¬¬¬¬¬
Vaig deixar d'escriure aquest blog al setembre de 2012, arran de la manifestació per l'Onze de Setembre. Més concretament, un frívol article en què es manipulava políticament el record de Gabriel Ferrater em va decidir a actuar --va fer-me de
Rubicó particular. No recordo amb quina intensitat devia acabar-me d'empènyer la resposta de Joan Ferraté a una entrevista de Rossend Arqués i Antoni Munné, l'any 1986: "El fet que som espanyols és indiscutible. Bé, consti que també podem tenir el projecte de deixar de ser-ho. D'acord. Fem aquest projecte. Aleshores, fins que hi hagi un 40 per 100 favorable en aquest projecte no m'hi vull embarcar. Si n'hi ha un 40 per 100 aleshores sí, perquè fent un esforç i proposant un projecte molt atractiu potser sí que arribarem al 51 per 100 que es necessita." (Joan Ferraté,
Opinions a la carta, pàg. 57).
Em vaig inscriure en l'Assemblea Nacional Catalana, i vaig començar a ajudar l'assemblea territorial de Sants-Montjuïc per la Independència en les seves activitats. Cap al novembre vaig unir-me al seu grup de difusió (web, xarxes socials i fullets de propaganda); més endavant, al grup de coordinació; ara en sóc el secretari. Vaig substituir absolutament la lectura literària i l'escriptura d'aquest blog per la lectura i l'escriptura política. Vaig congelar el compte de Twitter
@eblanes, en favor d'
@assembleasmxi i
@IndySants, comptes mantinguts en equip.
Aquests dos anys i mig de voluntariat cívic em fan llegir
Les dones i els dies des d'una experiència personal diferent, més àmplia. Constato, un cop més, que el sentit dels poemes sempre ens espera, apte per ser entès en la primera lectura i per ser intuït en la seva profunditat a còpia de tornar-hi. De tant en tant hi ha també un esclat: alguns versos que s'adiuen reveladorament amb la pròpia experiència, que t'atrapen, com un maelstrom. Posaré tres exemples senzills d'experiència reveladora, que recordo dels darrers mesos, en relació amb "In memoriam".
[1] Continuo comprenent la lliçó dels primers versos:
Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. [...]
Rellegeixo l'apunt que justificava aquest blog:
"Una altra cosa, que ara encara jutjo més important". M'examino. Examino l'actitud de Ferrater. Recordo l'entrevista amb Baltasar Porcel: "Sóc de la segona lleva que no va fer la guerra. La del quaranta-dos, la cridaren, però no va anar al front. ¿Saps que jo era un sentimental? Aquell juny vaig negar-me a anar-me'n a França, perquè, en plena batalla de l'Ebre, si em cridaven havia d'anar-hi, i etcètera. I no ho dic com una cosa heroica, sinó burlant-me de mi mateix, comprens?" (
Papers, cartes, paraules, pàg. 524). Recordo l'anècdota familiar que m'havia explicat el pare, que els oncles Enric i Vicenç, amb catorze o quinze anys, s'havien escapat cap al front, per ser amb l'avi i amb l'oncle Josep, que ja tenia divuit anys, i que els van obligar a tornar a casa. El que ara em revela "In memoriam" és encara més complex que tres anys enrere, i més prodigiós em sembla el poema, el seu to, la visió de l'adult que recorda i evoca, sense jutjar-los, els seus anys d'adolescència.
[2] El
leitmotiv de la por culmina, amb un shakespearià sentit dramàtic, cap al final, en el concert d'orquestra a què Gabriel Ferrater assisteix amb el pare. Aquest fragment reprèn magistralment els motius inicials del poema:
Una nit hi va haver un concert d'orquestra.
El pare m'hi va prendre, i tremolava
tot jo d'impaciència. La música
parfois nous prend comme une mer [Baudelaire, és clar], i a mi
que em prenia aleshores una mar
d'un temps que anava a ser perdut, i es veia
perdent-se i desdient-se, m'excitava
la idea de donar-me a un altre flux
més personal, o almenys sense companys,
ni que fos el pare. [...]
I aleshores, els versos següents, que sempre han estat clars, il·luminen fins i tot les tensions polítiques més profundes d'avui mateix:
Acabat el concert, van tocar els himnes:
himne de Riego, Internacional,
els Segadors i la Warszawianka
que feia d'himne de la Fai. La gent
va aplaudir més els Segadors. L'Oliva
no hi estava d'acord, i es va abocar
d'un prosceni, cridant. Per fer-nos sords
vam picar encara més de mans. Mirava
les cares que se'n reien, i cridava
mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem,
vessant-nos en una aigua. [...]
[3] Al setembre de l'any passat Vicenç Villatoro va publicar un llibre extraordinari,
Un home que se'n va, que no puc deixar de veure com una digna emulació de W. G. Sebald ni com un cas específic del compromís literari que Ferrater reclama en els versos finals d'"In memoriam":
Com que no sóc
un oranès de Saint-Germain, la por
no em sembla pas que sigui cap gran tema
per literar o filosofar. Això sí,
de por molts homes n'han tingut, i d'ells
cal que també se'n parli. Convé dir
que l'Oliva va tenir por, i va fer
por a molta gent, al meu pare i a mi
no gaire forta, al Ton ja més, i a d'altres
tan forta com la seva, o més encara.
Dijous passat, Vicenç Villatoro va presentar
Un home que se'n va a la biblioteca Francesc Candel, a la Marina de Sants. Dimarts n'havíem publicat una
ressenya al web de Sants-Montjuïc per la Independència, que no és meva, fora de la tria de l'epígraf de Sebald que l'encapçala, molt afí a la posició wittgensteiniana de Ferrater: "
L’ideal de la veritat, reflectida en un informe sense cap mena de pretensions, esdevé el fonament irrevocable de tot esforç literari". Villatoro va apuntar que els vençuts de la guerra, al cap de pocs anys, van triar, per fugir de la misèria i l'ofec dels seus pobles, el país dels vençuts, Catalunya.
***
He reprès aquest blog impel·lit per la col·laboració amb el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, que m'ha encarregat que sigui el curador del compte de Twitter @CatalanVoices la setmana del 9 al 15 de març. Convenia activar el meu compte de Twitter particular, @eblanes, que s'hi pogués veure alguna activitat, i vaig escriure aquest apunt. Una bona consellera també em va indicar, al cap d'uns dies, que em veia capaç de compaginar feina, l'activitat independentista, família i, a la vegada, recuperar-me Gabriel Ferrater. Ho intentaré.
Apunt revisat el 29 de febrer de 2020
--