divendres, 22 de maig de 2009

[056] Josep Carner

¬¬¬¬¬

"Si un llibre no deixa d'ésser mai un retrat del seu autor --un de tants retrats--, jo aspiro que aquest aparegui, a més, amb trets característics, constants, de la meva gent. Per a bé o per a mal, no importa. En tot cas és per aquí que jo podria fer-me un noble orgull: d'ésser algú dins una pàtria i dins una tradició i cap a un futur; i d'assemblar-me a allò que, per haver-ho estimat, a través del difícil exercici de la comprensió he volgut fer plenament meu."
(paraules finals del prefaci de Per comprendre, de Carles Riba)

Harold Bloom esmenta la defensa que fa Wittgenstein de la filosofia (davant de la literatura) i la seva insistència que Shakespeare, més aviat que un escriptor, era un creador de llenguatge. I rebat Wittgenstein amb la idea que els creadors del llenguatge són Falstaff, Hamlet i Iago, mentre que "Shakespeare, by their means, created us" (del prefaci, pàg. xxvii, a la 2a edició de The Anxiety of Influence). "Shakespeare, per mitjà d'ells [dels seus personatges], ens va crear a nosaltres". No som lluny del "Com una pàtria", les paraules finals de "Josep Carner", el poema de Ferrater. I encara més: qui va escriure allò de "Carner, que tots ens ha fet"?. El mateix Gabriel Ferrater, a l'endreça de "Poema inacabat".

El poema admet, com acostuma a passar en Ferrater, una primera lectura planera, narrativa --prou senzilla perquè no valgui la pena ni parafrasejar el poema per tractar de suplir-hi cap dificultat--, i culmina, en les paraules finals, amb un escreix de significat inefable, que intuïm. Els versos reclamen que els tornem a llegir i que cadascú n'espremi les imatges i les al·lusions. Així, l'inici del poema, aquell "En el més alt i més fosc de la nit", amb una metàfora clàssica, sabuda, tan poc freqüent en Ferrater, i quasi desmentida com a tal metàfora en els versos següents, a mi sempre m'ha suggerit l'inici del "Nabí": "Al primer traspuntar d'un ventós solixent / d'alta cella vermella". Però sóc conscient que és una suggestió arbitrària, sense prou fonament en el text.

Tampoc puc deixar de pensar que el darrer vers, aquella referència als mots "oferts perquè els tornem a entendre", no contingui una al·lusió a l'afirmació de Riba que els mots s'han fet per entendre'ns i no per entendre'ls, de la setena de les "Elegies de Bierville", la que pren com a motiu la tornada d'Ulisses a la seva pàtria d'Ítaca:

[...] Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per a entendre'ns i no per a entendre'ls:
són el començament, just un senyal de sentit.
Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen 
foscos davant d'un brocat, tristos a un eco que fuig.

Deixant ben enrere l'idealisme, el Wittgenstein de les Investigacions filosòfiques conclou que el llenguatge és un envitricollat joc lingüístic en què el significat dels mots deriva de l'ús públic que en fem en la nostra activitat. És una afirmació que podia plaure Ferrater, o que, si més no, dóna compte del seu llenguatge poètic esponjós. Així, els darrers versos, "Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits", plantegen precisament dos jocs de paraules consecutius. En aquest "mentre ens varien els dies", hi podem entendre que el pas del temps, els dies, ens fa canviar, variar, a nosaltres, a la vegada que també podem interpretar que anem percebent canvis, variacions, en els dies que anem passant de la nostra vida. El segon joc de paraules, "se'ns muden els sentits", es basa en la polisèmia de sentits, que es refereix tant als sentits de la percepció, que va mudant a mesura que envellim, com als sentits del mot, que canvien amb l'experiència i, en el poema, amb les noves lectures dels poemes de Carner compartits amb persones diferents.

Com se'n deu dir, d'aquestes al·lusions que són probables però inevitablement conjecturals? No podem suposar que Ferrater no tingués present el text al·ludit, els primers versos del "Nabí", per exemple, ni podem suposar que no sigui deliberat l'eco del misteri vital representat en el retorn d'Ulisses a Ítaca en el retorn, empeltat de records, del lector als versos de Poesia de Josep Carner, ni podem ignorar tampoc que el que ens diu el poema pot tenir ben presents les lliçons lingüístiques de Wittgenstein.

En contraposició a l'idealisme ribià --ja qüestionat amb elegància i agudesa a "Cambra de la tardor"--, durant molt de temps m'havia semblat que Ferrater, en "Josep Carner", pensava més aviat en la transmissió de la llengua, dels mots de la tribu, entre generacions, entre Carner i ell mateix i entre ell i les dues noies. Aquest motiu hi és. Però és quasi trivial. Avui, reposant de la voràgine política d'aquest segon semestre de l'any 2015, rellegeixo Ferrater, els mots que em retornen a mi mateix, a la meva pàtria íntima, fonamentada en vida i lectura, i crec que entenc millor aquest poema,

***

I encara, sobre les paraules finals del poema, "Com una pàtria", pot llegir-se un paràgraf il·luminador de Joan Ferraté, el germà de Gabriel.

***

És conegut l'elogi a Josep Carner en el "Poema inacabat", el primer dels autors a qui dedica el poema: "Josep Carner / que a tots ens ha fet". Al principi de la primera de les dues lliçons que apareixen a l'apèndix del Curs de literatura catalana contemporània, editat per Jordi Cornudella (pàg. 364), hi ha la mateixa idea, amb context:

"[...] es destaca la immensa importància que ha tingut Carner per tots els que hem vingut després. En realitat Carner ens ha fet a tots els que hem vingut després, no solament als poetes sinó també als prosadors, amb l'ajut, naturalment (no és mai un home sol el que fa les coses), per exemple en la prosa de Joaquim Ruyra, etcètera etcètera"

***

El 29 de gener de 2016, Narcís Comadira publica, en la seva col·laboració setmanal al diari Ara, un article, "Un llibre", destinat a elogiar l'edició de La paraula en el vent feta per Jaume Coll. L'admiració de Comadira per Carner, tan sòlida, matisada, amb una referència a Gabriel Ferrater, em fa recordar aquest poema, i la seva sensualitat --de fet, hi ha al·lusions a "Josep Carner" des de les primeres línies, i hi ha el pessimisme de Comadira sobre la nostra mandrosa pàtria.

***

A propòsit d'aquest poema, i de la paraula "làmpara", Cornudella destaca el canvi de dicció que representa la poesia de Ferrater --equivalent a les que van produir en el seu moment Verdaguer i Carner--, sobretot per la sintaxi, també amb la tria lèxica. Hi ha molta llengua conversacional, girs sintàctics que no havien entrat mai a cap poesia en català fins a l'aparició de Ferrater. Com Auden, utilitza paraules de tant en tant molt tècniques, d'una enorme precisió imaginativa: "les libracions del cor", al vers final de "Mecànica terrestre". Situa el poema al maig del 1960.

La reflexió anterior apareix en una esplèndida conferència "Carner i els Ferraté(r)", dins el curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, de la Universitat de Girona, al juliol de 2018. Cornudella també hi explica la troballa d'un text de Ferrater de 71 pàgines sobre Josep Carner, concebut per a una revista en castellà --anuncia que el publicarà.

***

Josep Maria Fonalleras publica un breu article de diari, "A recer", el dia 11 de febrer de 2020, coincidint amb l'inici de l'Any Carner, i evocant una imatge de "Com les maduixes" (un dels poemes d'Els fruits saborosos), que apunta aquesta capacitat de la poesia de Josep Carner de convertir-se en un refugi personal al llarg del temps.

***

Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". El llegeix Joan Tres.



Apunt revisat el 14 de desembre de 2020

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites