Imaginem la sorpresa del lector de Da nuces pueris, l'any 1961, si esperava trobar en el primer llibre d'un poeta nou i contemporani poesia de realisme social a l'ús, de protesta contra la dictadura, i amb l'habitual simpatia per les posicions polítiques que acostumava a insinuar la poesia dels companys de viatge. Ferrater comença fort, amb un inaudit poema sobre la Guerra Civil, que en presenta una visió gens condescendent ni partisana, que sap dir allò que ningú havia gosat escriure, i continua amb tres poemes socials, les dues faules i "Els jocs", que arrasen tots els estereotips polítics. La voluntat de provocació, de posar en evidència la simplicitat de les anàlisis sociològiques de segons quins poetes del realisme social, és manifesta. Diuen que la irritació d'alguns companys de viatge contra Ferrater va ser oceànica.
Rellegint seguides les dues faules, un recorda la reflexió de Ferrater, en les conferències sobre J. V. Foix, quan estira una observació de Josep Pla sobre la falta d'educació familiar al país, i el seu pròleg al primer llibre de poemes de Marta Pessarrodona, a propòsit de la poesia social (inclòs dins de Sobre literatura). Protagonitzen les dues faules dos diguem-ne burgesos, rics, la preocupació dels quals són les dones, amb el motiu profund comú als dos poemes de la perpetuació de les families benestants --totes dues faules són poesia social de primer ordre, que observa i desgrana, amb una mirada quasi antropològica, els mecanismes de control de classe. Ferrater no combrega amb les rodes de molí ideològiques de la seva època, i ens recorda en aquests poemes les esmolades anàlisis del millor Pla --d'algunes peces d'El quadern gris o l'espaterrant capítol XXXI de L'herència (Obra completa 23: Àlbum de Fontclara).
Narrativament, les dues faules plantegen també una hàbil contraposició: el senyor Andreu, el fill de la catolicíssima Dama Antònia, intenta divorciar-se per anar-se'n de casa amb la seva mecanògrafa, mentre que en Vilagut, tornant de moltes hores de vol, escull entre dues noies amb la finalitat de casar-se i parar casa. El narrador ens informa també del resultat final de les dues peripècies, que presenta un altre paral·lelisme: el senyor Andreu no aconseguirà divorciar-se, i en Vilagut triarà la noia casolana. Dos poemes aguts i plens d'humor, en contrast amb el realisme predominant, que Ferrater havia qualificat d'afligent, si no em falla la memòria, al "Poema inacabat".
"Faula primera", d'altra banda, és un poema poderós, una mostra de gran ambició, pel seu arriscat contrast amb “In memoriam”, amb el pas de la primera persona a la tercera, amb el pas de la història personal a una història potser fictícia. No devia ser fàcil concebre un poema adient per anar darrere d'"In memoriam", que tingués el to adequat, que fos llarg si bé no extens, que fos també narratiu, amb menys personatges, amb una relació mare-fill (després de la relació pare-fill de la part final d'"In memoriam"). -- Els versos finals, si els entenc bé, insinuen que, al costat del dimoni de migdia que posseeix el fill, hi ha també un dimoni de dominació i possessió materna damunt del fill --versos als quals escau el recurs, poc freqüent en Ferrater, de l'al·literació, gratuïta, irracional, de la "rialla folla de llimones" (vegeu Ballart2019, pàg. 210).
També Ballart, al monogràfic sobre Ferrater de la revista Reduccions (pàg. 233-4), ha trobat una al·lusió sorprenent, jugant amb la literalitat, al sonet "Leda i el cigne", de Yeats, la violació de Leda per un Zeus transfigurat de cigne, amb el benentès que en el poema de Ferrater qui sucumbeix és el senyor Andreu:
L'atac, sobtat, les ales nervioses
van batre dos segons (versos 14-15)
A sudden blow: the great wings beating still
above the staggering girl
I la poesia realista? Escrit el 1968, el pròleg de Gabriel Ferrater a Setembre 30, de Marta Pessarrodona, comença amb una frase que crec que corrobora la intenció detonant d'aquests primers poemes de Les dones i els dies davant de la poesia realista de l'època: "Deu fer ben bé una dotzena d'anys que la gent literària d'aquest país no fem sinó parlar de realisme, i em fa cara que comença a ésser hora que mirem de tocar les realitats.". El pròleg dóna més llum, de fet, a la poètica de Ferrater, i confirma la seva voluntat de subversió de l'ordre literari establert, des del principi --una subversió que té el seu exponent més radical en "Babel'", el poema tan ben llegit per Arnau Barios, fet publicar als mateixos comissaris del realisme.
***
Terry1971 considera que les dues faules són sàtires morals. "En aquests dos poemes, l'exemplaritat depèn fins a cert punt de la construcció: la narració es desenvolupa en tons més autoritaris que els que normalment empra Ferrater, i les transicions semblen més intencionades, com als retrats complementaris de 'Faula segona', o a l'apart moral de 'Faula primera'" (pàg. 33), en el parèntesi dels versos que tanquen la primera estrofa.
***
Pere Ballart ha parlat d'imitació estilística, en les dues faules, de La Fontaine. Hi coincideixo: hi ha La Fontaine al darrere, més recordant que un epígraf seu tancava Da nuces pueris, que li havia dedicat un capítol entre els escriptors francesos dins del que hem conegut com a Escritores en tres lenguas i que n'havia fet una magnífica traducció Josep Carner, prologada per Carles Riba --sòbriament ben reeditada per Jaume Subirana (Barcelona: Destino, 1995). Però Ferrater va sempre més enllà de la imitació servil: aprofita, de La Fontaine, el recurs de l'epifonema final (el terme utilitzat per Dolors Oller), però ens hi planteja una conclusió menys òbvia, sense el mateix grau de certesa, que ens impel·leix com a lectors a implicar-nos en la interpretació. El recurs a l'epifonema apareixia, de fet, amplificat, en els versos finals d'"In memoriam", apareix a "Faula primera" i a "Faula segona", i apareixerà a molts altres poemes --gairebé podem veure la poesia de Ferrater com unes faules contemporànies.
***
Localitzo a Dinàmica de la poesía, de Joan Ferraté, pàg. 352, en un article datat el 1960, la referència a la faula del crític i poeta Ransom, comentant un poema de Hardy. Faula és, d'acord amb Ransom, "a self-condensed fiction by an independent and unofficial thinker". Ara: les faules també fan pensar en el precedent de La Fontaine. Da nuces pueris es tancava amb set versos de les Fables, II, 13. Ferrater va escriure sobre La Fontaine, en un afegit a la traducció de la Historia de la literatura universal d'Erwin Laaths: "La Fontaine no es ni lírico ni épico, sino que cultiva una especie muy peculiar de poesía narrativa, cuyo interés reside en lo flúido de la versificación y en lo intencionado del enfoque.".
I encara, a Dinámica de la poesía, apareix, comentada (pàg. 167), una màxima de La Rochefoucauld que podria ser al darrere de l’última part del poema: "Nous aurions souvent honte de nos plus belles actions, si le monde voyoit tous les motifs qui les produisent". De fet, la reflexió final fa pensar en moltes de les màximes de La Rochefoucauld.
***
El pròleg al Nabí --en l'edició de Sobre literatura, pàg. 12--, també recorre significativament al topos de les aigües quietes de l'estany de l'instint, que em fan pensar en el final del poema: "Uns quants batecs del cor, una lleu ondulació a les aigües fosques i profundes de l'instint o, més inconcretament encara, de l'esma (un dels mots més freqüents a la poesia de Carner) i ja tenim que el fatu animaló humà fa el viu, s'acuita a saber ja allò que li passa a dintre, i engega a córrer per fer el salt cap a la ximpleria.".
***
La Càtedra Màrius Torres incloïa el mecanoscrit original, amb una correcció al primer vers. Hi deia "Dama Antònia, delicada però" en comptes del definitiu "Dama Antónia, fràgil però tan". Hi ha una segona correcció: "on l'invitaven / a pujar no era pas el de l'estiu" en comptes de "que li obrien / no era el del periple de l'estiu.". L'edició crítica de Les dones i els dies dona compte ara de totes les variants.
--
Apunt revisat el 12 de març de 2022
Apunt revisat el 12 de març de 2022
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada