Joan Ferraté

¬¬¬¬¬

"Pero lo que operaba con más fuerza era una razón verdaderamente insensata, y es que la inmensa gloria de Antonio, poeta desde luego de rango mucho más alto que Manuel, originaba una especie de irritación contra éste. Sin tocar su absurdo moral, el fenómeno encierra un absurdo crítico: no se admira bien a Antonio si no se arroja una clara luz sobre Manuel.”

(Gabriel Ferrater, “Manuel Machado", pàg. 319, dins Escritores en tres lenguas)

No hi entenc prou. Ara: no és Joan Ferraté un dels poetes catalans més importants de les darreres dècades? El Catàleg general 1952-1981, el llibre que aplega tota la seva poesia, és una meravella, començant per la tirada virtuosíssima de tetrasíl·labs que fan de pròleg a la primera secció, “Les taules de Marduk i altres coses”, i acabant per la sàtira esmolada dels 17 rodolins de la quarta i darrera secció, “Catorze professionals i dos escaigs (més un extraviat d’última hora)”; a l'entremig, el punt d'inflexió que representen en la literatura catalana els sis poemes amorosos de Llibre de Daniel --i no ho dic pas perquè es tracti d'una relació homosexual ni perquè el llibre aparegués el 1976, raons banals, sinó per la seva insòlita falta de pudor i valentia. La dicció de la poesia de Ferraté, precisa, bastida amb rigor i planera a la vegada, sorprenent i lúcida, s'ha d'estendre a les seves traduccions apassionades, apropiacions en diu ell: Cinquanta poesies de Du Fu, Les poesies de C. P. Cavafis, els Líricos griegos arcaicos. És una veu singular, i diferent de la del seu germà Gabriel.

La seva obra crítica ha obtingut un reconeixement indiscutit. Es va situar de ben jove en primera línia, amb el sensacional Carles Riba, avui (de l’any 1955, inclòs el 1993 a Papers sobre Carles Riba), seguit dels assajos inclosos a Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación 1952-1966. A la seva maduresa va continuar publicant llibres importants: els assajos sobre Carner aplegats a Papers sobre Josep Carner; la seva edició d’Ausiàs March i les lectures incloses a Llegir Ausiàs March; la seva traducció i interpretació de La terra gastada d’Eliot. Va anar editant amb pulcritud, en un esforç d'anys, els escrits esparsos del seu germà, i la mateixa correspondència amb ell i amb Jaime Gil de Biedma. No són tampoc desdenyables els articles i les notes de diari aplegats a Provocacions i Apunts en net, ni les entrevistes d'Opinions a la carta. L’excel·lència crítica de Ferraté ha afavorit potser que es negligís la seva poesia, com si es tractés d’un crític considerable que hagués publicat alguns versos. Un dels millors lectors que ha donat el país, va exercir de professor una bona part de la seva vida a l'estranger, primer a Santiago de Cuba, després, molts anys, a la Universitat d'Alberta, a Edmonton, al Canadà. Diuen que trobava que el nostre clima intel·lectual era dominat per la covardia i la reticència.

Víctor Obiols, autor d’una tesi que és l’origen del llibre Catàleg general 1952-1981: Elements intertextuals en l’obra de Joan Ferraté (Reus: Institut Municipal d’Acció Cultural, 1997), ha argumentat la seva defensa de l'obra poètica ferratiana millor que no jo: “condemnat a una mena d’ostracisme crític per raons que ara no vénen al cas, està destinat probablement a ocupar un lloc assenyalat en l’àmbit de la literatura catalana de la segona meitat de segle: crític, traductor, poeta, editor de clàssics, la seva obra, personalíssima, és exponent d’un rigor extrem, d’una densitat de pensament considerable i d’un gust i d’un criteri segurs” (pàg. 11). I afegeix, per caracteritzar la seva poesia: “L’obra poètica de Joan Ferraté planteja una gran paradoxa: aconsegueix de distingir-se per la seva singularitat, per la plasmació literària d’una personalitat idiosincràtica, per la seva originalitat al capdavall, i tot això mitjançant una pràctica fonamentalment derivativa, imitativa i plagiària; una obra en la qual l’heroi no és el ‘jo’ líric sinó la pròpia literatura; una obra que fonamentalment reformula mitjançant procediments paròdics una vasta tradició literària, en una revisitació irònica d’allò-que-ja-ha-estat-dit.” (pàg. 16).

A propòsit de les relacions entre la poesia de Gabriel Ferrater i la poesia de Joan Ferraté, copiaré només el poema "4 juny 1970", dedicat a Josep Carner, el poeta admiradíssim de tots dos germans, i el paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner, un text memorable i eloqüent que ens explica el sentit profund de les paraules finals, “Com una pàtria”, del poema “Josep Carner” de Gabriel Ferrater.

4 juny 1970

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava

pel camp i que, en tornant de donar un volt,

deia el que havia vist, a tots portant consol.

Josep Carner és mort: tota la saba

del món ha refluït cap a l'abís,

i és ara una ganyota, la faç del paradís.

Paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner (pàg. 8-9)

És llegint Carner quan tenia tretze anys que vaig aprendre a entendre la poesia, i d'ençà d'aleshores li he estat fidel i l'he seguit llegint amb una admiració que no sembla que hagi d'arribar mai al seu límit. És en relació amb la seva obra que he jutjat bona part dels autors que en el curs dels anys he tingut la sort de conèixer, i sempre he tornat a la lectura de Carner com qui torna a casa i a la veritat d'un mateix. M'omple d'orgull el seu art, cada vegada que en torno a comprovar l'excel·lència, comparable al de Shakespeare per la seva generositat i al de Góngora per la complexitat del seu funcionament intern, germà del de Machado per la qualitat de la imaginació, però diferent del de tots ells per l'heroisme abnegat que el projecta damunt de l'experiència comuna incorporada en els termes aleatoris d'una llengua que es dóna el cas que és la meva, al mateix temps que és la de Carner. Aquesta diferència és el fonament de la meva fidelitat i la justificació del meu orgull. Només que fossin uns quants més que un grapat a sentir un orgull semblant i potser aquest país començaria a tenir una mica de mèrit.

Gener de 2023: Però la relació dels dos germans és més profunda encara. Trobo a l'exposició retrospectiva sobre Josep Maria de Martín a Berga, un plafó que cita una frase de Joan Ferraté, procedent dels seus diaris, que es van publicar amb el títol Del desig: "La finalitat de la meva vida ha estat la saviesa". I aquesta frase em recorda una de les il·luminacions de l'Any Ferrater, el que va dir la filla de la seva germana Amàlia, la neboda Anne Barlow, en unes paraules prèvies, breus, a una conferència de Jordi Cornudella, que el seu oncle Gabriel era un home amb "una set de coneixements sense límits". -- Al cap d'un parell de dies, com que vaig escriure a l'apunt sobre de Martín que no havia vist mai el seu retrat de Joan Ferraté, la Biblioteca de la Universitat de Girona em fa arribar una fotografia de la reproducció que en tenen a la Sala Joan Ferraté, donada per la seva filla Amàlia, com el fons bibliogràfic.

D'altra banda, el poema de Joan Ferraté fa pensar en el dístic de Pietro Bembo que figura a la tomba de Rafael:

Ille hic est Raphael timuit quo sospite vinci

Resum magna parens et moriente mori.

Josep M. Fonalleras, al deliciós llibre Tot el que hi veig, il·lustrat per Marc Vicens, recorda que li va ensenyar la inscripció Modest Prats, que va traduir així els dos versos (pàg. 14-15):

Aquí jau Rafael. Mentre va ser viu, la natura va témer de ser vençuda per ell; quan va morir, va pensar que amb ell moriria.

Alguns enllaços

• Fitxa del llibre Catàleg general 1952-1981 a Quaderns Crema
• Joan Ferraté al web escriptors.cat
• “Li He, poemes de cavalls”, traducció de Dolors Folch i Joan Ferraté, Reduccions, núm. 38, 1988, pàg. 29-39
• “’Poesia’, de Josep Carner, ressenya i vindicació”, Els Marges, 8, 1976, pàg. 15-32, l'article de Joan Ferraté que va situar Carner al centre del cànon literari català
• Carles Miralles, “Joan Ferraté (1924-2003)”, nota necrològica publicada a Estudis Romànics, 27, 2004, pàg. 585-596, un text intel·ligent concentrat en la seva obra crítica, traductora i poètica
• Aula Carles Riba, Joan Ferraté. Actes de la Jornada d’estudi i evocació organitzada per l’Aula Carles Riba i la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya, a cura de Jordi Malé (Barcelona: Publicacions de la Residència d’Investigadors CSIC – Generalitat de Catalunya, 2005)
• “Les lectures de Joan Ferraté”, Núria Perpinyà, Els Marges 47, 1992, pàg. 90-107, amb molta informació de primera mà per contextualitzar la pràctica crítica de Joan Ferraté. Perpinyà ha explicat que el tractament d'aquest article --imprescindible-- com unes notes, en lletra menuda, al final de la revista, va ser un primer indici del rebuig dels acadèmics catalans davant de Joan Ferraté (curs d'estiu de la Universitat de Girona, esmentat més avall en aquesta llista, minuts 32:47-37:00 de la seva conferència, de gran nivell).
• "Joan Ferraté, vida i obra", un Ciutat maragda sencer (62:04), el programa de literatura de Catalunya Ràdio, presentat pel solvent David Guzman, del 27 de gener de 2018, amb Jordi Cornudella, Núria Perpinyà, Maria Bohigas i Jordi Puntí. Una lectura imprescindible sobre Joan Ferraté són els tres primers capítols de la segona part del llibre de Jordi Cornudella Les bones companyies (Barcelona: Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, 2010, 258 pàg.).
• Esperem amb candeletes la publicació dels diaris de Joan Ferraté, arran de la publicació de l'article "El desig de Joan Ferraté", de Martí Sales (La Vanguardia, 24 d'octubre de 2015: versió en castellà; text en català, que exigeix donar-se d'alta a LV) --es van publicar l'any 2018, amb el títol Del desig: Andreu Jaume en va fer una ressenya notable, amb referències també a Gabriel Ferrater i a l'edició crítica de Les dones i els dies.
• A final de l'any 2022 la Universitat de Girona va publicar deu diaris manuscrits de Joan Ferraté , escrits entre el 1945 i el 1975, digitalitzats al seu repositori: el primer, entre el 1945 i el 1950, és inèdit
• Jordi Amat havia recuperat quatre valuoses cartes a Albert Manent, tres del 1951-2 i una del 1955, escrita des de Santiago Cuba (es van publicar a la revista Els Marges l'any 2005). Abans, el mateix Joan Ferraté havia publicat la correspondència dels anys 1966-1969 amb el seu germà Gabriel, dins Papers, cartes, paraules, pàg. 387-458, i el volum Jaime Gil de Biedma: Cartas y artículos (Barcelona: Sirmio - Quaderns Crema, 1994, 222 pàg. I encara, arran d'un tuit, Jordi Amat m'avisa que s'ha publicat també la correspondència amb Castellet dels anys 1949-1951, inclosa al llibre Josep M. Castellet, editor i mediador cultural, a cura d'Enric Gallén i José Francisco Ruiz Casanova (Maó: Punctum, 2015, 375 pàg.) -- Gener de 2024: Ja l'he llegit: se'n conserven sobretot cartes de Josep M. Castellet, inquiet i insegur, en contrast amb un Joan Ferraté també insegur però en formació i creixement constants, i de prosa cada any més nítida.
• Al juliol de 2018 la Universitat de Girona va organitzar el curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, del qual hi ha els vídeos --amb aportacions imprescindibles--, coioncidint amb la cessió  a la seva biblioteca i la catalogació del seu fons bibliogràfic particular, que conservava una de les seves filles.
• Fons especial Joan Ferraté a la Biblioteca de la Universitat de Girona
• Al juny de 2019 va aparèixer el número 5 de la revista Veus baixes, monogràfic dedicat a Joan Ferraté, que incloïa alguns textos inèdits, articles dels ponents del curs de l'estiu anterior a la Universitat de Girona (aquests articles no són les transcripcions de les ponències) i alguns altres d'inèdits.
• Enric Sullà ha evocat el Joan Ferraté professor universitari en conversa amb Borja Bagunyà i Marina Porras, al programa de ràdio de l'escriptora, Les coses fonamentals, del 23 d'octubre de 2019, amb el títol "Els germans Ferraté(r) i la crítica cultural" (69:00). El programa s'ocupa, en una primera part, sobretot de Gabriel Ferrater, i a la segona, de Joan Ferraté.
• El professor George Lang ha escrit una evocació de l'inici de la literatura comparada al Canadà, amb una referència a les classes de Joan Ferraté a Edmonton, a la Universitat d'Alberta, i amb títol pres d'una carta del Joan al seu germà Gabriel: "Edmonton is fun after all". Es pot llegir al seu blog Before I forget. El professor Lang ha traduït "Ídols" a l'anglès amb el títol "After Gabriel Ferrater".

No tot són enllaços. Entre els textos essencials sobre Joan Ferraté, hi ha els records i els homenatges del llibre de Jordi Cornudella Les bones companyies: Poetes i poemes.

Enceto al blog un apunt consistent en l'índex general de noms de l'obra de Joan Ferraté.

***

Significativament, Jordi Amat dedica a la memòria de Joan Ferraté Las voces del diálogo: Poesía y política en el medio siglo (Barcelona: Península, 2003, 283 pàg.). El llibre explica les dissensions dins de la dictadura, arran de la derrota feixista a la segona guerra mundial, entre els sectors més immobilistes, més falangistes, que havien dominat els seus sectors culturals durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra, i altres sectors que intentaven impulsar, també dins de la dictadura, una reorientació. El paradigma de vencedors i vençuts, i la seva dinàmica excloent, tenia una alternativa en grups més comprensius, al voltant del ministre Ruiz-Giménez, els directius de l'Institut de Cultura Hispànica, la revista Cuadernos Hispanoamericanos, els futurs catedràtics López Aranguren i José María Valverde. Aquests grups continuaven essent anticomunistes i catòlics, però s'obrien als contactes amb l'exili, al reconeixement de la tradició liberal d'Ortega y Gasset, a la reivindicació d'Unamuno i Machado i altres autors "suspectes", a la valoració de l'avantguarda, a un moderat europeisme, a la tolerància respecte a la literatura catalana i al diàleg. Dels seus esforços sorgeixen els congressos de poesia, començant pel de Segovia, el 1952, pels quals Carles Riba, gairebé com a líder moral de la resistència catalanista, un home insigne que s'havia vetat la vida pública, en exili al seu propi país, va apostar personalment. Hi va anar per la pau i el diàleg, malgrat que els dirigents feixistes de Barcelona van tractar d'impedir-ho intensificant just abans del Congrés de Poesia les arbitrarietats, prohibicions i detencions. Hi va anar com a missatger de bona voluntat, afirmant-se com a català i com a poeta de llengua catalana, sense queixar-se ni reclamar, sense parlar de la guerra i evitant les discussions apassionades i inútils.

En aquell moment històric, que va durar poc, la revista Laye va publicar un número monogràfic dedicat a Ortega, acompanyat d'una targeta postal amb un retrat d'Ortega dibuixat per Josep Maria de Martín --el pintor amic de Gabriel Ferrater, amb qui va escriure la novel·la policíaca Un cuerpo, o dos-- i, a l'anvers, una frase d'Ortega de l'any 1914 (la copio del llibre d'Amat, pàg. 214): "Tardará más o menos en venir; pero el más humilde de vosotros tiene derecho a levantarse delante de esos hombres que quieren perpetuar la Restauración y que asumen su responsabilidad, y decirles: 'no me disteis lo que tiene derecho a recibir todo ser que nace en latitudes europeas'.”. Entre els articles del monogràfic, n'hi havia un de Joan Ferraté, "De generaciones y de cuentas, y de una esperanza" (es pot llegir a les pàg. 209-213 del llibre de Laureano Bonet La revista Laye: Estudio y antología. Barcelona: Nexos, 1988, i també en línia, a les pàg. 170-173 d'aquell número, que era el 23 i corresponia a l'abril-juny de 1953). L'article era tota una declaració de principis contra els grups excloents de la dictadura, però també contra els grups diguem-ne comprensius. Impugnava l'operació de legitimació generacional que estava intentant el falangista Dionisio Ridruejo, amb el seu canvi cap a posicions més obertes. A la generació que havia fet la guerra amb entusiasme, Ferraté no li concedia l'oportunitat de poder ser una generació integradora (tampoc als més joves que intentaven distanciar-se de les posicions del bàndol nacional però hi havien participat). L'article qüestionava expressament l'article de López Aranguren "A propósito de nuestra generación", publicat a Revista, nom de la revista de Ridruejo, i implícitament deixava en evidència el manifest fundacional d'aquella revista, escrit per Ridruejo, que s'havia titulat "Excluyentes y comprensivos". El fracàs era l'únic relat de la generació del 36. 

Joan Ferraté va ser expulsat de la revista Laye, que va deixar de publicar-se un número després. Val la pena copiar un paràgraf de l'epíleg que va afegir, amb data 1981, al seu llibre Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación, 1952-1966 (Barcelona: Seix Barral, 1982, 2a edició, 458 pàg.; la primera edició era del 1968), pàg. 424-5:

Dos de los artículos incluidos en la primera sección, y notoriamente el que la inicia, "Aspectos de la obra de arte", se publicaron originalmente en Laye, revista en cuyo primer número apareció en 1950 mi primer trabajo (si no recuerdo mal, bajo seudónimo) y de cuya redacción fui expulsado en 1953, por rojo-separatista. Sendos artículos míos, uno donde atacaba abiertamente la política oficial contra Cataluña y otro en que maltraté sin duda a los intelectuales falangistas que en aquel entonces adoptaron posturas seudo-liberales para contrarrestar el creciente empuje del Opus Dei, y una rabieta | histérica de la Soli [Solidaridad Nacional, diari falangista] (en un suelto de primera plana titulado: "¡Estos cuervos no nos sacarán los ojos!") dirigida especialmente contra el segundo motivaron la decisión del director, que el resto de los redactores aceptó sin chistar. Curiosamente, no era yo entonces, ni lo he sido nunca ulteriormente (tal vez me pareció serlo cuando era un crío, en el curso de la guerra civil), ni marxista ni nacionalista, aunque, como en cierta ocasión le dije al embajador de Cuba en México: "¿Quién que es no es marxista?", y a pesar de que no he perdido nunca de vista en el curso de mi vida que mi lengua materna, y por tanto mi primera lengua de cultura, es el catalán. (Y no menos curiosamente, ni mis artículos ni el incidente de la Soli ni mi expulsión se mencionan en un trabajo reciente de Barry Jordan dedicado a sacarle las cuentas a esa revista: acaso el autor prefirió no correr el riesgo de poner en entredicho, ni siquiera tácitamente, la "integridad" de quienes, a pesar de la expulsión, siguieron escribiendo para Laye y cuya auténtica vocación, ya manifiesta entonces, de manipuladores de la conciencia y satélites del poder los ha instalado en su condición de figurones marxistas y nacionalistas, aunque en 1953 parecía ser el falangismo lo que a su juicio debía favorecerles.)

***

Aquest 2024 m'he proposat llegir més textos de Joan Ferraté. Hi ha d'entrada els articles publicats a la revista Laye, que no va tornar a publicar, llevat d'unes poques excepcions. Signa els articles com a Juan Ferrater, i com a Joan Ferrater en dues ocasions: la traducció de T. S. Eliot La terra eixorca i una nota sobre el Cant espiritual de Blai Bonet. A Laye, els autors de les ressenyes acostumaven a signar-les amb les inicials, detall que comporta l'inconvenient que algunes de les ressenyes escrites per J. F. podrien correspondre a un altre col·laborador, esporàdic: Jaume Ferran Clua. Les inicials del segon cognom figuren al primer número (J. F. S.) i al darrer (J. F. C.). 

• Número 1, març de 1950, 12 pàg.: "El método histórico de las generaciones", pàg. 9 i 11, article signat J. F. S.
• Número 3, maig de 1950, 12 pàg.: "Burckhardt, el crítico del poder", pàg. 8, article signat Juan Ferrater.
• Número 4, juny de 1950, 12 pàg.: "Un manifiesto y un poco de buena poesía", pàg. 6, article signat Juan Ferrater.
• Número 5-6, juliol-agost de 1950, 16 pàg.: "Fidelitat de Jordi Cots", pàg. 13, ressenya signada J. F., de gairebé dues columnes, mitja pàgina.
• Número 10, desembre de 1950, 16 pàg.: "Sobre el Ethos Clásico y el Romántico", pàg. 13, signat amb la puntualització "Fragmento de Juan Ferrater".
• Número 12, març-abril de 1951, 78 pàg.: 
• "En torno al Glosari, 1906-1910 de Eugenio d'Ors", ressenya extensa, pàg. 69-71 (pàgines compostes a dues columnes, que equivalen a una mica més de dues pàgines), signada J. F.
• "Carlos Bousoño: La poesía de Vicente Aleixandre", pàg. 74-75, ressenya signada J. F.
• Número 13, maig de 1951, 66 pàg.: 
• "Hesiodo y Heidegger", pàg. 15-17, article signat Juan Ferrater.
• "Dámaso Alonso Poesía española: Ensayo de métodos y límites estilísticos (Madrid 1950)", pàg. 60-62, ressenya signada J. F.
• "Linguistique generale et linguistique française, de Charles Bally (3a ed., Berna, 1950), pàg. 63-64, ressenya signada J. F.
• "The Oxford Classical Dictionary (Oxford, Clarendon Press, 1949), pàg. 64, ressenya signada J. F.
• Número 16, novembre-desembre de 1951, 82 pàg.: 
• "Jean Hartzfeld. Alcibíade: Étude sur l'histoire d'Athènes à la fin du Ve. siècle", pàg. 62-63, ressenya signada J. F.
• "Jean Paul Sartre. Le diable et le bon Dieu", pàg. 68-70, ressenya signada J. F.
• Número 17, gener-febrer de 1952, 112 pàg.: "El carrer Estret, novela", pàg. 41-48, article signat Juan Ferrater 
• Potser un dels millors articles de la postguerra sobre Josep Pla, i en tot cas una de les anàlisis més penetrants sobre l'escriptura de Pla fins a la publicació del llibre de Xavier Pla Josep Pla: Ficció autobiogràfica i veritat literària. Ferraté revela com la minuciosa construcció formal d'aquesta novel·la determina, com a gran literatura, el seu sentit. El mateix Xavier Pla considera aquesta crítica de Ferraté un antecedent, vint anys abans, de la narratologia de Figures III de Gérard Genette. Un dels epistolaris o dels llibres amb textos inèdits de Pla que s'han publicat aquests darrers anys --no recordo quin, potser l'epistolari amb l'editor Cruzet-- incloïa un testimoni de l'interès de Pla per aquesta crítica.
• Número 18, març-abril de 1952, 148 pàg.: "Uranus, de Marcel Aymé", pàg. 59-62, article signat Juan Ferrater --un número molt literari del començament al final.
• Número 19, maig-juny de 1952, 128 pàg.: 
• "Aspectos de la obra de arte", pàg. 5-10, article signat Juan Ferrater --inclòs a Dinámica de la poesía.
• "Les hores retrobades de Joan Vinyoli", pàg. 51-55, article signat per Juan Ferrater --inclòs a Dinámica de la poesía.
• Número 20, agost-octubre de 1952, 115 pàg.: 
• "Erich Auerbach. Mímesis. La representación de la realidad en la literatua occidental", pàg. 64-67, ressenya signada J. F.
• "J. Marouzeau. Précis de Stulistique française", pàg. 76-77, ressenya signada J. F.
• "Julián Ayesta, Helena o el mar del verano", pàg. 83-85, ressenya signada J. F.
• Número 21, novembre-desembre de 1952, 108 pàg.: 
• "La terra eixorca de T. S. Eliot", pàg. 44-54, traducció signada Joan Ferrater.
• "De Alcalá a Cataluña", pàg. 98-99, article signat per J. F.
• Número 22, gener-març, 163 pàg.: 
• "El habla imposible", pàg. 58-64, article signat Juan Ferrater.
• "José Luis Aranguren, Catolicismo y protestantismo como formas de existencia", pàg. 89-90, ressenya signada per J. F.
• "Antonio Magariños, Desarrollo de la idea de Roma en su siglo de oro", pàg. 90-93, signat per J. F.
• Dins l'article "Los premios 'Ciudad de Barcelona' 1952", la secció "Poesía catalana", pàg. 107-108 va signada per Juan Ferrater.
• Número 23, abril-juny de 1953, 181 pàg.:
• "Introducción a las Elegies de Bierville, de Carles Riba", pàg. 46-55, article signat Juan Ferrater
• "Stephen, héroe, por James Joyce", pàg. 104-116, consta com a "versión de J. F."
• "Cant espiritual, de Blai Bonet", pàg. 117-119, article signat Joan Ferrater.
• "Agustí Esclasans. La meva vida (1895-1920)", pàg. 157-160, ressenya signada per J. F.
• "De generaciones y de cuentas, y de una esperanza", pàg. 170-173, article signat Juan Ferrater.

Aquests números de Laye contenen sovint articles de Gabriel Ferrater i Josep Maria Castellet, més esporàdicament de Carles Barral. El número 17 conté un article de Jaime Gil sobre Pedro Salinas i una ressenya seva de Cántico, de Jorge Guillén. El número 19 comença amb un editorial irònic que replica una queixa del diari Madrid per un article sobre Miguel Hernández ("Madrid, acaso por creer que la sentencia fué liviana, parece desear que a la pena temporal de cárcel se añada una condena de silencio eterno para su obra, que conocemos a través de ediciones legalmente aurorizadas", pàg. 3). El número 21 conté la traducció catalana de The waste land, de T. S. Eliot, i un article d'Arthur Sewell, aleshores director de l'Institut Britànic a Barcelona, "El teatro poético en Inglaterra: T. S. Eliot y Christopher Fry". El número 22 inclou poemes de Jaime Gil de Biedma, agrupats amb el títol "Según sentencia del tiempo". Al número 23 Carlos Barral hi publica el bel·ligerant article "Poesía no es comunicación". El número 24 conté col·laboracions de Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Jaume Ferran, Gabriel Ferrater, José Agustín Goytisolo, Juan Goytisolo, Manuel Sacristán Luzón, entre altres.

Joan Ferraté i Daniel J. Szsotakiwisky (1970)

--
Apunt revisat el 24 de febrer de 2024