dimecres, 27 de gener de 2021

Garolera2002

¬¬¬¬¬

Garolera, Narcís. "Gabriel Ferrater en el record", text llegit al Simposi Gabriel Ferrater: una celebració, Barcelona, Residència d'Investigadors, 8-9 de novembre de 2002, publicat per l'autor dins el seu llibre De Verdaguer a Ferrater: Aproximacions a tretze escriptors, pàg. 249-254. Barcelona: Angle Editorial, 2012, 254 pàg.

L'evocació de Gabriel Ferrater, exposada el 2002 i inèdita fins al 2012, tanca un llibre ben escrit, agut en les observacions, planer en l'exposició, sostingut en el to, de lectura sempre il·luminadora, amena i variada. De Verdaguer a Ferrater conté vint treballs esparsos de Narcís Garolera: articles publicats a revistes especialitzades i a suplements de literatura de diaris, a llibres de miscel·lània; ponències i conferències, i algun text inèdit. Mostren un editor rigorós i vigorós, capaç de posar en valor l'obra de Jacint Verdaguer, que ens recupera en la seva complexitat de sacerdot i d'autor, d'home crític i independent, perquè el puguem llegir sense prejudicis i apreciant el seu geni amb ulls nous, o capaç de vindicar la prosa brillant dels articles de Josep Maria de Sagarra i la importància del Poema de Montserrat, un cop net el text de la intervenció de la censura. 

Garolera és sempre un lector competent i a la vegada poc pretensiós: no el veus fer volar coloms teòrics. Ara: és un crític ambiciós. Ens persuadeix de les semblances entre El quadern gris, de Josep Pla, llibre de què ens ha donat una edició crítica que és definitiva, i A Portrait of an Artist as a Young Man, de James Joyce: totes dues obres expliquen l'adveniment d'un jove escriptor al món dels adults i la presa de consciència de l'ofici d'escriptor. Garolera para sempre atenció al llenguatge dels escriptors, i així arriba a determinar les afinitats i divergències entre Verdaguer i Pla, dos autors que miren sempre de ser entenedors, exactes en les seves descripcions, romàntic l'un antiromàntic l'altre, i que resulten genials precisament per la capacitat de bastir-nos una tradició literària amb pocs precedents i contra tota artificiositat. 

(Atenció al detall d'un dels capítols: Garolera recupera la correspondència entre Joan Puig i Ferreter i Joan Maragall i el text de Puig i Ferreter "Algunes idees sobre Maragall" (La Publicitat, 16-X-1927; pàg. 84-90 del llibre). La tesi de Puig i Ferreter és que "Maragall és un poeta de submersió, no pas d'observació; per dir les coses bé, les ha de sentir dintre d'ell, o millor, sentir-se ell dintre les coses." (pàg. 85), i posa com a exemple el poema "Les muntanyes", en què la seva ànima s'integra completament en la naturalesa. Gabriel Ferrater, plantejant-se també quina és la qualitat última de la poesia de Maragall, recorrerà al mateix poema, i gairebé als mateixos versos (Sobre literatura, pàg. 93: "El núcleo de Maragall", article del 1953), només que disposa d'uns recursos de formalització crítica que el fan arribar més lluny que Puig en la seva caracterització de les qualitats de Maragall.)

El text sobre Gabriel Ferrater és en certa manera modèlic: Narcís Garolera esprem els seus records dels anys d'estudiant universitari, dels darrers cursos de la seva carrera, quan s'escapava de tant en tant de la Universitat de Barcelona per assistir a les classes de lingüística de Ferrater a l'Autònoma, a Sant Cugat, curs 1969-1970; evoca les seves lectures, entusiastes perquè també era professor de català, del Ferrater traductor de Noam Chomsky i Manfred Bierwisch i autor d'articles penetrants i divertits sobre lingüística. Va conèixer més de prop Gabriel Ferrater l'estiu de 1971, a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, on va impartir un curs de gramàtica generativa del català, i encara més el curs 1971-2, que impartia un curs sobre Carner al matí i un curs de sintaxi al vespre, a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Els alumnes el sentien proper i còmplice: també hi va poder enraonar, fora de classes, a la cerveseria Alt Heidelberg. Recorda el que li va explicar de Puig i Ferreter; el poc entusiasme per Llorenç Vilallonga, que Garolera admirava, o els projectes lingüístics de Joan Coromines --Garolera va tractar més endavant Coromines i va saber que havia conegut Ferrater personalment i l'hi va elogiar. L'escrit dibuixa així, de forma suggestiva, l'admiració intel·lectual del jove Narcís Garolera per Gabriel Ferrater.

Tant de bo que es poguessin consultar les altres aportacions del Simposi Gabriel Ferrater: una celebració

***

Fins que no he acabat de redactar aquest apunt, no he volgut llegir el que deia Enric Iborra del llibre, el mateix any 2012, al seu blog La serp blanca. Subscric ara la seva valoració sobre De Verdaguer a Ferrater i sobre l'autor: "d'interès enorme"; "Narcís Garolera està duent a terme des de fa temps una feinada impagable, decisiva, amb les seues edicions crítiques de l’obra de Verdaguer i de Sagarra, i, pròximament, d’El quadern gris de Josep Pla". 

***

Llegeixo al cap d'un mes el recomanable i desinfectant llibre de Narcís Garolera Galeries del record: Memòries d'un filòleg (Barcelona: Edicions de 1984, novembre de 2019, 622 pàg.), escrit entre l'octubre de 2010 i el setembre de 2012. L'evocació que hi fa de Gabriel Ferrater, a les pàg. 274-276, és força coincident amb el text llegit al simposi de 2002. Hi ha altres referències al llarg del llibre. En recorda una lliçó magistral sobre mètrica i sintaxi a l'aula Fabra d'una entitat resistent al franquisme, el Centre d'Influència Catòlica Femenina (CICF): hi va utilitzar l'arrencada d'una de les Elegies de Bierville, els darrers versos del Nabí i una estrofa del poema "A cal fuster hi ha novetat". Va ser la primera vegada que Garolera va sentir a parlar del fenomen sintàctic de la tematizació, al qual acabaria dedicant la tesi (pàg. 291). També recorda la reunió prèvia al pis de Jordi Carbonell, a Barcelona, amb Gabriel Ferrater i Joan Solà, per coordinar els seus cursos a la Universitat Catalana d'Estiu (pàg. 324), i, de l'ambient distès de la UCE, les dissertacions divertides, fora de classe, de Ferrater, acompanyat de Marta Pessarrodona (pàg. 332). Garolera considera Ferrater un home genial, d'intel·ligència prodigiosa, d'una generació malmesa per la guerra civil.

--
Apunt revisat el 3 de març de 2021

dissabte, 23 de gener de 2021

Ballart2012

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Poetes en cinc llengües: la poètica implícita de Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 45-64

El plantejament de Pere Ballart en aquest article és agut i productiu. Tracta de caracteritzar la poesia de Gabriel Ferrater, les seves idees sobre la poesia i sobre la seva pròpia poesia, a partir dels articles inclosos al llibre que es va titular Escritores en tres lenguas. Ballart ens diu que predominen, entre aquests escriptors, els poetes, i que de fet, de llengües, n'hi ha cinc al llibre. Les tres parts principals, cadascuna ordenada alfabèticament, que corresponen a escriptors en llengua alemanya, francesa i anglesa, es complementen amb un annex que inclou articles sobre Josep Carner, J. V. Foix, Joan Vinyoli i Manuel Machado. Vet aquí la raó del títol del seu article.

La premissa de Ballart és que un poeta que escriu sobre altres poetes els mesura per la poesia que ell escriu, o voldria escriure. Així, Escritores en tres lenguas inclou "(1) opinions crítiques sobre la tradició poètica i el cànon que declaren la pròpia filiació; (2) descripció i valoració de temes, procediments i formes afins a la seva poesia, i (3) al·lusió concreta a textos que han estat deliberadament assimilats (imitats o manllevats) en la seva poesia." (pàg. 46). L'article es divideix en tres parts: "Tradició poètica i cànon" (pàg 47-54) "Temes, formes i procediments" (pàg. 54-59) i "Models i intertextos" (pàg. 60-63).

Els articles d'Escritores en tres lenguas, que anaven destinats a una enciclopèdia, tenen un to equànime, antidogmàtic, amb poder de síntesi, i revelen un coneixement extens de la tradició literària, un Ferrater sempre atent al teixit cultural en què apareix el poeta i la seva obra, a més d'una gran capacitat de ponderació, apunta Ballart. Encara que hagués procurat allunyar-se de l'estètica romàntica, valora Blake, Clare i Shelley. Estableix algunes línies d'influència:

  • La més reculada és la de la poesia amorosa meditativa: March - Scève - Donne --des del meu punt de vista, l'article sobre Scève implica un coneixement molt profund de la tradició poètica francesa, fins a l'extrem d'insinuar que Scève és un autor amb una energia renovadora que la poesia francesa moderna no ha sabut aprofitar, a diferència del que han fet la poesia anglesa amb Donne i l'espanyola amb Góngora. Ferrater fa una altra exhibició de coneixements sobre aqusta època de la literatura francesa als seus afegits a la traducció Historia de la literatura universal, d'Erwin Laaths.
  • Parla de quatre poetes romàntics que generen tradició: Goethe, Heine, Hugo, Byron. La seva influència va ser universal, fins que Baudelaire no va modificar el panorama a mitjan segle XIX.
  • Hi ha una crisi de la poesia postromàntica, simbolista: valora, tot i això, Wallace Stevens, Eugenio Montale i Carles Riba, per més que la crisi no sigui superada fins a l'aparició de W. H. Auden, Bertolt Brecht i Cesare Pavese, també Robert Graves, i per altres vies, amb Saint-John Perse i Benn --discrepo de Ballart en un detall: no em sorprèn que Ferrater reconegui la qualitat de Saint-John Perse, de qui havia parlat en les conferències sobre Foix, i, a part, la poesia de Les dones i els dies deu molt a la capacitat imaginativa dels surrealistes.

Com justifica Gabriel Ferrater el valor dels poetes sobre els quals escriu? Destacant-ne sovint l'atenció, el saber sobre la vida dels homes i les dones, els seus llocs, els seus fets, i la dimensió moral que afegeixen a l'experiència. És "partidari d’una poesia", apunta Ballart, "formalment complexa, tensa, seca si cal (mai mel·líflua), però sempre precisa" (pàg. 56), d'una "imaginació a la vegada rica i àgil, un concepte que reapareix constantment en els comentaris crítics de Gabriel Ferrater quan són més entusiastes" (pàg. 57).  Preua "per principi una dicció crítica i distanciada, eficaç per registrar amb exactitud els propis estats d’ànim i alhora respectuosa amb la comunicabilitat del poema envers el lector. La construcció deliberada d’una veu és en aquest sentit un recurs particularment profitós" (pàg. 58). Ballart conclou que aquestes són les qualitats dels poemes de Les dones i els dies, i recalca, contra el tòpic de l'obscuritat de Ferrater, que els articles indiquen que considerava que un poema pot ser difícil però no de comprensió impossible.

El darrer apartat de l'article --menys productiu, una mena de torna-- enumera algunes possibles relacions dels capítols d'Escritores en tres lenguas amb poemes de Ferrater:

  • "Faula primera" i "Faula segona" en relació amb La Fontaine
  • "Lorelei", que cal llegir irònicament, d'acord amb el capítol sobre Heine
  • "Societas Pandari", i el Troilus and Criseyde de Chaucer
  • "Boira" i la dècima 310 de Scève
  • "Esparver" i Skelton
Ballart conclou que Escritores en tres lenguas conté un autèntic filó crític, per descobrir --estic d'acord a reivindicar aquest llibre.

--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

diumenge, 17 de gener de 2021

Oller1986

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", pàg. 196-210, dins La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986, 216 pàg.

Dolors Oller acaba de publicar Pel camí de Carner, un llibre que condensa moltíssims anys de lectura atenta i lúcida, i molts anys de trajectòria crítica, sobre el seu autor predilecte, Josep Carner, amb capítols del tot nous, articles tornats a desenvolupar, ampliats, refets, corregits, "suposo que perfeccionats", ens diu. Així, el primer capítol, "La poesia de Josep Carner: de la llei i de la gràcia (un itinerari)", actualitza i augmenta amb molts canvis significatius una ponència de l'any 1984 que ja havia inclòs a La construcció del sentit, llibre que va ser reconegut amb el Premi Crítica Serra d'Or en la categoria d'assaig. Potser l'altre autor a què Oller ha tornat de manera reiterada és Ferrater. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", publicat el mateix 1986, era l'article, magistral, que tancava aquell seu segon llibre, La construcció del sentit. És un article que, al cap dels anys, continua essent essencial per llegir la poesia de Les dones i els dies. Esperem --tant de bo!-- que Oller encara tornarà algun cop més al camí de Ferrater. (Aquest blog inclou també un apunt sobre la seva interpretació del poema "Literatura", un parell de paràgrafs sobre l'elogiosa nota que va escriure arran de la publicació de Sobre pintura i una valoració de la importància de les conferències que van ser incloses, el 1979, al llibre La poesia de Carles Riba.)

Article madur en la teoria que conté i rodó en el desenvolupament, Oller comença exposant-hi que l'operació poètica ferrateriana, de descripció de la vida moral, és més complexa i transcendent que la poesia de l'experìència. El mal d'aquesta etiqueta és que, sense ser errònia, resulta insuficient i crea unes expectatives de facilitat, de poesia d'experiències unànimes. Els correlatius objectius de Ferrater són descrits amb detall, i perfilen uns fets i situacions que podem imaginar, però el seu sentit a vegades és enigmàtic. Ens obliga a anar més enllà, a mirar aquell grumoll d'experiència que ens ha presentat el poema des de l'actitud moral que té el narrador respecte a aquells fets. Hem de refer-nos la intenció de sentit del poema. En traiem conclusions, coneixement --la poesia de Ferrater té un component didàctic. Però no és pas una operació lectora que sigui fàcil ni que ens deixi indiferents.

L'objectiu de l'article és establir la relació que hi ha entre el pretext i el tema a la poesia de Ferrater, i el pes que pot tenir en la nostra comprensió del sentit el coneixement de la circumstància biogràfica que va motivar el poema. "La instància imaginària que parla en el poema no és solament un jo responsable de les paraules que el configuren sinó que se'ns presenta en la forma d'una figura personal i intransferible, moltes vegades datable a través dels pretextos que utilitza." (pàg. 199). Aquest personalisme efectiu, la seva tessitura de racionalitat respecte a la literatura i la reflexió sobre la realitat quotidiana distancien Ferrater dels moviments poètics que l'havien precedit.

Oller comenta cinc poemes dels quals Joan Ferraté li va explicar els motius dels seus pretextos: "Temps enrere", "El lleopard", "Els polls", "Tres llimones" i "El secret" --consigno aquestes explicacions a l'apunt corresponent a cada poema. Ignorar els detalls biogràfics de la situació descrita a "Temps enrere" no impedeix pas que ens construïm el sentit profund del poema partint estrictament del text dels seus versos. Saber que els detalls d'"El lleopard" corresponen a un ric burgès de Barcelona i que els d'"Els polls" corresponen a l'escriptor Juan Goytisolo tampoc contribueix a fer-nos llegir aquests dos poemes amb més profunditat. A propòsit de "Tres llimones", en canvi, Joan Ferraté explica la predilecció del seu germà de comparar les llimones amb figures femenines especialment atractives, una correspondència essencial per comprendre la figuració del poema, i encara més, Joan Ferraté també sabia qui eren les tres dones que el seu germà va veure juntes --qui eren en concret, però, no ens aporta res a la lectura. Finalment, "El secret" té com a motiu una conversa de tots dos germans sobre els comentaris de Max Brod a la motivació secreta de l'obra de Kafka i les seves derivades --des del meu punt de vista conèixer aquest motiu de fons treu llum a la mateixa lectura del poema, que s'entén prou sense aquesta informació.

Els comentaris d'Oller als cinc poemes mostren que el pretext d'un poema de Ferrater és intencionadament autònom respecte al motiu que el provoca, i, doncs, que el sentit del poema és aliè a la privacitat dels motius del poeta. Ara: aquest motiu privat, "que s'instal·la en el centre de la imaginació poètica, apareix en el poema no en la seva carnadura mundana i concreta, individualitzada, sinó com allò que provoca en la mirada reflexiva: una estructura d'accions i emocions, de relacions que, en ser configurada lingüísticament, és capaç de ser omplerta del sentit personal que li dóna el lector, un individu diferent. Aquest sentit és absolutament vassall de les paraules del poema però, en canvi, no depèn del fet que puguem saber el detall concret, la carn mundana del pretext. Depèn només del fet que la configuració lingüística que compon el seu cos poètic constitueixi un artefacte prou perfecte com perquè aquell esquema de relacions funcioni virtualment i pugui ser actualitzat pel lector, el qual, en llegir, el reprodueix com a seu i, al mateix temps, amb l'única i ineludible formalització que el poema dibuixa i és." (pàg. 209). Tota una teoria de la recepció lectora darrere d'aquestes paraules!

La part final de l'article ens apel·la com a lectors a suspendre els nostres prejudicis i resseguir el gest ferraterià --amb paraules que no podria resumir ni molt menys parafrasejar sense que hi perdéssim. Justifica el títol de l'article, i sobretot crec que aïlla molt bé una de les qualitats fonamentals dels poemes de Les dones i els dies, la troballa retòrica de la veu que diu els poemes:

Gabriel Ferrater va triar el jo personal i existencial com a projector d'imatges, però, una vegada projectada la imatge en el poema, proposa una operació transfiguradora molt més interessant: buscar el sentit i el pes de les forces i relacions que actuen en l'escena i els seus protagonistes.

Aquesta operació ferrateriana és difícil perquè els moviments que hem de realitzar no són mai ni convencionals ni mimètics. [...] Per damunt del jo que projecta la imatge poemàtica hi ha una veu que és la que produeix el discurs didàctic que la interpreta. Aquesta veu "superior" estableix la mateixa distància entre ella i el jo poemàtic que entre ella i el lector. De manera que "algú" distant ens parla a nosaltres i també, i d'igual manera, a l'actor dels pretextos, el qual, i donada l'aparença autobiogràfica d'aquells, seria el poeta Gabriel Ferrater. Però la veu és un altre. Aquí hi ha la gràcia i també la dificultat. (pàg. 209-210)  

La manera de llegir de Dolors Oller és exemplar. Planteja amb netedat les seves distincions estètiques. Fonamenta el discurs en uns principis teòrics sòlids, llargament meditats i contrastats. Respecta sempre la intel·ligència de l'autor i el lector. Gabriel Ferrater va dir l'any 1970, responent una enquesta sobre l'aportació a la crítica catalana de l'obra de Carles Riba, que "la seva és, per ara, si fa no fa, tota la crítica catalana", Què respondria avui? 

Coberta de Narcís Comadira

--

dissabte, 9 de gener de 2021

Comadira2012

¬¬¬¬¬

Comadira, Narcís. "Sobre Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 9-14

L'article és un avançament del llibre que Narcís Comadira estava acabant d'escriure en el moment de publicar-se el número monogràfic de la revista Veus baixes: Marques de foc: Els poemes i els dies (Barcelona: Ara Llibres, 2012, 240 pàg.). Llibre d'encàrrec, havia de consistir en una selecció de poemes que l'havien marcat amb unes paraules prèvies de presentació de cadascun. Es va convertir en una singular autobiografia de Comadira com a lector de poesia i com a poeta --he tingut la sort de llegir-lo, fa unes poques setmanes! Les referències de Marques de foc a Gabriel Ferrater, algunes d'esparses pel llibre i altres d'aplegades en el capítol final, tenen una mica més de detall que el text provisional enviat com a article per Comadira a Veus baixes. No hi repeteix, en tot cas, el que ja havia publicat sobre Ferrater a Sense escut.

"Ha estat un dels meus mestres, per dir-ho d’alguna manera. Però això no vol pas dir que la meva poesia hagi estat subsidiària de la seva. He estat un bon deixeble si recordem allò que va dir Nietszche: malament pagues el teu mestre, si continues essent-li deixeble." (pàg. 9). Al llarg de l'article, Comadira recorda amb exactitud algunes frases de Ferrater --les vaig copiar fa uns dies a l'apunt Frases que li atribueixen, que ordena els testimonis per ordre alfabètic.

Narcís Comadira considera que la gran poesia de Gabriel Ferrater són els poemes curts, més aviat que "In memoriam" o "Poema inacabat". Va marcar un canvi en la poesia catalana, va obrir un camí que ben pocs han sabut seguir com cal: "la famosa poesia de l'experiència ha acabat sent una monòtona poesia de la banalitat, si no de la més ridícula ximpleria. [...] El que importa és saber-la filtrar, aquesta experiència. I Ferrater en sabia." (pàg. 10).

L'article de Veus baixes conté observacions precises sobre alguns poemes, que vaig consignar en l'apunt corresponent quan vaig llegir Marques de foc:

Altres poemes de Ferrater que han marcat Comadira són "Tres llimones", "Teseu", "A través dels temperaments":

"Poemes tots que se’t queden a dins, que portes amb tu. I amb ells, l’experiència d’una vida que et va passar a prop, imperceptible en la seva autèntica i dolorosa veritat, com són imperceptibles, de fet, les vides de tothom. Naixem i morim sols, i també vivim sols. Però les experiències serioses de la solitud dels altres, formalitzades, és a dir, convertides en literatura, convertides en poemes, ens fan companyia." (pàg. 14).

Per acabar, consigno un parell d'afegits del llibre Marques de foc respecte a aquest article, i recalco que és un llibre extraordinari:

  • José María Valverde l'acull a casa seva, amb un petit grup de lletraferits gironins: Comadira llegeix Neruda i sobretot Machado, els descobreix Bassani. Valverde els presenta Ferrater, que els descobreix Pavese i Carner, i els parla de Benn.
  • Ferrater no tenia gens de simpatia per Espriu, i sí per Vinyoli. Els seus millors llibres són Domini màgic i Passeig d'aniversari, en opinió de Comadira, escrits quan Ferrater ja era mort.

--

dilluns, 4 de gener de 2021

Casamayor2018

¬¬¬¬¬

Roser Casamayor de Bolòs, "El riure a Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater: Una aproximació des de la poesia de la consciència", dins Els Marges, núm. 115, primavera de 2018, pàg. 10-32

Roser Casamayor ens diu en aquest article, que havia estat un treball de final de grau, que el riure apareix a més d'una quarta part dels poemes de Gabriel Ferrater, en personatges dramatitzats i en marcs poètics d'observació social i d'experiència personal sobre la vida moral. S'ocupa breument de 27 poemes, i deixa de banda "In memoriam" i "Poema inacabat", "de gran complexitat que convindria analitzar a part". Ara: comença l'article, pàg. 10-16, fent-nos passar per un exercici de taxonomia, per subscriure l'etiqueta poesia de la consciència, postulada per Carlota Casas al seu poderós Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, poetes de la consciència (2015). Es planteja demostrar que és l'etiqueta més escaient i, així, rebat primer, de manera expeditiva, tres etiquetes utilitzades anteriorment per descriure la poètica de Gabriel Ferrater:

  • Poesia realista, d'acord amb l'antologia de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas Poesia catalana del segle XX, que servia per caracteritzar la literatura del moment. Ferrater, més preocupat a formalitzar "la consciència d'un personatge dramàtic inserit en el poema" que no les seves relacions socials i històriques, s'escapa d'aquesta caracterització.
  • Poesia de l'experiència, d'acord amb l'obra de Robert Langbaum The Poetry of Experience: The Dramatic Monologue in Modern Literary Tradition (1957), una etiqueta gastada per l'ús posterior dels poetes espanyols dels anys vuitanta Luis García Montero i Álvaro Salvador.
  • Poesia moral, seguint les paraules del mateix Ferrater en la nota autobiogràfica que tancava Da nuces pueris, una etiqueta que Casamayor ens diu que pot portar a equívocs. Cita com a exemple l'assaig "Gabriel Ferrater: La veu és un altre" (1986), de Dolors Oller, sense prou context, perquè el que fa Oller en el paràgraf citat no és pas postular l'etiqueta poesia moral sinó tractar de distingir la poesia de l'experiència de la poesia trivial "que es limita al registre verbal dels moments quotidians sense més transcendència, a la qual jo anomenaria poesia vivencial." (La construcció del sentit, pàg. 196-197). En fi...
Per què Casamayor subscriu l'etiqueta de Casas? Ens diu que ho fa per l'antiromanticisme declarat de Ferrater; per "la dramatització del subjecte líric, que és un poeta i que es pot identificar amb ell mateix" (pàg. 15); pel compromís d'aquesta dramatització del subjecte líric amb la veritat o l'honestedat moral; per la voluntat de modernització de la llengua i la literatura catalanes, i per la funció de despertar la consciència sobre la pròpia existència del lector. Aquestes cinc característiques de la seva poesia explicarien l'ús constant que Ferrater fa de la ironia, ens diu Casamayor, seguint Pere Ballart. No torna a utilitzar l'etiqueta poesia de la consciència d'una manera determinant a la resta de l'article, de forma que el lector es pregunta quina solta tenen aquestes primeres pàgines.

Segueix una digressió sobre Henri Bergson, a propòsit del seu llibre Le rire, un autor que Gabriel Ferrater esmenta una sola vegada a la seva obra publicada: en concret, a l'article sobre Marcel Proust inclòs a Escritores en tres lenguas, ja que Bergson era parent de Proust. Casamayor cita Bergson dues o tres vegades més a l'article: en comparació, treu més rendiment a L'educació de l'home que riu, de Gabriel Janer Manila, un autor que va citant, sense presentació, a partir de la pàgina 12.

Casamayor organitza la seva anàlisi d'acord amb les taxonomies de Macià i Perpinyà, al llibre La poesia de Gabriel Ferrater, que li fan veure que els poemes on apareix el riure són els d'observació social i d'experiència personal sobre la vida moral, però no pas els poemes sobre literatura... Finalment, comença a fixar-se en els poemes, al final de la pàgina 20 (la bibliografia comença a la pàgina 29), i el que en diu, massa sovint, consisteix més aviat en les seves classificacions que no en una anàlisi del que representa el riure dins d'aquell text.

  • "Faula primera": la "rialla folla de llimones" del penúltim vers. la considera irònica i amb una funció crítica --des del meu punt de vista aquesta rialla té menys de riure que de suggestió metafòrica de les pulsions que mouen Dama Antònia a actuar com ho ha fet: Gabriel Ferrater observa amb acuïtat les relacions de poder i estimació entre la mare, el fill i l'amant; no critica pas el personatge, com apunta Casamayor.
  • "Faula segona": els riures de totes dues noies són ben diferents, i són un detall més que serveix per caracateritzar-les i contrastar-les --Casamayor, pel meu gust, hi posa més pa que formatge.
  • "Els jocs": un riure "que s'ha de relacionar també amb la crítica punyent que conté la totalitat del text" --no sé pas on vol anar a parar: en tot cas, la colla que juguen al bàsquet són els que riuen, no pas el nen tennista ni els nens que juguen a futbol.
  • "Diumenge": un riure de recerca de la felicitat --em sembla més complex el nostre riure satisfet, col·lectiu, solidari, adult, tal com el veig, del vespre de diumenge quan el nen plora perquè se li ha rebentat el globus, com a epifonema del final del dia festiu.
  • "Paisatge amb figures": també un riure a la recerca de la felicitat --em sorprèn la generalització de Casamayor: riuen uns ametllers encara nus, una metàfora de la innocència natural.
  • "Mecànica terrestre": la noieta que riu a cada aparador --un riure nerviós i enjogassat, crec--, un riure neci segons Casamayor.
  • "El secret": Casamayor veu el riure com un exemple de la recerca de felicitat que caracteritza, segons Macià i Perpinyà, Da nuces pueris --jo hi veig una descripció del riure hipòcrita, en què el narrador no participa: "els uns / han sabut creure els altres quan negaven / les hores de tants anys, i tothom riu, / i riurem també.".
  • "Lliçó d'història": és un riure jove --d'acord: els joves soldats alemanys que riuen molt, en la victòria del 1940 sobre l'exèrcit francès, un riure de joc.
  • "Helena": el riure caracteritza la noia --Casamayor lliga el poema amb "la necessitat de procurar-se una vida feliç i d'afavorir-la en la mesura que sigui possible", paraules de Macià i Perpinyà.
  • "Naixença": el riure com a forma de dramatització d'un personatge.
  • "Cançó de bressol": el riure de Cresus és de superioritat.
  • "El lleopard": el "riure de llima del foll" del vers 7, que Casamayor considera subversiu i provocador --potser té raó, si bé el context és oníric i desmesurat, amb aquest riure just darrere dels "óssos tentinejant entre els tapissos".
  • "Els innocents": uns nens juguen "i omplen el déu de rialla." (vers 13), el déu egipci Osiris de la mort i la resurrecció. Casamayor cita unes paraules suggerents de Gabriel Janer Manila: "Els antics relats mítics del Mediterrani oriental --històries que descriuen i il·lustren dramàticament certes estructures profundes de la realitat-- referits als orígens de la vida expliquen sovint el naixement de les coses ocasionat per la rialla d'un déu.".
  • "Esparver", "Fill", "Mudances", "Signe", "La lliçó": les dones riuen molt als poemes de Ferrater, perquè viuen el moment, senten la joia de l'acció per l'acció, el riure les dota d'una complexitat moral independent --ben vist.
  • "Joc": un riure lúdic, de joc, de joventut.
  • "Riure": seguint Terry, els joves no tenen sentit del passat, que arribarà després amb la reelaboració de l'experiència --Casamayor destaca el riure fresc i lliure de la noia, i no treu més partit d'aquest poema, que, la veritat, m'esperava que fos central en el seu article.
  • "Sabers": "Tres noies van juntes per riure / i saben només que han plegat.", vers 19, en la descripció del que veu el narrador quan surt del metro, un "riure infantil i circumstancial".
  • "Les generacions": Casamayor es conforma a dir-nos que és l'única vegada que apareix el riure en un poema sobre el pas del temps, ofegada per la dèria taxonòmica --és el cas més clar del riure nerviós, "sense dolçor ni repòs", de les noies, que contrasta amb les veus gruixudes i les actituds de fanfarró dels nois, un motiu recurrent a molts poemes que calia explorar.
  • "S-Bahn": la rialla d'una prostituta que ha acabat una fel·lació (versos 71-73).

El riure en els poemes de Gabriel Ferrater no és còmic ni té a veure amb l'humor. Té a veure amb el joc i la felicitat del moment. "Ferrater comprèn el valor ontològic i complex del riure, i per això l'inclou en els seus poemes d'observació de la realitat i de la pròpia experiència moral, amb formes i funcions diverses.", ens diu Casamayor al seu paràgraf de conclusió (pàg. 29). Jordi Cornudella ha apuntat, llegint "Cadaqués", que "el motiu de la rialla associada a la intimitat sexual" (pàg. 164 de l'article de Cornudella) es troba en uns quants poemes de la secció 4: el mateix "Cadaqués", "Esparver", "Joc", "Mudances" i "Riure".

Helena Valentí, la seva mare Roser Petit, Gabriel Ferrater i el seu pare Eduard Valentí

--
Apunt revisat el 17 de gener de 2021

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites