¬¬¬¬¬
Terry, Arthur. "Gabriel Ferrater: la moral i l'experiència", pàg. 101-125 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.
Arthur Terry ja havia publicat un article de referència sobre Ferrater l'any 1971. En aquesta ponència la seva argumentació crítica és encara més travada, i la consideració sobre el poeta, encara més alta. Terry considera Ferrater un autèntic mestre, que ens recorda que la vida moral no es deixa reduir a una unitat, que és complexa, i que encara s'hi torna més perquè no es deixa enfocar en termes racionals. La metàfora és l'esforç de Ferrater per suggerir obliquament allò que no es pot dir de manera directa.
A mitja ponència, després d'haver comentat uns quants poemes, Terry pren posicions: "Tot el que he dit fins ara sembla indicar que parlar de la poesia de Ferrater com d'una 'poesia d'experiència', tot i que no sigui del tot equivocat, a la fi resta inadequat, en tant que suggereix un tipus d'objectivitat que queda aliena a la seva natura. Fins aquest punt he tendit a parlar com si el poema típic ferraterià consistís en una anècdota o una situació objectivament reconstruïda, seguida d'un comentari moral fet des del present. Tanmateix, a la pràctica, amb molt poques excepcions, els seus poemes són molt més complexos que això. I ho són perquè les situacions de què parla són sempre contemplades des del punt de vista d'un subjecte que, en lloc de deixar les situacions tal com són, les converteix en un problema de consciència moral." (pàg. 114).
I a continuació cita Dolor Oller, la ponent que l'havia precedit, i allò del desemmascarament moral de l'experiència, "en el qual l'anècdota original serveix com un trampolí que ens llança cap a una mena de meditació molt més subtil i problemàtica. En si mateix això bastaria per allunyar els poemes del que en podríem dir una 'poètica realista'; allò que importa no és tant la 'realitat' de l'anècdota, com la consciència subjectiva que la considera, o el que el mateix Ferrater en diu el 'centre de la seva imaginació'." Cita encara, Terry, Parcerisas: "Així hom arriba a allò que Francesc Parcerisas en diu una 'dissolució de l'experiència': un estat de coses en el qual el poeta, més que transmetre unes emocions directament al lector, serveix com a intèrpret d'aquestes emocions i així implica el mateix lector en l'acte de jutjar, convertint-lo, com ja he dit, en una 'persona moral'." (pàg. 115).
"El més característic de Ferrater és el buit que separa el motiu original d'un poema del producte acabat" (pàg. 118), amb uns salts imaginatius extraordinaris. No hi ha un jo autobiogràfic sinó "un 'jo' que projecta unes imatges que llavors són jutjades per una altra variant d'aquest 'jo'" (pàg. 119). Així, "El secret" es va originar en una conversa sobre Kafka; "Tres llimones" amaga les reaccions davant tres germanes.
Coherent amb les afirmacions anteriors, Terry defensa que "Teseu" és el poema final de Les dones i els dies molt deliberadament: "el qui hi parla s'està dirigint a si mateix" (pàg. 121), i "sovint es veu obligat a escindir-se entre diversos 'jo', alguns dels quals són a penes reconciliables, per restar fidel a la seva pròpia experiència. Això vol dir que certs temes que són presents a través de la seva obra sencera ara tornen sota una forma molt concentrada: la memòria i l'oblit, el Doppelgänger, la por del passat i una esperança bastant precària en el futur. I corrent a través del poema hi ha una ambivalència deliberada: Teseu, que tan sols queda anomenat al títol, és alhora la figura mítica i una versió del mateix poeta.". "L'única cosa a la qual podríem dir que el poema es refereix ja és un mite, i aquest queda tan completament absorbit pels moviments mentals del mateix poeta que a penes sembla tenir una existència separada. I així, tornem a quelcom que he dit abans: que el poema constitueix la seva pròpia realitat, i és a aquesta, i no pas a altra cosa, que ens hem d'adaptar com a lectors." (pàg. 113).
Recordant, per acabar, els versos de La Fontaine que tancavan Da nuces pueris, Terry afegeix que "es tracta d'una visió de l'existència que exclou per complet qualsevol idea de finalitat i segons la qual tot és subjecte a l'atzar." (pàg. 124). "Si Ferrater és antiromàntic, és, més que res, perquè no creu en les potències redemptores de la literatura.".
La ponència conté, a part de la interpretació de "Teseu", nombroses observacions de detall sobre poemes de Ferrater:
- "Mecànica terrestre", pàg. 103-104
- "Amistat del braç", pàg. 105
- Un fragment d'"In memoriam", pàg. 105-106
- "Lliçó d'història", pàg. 106, i la punta d'humor del final
- "Temps enrere", pàg. 107-108
- "Si puc", pàg. 109
- "Un pas insegur", pàg. 109-110, i l'experiència proustiana
- "Els jocs", pàg. 103 i 110
- "Tres llimones", pàg. 110-112
- "El lector", pàg. 112
- "Perdó", pàg. 112-113
- "Metrònom", pàg. 113
- "El mutilat", pàg. 119
--
Apunt revisat el 10 d'abril de 2020