dissabte, 17 de juliol de 2021

Ortín1980

¬¬¬¬¬

Ortín, Marcel. "Anotacions a la lectura d'un poema de Gabriel Ferrater", dins Quart creixent: Revista de poesia, núm. 1, hivern de 1980, sense pagnació (11 pàg.)

El reusenc Biel Ferrer em recomana i em fa arribar a casa aquest article. És una lectura minuciosa, vers a vers, del poema "A mig matí", que ressegueix metòdicament la tria de mots, temps verbals, la sintaxi, els encavallaments i les imatges, d'un jove Marcel Ortín, ara professor de la Universitat Pompeu Fabra: l'article, de fet, és el més reculat de la seva producció bibliogràfica. No és un text que admeti un resum, de manera que el que faré en aquest apunt és copiar el comentari a un dels versos (el que marco amb negreta), a tall d'il·lustració, i les frases finals, que arrisquen una interpretació plausible del conjunt del versos. 

A MIG MATÍ

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

Aquesta és la primera de dues seqüències introduïdes pel mateix grup conjunció-adverbi temporal; és important perquè fon dues de les línies que abans he diferenciat, i marca la transició vers la tercera. En efecte, el doble recurs ambiental i de personificació amb què el poeta havia jugat per tal d'anar introduint els diversos elements (per tal de projectar, doncs, l'eix de la combinació sobre l'eix de la selecció) es clou explícitament en aquest vers: ara, la suggestivitat roman, és clar, fins a la lectura completa del poema. La seqüència anuncia, en futur, la verticalitat del migdia solar, culminació del moviment temporal del qual el sol ([vers] 1) era el referent concret. D'altra banda, adreçada al segon subjecte --els arbres i nosaltres, però especialment nosaltres (5)-- anuncia també l'instant estricte (i és important que ho sigui) de la claredat, de la dissipació dels dubtes; els mots mateixos donen fe d'aquesta precisió: el just / cas de la llum serà ben recte (7 i 8). Així doncs, la línia que venia definida per el sol (1) en evolució cap al migdia, i que definia, al seu torn, una línia temporal, culmina en el vuitè vers. Convé recordar que aquella era motor d'un canvi el qual repercutia sobre el subjecte poètic nosaltres (5) en tant que pautava el pas del temps. Finalitzada la trajectòria espacial de el sol (1), fnalitza també el moviment temporal (final que és posat en futur: serà ben recte): a partir d'aquí el poema recollirà imatges simultànies d'un sol instant en una gradació vers el concepte pur --el problema poètic--; intel·ligible, però, gràcies a les referències anteriors. 

El grup i ara torna a aparèixer al final d'aquest vers. L'encavallament es produïa, abans, pel lligam entre l'adjectiu i el nom; ara pel recurs de paral·lelisme.

[frases finals de l'article] Recapitularé un moment: m'he referit abans a l'evolució del temps tot al llarg dels versos i a com aquesta evolució havia de determinar la visió lúcida d'un tot: en precipitar el poeta vers l'instant, el pas del temps era feridor. El moviment s'aturava al vers dotzè i es donava la visió acomplerta: tot manifest, direm...; en resultava la reflexió, record d'un passat, que feia retrocedir el temps per avançar-lo altre cop al final del poema. En els dos versos darrers es resol l'interrogant que encara persistia: quina és la revelació a la qual el poeta era menat pel pas del temps? Aquella mateix que ell s'havia negat a admetre: la certesa que no és possible arribar a l'autèntic significat de la nostra existència: que la vida --es diu el poeta en tancar la reflexió-- se't faria ignorada, més que el son.

Ortín defuig deliberadament, al llarg de l'article, la reflexió sobre el procediment creatiu de Ferrater i sobre els procediments de creació en poesia i es manté conseqüent en el seu mètode. La seva lectura m'ha fet veure aspectes d'aquest poema que no havia tingut potser mai ben presents fins ara, i un parell de relacions intertextuals que poden il·luminar el poema --les consigno a l'apunt del blog sobre "A mig matí".


--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites