dijous, 31 de desembre de 2020

Alegret2013

¬¬¬¬¬

Alegret Llorens, Joan. "Anàlisi del poema 'Esparver'", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 1, maig de 2013, pàg. 72-90

Gràcies a Joan Alegret, es conserven les conferències de Gabriel Ferrater a la Universitat de Barcelona, els anys 1965-1967, ja que, a indicació del professor Antoni Comas, les va enregistrar i transcriure: ara les podem llegir totes en un sol volum, titulat Curs de literatura catalana contemporània. En aquest article --que en principi havia de publicar-se al monogràfic de la revista Veus baixes dedicat a Ferrater--, fa una lectura minuciosa, i profitosa, del poema "Esparver" --lectura de la qual discrepo en un punt fonamental.

Alegret comença donant-nos una descripció predominantment formal del poema, estrofa a estrofa, amb unes primeres gotes d'interpretació (pàg. 72-77):

  • A la segona estrofa, els tres verbs en imperfet donen un sentit duratiu als dies de mal estiu, fins que va succeir el fet inesperat que té perplex el jo poètic i que motiva el poema.
  • La tercera estrofa està ben travada gràcies a la repetició de la paraula "disbarat".
  • Interpreta, a la cinquena estrofa, que el subjecte és "la noia que tinc lluny" del vers precedent (el 16, darrer vers de la quarta estrofa) --no compro aquesta interpretació: la meva lectura és que són dues noies diferents, la noia que és lluny, la diguem-ne parella habitual, i la noia esparver que caça el narrador furtivament. De manera consistent amb la seva lectura, Alegret imagina que la noia que és lluny li fa el salt al narrador.
  • Als dos tercets finals, descriu els versos amb encert: remarca el polisíndeton del primer tercet, lligat amb les copulatives del segon, que uneixen quatre "activitats bucals" (llengüejo, ric, mossego, xuclo), un tercet que culmina amb tres aposicions consecutives, la darrera de les quals és certament abrupta, l'adverbi lluny. 
  • Els vint-i-sis versos són únics a l'obra de Ferrater, amb la quarta síl·laba sempre tònica i a final de mot, a la manera d'Ausiàs March. Són versos blancs i masculins. Entre la quarta i la cinquena síl·laba acostuma a haver-hi una pausa sintàcticament clara. Alegret revisa amb detall la versificació del poema (pàg. 73-75).
  • Les repeticions del verb riure (riu, als versos 12, 14 i 21, amb rima interna amb furtiu al vers 14, i ric, vers 24) són coherents amb l'acceptació del joc eròtic de l'esparver --s'hi pot afegir el contrast deliberat de les dues persones del verb, riuric, dels primers versos de tots dos tercets, un canvi preparat amb la primera persona del plural del vers final del primer tercet: "ens rebolquem".
  • La repetició del "Sabia jo...?" suggereix perplexitat o estranyesa, o justificació i disculpa, per una aventura inesperada.

La descripció formal que acabo d'apuntar amb unes poques pinzellades, la segueixen un apartat d'interpretació del poema (pàg. 77-81) i un apartat que exposa les discrepàncies amb les interpretacions anteriors de Núria Perpinyà, Jordi Julià i Pere Ballart (pàg. 82-90). Si entenc Alegret, l'esparver és la imatge d'un noi, de cabells curts, que és amant del jo narrador en absència de la noia que té lluny, una relació homosexual que el poema, publicat l'any 1966, no podia fer gaire explícita --però llavors, què en fem, de la cinquena estrofa i el femení "molla de gin"? És una referència a la noia que és lluny i a les seves sortides de nit en un altre poble i les seves relacions promíscues amb altres homes, "un salt imaginatiu", ens aclareix. I què en fem, a l'estrofa quarta, del cos manllevat per l'esparver, tan femení que el narrador el confon amb la noia que té lluny? I com s'explica que els primers detalls de descripció de l'esparver, als versos 2-3 del poema, reapareguin sintetitzats precisament al vers 17, el vers inicial de la cinquena estrofa, si el text es refereix a la noia que és lluny i no a l'esparver? Crec que Gabriel Ferrater no acostuma a ser tan maldestre; al contrari, qualsevol lectura atenta i persistent et va mostrant com de fortament travats són els seus poemes.

Alegret acumula arguments de detall a favor de la seva interpretació: els cabells curts, més propis d'un home; l'autoritat d'Oller, Oliva i Comadira (amb qui va contrastar la seva lectura, que van considerar plausible); l'absència d'imatges al·lusives a una còpula d'home i dona als tercets; l'engany amb gust de sal del vers 22; la "valvada orella, fruit / de fosca mar" (versos 25-26) com un succedani de la vagina absent, "un brillant assoliment del bon escriptor que era Gabriel Ferrater" --que baixi Freud i ens ho aclareixi, si us plau--, i al darrer vers, aquell "la mar de noies, lluny": "no les té a l'abast, momentàniament no pot accedir a fer l'amor amb cap d'elles" (perquè aquesta nit és amb un home).

A l'apartat final de l'article, Alegret exposa la seva discrepància amb les lectures anteriors. Comença amb la repassada a Núria Perpinyà, que també llegeix "Esparver" com el poema d'una relació homosexual dins del seu llibre 'Teoria dels cossos', de Gabriel Ferrater (pàg. 46-47). L'esparver és un ocell caçador, símbol masculí, diu Perpinyà. Alegret li retreu que s'equivoca al cinquè paràgraf, que segons ell no es refereix a l'esparver sinó a la noia que és lluny, i descarta una al·lusió a un poema en prosa de Baudelaire que Perpinyà proposava --coincideixo amb Alegret que és un eco poc probable. 

Pel que fa a Jordi Julià, Alegret considera que el seu error principal és considerar que l'esparver és la imatge d'una noia, basant-se en el precedent d'un poema de Skelton que el mateix Ferrater havia citat i traduït al seu article sobre Skelton que podem llegir a Escritores en tres lenguas. Alegret enceta una digressió detallada en què posa en evidència que la traducció de Ferrater d'un dels versos és imprecisa --massa lliure-- i, doncs, no va entendre bé Skelton i cal descartar aquesta font, o en tot cas podria admetre que Ferrater, si va treure res de Skelton, va ser precisament la imatge de l'ocell com a representació "d'un cos humà jove, seductor". Proposa a continuació una font alternativa, el poema "Furit aestus" --al qual no sé veure la relació amb "Esparver"--, de Gabriele d'Annunzio --a qui Ferrater es refereix sols tres vegades a tota la seva obra, de manera més aviat denigratòria. Corrobora, en canvi, una altra possible font del poema proposada per Jordi Julià: alguns fragments de Lolita, de Vladimir Nabokov. Les discrepàncies prossegueixen amb el detall de la paraula "dring" del vers 10, que Julià associa als glaçons d'alguna beguda --hi estic d'acord--, mentre que Alegret ens diu que el dring ha estat causat per l'esparver. Aquest "dring" fa imaginar a Julià una situació que el narrador recorda al cap d'un temps: Alegret remarca --i crec que l'encerta i és una aportació fonamental del seu article-- que el temps del poema és el present, és "aquesta nit" (al mateix vers 10).

L'article acaba amb la discrepància respecte a Pere Ballart, que havia ensopegat amb la mateixa pedra: identificar a la cinquena estrofa la noia, "molla de gin", amb l'esparver, al seu article del monogràfic sobre Gabriel Ferrater de la revista Veus baixes. Ballart, de fet, era ben conscient de l'existència de la interpretació d'"Esparver" com un poema que narra una relació homosexual, i assigna a l'adjectiu "molla" el paper decisiu per interpretar que la relació és heterosexual, que l'esparver és la imatge d'una noia, amb l'afegit d'una persuasiva defensa del poema de Skelton com a font, ja que s'hi compara una noia, alegre i bona, amb un ocell de presa.

En fi, l'article de Joan Alegret ens dona una lectura minuciosa, que il·lumina molts detalls d'"Esparver" però que resulta forçada, des del meu punt de vista, en la seva interpretació central com un poema que narra una relació homosexual, per més entusiasme que Alegret hi posi. Em quedo amb Julià i Ballart, i amb l'ajuda del precedent de Skelton, i sobretot amb l'estructura del mateix poema (de què vaig ser conscient just ara fa un any). Al capdavall, que l'engany sigui amb un noi o amb una noia ens hauria de resultar secundari: el que compta és la meravella de la narració dels fets amb un present immediat, una trobada de sobte, "aquesta nit", que arrossega el jo narrador que ja comença a empescar-se excuses per haver-se deixat caçar per un esparver, furtivament, un prodigi d'ironia. 

Recordem que la poesia medieval tenia Ferrater per un bon lector, com diu a la nota que tanca Da nuces pueris. Marinela Garcia Sempere, en un article titulat "Els ocells caçadors de la poesia medieval", apunta el següent:

Quan la caça i l'amor s'identifiquen en la poesia amorosa medieval, sorgeixen algunes imatges especialment interessants; la del vol de l'ocell=amor, dama, etc., que busca una presa; la del falcó=dama, i la de l'ocell caçador que prèviament és caçat pel caçador, el qual l'ensinistrarà. En quasi tots els casos l'ocell és la dama, encara que en alguna ocasió, com hem vist, representava el poeta.

Sense ser tan unívoca com les imatges de què parlàvem al començament, és evident que, com la mar i la guerra, la caça era un motiu utilitzat en la lírica medieval per a representar, a mes d'escenes reals, situacions i imatges amoroses, i generalment l'ocell s'assimilava a la dama.

El Castell Reial de Cotlliure, des de la platja del Port d'Avall
(a l'edició de  Teoria dels cossos, els poemes de la segona secció, on apareixia "Esparver", anaven encapçalats per una citació de l'algebrista Paul Dubreil i per la indicació "Londres, Cotlliure, Hamburg")

--


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites