dijous, 29 de setembre del 2022

Jaumà2022

¬¬¬¬¬

"Josep Maria Jaumà ens parla de la branca de la poesia anglesa de Gabriel Ferrater", tercera de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 5 d'abril de 2022 

Enric Sullà fa una breu, simpàtica i informada presentació de Josep Maria Jaumà, que ha fet costat a molts actes de l'Associació Gabriel Ferrater. Recorda la nota que tancava Da nuces pueris: "he provat de fer-me un racó a l'ombra de la branca de poesia anglesa que surt a Thomas Hardy, i s'allarga amb Frost, Ransom, Graves, Auden.". Presenta Jaumà com un home modest i humil, molt treballador, traductor extraordinari, de Hardy, Frost, Ransom, no d'Auden --"en Marcel Riera em va passar davant". Jaumà --que des del meu punt de vista mereix tots aquests elogis, i més, per la seva intel·ligència agudíssima i bonhomiosa-- respon: "Tampoc he tingut temps de tenir ego, no. He treballat molt.". Hardy, Frost, Graves, Ransom, Auden són poetes que li agraden. També va traduir Graves, però el llibre no es va arribar a distribuir per fallida de l'editorial. I ha traduït Philip Larkin, el poeta coetani de Gabriel Ferrater que va continuar allargant aquesta mateixa branca.

Jaumà apunta que, a la nota de Da nuces pueris, Ferrater hi podria haver esmentat el Yeats posterior als poemes de simbologia cèltica i l'Eliot que ja no era l'avantguardista (el modernist, en anglès) de La terra gastada. De fet, la taula cronològica que tancava els llibres de la col·lecció "Antologia catalana", en què es va publicar Teoria dels cossos, incloïa, dins una llista amb 29 llibres de poemes de la primera meitat del segle XX, The Tower, de Yeats, i, malgrat tot, The Waste Land. I a la nota, també hi falta Shakespeare! Tots són poetes més aviat conservadors, i sorprèn que Ferrater, que era molt innovador, s'hi decantés. Què hi va trobar? Que renoven la poesia anglesa del segle XIX, amb un llenguatge més planer, conversacional; segueixen de fet el camí de Wordsworth, la poesia escrita amb el llenguatge de la gent. Parlen de coses concretes, de dones i dies, "un nucli dur d'objectivitat" en paraules de Ferrater, l'experiència personal sense sublimitat. Mantenen la mètrica tradicional, seguint el model de les cançons --i Ferrater escriurà sobretot decasíl·labs i octosíl·labs. Escriuen poemes que presenten un ordre lògic del començament al final: el poema ha de tenir la solidesa d'una carta comercial, o la complexitat i versemblança d'una novel·la, dirà Ferrater.

La sessió s'articula a partir d'un petit dossier elaborat per Josep Maria Jaumà i distribuït entre les persones assistents a l'Ateneu Santcugatenc, que inclou un parell de poemes de cada autor de la branca anglesa. Del parell de poemes, per no allargar-se massa, n'acaba comentant solament un per poeta, fixant-se en les seves qualitats i en les semblances amb la poesia de Gabriel Ferrater: 

  • Hardy és el pare, és el que instaura aquesta poesia moderna, diferent de la victoriana. Jaumà tria "Under the waterfall" ("Sota el salt d'aigua"), i explica que parla la dona primer, quan fica el braç dins l'aigua fresca d'un cossiol per rentar els plats... La situació descrita implica una poesia molt diferent de la de l'època precedent: el poema no és un joc de metàfores, té un començament, un final. L'amor queda personificat amb una imatge nova, gens grandiloqüent, en un got perdut al fons del cossiol. Jaumà sols comenta amb més detall un segon poema en el cas de Hardy: "A broken appointment" ("Una cita fallida"), un poema sense llocs comuns, en què un home gran no es troba amb una noia que esperava, i reflexiona sobre l'amor, la compassió i la indiferència.
  • De Yeats, en destaca "Leda and the Swan" ("Leda i el cigne"). Zeus es disfressa de cigne per seduir Leda, i en surten quatre ous, dos dels quals seran Clitemnestra i Helena de Troia, és a dir, el naixement de la guerra... Jaumà apunta que "Faula primera" invertiria la situació: el senyor Andreu, el protagonista del poema, quan rep l'atac sobtat, demanarà el divorci.
  • Frost era molt popular als Estats Units, entès com a poeta bucòlic, ja que vivia en una granja. Ferrater va admirar molt Frost i va adonar-se que era conflictiu, que el conflicte es trobava dins ell mateix. Després de comentar el poema, Jaumà acaba referint-se a Lionel Trilling, que va ser un dels primers crítics a destacar-ho, quan Frost ja era el poeta nacional, molt vell, com havia explicat Ferrater a l'article sobre Frost que es va aplegar a Escritores en tres lenguas. En tria "The Onset", que comença amb la imatge tòpica que la primera nevada de l'hivern ve silenciosament i ens sorprèn com la mort i acaba trencant el tòpic al final del poema, quan ens diu que no patim, que la neu es fon i no en queda res, que no hem de patir tant per la mort. 
  • De John Crowe Ransom, poeta i crític molt famós, fundador de The Kenyon Review, la revista per excel·lència dels new critics, tria "Bells for John Whiteside's Daughter" ("Campanes per a la filla de John Whiteside", text original i traducció que es poden llegir al monogràfic de la revista Reduccions sobre Ferrater, pàg. 82-83). És un poema sobre la filla d'un amic que ha mort. Ransom no fa el plany que consideraríem natural, veu la nena al tanatori... --em fa pensar en un altre poema, citat per Ferrater a l'article sobre Ransom dins Escritores en tres lenguas: "Dead Boy" (pàg. 255-6).
  • De Robert Graves, tria "The Persian Version", un poema, publicat el 1946 a la revista The Atlantic, sobre els savis perses, que no es molesten ni a contradir els grecs sobre l'escaramussa de Marató.
  • Jaumà afegeix a la branca Philip Larkin, que escriu la seva poesia als seixanta i setanta. És el poeta que reflecteix la nostra societat actual, molt crític i negatiu, amb humor. Es fixa en "Mr Bleaney" ("El senyor Bleaney", literalment "El senyor Grisenc"), un dels poemes de The Whitsun Weddings (1964), que tracta d'un home que busca una habitació, li ensenyen la d'un que ha mort, se la queda... amb un moviment brutal i brillant.

El repàs de poemes acaba de manera magistral amb la traducció que Arthur Terry va fer de Gabriel Ferrater: Women and Days. Jaumà observa que Terry, de qui fa un gran elogi, ha d'adaptar l'estil de Ferrater al d'aquests poetes de la branca que surt a Hardy, ja que li resulta massa diferent de la poesia anglesa. No pot evitar edulcorar Ferrater, el fa més suau. Així, posant un exemple de l'inici d'"In memoriam", del vers 14, aquell intencionat “a l'entrecuix del món” queda traduït amb un insípid, abstracte, "at the midpoint of the universe”.

El cicle Poetes de Ferrater coincideix amb l'Any Ferrater:

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

dissabte, 17 de setembre del 2022

Gómez2022

¬¬¬¬¬

"Francesc Gómez ens parla d'Ausiàs March", segona de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 1 de març de 2022 

Enric Sullà presenta breument i elogia Francesc Gómez, poeta (premiat amb el Gabriel Ferrater), professor de la Universitat Autònoma, editor i investigador d'Ausiàs March. Gómez ens recorda que el cinquè centenari de la mort d'Ausiàs March, el 3 de març de 1959, va representar una fita en els estudis sobre el poeta, amb la publicació del volum final de l'edició crítica de Pere Bohigas a la col·lecció "Els nostres clàssics" i la publicació de l'antologia de Joan Fuster. És l'any de la mort de Riba i de l'escriptura de molts dels poemes de Da nuces pueris. March havia produït també un canvi de dicció radical respecte als poetes de les generacions precedents amb les seves primeres cançons, escrites amb un català lliure de provençalismes i amb un patró formal molt homogeni (aquestes primeres cançons són uns trenta-cinc poemes), sovint de cinc estrofes, de vuit versos, decasíl·labs. Intel·lectualitza la poesia amorosa, hi analitza el jo, usant el mètode i la terminologia de l'escolàstica --la filosofia dominant del seu temps. Beu d'Ovidi, sobretot de les Heroides, i dels monòlegs tràgics de Sèneca, tots dos autors traduïts aleshores en català, unes fonts que són tota una novetat en la nostra tradició literària. Manté una part de la temàtica amorosa trovadoresca però amplia els temes, de manera poc convencional, amb gust per la contradicció i la paradoxa: la desigualtat dels amants en la relació corresposta i la gelosia del poeta (diferent de la gelosia del marit, dels trovadors). L'èmfasi en el jo ens el fa proper, i per això atreu Ferrater.

Gómez llegeix i comenta amb solvència poemes de March i repassa els testimonis de l'interès que hi tenia Gabriel Ferrater, començant per la carta a Jaime Gil de Biedma del febrer de 1956 en què li cita amb entusiasme uns versos del primer poema del quart volum de l'edició de Pere Bohigas, acabada de publicar (poema XCI, versos 49-50): "Los fets d'amor no puc metre en oblit, / ab qui els haguí, ne el lloc, no em cau d'esment". Es tracta d'un poema innovador d'Ausiàs March, de la seva segona etapa, allunyat de la poesia medieval, de motius sexuals, molt realista (la carta es pot llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 341-4, i a l'antologia de Marina Porras Donar nous als nens, pàg. 307-11). Després hi ha la nota final de Da nuces pueris, gairebé programàtica respecte a la seva poesia, amb Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, i March com a models, constituïts com una antítesi de la literatura del Renaixement. I encara serà més clar en el "Poema inacabat", quan es declara "poeta medievista": Gómez llegeix els versos 76-94, i insinua que farem bé si ens els prenem seriosament. A Menja't una cama hi havia el poema "Tant no turmenta": unes paraules del LXXIII, un poema d'absència i enyor. En la carta, del 1965, al professor John Frederick Nims (Papers, cartes, paraules, pàg. 461-3), es refereix al LXVIII i al fet que incloïa una estrofa espúria, que havien inclòs les edicions d'Amadeu Pagès i de Pere Bohigas: aquesta observació, que Ferrater havia fet a Lola Badia quan estudiava a la Universitat Autònoma, es considera ara encertada; el poema es reprodueix actualment sense l'estrofa, i hi guanya, és clar. Gómez esmenta també les llibretes que es conserven, dins el llegat Ferrater, amb anotacions de l'edició de Pere Bohigas, i un article de presentació d'Ausiàs March, en castellà, amb tres poemes traduïts, el VII, el XXVIII i el XCI --que hem de comptar que llegirem dins l'obra completa. 

Ara: si bé hi ha una simpatia indiscutible de Gabriel Ferrater per Ausiàs March, Gómez constata que n'han quedat poques traces verbals dins Les dones i els dies, perquè on és més visible és als poemes descartats, com ara "Il gran rifiuto", amb un "Tu incorruptible,  / despietadament plena de seny", i "Estiu", fet de decasíl·labs cesurats a la quarta, ausiasmarchians (tots femenins, i gairebé amb estramps, menys el "com" del tercer vers de cada estrofa). -- La conclusió profunda de la conferència de Francesc Gómez, des del meu punt de vista, és que Gabriel Ferrater actua dins la poesia catalana com un revulsiu, de la mateixa manera que Ausiàs March. Hi ha també el mestratge de March en la lucidesa literària de Ferrater, i són també els poemes de Ferrater els que ens ajuden a recobrar la poesia de March. Al cap d'un mes de la conferència precisament, Jordi Amat va publicar Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater: el començament del capítol "Literatura (1956-1958)", pàg. 173-177, documenta la lectura apassionada que Gabriel Ferrater feia d'Ausiàs March aquells anys. 

El cicle Poetes de Ferrater coincideix amb l'Any Ferrater, i segueix a principi de l'any següent:

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

dissabte, 10 de setembre del 2022

IborraEnric

¬¬¬¬¬

Considero Enric Iborra un dels lectors més intensos i extensos que té el nostre país. Llegeix amb la minuciositat d'un creador de literatura i amb la voracitat d'un enciclopedista. L'any 2010 va estrenar un blog de referència, La serp blanca, amb el subtítol Notes de lectura i altres històries d'Enric Iborra. El segueixo, el vaig llegint. Escriu de manera clara i aguda, amb una obertura de compàs que fa pensar en els assaigs de Joan Fuster, amb una amenitat constant, sense cap baixada de to ni d'interès. El seu primer propòsit era dur un dietari públic de l'assignatura de literatura universal, que havia començat a impartir a l'Institut Lluís Vives de València al curs anterior. A l'aula concentrava l'esforç en el comentari oral i dialogat; concep la literatura com una conversa. Les seves anotacions sobre les reaccions sinceres i espontànies dels alumnes són simpàtiques. Així, els alumnes li comenten que no llegiran pas la Bíblia: “Quede clar: per molt que Enric s'haja esforçat a fer veure les virtuts literàries de la Bíblia, no hem de caure en el radicalisme de llegir-la. Fins aquí podíem arribar!”.

Professor de dedicació enorme (retirat fa poc de la docència), va anar afegint al blog també apunts de les seves lectures, sobretot les que tenien més relació amb el curs. Una bona part de La serp blanca ha acabat publicada també en tres llibres, en versió revisada i corregida, amb un cert esforç per ordenar els textos seguint un fil conductor: Un son profund: Dietari d'un curs de literatura universal (2013), La literatura recordada: 101 contrapunts de lectures (2018) i Els còmplices: Notes sobre l'ordre sord de la literatura (2021). Una de les qualitats d'aquests llibres és que, a mesura que avances pàgines, van creixent en profunditat i capacitat d'estímul. Tenen una inesperada consistència temàtica, dins els capítols i en el conjunt. Enric Iborra és el professor que tothom voldria haver tingut i sabut aprofitar. Qui llegeixi aquestes línies i no el conegui, que navegui uns minuts pel seu blog o que llegeixi la seva introducció al Diari 1952-1960 de Joan Fuster (València: Tres i Quatre, 2021).

Enric Iborra és un lector poderós, un divulgador infatigable. Per situar-lo d'una manera complexa, copio tres observacions de La literatura recordada:

  • “Això que els grans llibres poden canviar la vida és un tòpic literari, en el pitjor sentit de la paraula: una idea falsa per poc que la contrastem amb la nostra experiència –la real, no la verbal! Els grans llibres ens poden fer veure la vida d'una altra manera, podem fer-nos conscients d'aspectes que ens havien passat per alt. Però no ens canvien. La lectura d'un gran llibre no modifica cap ni una de les rutines que conformen la nostra vida.” (pàg. 43).
  • “El problema principal de la vida literària, a hores d'ara, no és ni la rebentada ni el botafumeiro, sinó el silenci. La literatura no existeix si no se'n parla, si els llibres no es comenten, si no es valoren, si no es comparen: si no es critiquen. Els autors viuen amb resignació amarga aquest silenci, aquesta sensació d'escriure en el buit. Els crítics, els pocs que hi ha, també.” (pàg. 57). 
  • “Reconec que soc una mica escèptic respecte a aquesta virtualitat de la literatura, encara que això segurament és una conseqüència d'habitar a l'àrea peninsular tradicionalment immune a les influències de la lletra impresa.” (pàg. 72).

"Jo també sóc ferraterià. He comprat i he llegit tot el que s’ha editat de Ferrater.", diu Enric Iborra, en el començament de la seva lectura del poema "Aniversari". Trobava a faltar, és clar, un apunt en aquest blog sobre l'Iborra lector de Gabriel Ferrater, per la quantitat i la qualitat de les observacions que li ha dedicat: 

Comparteixo amb Enric Iborra la dèria de fer llistes de lectures, per als mesos que s'acosten, de llibres per comprar, per demanar a la biblioteca... Vaig afegint nous títols a la llista general de lectures pendents i llevant títols a la llista de lectures de l'any que ve, perquè es mantingui en unes proporcions raonables, prou llarga perquè no sigui capaç de cobrir-la sencera però astutament mesurada per l'inconscient per fer-me creure que sí que podré llegir-ho tot. Constato que moltes lectures que he fet els darrers dos anys segueixen les seves recomanacions. També he llegit, del seu pare, Josep Iborra, membre de la tertúlia de Joan Fuster, Inflexions, Breviari d'un bizantí i Fuster, una declinació personal, i tinc damunt la taula el Diari 1965-1977, editat enguany per Enric Iborra. I a la llista de llibres que em poden regalar pel meu aniversari, els dos volums de cartes de Plini el Jove, un dels autors de qui Enric Iborra parla amb més entusiasme a Els còmplices. -- Me'ls van regalar, els dos volums de Plini el Jove, i els vaig llegir amb molt de plaer i amb la sorpresa de fer-se'm molt proper. Vaig acabar també el Diari de Josep Iborra, llegint-lo sense pressa, un any per setmana. L'anotació de l'11 de febrer de 1974 acaba amb aquesta referència que copio (pàg. 719, l'original inclou els punts suspensius finals):

Gabriel Ferrater: Teoria dels cossos. Contar l'alliberació, sentir-se alliberat, voler-se lliure: això és perfectament romàntic. Viure una il·lusió: la il·lusió de la lucidesa, de la comprensió, del despreniment. Flotar, surar, sobrevolar per damunt de la vida...

Ara tinc damunt la taula el darrer llibre de Josep Iborra editat pel seu fill: El vici de la introspecció --títol magnífic. El volum es compon de tres parts: "El descrèdit de l'humà", "Espigolant Montaigne" i "Correspondència amb Josep Garcia Richart".

Més sobre Enric Iborra:

Enric Iborra, en una foto publicada a eldiario.es per una entrevista que li va fer Lourdes Toledo l'any 2019

--
Apunt revisat el 5 de maig de 2024

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites