divendres, 22 de maig del 2009

[069] Poema inacabat

¬¬¬¬¬

De "Poema inacabat", n'existeix una edició magnífica, de la Diputació de Barcelona, de l'any 2003, a càrrec de Jordi Cornudella, que en fa la introducció i inclou la joia d'un comentari previ de Gabriel Ferrater, transcrit a una seva lectura del poema, el 1966, que, entre altres detalls impagables, exposa la trama que els versos no arriben a contar i la relació del "Poema inacabat" amb el model de Chrétien de Troyes i amb el Don Juan de Lord Byron. La Càtedra Màrius Torres inclou aquest comentari, i la lectura, dins de la seva fonoteca. Ramon Gomis també va exposar la trama, el 1998, en la seva recomanable biografia El Gabriel Ferrater de Reus (dos paràgrafs que vaig copiar a l'apunt corresponent del blog): se'n desprèn que Ferrater reelabora a fons l'anècdota que li serveix de punt de partida, des del moment que Gomis havia recollit una versió amb algunes diferències substancials.

Andreu Jaume, en la seva sessió del curs Gabriel Ferrater, l'excés de la intel·ligència, va afirmar que el "Poema inacabat" és l'obra mestra de Ferrater, un model de poema llarg, que s'ha practicat molt poc a la literatura catalana, i a la castellana. És un poema que no comença, una constant digressió, que imita formalment Chrétien de Troyes, però es converteix en una imitació del Don Juan de Byron, autor que intenta fer una èpica moderna que no li surt, i acaba convertint-se en un comentari del seu moment polític, com el mateix Ferrater en aquest poema. La seva condició d'inacabat és pròpia de la modernitat. Un poema escrupolosament modern, romàntic en essència. Seguint la presentació conservada del mateix Ferrater, Jaume va recalcar la voluntat de fer un poema prosaic. -- Jordi Cornudella ha apuntat, en un podcast amb Enric Sullà (minut 19), que els dos poemes extensos de Ferrater, "In memoriam" i "Poema inacabat", es complementen: l'un s'ocupa de la guerra civil i l'altre de la postguerra. -- Jo també hi veig un contrast: el narrador li explica el seu passat a Helena, invertint els papers del narrador i l'Helena d’un poema com “By natural piety”. I també, "In memoriam" és sobretot un poema d'homes, mentre que les dones són presents al "Poema inacabat", i especialment a la seva "Tornada".

Gabriel Ferrater era conscient de la ruptura estètica que representava el "Poema inacabat", d'acord amb el fragment de la carta a Joan Vinyoli que transcriu Jordi Amat a la biografia Vèncer la por, pàg. 221:

Et tinc preparat un surt del qual no t'aixecaràs (encara que no et matarà tant a tu com als Barral i Gil de Biedma, que són estèrils --com em deia la meva minyona quan volia dir que sóc histèric): he començat un poema que ja va pel vers --aguanta't-- 580, i calculo que és com la quarta part del que ha de ser. Ja ho veuràs: és digressiu, idiosincràtic, i fet a base de donar-me gust per tots costats. Si no surt idiota, pot ser molt divertit.

Edgardo Dobry l'ha considerat, en un article al diari argentí Clarín, "la obra de poesía más importante de la segunda mitad del siglo XX en España", i ha afirmat que es deixa llegir com una versió actualitzada i en miniatura del gran poema inacabat del segle XIX, el Don Juan de Lord Byron.

***

La lectura del "Poema inacabat" del mateix Gabriel Ferrater, disponible a la fonoteca de la Càtedra Màrius Torres, dura 43:21. No inclou la "Tornada". També hi falta el darrer vers i mig, tallat:

mentre els insistents
torns de les pintes marquen temps.

De tant en tant, Ferrater atura la lectura del poema i comenta breument alguns versos, comentaris que transcric a continuació:
  • 4:44 - 5:07 El motiu és parlar dels poetes catalans que tenen contacte amb els medievals. Hi ha una al·lusió a Foix, a un fet: jo, aquell estiu, havia d'anar a can Foix, però una pedra al ronyó m'ho va impedir.
  • 6:15 - 6:55 El passatge següent fa al·lusió a aquesta prodigiosa incompetència --suposo que molts de vostès se n'han adonat-- de les fortificacions de la Guerra Civil que queden per tota la costa, que van ser fetes per una organització que se'n deia Vigilància de Costes, que era ignominiosa, que eren una colla de senyorets que s'havien refugiat allí per no anar al front i que perdien el temps, per exemple, fent trinxeres en un lloc com Cadaqués, que és com una cassola de muntanya, que si algú hagués volgut desembarcar allí a cops de roc se l'hauria pogut aturar!
  • 9:06 - 9:12 A Halle hi havia la casa Magzne-Mayer, que era la gran editorial romanística --no sé si existeix encara.
  • 14:40 - 14:58 Tradicionalment, fins a la guerra, els obrers anaven vestits amb una granota blava, que va ser l'uniforme dels milicians de la República els primers dies de la Guerra justament.
  • 16:04 - 16:36 Sir Samuel Hoare, després lord Templewood, era l'ambaixador anglès a Madrid i realment, com que era un caradura, una vegada que va visitar el Front de Joventuts a Madrid... hi havia el Gregorito Marañon, el fill de Marañón. Li van fer la broma de saludar-lo molt abundantment a la romana, i per contagi va arribar un moment que ell també va saludar, i el va retratar algú, i això va provocar un conflicte al Parlament anglès, una cosa grotesca.
  • 18:25 - 18:41 Això és veritat. Va passar aquest estiu. Un poema de Maragall que és una sàtira ferotge, el van posar, molt satisfets, allí al costat de la muralla de Puigcerdà. Suposen que Maragall és un imbècil, perquè suposen que tots els poetes són uns imbècils i són incapaços de veure com són ells. Els hi és ben igual!
  • 25:45 - 26:34 Realment, la catàstrofe, una de les catàstrofes dels terratinents catalans va ser, precisament que en aquella època d'escassedat de productes agrícoles, realment podien tirar amb molta facilitat. No es van preocupar d'exigir els mitjans, per exemple, d'adobar les terres, de mecanitzar-les. El que van practicar és --després en parlo-- l'evasió de capitals, és a dir, l'evasió de capitals en tots els ordres. Jo, encara és l'hora que he de conèixer, amb els anys que porto en aquest país, el fill d'un terratinent que estudiï Agronomia. Tots se fan metges i advocats. Això és evasió de capitals a la terra.
  • 27:03 - 27:20 Realment, Espanya, del 45 fins al pla de desenvolupament d'ara, va viure en una deflació brutal i sempre els vaig sentir a parlar de la por de la inflació, quan vivien justament en el règim contrari, vivien protegits artificialment amb una frontera tancada.
  • 32:57 - 33:09 Salto un tros que és purament sobre Cadaqués [Entre "Espero que no perds el temps / i et poses la cultura al dia: / que et retrobaré nou vestida" i, 46 versos més avall, "Només cal dir que la misèria / material va fent misèria / moral, i que la meva gent / infectats tots d'empobriment"]
  • 41:21 - 41:27 Madame de Senonnes és aquell retrat d'Ingres, que hi ha al museu de Nantes, el millor retrat d'Ingres probablement. 
He pogut escoltar també el "Poema inacabat" al teatre, portat a escena, per Produccions Lo Nostro, un espectacle que tornaria a veure amb plaer. -- L'he tornat a veure!

***

Terry1971 no troba que sigui una forma capritxosa la tria dels octosíl·labs apariats a la manera de Chrétien de Troyes. Hi dóna quatre raons:
  • [1] És l'homenatge de Ferrater a la mena de poesia que sempre l'havia atret. Hi estic d'acord, i hi afegeixo que també és una ruptura formal sorprenent respecte als dos llibres que ja havia publicat. Un dels valors de Teoria dels cossos és aquest, confirmat amb escreix a la tercera secció del llibre i en la presentació del mateix Ferrater a la lectura del 1966, en què manifesta que havia volgut ser prosaic. 
  • [2] Terry també posa de relleu la congruència que es tracti del poeta de qui s'ha d'examinar l'Helena, la destinatària del poema, i encara cita Josep Maria Castellet, que valora un altre aspecte de la ruptura formal: 
  • [3] "l'alliberament que ha de significar per a qualsevol autor contemporani el joc irònic de refugiar-se en un model formal arcaic, per tal de dedicar-se a dir les coses que vol dir, tot despreocupant-se de l'obligació de donar una modernitat formal problemàtica al seu poema". 
  • Finalment, [4] és el recurs que ja havia utilitzat Auden el 1941 al poema "New Year Letter (January 1, 1940)". Terry diu que Ferrater devia conèixer el poema. No en dubtava pas, i de fet ho confirma Escritores en tres lenguas, amb unes línies dedicades al poema, que considera que marca un punt d'inflexió en la poesia d'Auden tot i no ser dels més reeixits. De més a més: quan passa l'acció del "Poema inacabat"? No és quasi coetània, amb la referència a Churchill, v. 383-396, de la de "New Year Letter"?
Terry en destaca la franquesa i l'humor, la tendresa cap a l'amiga jove --hi coincideixo. No veig tan problemàtica com ell la relació entre el poeta i la persona a la qual s'adreça, de generacions diferents. Terry defensa, com declara el mateix poema, que el tema és el dret de fer-se independent (pàg. 21). Ara: em pregunto si Ferrater no torna a formular variacions del pas de la primera del plural a la primera del singular d'"In memoriam". Terry és caut, i cita un fragment d'"In memoriam" en relació amb la felicitat, sense forçar la relació entre els dos poemes.

En contrapartida, Terry arrisca en la interpretació final, i gosa generalitzar: a la tornada Ferrater indicaria que els versos són "una deformació dels fets, que el que en una època determinada s'assemblava a l'amor, sovint no era sinó una manera de posar a prova les pròpies forces". Un dels temes principals de l'obra de Ferrater seria el sentit d'allò que constitueix una "vida", una preocupació que el separa d'altres poetes catalans contemporanis. "Allò que distingeix Ferrater d'altres poetes és el seu esforç constant per mostrar com l'experiència mateixa és contínuament reconstruïda per la imaginació, i com aquest procés arriba a donar la sensació d'una vida determinada." (pàg. 23).

***

Parramon2019 ha descrit minuciosament la mètrica del poema, com s'acosta als models medievals i com se'n separa. Ferrater pren la forma de les "noves rimades" i hi utilitza la rima assonant --crec que la rima consonant ens hauria resultat impossible com a lectors per la proximitat amb els rodolins, i li hauria calgut alguna forma estròfica per esponjar les rimes, com al Don Juan de Byron o l'Eugeni Oneguin de Puixkin. El model, ja ho diu al principi, és Chrétien de Troyes, "Cristià, que imito" (vers 23).
 
***

Gabriel Ferrater va traduir la 10a edició de Deutsche Literaturgeschichte, de Fritz Martini: Historia de la literatura alemana (Barcelona: Labor, 1964, 650 pàg.). És un manual que Martini havia publicat per primer cop el 1948 (hi va treballar tota la vida: la 19a edició és del 1991, l'any de la seva mort), i que s'havia traduït ja al francès i l'italià. El capítol de l'epopeia cortesana a l'època dels Staufen inclou una referència a Chrétien de Troyes, ben elogiosa, i un paràgraf que sintetitza la trama d'una adaptació alemanya d'Érec et Enide, el llibre a què es refereix el vers 32 del "Poema inacabat":

Chrétien de Troyes, que escribió las primeras novelas de la literatura universal en las que se plantean conflictos anímicos y éticos, agrupados en torno al rey Artús y su legendaria Tabla Redonda, proporcionó a Hartmann sus fuentes. (pàg. 41)

El dualismo entre el goce y el honor, el matrimonio y el espíritu caballeresco, constituye el motivo fundamental del Erec. El noble caballero del rey Artús, casado con Enite, es objeto de burla por parte de los demás caballeros porque reposa en los brazos de su amada y en la paz de su castillo. Cuando la propia Enite protesta del insuficiente espíritu belicoso del marido, éste estalla y parte, aunque obliga a ella, para probar su fidelidad, a acompañarlo, sin descubrir su identidad. Varias aventuras son acometidas y resueltas heroicamente ; Enite se muestra generosa y fiel a sus más altos deberes de esposa, hasta que la pareja se reconcilia, aunando el amor con la dignidad caballeresca. (pàg. 42, amb el benentès que el paràgraf descriu la trama de l'Erec de Hartmann von Aue)

Eduard Vilella ha exposat alguns aspectes de la relació de Gabriel Ferrater i Chrétien de Troyes, en una conferència del cicle Poetes de Feerrater, organitzada per l'Associació ferrateriana de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, al març de 2023.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    

***

Els quatre versos inicials, separats del cinquè, que apareix sagnat com si es tractés del començament d'un nou paràgraf, donen el to del poema de manera immediata. Em recorden una lletra de batalla, com les de Joanot Martorell, si bé Ferrater va explicar que imiten el començament del Cligès, de Chrétien de Troyes:

Cil qui fist d'Erec et Enide,
et les comandemenz d'Ovide...

Aquell que va emprenyar el talòs
Garcés i el Teixidor renyoc
quan va fer els seus primers poemes,
veureu que hi torna sense esmena.

En numero els versos per precisar a quins passatges corresponen algunes observacions esparses meves i, sobretot, una tria de les 157 notes de la traducció de William Cliff, que podem entendre que provenen en bona part del seu contacte amb Gabriel Ferrater (les trio perquè hi ha notes de Cliff que són necessàries per a un lector francès però són òbvies per a un lector català). També aprofito les notes de les traduccions del poema de Joan Margarit i Pere Rovira, i de Pietro U. Dini, si bé segueixen de prop la traducció i les observacions de William Cliff). Consigno d'on prové cada punt, de Cliff, de Margarit-Rovira o de Dini, amb el benentès que, en absència d'aquests noms, la nota és meva, i que faràs bé, lector, lectora, de consultar les pàg. 320-4 de l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies, amb observacions notables sobre la conformació del text i amb les variants:
  • va emprenyar, al vers 1: Cliff apunta que és un verb vulgar, “très grossier”: “Ce debut se veut donc une sorte de pavé dans la mare des lectures poètiques habituelles.”.
  • Garcés i Teixidor, al vers 2: Cliff llegeix més profundament que la majoria, enllà de l’anècdota del premi, que es tracta d'un atac a un tipus de vida literària convencional, d’admiracions pactades (Espriu, Catalunya, la naturalesa etc.), que sols utilitza el seu sentit crític per atacar els qui no acaten aquestes admiracions.
  • amb vent de mar sense recurs, al vers 14: Cliff inclou una saborosa nota sobre la influència dels vents en Josep Pla i Gabriel Ferrater, en què recorda que Pla se sentia tonificat per la tramuntana i desfibrat pels vents humits del sud, mentre que el fred del nord anorrea Ferrater en aquest poema.
  • Dini inclou una nota biogràfica sintètica i solvent sobre Helena Valentí, vers 22, a qui Gabriel Ferrater dedica el poema: "Helena Valentí i Petit (1940-1990) fu figlia del filologo classico Eduard Valentí i Fiol e della bibliotecaria Roser Petit i Montserrat. Studià Filologia romanza all'Università di Barcellona e poi consegui un dottorato a Cambridge (con una tesi sui fratelli Antonio e Manuel Machado). Come professoresa a Durham e a Cambridge, visse nel Regno Unito negli anni Sessanta (fu allora la giovenissima compagna di Ferrater) e all'inizio dei Settanta. Ha scritto alcune novelle: L'amor adult (1977), La solitud d'Anna (1980), La dona errant (1986) e D'esquena al mar (1990); inoltre ha tradotto in catalano o castigliano fra l'altro opere di Virginia Woolf, Doris Lessing, Patricia Highsmith, Charlotte Perkins, Katherine Mansfield.
  • (només que jo del tot no rimo), al vers 24: Cliff observa que, si bé la rima de Ferrater és assonant, alterna els versos masculins i femenins.
  • dona novella, al vers 25, que es correspon amb Érec et Enide, vers 2048:
De l’amor qui est entr’ax deus
fu la pucele plus hardie :
de rient ne s’est acoardie,
tot sofrí, que qu’il li grevast;
ençois qu’ele se relevast
ot perdu le non de pucele;
au matin fu dame novele.
  •  Les meves rimes / vull que obeeixin, als versos 60-61: Cliff recalca que Ferrater no creia en la paraula espontània: “Il croit, au contraire, que tout poète doit commencer par se forger un moyen d’expression.”.
  • Seré digressiu i cursiu, / anacolútic i al·lusiu, als versos 65-66: “Pour s’approcher du réel, il ne faut pas diviser et classer, et, par ce fait, tuer ce qu’il y a de plus précieux dans la réalité, c’est-à-dire ce qui fait que les éléments se tiennent les uns aux autres (influence de Whitehead au travers de Collingwood). Au contraire, il faut accumuler les uns sur les autres les elements les plus divers, comme ils se présentent, en traduisant dans l’expression l’enchaînement à première vue anarchique de ces elements.".
  • el meu propòsit de plagi, al vers 75: Cliff recorda que Ferrater considerava que una de les millors maneres de ser original era copiar els antics. Cita l’entrevista de Baltasar PorcelDestino del 1967: "Si me dedico a copiar a Malherbe, supongamos, como no tengo ni la más remota posibilidad de semejarme a él, caeré fatalmente en la originalidad.". La frase que segueix, que Cliff no cita, té substància: "En cambio, si copio a Aragon o a algún otro contemporáneo, lo más fácil es que la copia me salga perfecta, y solamente seré un plagiario.".
  • es refacin, al vers 76: significa "se n’adonin", expressió de Reus, diu Cliff.
  • Els poetes, / ben cert que som uns mentiders, als versos 80-81: “comme nous avons faim d’admiration nous avons tendance à transformer les faits pour mieux en faire accroire.”, apunta Cliff.
  • Si bé la seva edat mitjana, / tirant a moréasiana, als versos 95-96: la dedicatòria al·ludeix a La malvestat d’Oriana, de Carner. “L’influence de Moréas a submergé tout médiévisme.”, diu Cliff.
  • Josep Carner / que tots nosaltres ens ha fet, als versos 97-98: Cliff recorda la conferència de Ferrater en què afirmava que Carner havia cobert tres segles de poesia catalana. Localitzo el text: "Carner va realitzar, realment, aquests tres segles de poesia que ens mancaven, i en aquest sentit ha estat a la base de tots els poetes catalans, sense excepció, que han vingut darrere d'ell." (Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 61).
  • "la canal / de Flandes", als versos 102-3: referència al poema CXIII de March, el primer vers del qual reprèn un aforisme d’Hipòcrates: “La vida·s breu    e l’art se mostra longa”, un poema sobre la insuficiència de les facultats humanes per arribar al veritable coneixement i atènyer el bé sobirà: “Ell va de nit    sens brúixola o carta, / menys de pilot,    en la canal de Flandres”. La canal de Flandres és el canal de la Mànega.
  • Rosa Leveroni, al vers 103: Cliff confirma l’interès de Leveroni per March.
  • ho va dir Catul, al vers 125: al·lusió al cinquè poema de Catul, d'acord amb Cliff. Margarit i Rovira, en les seves notes, creuen que fa referència en concret a “Soles occidere et redire possunt” (els sols poden pondre’s i tornar a sortir).
  • Vós, mestre Foix, Josep Vicenç, al vers 133, sagnat, com si comencés un nou paràgraf o estrofa: Cliff diu que Ferrater el considerava el seu mestre, si bé “Foix se fait des théories sur tout. Ferrater déteste les théories.”. Cliff també explica que Foix tenia una col·lecció de pedres de formes estranyes, que era famosa i que ell anava enriquint per les seves passejades. 
  • el doctor Boada, al vers 156: Cliff ens diu que tenia la consulta a Sarrià, on vivien Foix i Ferrater.
  • I a Jaime Gil, al vers 165, sagnat, també com si comencés paràgraf o estrofa: la nota de Cliff inclou una referència a l’amistat de Jaime Gil amb Gabriel Ferrater; repassa la biografia de Gil, l’obra poètica, i esmenta el poema homenatge “En el nombre de hoy”.
  • Gràcies doncs, Pere Bohigas, al vers 199: Cliff ens recorda que Bohigas també era el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
  • véns al Carioca, al vers 210: Cliff es refereix també a Blai Bonet i a Artells --segurament Eduard Artells--, corrector de l’Institut d’Estudis Catalans, entre la concurrència del bar atenta a les lliçons informals de Gabriel Ferrater.
  • bec gin / esmolat, als versos 210-1: Dini apunat que gin esmolat és una expressió ferrateriana, d'acord amb l'article “El miracle del Carioca”, de Jordi Amat.
  • Si volgués fer com William Morris, al vers 235: d'acord amb Cliff, dins “The defence of Guineviere” i en altres poemes, Morris deforma l’ambient i els herois de la matèria de Bretanya. Ginebra es torna una nimfòmana lànguida; Lancelot i Gauvain són rivals amorosos prerafaelites.
  • que he passat Freud, al vers 242: “Ferrater pense", escriu Cliff, "que depuis Freud les hommes (et parmi les eux poetes) sont obligés de voir plus clair dans leur comportament et donc d’exercer sur lui un plus grand contrôle. Il considère qu’honettement: il faut ‘passer’ son Freud, comme on passe ses tables de multiplication.”.
  • No estic trist quan escric, al vers 257: d'acord amb Cliff, “le bonheur que Ferrater ressent il écrire lui vient de ce qu’il est heureux de remplir sa function d’artiste : s’exprimer en vers”.
  • Prou de color Villon, al vers 276: sempre m'havia pensat que Ferrater es referia a l’escriptor, i m'hi ratifico. Ara: Dini apunta a Jacques Villon, el pintor i les seves obres sobre la primera guerra mundial.
  • i mig país anava en tren, al vers 281: diu Cliff que “après la guerre civile la disette était encore accentuée par les effets de la guerre mondiale. Les gents des villes visitaient les campagnes pour trouver de quoi se nourrir.”.
  • No et creguis que faig poesia / d’al·legoria, als versos 295-6: probable atac a Salvador Espriu, segons Cliff. “Selon Ferrater, l’oeuvre littéraire a, entre autres, comme finalité, celle de clarifier certains états individuels et collectifs afin de s’en mieux déprendre et jouir ainsi d’une plus grande indépendance spirituelle. La poésie d’Espriu, par l’emploi de l’allégorie, impose ces états à l’esprit et le fixe dans son aliénation. En ce sens, elle est “subormante” pour la jeneusse; et cella est encore aggravé par l’obscurité très arbitraire dont elle se drape.”.
  • aquell embús, al vers 318: “Gabriel Ferrater considère que toutes les aliénations, religieuses et autres, que le régime républicain avait éliminées, ont connu un retour en force avec l’avènement du nouveau régime. C’est cela, cet emboutellaige dont la jeune fille à qui le poème est dedié se sent monter les “bulles”, réactions provoquées par una éducation retardataire.”.
  • de Nínive, els petits infants, al vers 325: la referència a Nínive remet a Carner i el Nabí, ens recorda Cliff: “Nínive, la ciutat de tres jornades”.
  • xucla com un embut, al vers 329: jo havia interpretat que era una expressió equivalent a combregar amb rodes de molí, però Cliff apunta una interpretació, més senzilla i probable, en el sentit d’aprofitar-se de la situació, omplir-se les butxaques.
  • fa d'orellut carnetut, al vers 330: Cliff llegeix orellut en el sentit d’imbècil, i carnetut per designar algú amb carnet d’un partit.
  • Quan se t'acosti un lúbric d’ànimes, al vers 331: Cliff considera que és una al·lusió al professor de la Universitat de Barcelona Manuel Sacristán. Ferrater no li reprotxa el marxisme sinó subornar la joventut, alienar-la apartant-la de la pròpia vocació.
  • i el vici que voldria fàcil, al vers 335: Cliff apunta una interpretació freudiana: “Puisque Sacristán trop vieux ne peut se permettre de faire l’amour avec les jeunes filles, il veut, par compensation, coucher avec elles intellectuellement ou politiquement. Et bien non. Qu’il se masturbe!".
  • strip-tease fraternitaris, al vers 340: més Sacristán. segons Cliff, ja que Ferrater havia afirmat “que le ciel ou l’enfer il nous faillait le gagner seuls, personllement, individuellement. Il reproche donc aussi à Sacristán de profiter de sa position de professeur pour faire étalage de ses idées, pour intellectuellement ou idéologiquement ‘se déshabiller’ en société.”.
  • alles, was der Fall / ist, és el món, diu Wittgenstein, als versos 401-2, dona ocasió a Cliff fer una observació depes: “L’influence de Wittgenstein sur Ferrater est importante surtout sur le plan de sa conception de la poésie, car cette conception décolule d’une position métaphysique.”. També la darrera proposició del Tractatus: “Puisqu’elle use du langage, elle est obligée de se soumettre à ses limites. Il ne lui reste qu’à se faire l’instrument de l’expressivité habituelle des hommes. C’est le realisme.”.
  • matàvem nit als muntets, al vers 417: “L’héros, déjà compromis par des activités polítiques, ne pouvait se permettre le risque des jeux interdits.”, diu Cliff.
  • Joan Maragall va fer un vers, al vers 429: el poema de Maragall, ens diu Cliff, és “A muntanya”.
  • quan veig que el noi té encara flàccida / la mà nocturna, al vers 487-8: imatge ben precisada per Cliff: “allusions aux réactions des adolescents qui n’ont pas su intégrer convenablement les exigences de leur sexualité”.
  • jo ja no n 'era [d'adolescent], feliçment, al vers 493: des del meu punt de vista, la idea és planiana, la incapacitat dels adolescents i joves de ser feliços. Cliff fa referència a un fragment de "Sobre la posibilidad de una crítica de arte", dins Sobre pintura, pàg. 98: “El sentido común pretende siempre conseguir demasiado, y demasiado rápidamente; quiere alcanzar el conocimiento, como los adolescentes quieren hacer el amor” --la frase de Ferrater acaba així: "...como los adolescentes quieren hacer el amor: sin digresiones ni dilaciones.".
  • Vaig estudiar / la teoria de Galois, als versos 501-2: el que n'explica Cliff és important: “Galois a exercé una grande séduction sur Ferrater pas seulement à cause de ses théories sur les équations algèbriques mais aussi à cause de sa vie et de son destin tragique de jeune homme acculé à la mort par les machinations d’une société borgeoise étroite et maveillante. Ferrater avait projeté, d’ailleurs, unes pièce qui aurait eu pour sujet la vie de Galois.”.
  • Faig versos, al vers 544: “Ferrater explicite dans ce passage un des idéaux de son métier d’écrivain : débaucher les certitudes toutes faites où s’assoient habituellement la plupart des gens.”, diu Cliff.
  • Vejam si encarrilo la història, al vers 551: Cliff apunta que aquí comença una crítica en tota regla de la societat catalana, sota la influència, creu, de la teoria marxista de l'alienació --Cliff parla, però, de la teoria de la desaléniation. També ataca la propaganda del règim franquista, que es lloava constantment i presentava la situació d'Espanya com si fos idíl·lica.".
  • Sóc lliure, / car buridanesc m'he trobat / (asinari de Buridan / caldria potser dir), als versos 576-9: Dini ens recorda que l’ase de Jean Buridan és una paradoxa: l’ase mor de fam i set per la indecisió davant de dos feixos de fenc i aigua exactament iguals.
  • Tenint-lo lluny [el poble de Reus], el dic magnífic, al vers 660: Cliff hi veu una al·lusió a Robert Frost,  a un dels seus poemes més famosos, “New Hampshire”.
  • Ja fa temps que el francès és fora, al vers 671: Cliff concreta que és una al·lusió a la dècada de 1880, quan van arribar francesos a la indústria del vi a Catalunya –probablement per la devastació per la fil·loxera, que França va patir en primer lloc.
  • Han adoptat / política de gos flotant, als versos 673-4: Cliff explica que “André Tardieu avait dit que la France face à Hitler, qu’elle avait adopté une politique de chien crevé [qui suit le fil de l'eau]”.
  • a Josep Pla que és a Llofriu, al vers 701: Cliff va més enllà de l'explicació de qui és Pla al lector francès: “Gabriel Ferrater a beaucoup d’admiration pour Josep Pla. Il aime son style qui use souvent des notations quotidiennes et amusantes et qui lui fait pensar à Marcel Jouhandeau. Il aime sa langue parce que c’est une vraie langue catalane, très proche de l’usage populaire.”.
  • els rics, al vers 709: Cliff explica que “pas mal d’industriels catalans, avant d’attendre la catastrophe totale, ont liquidé leur affaire pour se constituer une petite rente qui leur permet de vivre chichement.”.
  • el gossot danès, al vers 729: Cliff apunta que la comparació de la tramuntana amb un gos danès perquè diuen que aquest vent ve de Dinamarca.
  • Veus, tot això ve d'assumir / que la natura està per mi / i em vol de pescador d'imatges, als versos 757-9: Cliff ens diu que “ce passage est intéressant parce qu’il nous dit comment Ferrater voit la nature : un réservoir d’images (admiration chez Carner des images prises à la nature qui sont le fruit d’une observation attentive et affectueuse), un refuge et un oubli (la nature pourrait tenir le poète prisonnier comme dans un filet). Mais quand on est lié fortement à un autre être humain, toutes les ressources, toutes les séductions de la nature ne parviennent pas à distraire.”.
  • la cultura, al vers 783: Cliff apunta que “Ferrater fait sienne l’idée marxisante qui accorde puissance libératrice à la culture”.
  • Institut de Sant Isidre, al vers 859, amb nota excel·lent de Cliff: “Ces vers peignent bien un aspect très typique de la société rurale catalane. Les hommes et les femmes vivent separés, chacun tuant le temps de son côté. Les femmes sont à la maison. Les hommes se rassemblent dans ces ‘casinos’, cafés ou ‘syndicats’ (salles de réunion où on joue au billard, aux cartes, où on fume, on parle pour passer le temps). On ne passe à la maison que pour manger ou pour dormir.".
  • d’invenció d’inversió, al vers 866: Cliff sap llegir entre línies: “Ferrater reproche aux nantis de Catalogne de préférer investir dans des hôtels plutôt que de réinvestir dans leurs propres entreprises qui cessent ainsi d’être concurrentielles. Il leur reproche leurs comptes à la petite semaine.”
  • Esporgada? Pornografia, al vers 891: Cliff apunta que “le contrôle, la limitation des naissances, c’est bon pour les prostituées.”.
  • Cultiu? Qui s'hi comprometria / ans de saber el gust dels marits, als versos 891-2: Cliff ens recorda que la cultura reforça la personalitat de la dona, i que és perjudicial al parer dels eventuals marits que busquen dones insignificants.
  • Només el repel·lia, al vers 896: intensificada la idea anterior, Cliff constata que “dans ce passage, la platitude effroyable des comparations : ‘jument’, ‘bouteille’, veut exprimer le niveau de considération dont jouit la femme en Espagne. Cette platitude ne correspond pas à un goût de Ferrater pour ce genre d’images. Le fait lui-même, cette espèce de nécessité idiote à laquelle se soumettent les femmes en Espagne, a postulé une image à l’avenant.”
  • com un llagost / agafat entre dues pedres / i que sap que les ha de prémer / la força ferotge del nen, als versos 930-3: Cliff ens diu que és un record de Ferrater, d’un nen gaudint d’aixafar lentament un insecte entre una pedra i una paret.
  • La història / familiar, era (si puc / mirar-la amb ulls de Collingwood) / de scissors-and-paste, als versos 952-955: Cliff apunta que l'a·lusió és a Collingwood, The idea of history, 1961, pàg. 33, 125-6, 143, 257-266, 269-270, 274-281, 319. Collingwood entenia per scissors-and-paste history "celle qui, s’étant assigné un sujet històriques à traiter, se contente de consulter les ‘autorités’ en la matière, d’y couper les passages jugés utiles et de les coller bout à bout. En ce qui concerne l’influence générale de Collingwood sur Ferrater, disons que notre poète aura aimé la façon à la fois imagée et apodictique avec laquelle Collingwood s’exprimait.”. Dini ho diu en altres paraules: segons Collingwood els treballs de scissors-and-paste són treballs compil·latius, no d’investigació independent i original.
  • l’aritmètica, al vers 975: Cliff recorda que, “selon Ferrater, quatre-vingts pour-cent des femmes en Espagne étaient incapables de faire une division de cinq chiffres.”.
  • el mot de Hobbes, al vers 1010: la frase famosa és “fear and I were born twins”: la llegenda diu que la mare de Hobbes estava tan espantada per l’arribada de l’Armada Invencible que va parir-lo abans d’hora. Cliff: “Sens de ce passage: Ferrater trouve qu’il exagère en attaquant le clergé comme il le fait. Les déboires de la guerre civile (les ‘degouts repodrits per una llarga por’) ont pousée les Espagnols à se soumettre à l’église catholique par confort intellectuel, pour se couvrir contre le peur. Il faut leur pardonner cette faiblaise. Mais porquoi les Espagnols n’usent-ils pas de la faculté de compréhension, si ‘compendre val més que creure’? Parce que la nature humaine est possessive, elle ne se sent en sécurité que quand elle possède beaucoup de choses (‘De muralles conta la por...’). Or la pauvreté en Espagne est un mal endémique. Les Espagnols sont donc condamnés à la peur :
Com vols que ens veiem
Nosaltres que vivim tan desmoblats?
  • Me estoy quedando / tan pobre, als versos 1019-1020: Cliff dona bé el context del vers d'Antonio Machado del poema “Otro viaje”, de Campos de Castilla, que evoca un dels seus viatges en tren i recorda un altre viatge fet amb la seva dona ja morta. Machado està desesperat precisament perquè se sent ‘desmoblat’, vulnerable per la por --però no subscric el comentari final de la nota de Cliff sobre Machado; Dini, en canvi, ens recorda que Ferrater admirava Antonio Machado, i la seva referència molt elogiosa a “Recuerdos de sueño, fiebre y duermevela”, i ens recorda que Helena Valentí va fer la seva tesi sobre Machado.
Tan pobre me estoy quedando
que ya ni siquiera estoy
conmigo, ni sé si voy
conmigo a solas viajando.
  • Madame de Sennones, al vers 1038: Cliff precisa que és un retrat d’Ingres, al museu de Nantes. (Hi ha en aquest blog una foto del retrat a l'apunt sobre el capítol "Gabriel Ferrater: l'amor i el pas del temps, Les dones i els dies", pàg. 147-159, del llibre Dos amants com nosaltres: Grans històries d'amor i passió de la literatura catalana, de Laura Borràs.)
  • les golfes del record, al vers 1060: Cliff fa una observació esmolada, que serveix també per als versos següents: “on retrouve ici deux thèmes freqüents dans la poésie de Ferrater : le souvenir et la conscience. Tous les hommes s’agitent et bavardent pour éviter de se rendre compte qu’ils sont la proie du temps. Pour Ferrater, le vieullissement ce n’est pas l’affaiblissement progressif du corps, c’est aussi la mort successive des souvenirs. Il compare le temps dévastateur à une bande de rats dont les ‘petites dents’ mangent sans cesse cet arrière-fond de la personne humaine constitué par les souvenirs.".
  • una barreta / de plata de self-pity fresca, als versos 1099-1100: “le poète livré à l’anonymat d’une ville immense, loin de la femme aimée, n’a plus qu’un seul recours, se dorlorer soi-même. C’est ce qu’il appelle avoir pour cautère une petite barre de self-pity fraîche, comme si cet auto-apitoiement rafraîchissait la blessure brûlante de la solitude.".
  • agrairia els dons d’un pi, al vers 1110: Cliff apunta que “Ferrater imagine comme vie contemplative l’admiration de la nature", però el vers també es deixa llegir com un record de la placidesa del Picarany.
  • un poder que encara corromp més que l’absolut, als versos 1153-4: al·lusió a la coneguda frase de Lord Acton, “Tot poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”.
  • és el tosc poder, als versos 1154-5: Cliff considea que, “à ce passage, Ferrater évoque un poème de William Wordsworth [...] qu’il considère comme le plus beau parmi les oeuvres du poète lakiste, “Nutting”. Dans des notes Wordsworth nous dit que ce poème fut écrit en Allemagne en 1799-1800, qu’à l’origine il devait faire partie d’un poème autobiographique et qu’¡l le composa en se souvenant des impressions d’enfance ressenties en glanant les noisettes. Le jeune garçon parvient en un coin retiré d’un bois. Tout y est intact.".
                                 ...one dear nook
Unvisited, where not a broken bough
Drooped with its withered leaves, ungracious sign
Of devastation.

Là, il jouit de la douceur du lieu. Puis, avec sa rage inconsciente de jeune gamin, il ravit les fruits qui pendent aux branches sans souci des dégâts, des dévastations qu’il comet. Mais au momment de s’en retourneur, il ressent une certaine souffrance devant le silence des arbres, en voyant le ciel passer au travers du branches. Ferrater rappelle que ce poème a été inspiré par l’amour que Wordsworth connut en France. En 1791-92, il rencontre dans l’Orléanais Annette Vallon qu’il engrossa et abandonna. Cet épisode malhereux provoqua chez lui une crise de pessimisme profond.”.

  • Com és ara la lluna: puix / que els russos li han vist el cul, als versos 1181-2: Dini precisa que és una referència a les primeres missions Sputnik de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
  • i se'l begués un mal sorral, al vers 1201: Cliff interpreta el vers com una al·lusió, i diu que no era estrany que a Barcelona algunes noies s’ho fessin amb ‘senyors’ de quaranta anys o més per comprar-se una jaqueta o una faldilla.
  • els morts eterns d'aquest país, al vers 1205: Cliff hi veu una “allusion aux héros nationaux de l’Espagne qui sont le prétexte de bien des aliénations”.
  • Qui as dames honor ne porte / la soe honor doit estre morte, als versos 1255-6: es tracta dels versos 539-540 del Roman de Perceval o Conte del Graal de Chrétien de Troyes, apunta Cliff.
  • com la Dudú de Don Juan, al vers 1270: Cliff precisa que, al cant VI, 41 42, del Don Juan de Byron, l’heroi, vestit de dona, s’introdueix en un harem fent-se passar per una nova noia i li toca compartir llit amb una de les noies, la Dudú:

                                     ...Dudù’s form
Look’d more adapted to be put to bed,
Being somewhat large and languishing and lazy,
Yet of a beauty that would drive you crazy.

A kind of sleepy Venus seem’d Dudù

***
  • Les dedicatòries inicials a escriptors, versos 95-226, indiquen una tria deliberada (Carner, Leveroni, Foix, Gil, els medievalistes, que contrasta amb la famosa entrada contra Garcés i Teixidor), tria a la qual hauríem d'afegir la referència a Josep Pla dels versos 699-706. 
    • No s'ha remarcat prou que la dedicatòria a Rosa Leveroni, versos 101-132, apareix en segon lloc, entre Carner i Foix, i que conté una referència a Leveroni com a lectora d'Ausiàs March. Potser no hi hem parat atenció pel record de la valoració lapidària d'aquella carta de Ferrater a José María Valverde, de febrer del 1958: "Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de 'generación': Rosa Leveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir, y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir." (Sobre literatura, pàg. 131). Ferrater no es refereix més a Leveroni a cap article ni conferència ni entrevista. Ara: sabem que va llegir amb intensitat l'edició d'Ausiàs March que va publicar Pere Bohigas, en cinc volums, entre el 1952 i el 1959, i que Leveroni, amb Riba, amb el mateix Ferrater, és potser qui més s'havia deixat impregnar per March entre els escriptors catalans. Ferrater reivindicava March i els medievals; Leveroni ja havia publicat l'article "El meu Auziàs March" el 1944, reivindicant-lo com un poeta actual, un germà gran de Baudelaire. Al cap de tres anys i mig de la carta a Valverde, l'any 1961, quan escriu el "Poema inacabat" i després li adreça "El ponent excessiu", havia canviat la mirada de Ferrater sobre Leveroni? Potser sí. Ja hi havia segurament un homenatge a Leveroni dins Da nuces pueris: "Amistat del braç".
  • Els 258-264 es refereixen als cossos, adient amb el títol Teoria dels cossos.
  • Els versos 320-323 i 341-346, congruents amb la posició defensada a ”In memoriam”, posen la vida personal, individual, “la vida autèntica”, per damunt de “la part de vida que el país / o qualsevol altre lloc col·lectiu / pot masegar i fer ofenosa”.
  • Els 387-406 contenen una referència a la proposició 1 del Tractatus de Wittgenstein: “Die Welt ist alles, was der Fall ist.”, que Terricabras tradueix amb un hàbil “El món és tot el que s’escau”, però Ferrater l'interpreta, estricte, més lingüísticament en el vers següent: “Els casuals que som els homes”. L’alemany estructura els substantius en casos (nominatiu, genitiu, acusatiu, datiu). “Was der Fall ist, die Tatsache, ist das Bestehen von Sachverhalten.“ (proposició 2).
  • Els versos 699-706 expliquen que el poeta envia els seus llibres a Josep Pla: "No ens coneixem, però m'escriu, / amable, quan rep els meus llibres ". L'elogi de Pla, "però et diré que la passada / tirada, m'ha vingut girant-se / a Josep Pla que és a Llofriu. / No ens coneixem, però m'escriu, / amable, quan rep els meus llibres, / i al llarg dels anys, són els seus llibres / que m'han ensenyat a mirar / la gent del país català.", coincideix amb altres elogis enormes, com la conferència de 1967 inclosa a Tres prosistes, la resposta al qüestionari Josep Pla de Papers, cartes, paraules, i la carta en què recomanava traduir Pla a l'anglès de l'annex a Tres prosistes. Hi ha unes paraules de la carta --que posaré en cursiva-- que casen amb els versos del "Poema inacabat": "Pla was discovered, & greeted enthusiastically by everybody that had a bit of brains, back in 1924, when he published his first book (as for myself, I almost learnt to read with his books)." --"Pla va ser descobert, i lloat amb entusiasme per tothom que tenia una mica de criteri, ja el 1924, quan va publicar el seu primer llibre (pel que fa a mi, gairebé vaig aprendre a llegir amb els seus llibres).". També hi diu: "Considero un fet incontestable que ara, a Europa, no hi ha més de cinc o sis prosistes tan bons com Pla. Ara bé, no és gens fàcil expllicar per què ni com és tan bon escriptor.”.
***

Hi va haver un historiador de la literatura, mal lector o lector de mala fe, que va criticar que Ferrater no hagués estat ni tan sols capaç d'acabar aquest poema. Ja són ganes de ser incompetent o de malentendre! El Don Juan de Lord Byron també és un poema inacabat. Don Juan, de Byron, i Letters from Iceland, d'Auden, es troben entre les possibles fonts del "Poema inacabat", a part de Chrétien de Troyes.

***

Alguns detalls:
  • Julià2004B, pàg. 25, especifica que “pren com a base estructural i anecdòtica l’Érec et Enide de Chrétien de Troyes”, i el Don Juan, de Lord Byron i de l’adaptació d’Auden, “Letter to Lord Byron”
  • Julià2004A, pàg. 74, el considera el seu poema més lúcid i més crític. També observa, a la pàg. 87, quan es refereix a Freud, que uns versos més avall diu que llegeix Traumdetung, és a dir, La interpretació dels somnis.
  • Cabré2002, pàg. 167, diu que el Lluís que acompanya Jaime Gil a Cadaqués és Luis Marquesán --que també havia anat a l'homenatge a Antonio Machado a Cotlliure, el febrer del 1959, quan feia vint anys de la mort del poeta.
  • Cabré2002, pàg. 183, diu que el lloc predilecte del Gabriel i l’Helena era Cadaqués. Hi van passar un mes a l’estiu del 1961. Ferrater s’hi va quedar perquè esperava un gir per poder pagar els deutes i tornar a Barcelona (184). A “Tornada”, el narrador ja és a Barcelona.
***

Va ser traduït per William Cliff , pseudònim d'André Imberechts, al francès, amb el vistiplau del mateix Gabriel Ferrater: Poème inachevé (Barcelona: Ercée, 1985). Xavier Macià, en ressenya a la revista Els marges 35, 1986, pàg. 115-116, la va considerar un èxit per la capacitat de mantenir-hi el to i el ritme particulars de la llengua parlada. Després van arribar les traduccions al castellà de Joan Margarit i Pere Rovira, Poema inacabado (Barcelona-Madrid: Enciclopèdia Catalana - Alianza, 1988, 105 pàg.) i de M. Àngels Cabré, dins de Las mujeres y los días: Poesía completa (Barcelona: Lumen, 2002, pàg. 141-187). No figurava a la traducció al castellà de Gimferrer, Goytisolo i Valverde, ni tampoc a l'anglesa d'Arthur Terry, Women and Days (Todmorden, Lancs (Regne Unit): Arc Publications, col·lecció "Visible Poets", núm. 13, 2004) ni a la italiana de Pietro U. Dini, Curriculum vitae: Poesie 1960-1968 (Pesaro: Metauro Edizioni, 2010). Dini ha publicat la seva traducció, Poema inconcluso, l'any 2022, Any Ferrater (Novi Ligure: Edizioni Joker, març de 2022). Manuel Outeiriño sí que ha inclòs el poema a la seva traducció As mulleres e os días (Santiago de Compostel·la: Chan da Pólvora Editora, col·lecció "O Río", núm. 4, 2021). Hi ha quatre apunts en aquest blog sobre aquestes traduccions:
Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica la versió espanyola i francesa del  començament del poema: "Poema inacabado", de Joan Margarit i Pere Rovira, i "Poème inacabé", de William Cliff. El meu apunt sobre la traducció d'Outeiriño reprodueix els primers versos de la versió gallega.

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb un parell de correccions en aquest poema i una a la seva "Tornada". El vers 632 --el marco amb cursiva-- deia "Va arribar l'any quaranta-cinc / i els va retirar tot permís / per delirar que les riqueses / són, entre cartes de pobreses, / les cartes d'amunt del castell." en comptes de "són, d'entre cartes de pobreses". El vers 773 (pàg. 123 del mecanoscrit) deia "Catorze dies que faig versos / i en tinc més de set-cents d'estesos. / Bon terme mig, però aquest / teu poema de Cadaqués / serà en gran part de Barcelona, / la ciutat que té tant de bona / com l'assonant que sona fals." en comptes de "Bona marca, però aquest", amb expressió més feliç. Finalment, corregeix del vers 178 (pàgina 138 del mecanoscrit) una errada ortogràfica: un m'en en comptes de me'n.

La terrassa del Marítim, a Cadaqués

Apunt revisat el 4 de març de 2024

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites