divendres, 22 de maig de 2009

[B] Da nuces pueris

¬¬¬¬¬

A Les dones i els dies Ferrater va suprimir de Da nuces pueris el poema "Sense amor", massa evident, fluix. Tampoc hi va incloure "Sacrifici idealista", "La vida perdurable", "Començaments" i "Per celebrar una joventut" --tots cinc poemes es poden llegir en un apunt del blog que aplega els poemes no inclosos a Les dones i els dies. Anna Perera ha explicat detalladament la gènesi del llibre, seguint de la vora les aportacions de l'edició crítica de Les dones i els dies, de Jordi Cornudella. Tot i portar peu d'impremta del 1960, el llibre es va distribuir pels volts de Sant Jordi de l'any 1961. La segona ressenya que va tenir va ser al maig, de Joan Fuster, dins de la secció sobre literatura catalana de la revista Destino.

* * *

La cèlebre nota que tanca el llibre ens orienta molt sobre la poètica de Ferrater. Aplego en aquest apunt algunes observacions, sobre la nota i, en general, sobre la poètica de Ferrater.

[1] "Aquestes poesies han estat escrites l'any 58, llevat de quatre que són del 59. A mi em fa l'efecte que el llibre seria una mica millor si les poesies no haguessin sortit totes atapeïdes en un temps tan curt"

  • Un dels precedents de la nota és el prefaci de Jaime Gil a Compañeros de viaje, que s'articula al voltant d'una defensa de l'escriptura lenta: "Bueno o malo, por el mero hecho de haber sido escrito despacio, un libro lleva de si tiempo de la vida de su autor. El mismo incesante tejer y destejer, los mismos bruscos abandonos y contradicciones revelan, considerados a largo plazo, algún viso de sentido y la entera serie de poemas una cierta coherencia dialéctica.".

[2] "Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo" 
  • La cursiva de la frase és meva. El terme "la vida moral" apareix, ara me n'adono, en la importantíssima disquisició inicial d'"In memoriam", versos 18-19. 
  • Aquesta idea estètica fonamental té potser una connexió amb les Estances de Carles Riba: "el tema general de la poesia del primer període de Riba podríem dir que és l'intent de reconstruir la pròpia identitat a través dels sentiments de cada moment" (conferència II de La poesia de Carles Riba, pàg. 41).
  • La important carta a Jaime Gil de Biedma del 13 d'octubre de 1959, arran de la publicació de Compañeros de viaje (pàg. 365-8 de Papers, cartes, paraules), acaba amb les paraules següents (la cursiva és meva): "siendo la intención principal de tu poesía trazar una imagen sincera y matizada de la vida moral de un hombre, cada toque irá cobrando más valor a medida que se le añadan otros --cada poema enriqueciendo el sentido de los demás. En esto, creo que mi caso es el mismo.". 
  • També coincideix en part --es complementen-- amb una de les frases finals del prefaci de Jaime Gil a Compañeros de viaje: "Al fin y al cabo, un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia del hombre que es su autor, pero elevada a un nivel de significación en que la vida de uno es ya la vida de todos los hombres, o por lo menos --atendidas la inevitables limitaciones objetivas de cada experiencia individual-- de unos cuantos entre ellos.".
  • El capítol sobre James Joyce recollit a Escritores en tres lenguas (pàg. 228) cita la carta en què Joyce ofereix el llibre a un possible editor: "Mi intención fue la de escribir un capítulo de la vida moral de mi patria, y elegí Dublín como escenario porque la ciudad me parecía ser el centro de la parálisis. Intenté presentarla al público indiferente bajo cuatro de sus aspectos: la infancia, la adolescencia, la madurez y la vida pública. En este orden se siguen los cuentos. Los escribí, en su mayor parte, en estilo de concienzuda mediocridad".
  • Joan Fuster va destacar aquesta frase a la breu ressenya publicada a Destino poc després de la distribució de Da nuces pueris, pels volts de Sant Jordi del 1961.
[3] "Cap de les coses que les meves poesies consignen no té cap valor eminent, i és la complicació i l'equilibri dels temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda."
  • És la frase següent de la nota. Aquest equilibri i la complicació dels temes destaca a Da nuces pueris, i a Les dones i els dies, per la disposició de moltes parelles de poemes en pàgines contigües, recuperada amb encert per Jordi Cornudella a la seva edició del llibre. 
  • Llegeixo La Rochefoucauld, que disposa també les seves màximes amb la mateixa deliberació --tot un precedent il·lustre.
[4] "Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima.". 
  • És inequívoca, en el context, la frase sobre la distinció entre el fons i la forma del poema. Però tot d'una sóc conscient, gràcies a Narcís Comadira --la conferència sobre Dante inclosa a l'excel·lent Les paraules alades: Papers sobre el sentit de la lletra--, que l'al·lusió a la Divina Comedia està molt ben portada a col·lació, atès que el significat de la forma és importantíssim en Dante, un dels casos de màxima simbiosi entre fons i forma. 
  • Aquesta idea està expressada amb rotunditat al pròleg del primer llibre de poemes de Marta Pessarrodona, Setembre 30, de l'any 1968 (text aplegat a Sobre literatura, pàg. 139-143, amb el títol "Sobre la forma realista (pròleg a un llibre de versos)": "La teoria romàntica, que el contingut i la forma d'una obra d'art es codeterminen, és una mísera bajanada, i qui en conclou que un contingut real és un llast innecessari no s'hi enganya pas més que qui en conclou que el patetisme del contingut marcarà la forma amb un estigma de veritat immediatament persuasiva. Contingut i forma són dues coordenades ortogonals i les variacions al llarg d'un eix són completament independents de les variacions al llarg de l'altre." (pàg. 139).
[5] "Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d'estil només amoïnen les senyoretes aficionades."
  • La idea que és el fons que fa el poema és constant a les Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida, d'Eckermann --un autor que Carles Riba tenia molt present, per cert, a tota la seva obra crítica. 
  • En la feliçment recuperada traducció de Jaume Bofill i Ferro (Barcelona: Columna, 1994), tenim fragments penetrants --si deixem de banda el masclisme de l'època-- com ara el següent: "Té tota la raó", ha dit Goethe, "és així. I en això pot apreciar-se la gran importància que té el motiu, una importància que ningú no arriba a capir. Les nostres dames no en tenen ni el menor pressentiment. Diuen que una poesia és bella, i amb això es refereixen únicament als sentiments, a les paraules, al vers. Però que la veritable força i el veritable efecte d'un poema radiqui en el motiu, en l'argument, no s'acut a ningú. I és per això que trobem milers de poemes en els quals el motiu és enterament nul, i que només semblen reflectir una mena d'existència per obra dels sentiments i de la sonoritat dels versos." (pàg. 140)
[6] "Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat."
  • Frase del paràgraf següent, amb un eco de la memorable presentació de Carles Riba de la seva traducció en prosa i en vers de les tragèdies de Sòfocles, en referir-se a la traducció en prosa: "ben poca cosa seria poèticament un poema si a través d'un honest trasllat no mantingués un mínimum suficient del seu poder de produir efectes". 
  • També hi ha un eco del prefaci de Jaime Gil a Compañeros de viaje: "Muy pobre hombre ha de ser uno si no deja en su obra --casi sin darse cuenta-- algo de la unidad e interior necesidad de su propio vivir.".
[7] "Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l'obligació primera del poeta davant d'un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions." 
  • En les conferències sobre Foix, Ferrater, citant Brecht --esmentat molt elogiosament a la mateixa nota que tancava Da nuces pueris--, explica que havia reaccionat contra la literatura precedent, que "és una literatura que consisteix a magrejar constantment el seu tema". Podem atribuir a la poesia de Ferrater el que ell diu de Brecht: "Brecht parlava de l'efecte de distanciació que ell volia obtenir, justament per intel·lectualitzar la literatura i per tornar-la a l'objectivació i al deixar de magrejar el tema." (pàg. 57). 
  • I encara (pàg. 61), caracteritza la literatura essencialment antiromàntica de Foix dient-ne "que elimina essencialment la intimitat de la participació personal del poeta, i en això, ja dic, és frapant el contrast amb Riba, que era exactament el tipus oposat de poeta.".
[8] "No cal dir que la frase que dóna el títol d'aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l'epitalami de Catul. Jo l'entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat."
  • Un article de Segimon Serrallonga de l'any 1965 va donar una explicació crítica a aquest títol, ben coherent amb l'interès de Ferrater per Catul, expressada una mica més amunt: "Catul és l'únic poeta antic que he arribat a conèixer".
[9] La nota escrita per Gabriel Ferrater recorda coincideix en alguns detalls amb el prefaci que el 1959 Jaime Gil de Biedma havia escrit per al seu llibre Compañeros de viaje --si bé la nota de Ferrater supera de bon tros, en ambició i profunditat de la reflexió estètica, el prefaci de Gil, més modest, articulat al voltant del tòpic de l'escriptura lenta.
* * *

Aparegut el 1961, malgrat el peu d'impremta de 1960, Da nuces pueris representa una entrada impetuosa dins la literatura catalana, seguida de Menja't una cama l'any següent. Hi ha tres ressenyes que reconeixen la força de la seva irrupció:


De la bibliografia sobre Ferrater, en destaquen diverses observacions més, específiques sobre Da nuces pueris:
  • Julià2004B, pàg. 20-21: poemes en decasíl·labs blancs, fora de tres excepcions: la combinació de decasíl·labs i alexandrins a “Punta de dia”, una silva a “Sobre la catarsi” i “El mutilat”, compost en hexasíl·labs.
  • Julià2004B, pàg. 27-28, ens diu que Ferrater havia aconsellat a Comadira que escrigués sonets, que llegís Carner i Foix. Julià2004B, pàg. 29-xx, observa que Ferrater hi utilitza sovint els poemes de catorze versos blancs, i col·loca sovint els poemes per parelles.
  • Julià2004B, pàg. 38, defensa que Ferrater agrupa, dins Da nuces pueris, els poemes llargs amb decasíl·lab blanc al final del llibre (una figurada tercera part començaria amb “El lleopard”, i la segona amb “El distret”, on juga amb els versos cesurats, els versicles i els poemes anisosil·làbics). Els poemes de la figurada primera part havien estat escrits el 1960, i enllacen amb la manera de fer de Teoria dels cossos.
  • Julià2004B, pàg. 137, indica el fragment de La Fontaine, del poema titulat “L’Astrologue qui se laisse tomber dans un puits”, amb què es clou el llibre.
  • Cabré2002, pàg. 230, esmenta males llengües que diuen que Teixidor i Garcès es van negar a premiar-lo per “Sobre la catarsi”. Publicat el 1960, l’havia presentat al Carles Riba del 1959. Ferrater ens diu que els va fer emprenyar al principi del "Poema inacabat".
  • Cabré2002, pàg. 233: el va encetar la primavera del 1958.
  • Cabré2002, pàg. 243, reprodueix la dedicatòria que va escriure per al jove Salvador Clotas: “A Salvador Clotas, que sap ser superficial, aquest llibre que ho ha volgut ser del tot”.
  • Ballart1998, pàg. 59, ha cridat l’atenció sobre la modernitat de Catul, que representa una diferència qualitativa respecte a la lírica grega arcaica i als poetes hel·lenístics (recomana Paul Allen Miller, Textos lírics i consciència lírica, del 1994).
  • Cabré2002, pàg. 180, ens diu que l’epitalami de Catul resumeix l’instint de felicitat que el mou, perquè donar nous als nens no és més que una invitació a assaborir els fruits de la vida. -- El que és clar és que Gabriel Ferrater defensa la felicitat davant la negror d'aquelles dècades. Ens dóna nous i ens commina a donar-ne.
  • Narcís Comadira, a Les paraules alades: Papers sobre el sentit de la lletra (pàg. 207-8), ha connectat el títol de Ferrater amb el poema de Carner, dins Els fruits saborosos, "Les nous del berenar".
* * *

Cabré2002, pàg. 231, diu que Da nuces pueris va tenir una recepció irregular, entre les congratulacions de Joan Fuster i la queixa de Vallverdú que no s’entenia la posició política de l’autor a “In memoriam”. Ara: hi destaca la carta que Josep Pla va escriure a Gabriel Ferrater en resposta a la tramesa de Da nuces pueris. S'adona que és un llibre de gran nivell, i posa un desconegut, un autor inèdit fins aleshores, al nivell de Salvador Espriu, per la capacitat d'observació i de narrar.


Apunt revisat el 28 de juny de 2020

--

0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites