donat a les processons.

Val la pena citar sencer el paràgraf final de l'article d'Edgar Illas (pàg. 131-2):

Ara bé, el poema conté una subtilesa important. Ferrater mostra que, vist des de la perspectiva «francesa», el fet d’emborratxar-se durant la Setmana Santa no és un acte de rebel·lió contra l’esperit religiós del nacionalcatolicisme, tal com es podria percebre internament. En realitat, aquesta irreverència forma part igualment dels costums exòtics de país subdesenvolupat. És a dir, les accions dels argilosos que no comparteixen l’espiritualitat no són antagòniques sinó que s’entremesclen amb la cerimoniositat catolicofranquista generant un efecte grotesc. El poema expressa aquest efecte a través de les invectives certament grotesques d’uns confrares comminant a la gent a emborratxar-se. Ferrater, doncs, fa un retrat àcid d’un espai social completament saturat pel subdesenvolupament de la dictadura. En aquest espai, l’única resistència possible és mirar-s’ho des de fora, com un estranger.

Apunt encetat, malgrat la data, el 15 de novembre de 2011, revisat el 28 de març de 2023

--

3 comentaris:

Miquel Àngel Llauger ha dit...

Recordo haver llegit una altra interpretació, però no recordo on (Macià-Perpinyà? Julià?, no ho recordo). Els alicorns serien les caperutxes (així em diem a Mallorca, dels "nazarenos") de la Setmana Santa sevillana, ben arrenglerats i punxeguts. Els argilosos, els que s'emborratxen (líquids de paper de vidre)i fan gresca als carrerons adjacents als de la processó. I la rosa virginal, la imatge adorada de la Mare de Déu. Aquesta interpretació, que fa del poema una sàtira de la hipocresia religiosa, també explica el títol.

Enric Blanes ha dit...

Boníssima interpretació, Miquel Àngel, que té la virtut de contrastar també "Moeurs exotiques" amb "Sobre la catarsi", el poema amb què s'acara, a la seva dreta. Benvingut!

Unknown ha dit...

Hola, només volia afegir que 'alicorn', segons el diccionari, és un home estúpid i groller.

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites