"Pero lo que operaba con más fuerza era una razón verdaderamente insensata, y es que la inmensa gloria de Antonio, poeta desde luego de rango mucho más alto que Manuel, originaba una especie de irritación contra éste. Sin tocar su absurdo moral, el fenómeno encierra un absurdo crítico: no se admira bien a Antonio si no se arroja una clara luz sobre Manuel.”
(Gabriel Ferrater, “Manuel Machado", pàg. 319, dins Escritores en tres lenguas)
No hi entenc prou. Ara: no és Joan Ferraté un dels poetes catalans més importants de les darreres dècades? El Catàleg general 1952-1981, el llibre que aplega tota la seva poesia, és una meravella, començant per la tirada virtuosíssima de tetrasíl·labs que fan de pròleg a la primera secció, “Les taules de Marduk i altres coses”, i acabant per la sàtira esmolada dels 17 rodolins de la quarta i darrera secció, “Catorze professionals i dos escaigs (més un extraviat d’última hora)”; a l'entremig, el punt d'inflexió que representen en la literatura catalana els sis poemes amorosos de Llibre de Daniel --i no ho dic pas perquè es tracti d'una relació homosexual ni perquè el llibre aparegués el 1976, raons banals, sinó per la seva insòlita falta de pudor i valentia. La dicció de la poesia de Ferraté, precisa, bastida amb rigor i planera a la vegada, sorprenent i lúcida, s'ha d'estendre a les seves traduccions apassionades, apropiacions en diu ell: Cinquanta poesies de Du Fu, Les poesies de C. P. Cavafis, els Líricos griegos arcaicos. És una veu singular, i diferent de la del seu germà Gabriel.
La seva obra crítica ha obtingut un reconeixement indiscutit. Es va situar de ben jove en primera línia, amb el sensacional Carles Riba, avui (de l’any 1955, inclòs el 1993 a Papers sobre Carles Riba), seguit dels assajos inclosos a Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación 1952-1966. A la seva maduresa va continuar publicant llibres importants: els assajos sobre Carner aplegats a Papers sobre Josep Carner; la seva edició d’Ausiàs March i les lectures incloses a Llegir Ausiàs March; la seva traducció i interpretació de La terra gastada d’Eliot. Va anar editant amb pulcritud, en un esforç d'anys, els escrits esparsos del seu germà, i la mateixa correspondència amb ell i amb Jaime Gil de Biedma. No són tampoc desdenyables els articles i les notes de diari aplegats a Provocacions i Apunts en net, ni les entrevistes d'Opinions a la carta. L’excel·lència crítica de Ferraté ha afavorit potser que es negligís la seva poesia, com si es tractés d’un crític considerable que hagués publicat alguns versos. Un dels millors lectors que ha donat el país, va exercir de professor una bona part de la seva vida a l'estranger, primer a Santiago de Cuba, després, molts anys, a la Universitat d'Alberta, a Edmonton, al Canadà. Diuen que trobava que el nostre clima intel·lectual era dominat per la covardia i la reticència.
Víctor Obiols, autor d’una tesi que és l’origen del llibre Catàleg general 1952-1981: Elements intertextuals en l’obra de Joan Ferraté (Reus: Institut Municipal d’Acció Cultural, 1997), ha argumentat la seva defensa de l'obra poètica ferratiana millor que no jo: “condemnat a una mena d’ostracisme crític per raons que ara no vénen al cas, està destinat probablement a ocupar un lloc assenyalat en l’àmbit de la literatura catalana de la segona meitat de segle: crític, traductor, poeta, editor de clàssics, la seva obra, personalíssima, és exponent d’un rigor extrem, d’una densitat de pensament considerable i d’un gust i d’un criteri segurs” (pàg. 11). I afegeix, per caracteritzar la seva poesia: “L’obra poètica de Joan Ferraté planteja una gran paradoxa: aconsegueix de distingir-se per la seva singularitat, per la plasmació literària d’una personalitat idiosincràtica, per la seva originalitat al capdavall, i tot això mitjançant una pràctica fonamentalment derivativa, imitativa i plagiària; una obra en la qual l’heroi no és el ‘jo’ líric sinó la pròpia literatura; una obra que fonamentalment reformula mitjançant procediments paròdics una vasta tradició literària, en una revisitació irònica d’allò-que-ja-ha-estat-dit.” (pàg. 16).
A propòsit de les relacions entre la poesia de Gabriel Ferrater i la poesia de Joan Ferraté, copiaré només el poema "4 juny 1970", dedicat a Josep Carner, el poeta admiradíssim de tots dos germans, i el paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner, un text memorable i eloqüent que ens explica el sentit profund de les paraules finals, “Com una pàtria”, del poema “Josep Carner” de Gabriel Ferrater.
4 juny 1970
Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
Josep Carner és mort: tota la saba
del món ha refluït cap a l'abís,
i és ara una ganyota, la faç del paradís.
Paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner (pàg. 8-9)
És llegint Carner quan tenia tretze anys que vaig aprendre a entendre la poesia, i d'ençà d'aleshores li he estat fidel i l'he seguit llegint amb una admiració que no sembla que hagi d'arribar mai al seu límit. És en relació amb la seva obra que he jutjat bona part dels autors que en el curs dels anys he tingut la sort de conèixer, i sempre he tornat a la lectura de Carner com qui torna a casa i a la veritat d'un mateix. M'omple d'orgull el seu art, cada vegada que en torno a comprovar l'excel·lència, comparable al de Shakespeare per la seva generositat i al de Góngora per la complexitat del seu funcionament intern, germà del de Machado per la qualitat de la imaginació, però diferent del de tots ells per l'heroisme abnegat que el projecta damunt de l'experiència comuna incorporada en els termes aleatoris d'una llengua que es dóna el cas que és la meva, al mateix temps que és la de Carner. Aquesta diferència és el fonament de la meva fidelitat i la justificació del meu orgull. Només que fossin uns quants més que un grapat a sentir un orgull semblant i potser aquest país començaria a tenir una mica de mèrit.
Gener de 2023: Però la relació dels dos germans és més profunda encara. Trobo a l'exposició retrospectiva sobre Josep Maria de Martín a Berga, un plafó que cita una frase de Joan Ferraté, procedent dels seus diaris, que es van publicar amb el títol Del desig: "La finalitat de la meva vida ha estat la saviesa". I aquesta frase em recorda una de les il·luminacions de l'Any Ferrater, el que va dir la filla de la seva germana Amàlia, la neboda Anne Barlow, en unes paraules prèvies, breus, a una conferència de Jordi Cornudella, que el seu oncle Gabriel era un home amb "una set de coneixements sense límits". -- Al cap d'un parell de dies, com que vaig escriure a l'apunt sobre de Martín que no havia vist mai el seu retrat de Joan Ferraté, la Biblioteca de la Universitat de Girona em fa arribar una fotografia de la reproducció que en tenen a la Sala Joan Ferraté, donada per la seva filla Amàlia, com el fons bibliogràfic.
D'altra banda, el poema de Joan Ferraté fa pensar en el dístic de Pietro Bembo que figura a la tomba de Rafael:
Ille hic est Raphael timuit quo sospite vinci
Resum magna parens et moriente mori.
Josep M. Fonalleras, al deliciós llibre Tot el que hi veig, il·lustrat per Marc Vicens, recorda que li va ensenyar la inscripció Modest Prats, que va traduir així els dos versos (pàg. 14-15):
Aquí jau Rafael. Mentre va ser viu, la natura va témer de ser vençuda per ell; quan va morir, va pensar que amb ell moriria.
Alguns enllaços
- Fitxa del llibre Catàleg general 1952-1981 a Quaderns Crema
- Joan Ferraté al web escriptors.cat
- “Li He, poemes de cavalls”, traducció de Dolors Folch i Joan Ferraté, Reduccions, núm. 38, 1988, pàg. 29-39
- “’Poesia’, de Josep Carner, ressenya i vindicació”, Els Marges, 8, 1976, pàg. 15-32, l'article de Joan Ferraté que va situar Carner al centre del cànon literari català
- Carles Miralles, “Joan Ferraté (1924-2003)”, nota necrològica publicada a Estudis Romànics, 27, 2004, pàg. 585-596, un text intel·ligent concentrat en la seva obra crítica, traductora i poètica
- Aula Carles Riba, Joan Ferraté. Actes de la Jornada d’estudi i evocació organitzada per l’Aula Carles Riba i la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya, a cura de Jordi Malé (Barcelona: Publicacions de la Residència d’Investigadors CSIC – Generalitat de Catalunya, 2005)
- “Les lectures de Joan Ferraté”, Núria Perpinyà, Els Marges 47, 1992, pàg. 90-107, amb molta informació de primera mà per contextualitzar la pràctica crítica de Joan Ferraté. Perpinyà ha explicat que el tractament d'aquest article --imprescindible-- com unes notes, en lletra menuda, al final de la revista, va ser un primer indici del rebuig dels acadèmics catalans davant de Joan Ferraté (curs d'estiu de la Universitat de Girona, esmentat més avall en aquesta llista, minuts 32:47-37:00 de la seva conferència, de gran nivell).
- "Joan Ferraté, vida i obra", un Ciutat maragda sencer (62:04), el programa de literatura de Catalunya Ràdio, presentat pel solvent David Guzman, del 27 de gener de 2018, amb Jordi Cornudella, Núria Perpinyà, Maria Bohigas i Jordi Puntí. Una lectura imprescindible sobre Joan Ferraté són els tres primers capítols de la segona part del llibre de Jordi Cornudella Les bones companyies (Barcelona: Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, 2010, 258 pàg.).
- Esperem amb candeletes la publicació dels diaris de Joan Ferraté, arran de la publicació de l'article "El desig de Joan Ferraté", de Marti Sales (La Vanguardia, 24 d'octubre de 2015: versió en castellà; text en català, que exigeix donar-se d'alta a LV) --es van publicar l'any 2018, amb el títol Del desig: Andreu Jaume en va fer una ressenya notable, amb referències també a Gabriel Ferrater i a l'edició crítica de Les dones i els dies.
- A final de l'any 2022 la Universitat de Girona va publicar deu diaris manuscrits de Joan Ferraté , escrits entre el 1945 i el 1975, digitalitzats al seu repositori: el primer, entre el 1945 i el 1950, és inèdit
- Al juliol de 2018 la Universitat de Girona va organitzar el curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, del qual hi ha els vídeos --amb aportacions imprescindibles--, coioncidint amb la cessió a la seva biblioteca i la catalogació del seu fons bibliogràfic particular, que conservava una de les seves filles.
- Fons especial Joan Ferraté a la Biblioteca de la Universitat de Girona
- Al juny de 2019 va aparèixer el número 5 de la revista Veus baixes, monogràfic dedicat a Joan Ferraté, que incloïa alguns textos inèdits, articles dels ponents del curs de l'estiu anterior a la Universitat de Girona (aquests articles no són les transcripcions de les ponències) i alguns altres d'inèdits.
- Enric Sullà ha evocat el Joan Ferraté professor universitari en conversa amb Borja Bagunyà i Marina Porras, al programa de ràdio de l'escriptora, Les coses fonamentals, del 23 d'octubre de 2019, amb el títol "Els germans Ferraté(r) i la crítica cultural" (69:00). El programa s'ocupa, en una primera part, sobretot de Gabriel Ferrater, i a la segona, de Joan Ferraté.
- El professor George Lang ha escrit una evocació de l'inici de la literatura comparada al Canadà, amb una referència a les classes de Joan Ferraté a Edmonton, a la Universitat d'Alberta, i amb títol pres d'una carta del Joan al seu germà Gabriel: "Edmonton is fun after all". Es pot llegir al seu blog Before I forget.
No tot són enllaços. Entre els textos essencials sobre Joan Ferraté, hi ha els records i els homenatges del llibre de Jordi Cornudella Les bones companyies: Poetes i poemes.
***
Significativament, Jordi Amat dedica a la memòria de Joan Ferraté Las voces del diálogo: Poesía y política en el medio siglo (Barcelona: Península, 2003, 283 pàg.). El llibre explica les dissensions dins de la dictadura, arran de la derrota feixista a la segona guerra mundial, entre els sectors més immobilistes, més falangistes, que havien dominat els seus sectors culturals durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra, i altres sectors que intentaven impulsar, també dins de la dictadura, una reorientació. El paradigma de vencedors i vençuts, i la seva dinàmica excloent, tenia una alternativa en grups més comprensius, al voltant del ministre Ruiz-Giménez, els directius de l'Institut de Cultura Hispànica, la revista Cuadernos Hispanoamericanos, els futurs catedràtics López Aranguren i José María Valverde. Aquests grups continuaven essent anticomunistes i catòlics, però s'obrien als contactes amb l'exili, al reconeixement de la tradició liberal d'Ortega y Gasset, a la reivindicació d'Unamuno i Machado i altres autors "suspectes", a la valoració de l'avantguarda, a un moderat europeisme, a la tolerància respecte a la literatura catalana i al diàleg. Dels seus esforços sorgeixen els congressos de poesia, començant pel de Segovia, el 1952, pels quals Carles Riba, gairebé com a líder moral de la resistència catalanista, un home insigne que s'havia vetat la vida pública, en exili al seu propi país, va apostar personalment. Hi va anar per la pau i el diàleg, malgrat que els dirigents feixistes de Barcelona van tractar d'impedir-ho intensificant just abans del Congrés de Poesia les arbitrarietats, prohibicions i detencions. Hi va anar com a missatger de bona voluntat, afirmant-se com a català i com a poeta de llengua catalana, sense queixar-se ni reclamar, sense parlar de la guerra i evitant les discussions apassionades i inútils.
En aquell moment històric, que va durar poc, la revista Laye va publicar un número monogràfic dedicat a Ortega, acompanyat d'una targeta postal amb un retrat d'Ortega dibuixat per Josep Maria de Martín --el pintor amic de Gabriel Ferrater, amb qui va escriure la novel·la policíaca Un cuerpo, o dos-- i, a l'anvers, una frase d'Ortega de l'any 1914 (la copio del llibre d'Amat, pàg. 214): "Tardará más o menos en venir; pero el más humilde de vosotros tiene derecho a levantarse delante de esos hombres que quieren perpetuar la Restauración y que asumen su responsabilidad, y decirles: 'no me disteis lo que tiene derecho a recibir todo ser que nace en latitudes europeas'.”. Entre els articles del monogràfic, n'hi havia un de Joan Ferraté, "De generaciones y de cuentas, y de una esperanza" (es pot llegir a les pàg. 209-213 del llibre de Laureano Bonet La revista Laye: Estudio y antología. Barcelona: Nexos, 1988, i també en línia, a les pàg. 170-173 d'aquell número, que era el 23 i corresponia a l'abril-juny de 1953). L'article era tota una declaració de principis contra els grups excloents de la dictadura, però també contra els grups diguem-ne comprensius. Impugnava l'operació de legitimació generacional que estava intentant el falangista Dionisio Ridruejo, amb el seu canvi cap a posicions més obertes. A la generació que havia fet la guerra amb entusiasme, Ferraté no li concedia l'oportunitat de poder ser una generació integradora (tampoc als més joves que intentaven distanciar-se de les posicions del bàndol nacional però hi havien participat). L'article qüestionava expressament l'article de López Aranguren "A propósito de nuestra generación", publicat a Revista, nom de la revista de Ridruejo, i implícitament deixava en evidència el manifest fundacional d'aquella revista, escrit per Ridruejo, que s'havia titulat "Excluyentes y comprensivos". El fracàs era l'únic relat de la generació del 36.
Joan Ferraté va ser expulsat de la revista Laye, que va deixar de publicar-se un número després. Val la pena copiar un paràgraf de l'epíleg que va afegir, amb data 1981, al seu llibre Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación, 1952-1966 (Barcelona: Seix Barral, 1982, 2a edició, 458 pàg.; la primera edició era del 1968), pàg. 424-5:
Dos de los artículos incluidos en la primera sección, y notoriamente el que la inicia, "Aspectos de la obra de arte", se publicaron originalmente en Laye, revista en cuyo primer número apareció en 1950 mi primer trabajo (si no recuerdo mal, bajo seudónimo) y de cuya redacción fui expulsado en 1953, por rojo-separatista. Sendos artículos míos, uno donde atacaba abiertamente la política oficial contra Cataluña y otro en que maltraté sin duda a los intelectuales falangistas que en aquel entonces adoptaron posturas seudo-liberales para contrarrestar el creciente empuje del Opus Dei, y una rabieta | histérica de la Soli [Solidaridad Nacional, diari falangista] (en un suelto de primera plana titulado: "¡Estos cuervos no nos sacarán los ojos!") dirigida especialmente contra el segundo motivaron la decisión del director, que el resto de los redactores aceptó sin chistar. Curiosamente, no era yo entonces, ni lo he sido nunca ulteriormente (tal vez me pareció serlo cuando era un crío, en el curso de la guerra civil), ni marxista ni nacionalista, aunque, como en cierta ocasión le dije al embajador de Cuba en México: "¿Quién que es no es marxista?", y a pesar de que no he perdido nunca de vista en el curso de mi vida que mi lengua materna, y por tanto mi primera lengua de cultura, es el catalán. (Y no menos curiosamente, ni mis artículos ni el incidente de la Soli ni mi expulsión se mencionan en un trabajo reciente de Barry Jordan dedicado a sacarle las cuentas a esa revista: acaso el autor prefirió no correr el riesgo de poner en entredicho, ni siquiera tácitamente, la "integridad" de quienes, a pesar de la expulsión, siguieron escribiendo para Laye y cuya auténtica vocación, ya manifiesta entonces, de manipuladores de la conciencia y satélites del poder los ha instalado en su condición de figurones marxistas y nacionalistas, aunque en 1953 parecía ser el falangismo lo que a su juicio debía favorecerles.)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada