Un tuit d'Eva Cerdà, piulat el Dia Internacional del Bes, que reproduïa el vers "Quin és el gust del teu bes?", em va dur a tornar a llegir aquest poema. Em vaig adonar que no hi havia prestat mai prou atenció. Vaig rellegir-lo algunes vegades. L'apunt estava en blanc: vaig escriure'n algunes primeres notes, que encara vaig refer els dies següents. Vaig trobar que el poema tenia un ritme que percudia amb força. Els heptasíl·labs hi ajuden, si bé altres poemes heptasíl·làbics de la secció no tenen un ritme tan marcat. També hi deu contribuir la rima assonant de cada parell de versos, ara masculins ara femenins. Per cert, és magistral la repetició de la paraula bes que tanca la primera part del poema (just abans del punt i a part del vers 13, marcat per una sagnia a l'inici del vers 14) i que tanca el primer vers de la segona. L'esquema de rimes es manté en els 13 + 13 primers versos, amb l'excepció d'un esquema abba als versos 19-22. L'alternança de parells de versos masculins i femenins es trenca als sis versos finals, tots masculins, amb un esquema de rimes cdeecd.
El tema superficial és conegut: la contraposició dels amants, és a dir, de la joventut de la dona amb la maduresa de l'home. I el motiu central del poema és prou evident; apel·la als nostres records i sentits: un llarg bes, que s'allarga pels 13 primers versos i que arriba a suggerir que va a més amb la succió dels llavis vaginals i l'inici del coit, l'interromp abruptament el riure d'ella, a partir del vers 14. Ja el vers 13, amb la pregunta "Quin és el gust del teu bes?", és una constatació i un presagi de canvi.
Hi ha tot de moviments anímics del jo narrador en la segona part del poema. Desconcertat, s'omple de dubtes i d'autocompassió perquè no és capaç de seguir-la. Interpreto que el vers 24 és gairebé una súplica. Tot seguit reacciona: calcula ("Compto a tota partida", vers 25), opta per seguir el joc per continuar gaudint de la joventut d'ella (versos 26-28), s'hi resigna tot i veient que la seva experiència és vella i repetida, que el seu bes ja no el portarà a l'estat d'exhilaració a què ella arriba ("fa de mal mudar el meu bes", vers 30).
La reflexió del poema es condensa en els dos versos finals, i en l'al·lusió al famós "Un coup de dés jamais n'abolira le hasard", de Mallarmé. A mi em suggereixen que el narrador, passat el primer moment de desconcert (el bes s'acaba, substituït pel riure de la noia), que desemboca al vers 24 amb un primer imperatiu que fa pensar en una súplica ("Deixa'm riure a mi, amor"), es complaurà finalment, un cop s'hi ha resignat, a deixar-se endur per l'atzar de l'impuls de riure de la seva amant. És notable la repetició del muda, les dues formes homònimes del verb mudar, que és un present en el vers 15, quan tot d'una el bes es transforma en riure, i és un imperatiu adreçat a ella, al vers 31 (ja sense el vocatiu "amor", per cert, que havíem trobat als versos 2, 14 i 24), quan ell decideix que es deixarà arrossegar per ella. Entremig, l'expressió "fa de mal mudar" del vers 30. En termes congruents amb la sentència de Mallarmé, l'atzar és immanent, ella l'impulsa i ell en posseeix el resultat.
En algun moment vaig considerar que els dos paràgrafs que conformen el poema prenien la forma visual d'uns llavis, gràcies a la llargada similar dels versos --ara em costa més de veure-ho. Aquesta forma explicava de pas que el poema tingués un ritme tan marcat i l'escassedat de sinalefes, a més que no deixava de ser un homenatge al famós darrer poema de Mallarmé, un precedent dels poemes visuals. Ferrater en parla a les conferències recollides al llibre Foix i el seu temps, pàg. 69, i també a les conferències aplegades a La poesia de Carles Riba, pàg. 70 (ara es poden llegir al llibre Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 131 i 229). Tal com el poema de Mallarmé trenca la linealitat del discurs poètic, el riure de la noia trenca la continuïtat del bes. En fi...
Consulto el llibre Teoria dels cossos, de Gabriel Ferrater, pàgines 57-58, de Núria Perpinyà, que inclou un comentari relativament extens del poema, amb un repàs solvent de la gramàtica metafòrica ferrateriana i una suggeridora lectura a partir de les fonts literàries del text. "Riure" es torna encara més complex. La poesia de Ferrater combina sensualitat i imaginació crítica:
"Riure" és un altre poema d'eufòria amorosa en què la rialla torna a materialitzar la joventut (de l'estimada) i la felicitat mútua. Hi apareixen altres connexions internes, com la imatge del sexe femení com una fruita de carn que vèiem a "Kensington"; la sal i la llimona com a senyals d'excitació eròtica ("Esparver" i "Les mosques d'octubre", i "Tres llimones" i "Poema inacabat", v. 71, respectivament) o el lligam entre mel i amor que apareixia a "Cambra de la tardor". Imatges gustatives del món natural que vénen entremesclades amb unes altres de més urbanes (vs. 6-9).
Perpinyà afegeix a la seva interpretació una possible al·lusió al mite de Proteu, que després tots hem seguit --només que ara fa uns dies, en una nova lectura del poema, ha deixat de convence'm:
Per reblar la naturalesa complexa i mudable de l'amor que comporta aquesta mixtura de sensacions, Ferrater recorre en la primera estrofa al mite de Proteu segons la recreació que apareix a l'Odissea. El "vell / de la mar que desespera" designa Proteu, i "els braços interrogants" que el prenen són, metonímicament, els de Menelau, el qual, mitjançant un parany, aconsegueix que Proteu l'assabenti del camí de retorn a casa seva. No és descartable que Ferrater també manllevi del mite el desig de l'amant per retornar a la terra-dona-mare (que quedaria recollit en els versos 8-10), car Ferrater usa "literàriament" (psicologismes de banda) el complex d'Èdip al llarg de Les dones i els dies (v. 2 "Guineu", "Teseu", "També" i "Úter"). Tanmateix, la referència més rellevant és el caràcter metamòrfic de Proteu per tal de poder subratllar el tret (tradicional) de la versatilitat de l'amor.
De fet, a partir del vers 20, comença una referència incontestable al mite de Dafne, que retroactivament ens indica que la primera part del poema conté l'al·lusió a una "altra llegenda". Això és el que en diu Perpinyà:
En el vers quinzè, el poeta es refereix a una "altra llegenda"; ara serà la transformació de Dafne en un llorer, mite que insisteix en el caràcter metamòrfic de l'amor alhora que aporta l'aliança metafòrica secular entre la vitalitat de la natura, la dona i la ventura amorosa (cf. els versos al·literats de vibrants 14-23). En la reflexió del poema (vs. 29-31), el narrador matisarà el sentit de la mudança presentant-la com un atribut de l'amor dels joves que desapareix en la maduresa. A aquesta concepció tradicional caldria afegir-hi la igualment tòpica assignació de volubilitat a la dona i l'oposició entre la perseverança del seductor i els moviments dafnians d'esquivaments de la persona que es pretén seduir (que aquí són part del joc rialler de l'amor i no de la displicència). El vers final reprèn part del motiu del poema "Posseït": perquè ets meva, les teves mudances m'impliquen; d'igual manera: el teu riure és meu i busca el meu, i la teva joventut com que també és meva, em retorna la que jo he perdut.
Contrasta l'exuberància i l'adequació del tractament del mite de Dafne amb el tractament eixut del mite de Proteu. Els versos 20-23, amb el precedent de la "rel de la natura" del vers 16, juguen amb l'escena mitològica fins i tot recorrent a l'al·literació, per suggerir-nos que el riure creix amb ímpetu i la sensació passa de ser dolça a ser amarga, a part de suggerir amb tota la traça el motiu de la persecució infructuosa per una transformació sobtada (en riure, en llorer):
brota profús i rebrota
i em branqueja dins la boca:
fresca amargor de llorer,
verda aèria remor.
En canvi, respecte a Proteu, no hi ha res més que hi lligui, en els primers versos, que la referència al "vell de la mar". Quin sentit té que el poema es refereixi a Proteu i Menelau, com va suggerir Perpinyà? Per això, tenint present que el mateix poema es refereix a la primera al·lusió amb les paraules "altra llegenda", hi veig ara més aviat el "vell de la mar" de The old man and the sea, de Hemingway, una narració ben llegendària, amb una ironia profunda. La figura del vell absort en la seva pròpia vida de pescador pot explicar almenys d'una manera plausible el "desespera" del vers 3, que es refereix al gest de la noia de provar d'abraçar l'home vell a qui fa petons. Com a correlat objectiu, funciona prou bé. El vell i la mar va tenir un èxit extraordinari, i és fàcil que Gabriel Ferrater i els seus lectors tinguessin aquella narració ben present: Hemingway havia culminat la seva fama amb el premi Nobel; Ferrater n'havia traduït un llibre també de gran èxit, publicat pòstumament, A moveable feast (París era una fiesta); el poema "De lluny", també inclòs a Teoria dels cossos, fa referència al seu suïcidi. Em casa més en la imaginació de Ferrater i en els mecanismes del poema el vell de Hemingway que no Proteu, i encara menys si l'acompanya Menelau.
La pregunta del darrer vers de la primera part, el vers 13, "Quin és el gust del teu bes?", que citava Eva Cerdà, ens avisa que és impossible l'intent d'aprehensió del que és mudable. És gairebé un presagi de la segona part del poema. No besaràs mai dos cops la mateixa boca.
***
L'ha musicat Joan Artigas Arpal. El va cantar al Casal Torreblanca de Sant Cugat del Vallès el 29 d'abril de 2016:
El mateix Joan Artigas el va comentar dins la feliç iniciativa Apadrina un poema, de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, que va publicar més d'un centenar de comentaris dels poemes de Les dones i els dies l'any del centenari del naixement del poeta. El comentari d'Artigas va aparèixer al juny de l'any 2023. Comença destacant, ben encertadament, que el poema s'ocupa dels dos temes centrals de Les dones i els dies, l'amor i el pas del temps. Artigas ressegueix amb seguretat el sentit del poema i dona per bones, com feia tothom, les referències mítiques a Dafne i Proteu.
Apunt encetat, tot i la data, el 14 d'abril de 2015, revisat el 21 de febrer de 2026
--
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada