diumenge, 17 d’octubre de 2021

Gomis2021

¬¬¬¬¬

Gomis, Ramon. "Crònica dels Ferrater de Reus", conferència organitzada pel Centre de Lectura de Reus, 11 de juny de 2021, 62:25 

Conferència arran de la presentació del Fons Gabriel Ferrater i Soler de la Biblioteca Digital del Centre de Lectura de Reus --que recupero passat l'estiu al canal del Centre de Lectura a YouTube. L'acte va començar amb una intervenció de Lluís Miquel Pérez, president del Centre de Lectura, seguida de la presentació del ponent, a càrrec de David Figueres, president de l'Associació Gosar Poder. Figueres es va referir al llibre del metge i escriptor Ramon Gomis, del 1998, El Gabriel Ferrater de Reus, una de les grans aportacions a la biografia de Ferrater, i va repassar breument la trajectòria literària de Gomis. Gomis va puntualitzar més tard, a la conferència, que havia escrit la biografia a instància de Xavier Amorós. 

El tancament de l'acte va ser a càrrec de Montserrat de Anciola, bibliotecària del Centre de Lectura, responsable de la creació del nou Fons Gabriel Ferrater i Soler dins de la seva Biblioteca Digital. Va presentar el Fons, fonamentat en primer terme en la documentació lliurada per Ramon Gomis i elaborat amb l'ajuda de l'Associació Gosar Poder. Va destacar la col·laboració de Joan Manuel Pérez i Pinya, responsable de la bibliografia de referència sobre Ferrater. La iniciativa s'inscriu en els actes del Pròleg Gabriel Ferrater a Reus, en preparació del centenari.

Com que Ramon Gomis (minuts 9-43 del vídeo) ja havia parlat de Ferrater al Centre de Lectura, opta en aquesta intervenció per ocupar-se de la família Ferraté de Reus. Qualifica Gabriel Ferrater de personatge complex, que viu en un moment difícil: una veu crítica, lúcida i rebel. Els Ferraté de què s'ocupa són tres generacions, una de les sagues familiars reusenques més interessants de la primera meitat del segle XX.

L'avi Gabriel Ferraté va ser un vinater de Reus. No solament va exportar a França, com altres, sinó a altres països, amb un període brillant després de la Primera Guerra Mundial. Les dades del port de Tarragona indiquen, aclareix Gomis (en contraposició amb algunes afirmacions de Gabriel Ferrater), que el gran temps de l'exportació no va ser la guerra sinó els anys posteriors, que quadrupliquen les exportacions. Va tenir cinc fills, en van sobreviure quatre: el negoci era prou pròsper per deixar-lo a tots els fills. S'hi van dedicar sobretot els dos grans, Gabriel i Joan. L'oncle Gabriel Ferraté va ser president del Círcol de Reus i va comprar el Teatre Fortuny, va impulsar una escola de comerç. L'oncle Joan tenia la dèria d'escriure, va guanyar diversos premis als jocs florals, i va ser guardonat també amb palmes acadèmiques pel Govern francès: era políglota, professor d'alemany. Tots dos oncles eren solters i no tenien fills. Anaven a visitar els diumenges les seves amigues a Barcelona: la gent ho sabia, i ells eren provocadors. El gran es va acabar casant amb una dona jove i alegre, vuit mesos abans de morir --de la família sols Gabriel Ferrater va assistir als funerals. L'oncle menor, Amadeu Ferraté, casat amb Maria Pascual (pares de Gabriel Ferraté Pascual, que va ser el primer rector de la Universitat Oberta de Catalunya), era el més vinater. Els germans petits, Ricard (pare de Gabriel) i Amadeu, estaven distanciats, a part que les cunyades no es portaven gens bé. Tots dos van acabar partint-se el negoci als anys cinquanta, arran de l'intent de Ricard de fer un extracte alcohòlic, amb una màquina que els fills anomenaven "el mecano del pare", que va donar un resultat ruïnós.

Ricard Ferraté era el que ara en diuen un emprenedor. Va adquirir un periòdic, va crear el centre excursionista... Amàlia Soler, la mare de Gabriel, tenia un germà, Antoni, dibuixant gràfic, il·lustrador de les revistes reusenques, que havia fet alguna exposició, amb bones crítiques. Amàlia es va casar jove, als 22 anys. Els Ferraté-Soler eren una família important de Reus, des del punt de vista econòmic, social, cultural i polític. Gabriel Ferrater exercia de líder entre els seus amics. "Era un nen bé de poble", en paraules de Marta Pessarrodona. Van tenir un exili daurat, prop de Bordeus --en una societat que va enlluernar Gabriel. Quan torna, fa un servei militar llarg però alliberat d'algunes de les càrregues del soldat. Però després de la guerra la família perd estatus social: el pare es suïcida, deixen Reus, van a viure al carrer Benet Mateu de Barcelona, en un "pis normalet", diu Gomis. Gabriel no es torna a acostar a Reus, tot i que de lluny el considerés magnífic. Ramon Gomis va tractar la mare, Amàlia Soler, que sempre es referia al "pobre Gabriel".

La saga familiar va ser singular i poderosa fins al final. Joan Ferraté va pagar les trenta o quaranta mil pessetes que el seu germà devia a la llibreria Herder.


--


dimarts, 12 d’octubre de 2021

Tosquelles1985

¬¬¬¬¬

Tosquelles, Francesc. Funció poètica i psicoteràpia: Una lectura de “In memoriam” de Gabriel Ferrater. Reus: Institut Pere Mata, 1985, 154 pàg.

Joana Masó va publicar al maig un llibre fonamental, molt ben editat, intel·ligent, esplèndid: Tosquelles: Curar les institucions (Barcelona: Arcàdia, maig de 2021, 392 pàg.). Inclou una breu però detallada trajectòria cronològica, nombroses fotografies i documents rellevants (cartes, articles, entrevistes...). És una síntesi esmolada del pensament i les aportacions de Tosquelles, que el reivindiquen com a pioner eminent de la psicoanàlisi a Catalunya, a l'Institut Pere Mata durant els anys de la República, format els anys trenta amb refugiats jueus, sobretot austríacs, del nazisme. També és un referent dels intents de transformació cultural, política i psiquiàtrica del segle XX, situat políticament en posicions al voltant del comunisme antiautoritari i antiestalinista del POUM. Professionalment antijeràrquic, la seva pràctica mèdica va obrir les portes a la psicoteràpia institucional, amb idees radicals en aquella època que avui són les dominants i normals en la psiquiatria. És fecunda la seva feina a l'hospital psiquiàtric de Saint-Alban (Sench Aubanh en occità), des del 1940, una escola de llibertat, constituïda al voltant de grups de treball que funcionaven democràticament inspirant-se en el coorperativisme català, de refugi també per a jueus i intel·lectuals, en connexió amb la Resistència. L'Institut Pere Mata, de Reus, ja havia estat una institució revolucionària quan va ser creat el 1896, amb els seus divuit pavellons, obra de Lluís Domènech i Montaner, plens de claror natural, i els seus espais oberts enjardinats per separar-los (precedent arquitectònic immediat de l'Hospital de Sant Pau). El llibre de Masó reprodueix, a les pàg. 130-145, la tercera part del llibre de Tosquelles sobre Ferrater i el "Poema inacabat". D'aquest Tosquelles de Masó, en copio el fragment d'una carta del 1943, del doctor Lucien Bonnafé, del sanatori de Saint-Alban, a un col·lega (pàg. 157):

A banda de Chaurand i jo, el servei mèdic està format per dos interns (una plaça actualment vacant durant poc temps) i un tresor inestimable, Tosquelles, català refugiat aquí --Balvet regnante--, un paio d'un valor absolutament excepcional, amb excel·lents idees, molt treballador i que va participar infatigablement en la reorganització de l'hospital mentre Balvet encara era aquí; no sabria dir què és el més valuós en ell, si el seu valor especulatiu o el seu valor pragmàtic. [...] L'ergoteràpia és la preocupació central del servei. La terapèutica a través del treball n'és tan sols el nucli, perquè l'essència és el desplegament profund de totes les capacitats no alienades en tots els malalts: rendiment social, resopnsabilitat, dignitat, que va des del cardatge de la llana o la tria de perles de colors fins a la representació teatral passant per l'horticultura, la gimnàstica, el cant, etc. Les realitzacions en aquest àmbit es despleguen seguint una concepció profundament ampliada de l'asil de poble.

El llibre de Joana Masó ens ajuda a entendre millor i valorar el llibre de Francesc Tosquelles sobre l'"In memoriam" de Gabriel Ferrater. Al pròleg d'aquest, pàg. 9-10, el doctor José García Ibáñez ens explica que el llibre era el resultat d’aprofitar les visites mensuals de vuit a deu dies de Francesc Tosquelles –que aleshores residia a França, exiliat-- a la seva ciutat natal de Reus, com a metge psiquiatre vinculat a l’Institut Pere Mata i la formació dels seus professionals. La tertúlia matinal transcendia aquell àmbit professional, i la institució Jove Cambra va aprofitar l’ocasió per fer arribar la seva veu, al Círcol de Reus, a un públic més extens, al qual va mostrar, des del llenguatge, amb l’exemple de Gabriel Ferrater i “In memoriam”, com els petits fets de la vida quotidiana es van articulant en un teixit que és la trama de la vida de cadascun de nosaltres. No tractava de fer de psicoanalista de Ferrater, ni de descobrir "la seva veritat", sinó de prendre alguns detalls dels seus poemes per il·lustrar l'ofici de psicoterapeuta. Naturalment, Ferrater no s'amagava com a poeta, ni la seva poesia es deixava explicar tampoc sota cap teoria més o menys psicoterapèutica. El que va dir Tosquelles al Círcol de Reus, ho va escriure, sembla, al cap de quatre anys. El pròleg de García Ibáñez va seguit d’un pòrtic de Xavier Amorós, pàg. 11-13. Joana Masó precisa que el 1978 va pronunciar la conferència "Qüestions de lògica de la vida i de la psicopatologia a propòsit de certes estances, errances i estampes poètiques de Gabriel Ferrater", que va acabar desenvolupant com a llibre a instància del traductor reusenc Joaquim Mallafrè.

Tosquelles no pretenia fer de crític literari ni d’estudiós de la ciència del llenguatge, sinó reflexionar com a metge psicoterapeuta, l’objecte d’estudi del qual és el discurs dels altres, un discurs que revela “una altra cosa”. Examina "In memoriam" i alguns altres poemes en ocasió d'una sèrie de pràctiques clíniques. “El ‘subjecte’ que esdevé el centre d’interès de totes les tasques de la psicoteràpia, només s’entreveu en el mateix niu que el llenguatge li fa. [...] No cal dir que en els nostres treballs de psicoterapeuta la problemàtica del subjecte –i no la del ‘jo’—és central.” (pàg. 19). Afirma que gairebé no sap res de la vida de Gabriel Ferrater, “fora del que ell en diu amb els seus poemes, ni cap falta que ens fa, perquè no s’hi val en el nostre treball a considerar allò de què no parla el qui ens parla.” (pàg. 56). Tosquelles no considerava tampoc que l’art fos un consol davant la neurosi de l’artista. 

Afirma al llibre que la seva reflexió es fonamenta en l'estudi de la funció poètica del llenguatge, tal com l’explica Roman Jakobson. Troba coincidències entre el seu plantejament i “La operación de leer”, un dels assaigs crítics de Joan Ferraté (pàg. 90), inclòs a Dinámica de la poesía –assaig i llibre fonamentats també en Jakobson. S’hi va referint al llarg d’algunes pàgines: “Si la construcció d’un poema ja és una actualització del que el poeta pesca i s’empesca, també el Joan ens diu que un poema no s’acaba mai en si mateix. Hi ha una actualització concreta, que només esdevé tal, en el moment precís de la lectura. // La noció, doncs, d’actualització, lligada amb la de valor connotatiu dels signes és molt important tant pel que fa a la poesia com pel que passa precisament en les nostres tasques de psicoteràpia.” (pàg. 95). Malgrat el títol del llibre, considero que Tosquelles aprofita més aquestes reflexions de Joan Ferraté sobre la lectura que no pròpiament la teoria de Roman Jakobon al voltant de la funció poètica del llenguatge. Ara, Tosquelles tenia interès per la poesia, i així, en un diàleg amb psiquiatres, psicòlegs i investigadors, l'any 1987, diu (pàg. 254 del llibre de Masó): 

[...] Això s'escapa del pensament cartesià i, per descomptat, de les estructures de l'Académie Royale de la Langue Française, que és la manera d'evitar que les persones pensin, reflexionin pel seu compte. Has de pensar bé, ben-pensar. Vol dir que has de pensar com els teus professors volen que pensis i no segons el moviment del teu pensament creatiu. Només uns quants poetes i uns quants bojos s'escapen d'aquesta imposició. El boig està condemnat al fracàs, el poeta combinarà alguna cosa... i serà l'única manera més o menys tolerada de protestar en societat.

El llibre tampoc no s’ocupa d'una manera preeminent d’”In memoriam”, sinó també del “Poema inacabat” i de “Teseu” –de fet, tot i acabar amb la reproducció íntegra del poema “In memoriam”, tot i figurar "In memoriam" al títol mateix, l’aportació més determinant de Tosquelles a la comprensió de la poesia de Ferrater és potser la de “Teseu”. Hi dona importància com a poema que tanca Les dones i els dies: l’altre va al costat del narrador, no pas enfilat dalt de si mateix com l’estilita d’“In memoriam”. Hi veu “el clàssic fantasma[*] narcisista –el mateix a què s’al·ludeix o es deixa entreveure en la temàtica clàssica del ‘doble’ o de ‘l’ombra’, evocat ben sovint pel romanticisme més o menys alemany. [...] El narcisisme, contràriament a allò que sovint es pensa, només esdevé un entrebanc en certes circumstàncies. Ens cal dir més aviat que el narcisisme ens és a tots indispensable per a viure i que cal conservar-ne una dosi important –com la nineta dels ulls.” (pàg. 45). Tosquelles apunta una lectura de “Teseu” com la d’una naixença: “les dones ‘quina, quina?’ com les gralles, que en certa època anaven amb els fagots a fer la música dels enterraments.” (pàg. 56). Aquells versos, “Salves esvorancs / de por successiva”, de “Teseu”, reflecteixen l’acostament al fantasma. 

  • [* nota al peu de la pàgina 45] “Parlo sovint aquí del fantasma –i l’oposo al concepte de fantasia. Dic del primer que és sempre inconscient –vull dir que almenys ens “sobta” i surt “no se sap de què”. No es tracta d’una construcció imaginària de somniatruites o dels que fabulen. Sovint els fantasmes només ‘surten’, diguem, del cau en el curs d’una psicoteràpia, cosa que no vol dir que constitueixin una pura creació o un artifici de la tècnica. [...] El fet que alguna cosa d’això ens sobti en els somnis és força conegut perquè en parli aquí. Però tampoc allò que somniem és el fantasma; s’hi deixa entreveure, més fàcilment que en altres produccions verbalitzables. El fantasma no és l’inconscient, sinó, diguem, només una finestreta que s’obre i es tanca, per la qual podem albirar el que va fent pòsit, dipòsit i casserola de pulsions i trossos, malavinguts, oblidats o el que sigui, de la vida de cada u.” (pàg. 57).

D'acord amb Tosquelles, la psicoanàlisi és una ‘experiència’ que, tot i no ser antisocial, es desenvolupa en un pla radicalment privatiu, ‘a-social’. Allunyat del primer Freud, considera que ni tan sols s’hi va a la recerca de records, o d’un ‘jo’ conscient de si mateix, sinó solament del que amb els fantasmes es deixa entreveure del subjecte. “Cadascú va construint amb penes i treballs –com pot i dol-- el personatge que voldria representar i la persona que es pressuposa arreplegar les ‘pàgines viscudes...’.” (pàg. 21). Les formes infantils del llenguatge contenen joc i gràcia i experiència viscuda, que la majoria de gent va oblidant, embarcats en el discurs pragmàtic que escau a les persones grans i responsables. La crisi de la pubertat, a la vegada, que planteja les problemàtiques del cos, de la identitat pròpia i de la qualitat de la relació amb els altres, fa renéixer la inquietud poètica en molta gent. “És veritat que, malgrat la transparència de la funció poètica del llenguatge en les poesies més reeixides, els poetes d’ofici són com tots els homes: sovint saben amagar l’ou a ells mateixos i al públic. M’atreviria a dir que de totes maneres aleshores les poesies que ens ‘ofereixen’ no valen res. No és el cas del Biel. [...] La memòria i l’evocació dels fets que ningú no pot negar, la ‘realitat’ social dels esdeveniments de la guerra que descriu, només són peces retallades i cosides de la funció poètica del llenguatge.” (pàg. 25). Tosquelles apunta que Ferrater sap que, en escriure els seus poemes, "no avança mai sol pels camins de les evocacions històriques i fins dels somnis i neguits. Cal que el que dirà s’adreci a un altre, que ocupa una funció ‘transferencial’, com diem en psicoanàlisi.” (pàg. 44). 

A propòsit d'"In memoriam": “En allò que un diu quan un parla s’hi produeix també sempre aquella ‘altra cosa’ de què el Biel diu que el seu cap anava ple i que ‘no sap com dir-ne’. Nosaltres en diem, amb alguna ambigüitat, el subjecte que empeny i en fa penyores cada vegada de nou, en la vida concreta de cada dia: un subjecte on rau ‘la clau de volta’ de totes les possibles produccions de l’aparell psíquic de cada home. I pensem de passada que cap home pot parlar si no escolta. Veiem els ‘sords-muts’ de naixença: muts per sempre perquè són sords.” (pàg. 33). “Hauríem de considerar els seus poemes com una verbalització ‘realista’, sense tenir en compte que precisament ell cerca a dir ‘una altra cosa’, i és per això que s’embarca lúcidament cap a on el porta la funció poètica del llenguatge. Ara també nosaltres, en psicoteràpia, anem cap a un altre terreny o cap a ‘un altre lloc’, que de vegades en diuen l’inconscient.” (pàg. 34). 

Almenys en aquest blog i com a lector de Ferrater, la reflexió de Tosquelles sobre la pràctica de la psicoteràpia té un interès secundari --per més sensacional que sigui el llibre de Masó. Ara: el llibre de Tosquelles té moltes observacions de detall que val la pena consignar, i sobretot m'ha fet veure que "In memoriam" és un text molt més travat que no sembla, estructurat amb una gran deliberació:

  • La rosa, que apareix als primers versos, és el motiu iconogràfic de l’escut de Reus –“ajagut al cor d’una rosa”.
  • Ell està ajagut a l’entrecuix del món, mentre el país està alçat per la revolta, i l’escorxat de la pell de l’eruga s’oposa als espetecs de revolta i contrarevolta. “Pensem en els trasbalsos d’una eruga que esdevé ‘papallona’, i, per què no, fins i tot en el vol de la papallona que va cap a les ‘roses’, contribuint així a la fecundació.” (pàg. 99).
  • “Quasi m’atreviria a dir –potser lluny de la pròpia intencionalitat del Biel—que l’al·lusió a l’odi amb què els nois dels ‘padres’ acollien les maniobres para-militars del Guiu, constitueix una veritable caricatura del comú denominador provocat per la majoria de tècniques pedagògiques utilitzades, tant pels mestretites com pels savis universitaris, amb els nens i les nenes. No m’estranya gens que sia el primer dels morts inesperats que acudeixi a la citació o al recital de l’ ‘In memoriam’.” (pàg. 84). 
  • La Sol és la primera dona que apareix al poema.
  • Els poemes de Les dones i els dies es refereixen ben poc al temps anterior a la guerra civil --recorden poc la infantesa: “Un pas insegur”.
  • Constata la repetició de la paraula “por”, que contribueix a unificar el curs del poema, i que esmenta quatre cops als versos finals. També hi ha por al primer bombardeig de Reus, que els enxampa a ca la Sol, i l’Oliva mor en un bombardeig –una de les simetries que Tosquelles posa en evidència. També hi pot haver por, tot i que no en digui res, a l’episodi de les bicicletes, quan l’apunten amb un fusell.
  • L’Oliva fa de pont entre l’estructura imaginària del sexe a la sala Reus i l’estructura real del sexe a ca la Sol (105). Passen d’intentar arraconar noies al pis requisat pel Sindicat d’estudiants a anar al prostíbul de ca la Sol: “Pulsions sexuals manifestes actualitzades.” (pàg. 106).
  • El botiguer catòlic Subietes: “la nota sexual explícita dels robatoris de robes ‘íntimes’ i fins i tot amb les satisfaccions més o menys eròtiques desplaçades dels brivalls, o en tot cas de les seves emocions i sentiments de victòria que hi trobaven, atrevint-se a transgredir les interdiccions.” (pàg. 99) –el vell Subietes els devia despatxar rere el taulell, com a les botigues de l'època.
  • S’esmunyen de casa per anar a Tamarit i el pare se l’endú a casa després de la discussió per les bicicletes. El pare se l’endú a casa després de la discussió per les bicicletes i, en canvi, després d’imposar-se a l’Oliva amb el pare “no volíem encara tornar a casa”. S’esmuny de casa a mig dinar i després enfonsen la cara dins del pa, com un pit calent.
  • Hi ha referències a ajupir-se. També a l’excursió a Tamarit, el vent ajup els amics, i s’ajeuen al recer de la cuneta. 
  • “Hi ha una mena de parricidi imaginari per procuració, que oposa l’Oliva al seu propi pare, i fa re-eixir, el pare real concret.” (pàg. 105).
  • “El poder polític apareix sovint a la convergència ambigua de l’imaginari i del que en diem sovint la realitat social. La seva força suggestiva, fascinant o imitativa, pesa tant com la violència amb què es pot exercir. El Biel ens diu com els fets del mateix comitè de Reus i de la Revolució es van proposar o es van pro|pagar, per contagi imitatiu, a la colla dels seus amics amb la caricatura del sindicat requisat, que –en el poema dit sigui de passada—ja anuncia o fa contrapunt amb la requisa del pis de l’Oliva i de la seva dona.” (pàg 105-106). 
  • Sobre el vers francès citat, “parfois nous prend comme une mer”: hi ha homofonia en francès, ens recorda Tosquelles, entre la “mer” i la “mere”, la mar i la mare, i la mare és la protagonista de la darrera part del poema, precisament a França --ara: no compro algunes reflexions de Tosquelles sobre els jocs sonors d'alguns versos, que crec que sobreinterpreta, pàg. 118-126.
  • Hi ha també simetria entre la discussió dels pares per l’afer de les bicicletes i l’afer al cafè de la plaça Prim, després del concert –que Tosquelles situa al teatre Fortuny. “Trobo que no és un pur atzar que l’escenari i la comèdia o drama en què l’Oliva, el pare del Biel i el Biel mateix es troben sigui el lloc d’un concert on s’oposa la música que ‘parfois nous prend comme une mer’ amb la conflictual interpretació dels himnes, que re-produeixen i re-presenten en el poema el clivellat de les persones i dels noms que ens diran potser qui és ‘el responsable’ i de què s’és responsable. És la qüestió debatuda entre l’Oliva i el pare del Biel.” (pàg. 110).
  • L’Oliva fa matar el vell botiguer de roba Subietes, o participa en la seva mort –la seva mare, a Bordeus, li donarà unes peces de roba.
Tot i no conèixer els germans Ferraté(r), que eren més joves que ell, Tosquelles els anomena, familiarment, Biel i Joan. "Pel que fa al Biel mateix o la seva família […],  no cal que m’hi entretingui. Quasi es pot dir que no els he conegut, i el que n’he sentit a dir és poca cosa. L’única vegada que he trobat el Biel, fou a la Universitat d’Estiu a Prada –a França. El vaig descobrir com un home que entenia en les complexes problemàtiques de la lingüística. Vaig admirar la precisió d’allò que explicava i li vaig dir que en el nostre ofici de psiquiatre també les problemàtiques lingüístiques tenien una gran importància, i que jo mateix era de Reus. Vaig fer un mal negoci amb això. El Biel se’m va ‘esmunyir’ i no l’he vist mai més. No sé si tenia pressa o si encara tenia por.” (pàg. 133). – Tosquelles havia fet de metge a l’Institut Pere Mata des del 1933. Va conèixer l’Oliva, el va tractar abans de la guerra i els primers mesos, fins i tot van intervenir tots dos en un míting al teatre Fortuny: després se’n va anar a fer de psiquiatre al front d’Aragó.

“Testimoniar el caràcter radicalment humà de les dificultats en què els malalts s’encallen i els sorprenen –provocant així tot un seguit d’exclusions dels grups socials en què viuen—potser constitueix la tasca higiènica prèvia indispensable a tota cura i prevenció de la follia. Els homes sans d’esperit –o que s’ho creuen—no són radicalment diferents dels malalts. També utilitzen mecanismes psíquics i situacions socials semblants per anar tirant de la millor manera possible. El que passa és que molt sovint els sans d’esperit encara tenen més por d’aquestes històries que els altres. Per això, sovint, no volen saber-ne res.” (pàg. 144 del llibre de Tosquelles). 

***

Arcàdia ha tornat a publicar, aquest Any Ferrater, pel centenari, el llibre de Tosquelles. Per més al·licient, té un pròleg, "Un contacte enriquidor", de Joaquim Mallafrè, i una "Justificació" de Maria-Arboç Terrades. Inclou en apèndix el pròleg i la presentació del 1985, de José García Ibáñez i de Xavier Amorós. Miquel Bassols n'ha escrit una ressenya, al web La ciutat de les lletres: "Francesc Tosquelles llegeix Gabriel Ferrater, amb Jacques Lacan". Ha inclòs la ressenya també al seu blog Desescrits: de psicoanàlisi lacaniana. Laia Badal ha revisat la trajectòria de Tosquelles i el llibre sobre "In memoriam" en un article molt ben escrit a la revista La lectora, "De la bogeria de Ferrater a la poesia de Tosquelles", dividit en dues parts, publicades al setembre i l'octubre de 2022. 

Francesc Tosquelles, a Saint-Alban, amb una escultura de fusta
d'Auguste Forestier, intern a l'hospital psiquiàtric

--
Apunt revisat el 22 d'octubre de 2022

dissabte, 2 d’octubre de 2021

Cabré1982

¬¬¬¬¬

Cabré, Rosa. “Les dones i els dies: Notes de lectura”, dins Faig: Revista literària, núm. 16, monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater, març de 1982, pàg. 27-35

Rosa Cabré situa Gabriel Ferrater en la tradició poètica iniciada per Charles Baudelaire: una tradició que, més aviat que transmetre'ns l'enigma de la vida com havien fet els romàntics, tracta de desxifrar-lo i explicar-lo a partir de la pròpia experiència. "No es mou gairebé mai en el pla de les abstraccions. Tota la seva lucidesa s'aplica a fets concrets, a observar i dilucidar allò que constitueix el veritable interès de la gent." (pàg. 27). Cabré basteix l'article citant idees clau de Ferrater --amb el mèrit de triar-les l'any 1982, abans que la majoria d'aquestes frases no es convertissin en un dels recursos habituals per tractar de caracteritzar la seva poesia. 

Postula que la sinceritat de Ferrater és total, adduint aquells versos del "Poema inacabat", que es refereixen a la coherència entre el que l'escriptor pensa i el que diu:

Compta que no direm mentides
de nosaltres. La veritat 
ens sembla més interessant
perquè ens porta nosaltres dintre.

Cabré fa una aguda observació sobre el "Poema inacabat" com una recuperació del passat, un esforç de la memòria per salvar l'experiència passada de la seva devastació, per als altres, per a l'Helena, una experiència actualitzada a cada nova lectura. Acaba posant aquesta idea en contacte amb la redempció per la paraula de Joan Maragall, tot i que Ferrater la capgiri en un dels primers poemes, "Sobre la catarsi". La idea, de fet, persisteix al llarg de Les dones i els dies, i esclata al darrer poema, "Teseu", quan ens suggereix que tot el llibre és com un tapís de la seva vida. "Les dones i els dies també poden ésser, per a Gabriel Ferrater, una mena de camí cap a l'absolut." (pàg. 33).

La professora Rosa Cabré, l'any 2016, a la seva darrera lliçó a la Universitat de Barcelona
(fotografia procedent del compte de twitter de Laura Borràs)

--

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites