[024] El secret

¬¬¬¬¬

A la pàgina 123 de l'Àlbum Ferrater es reprodueix una pàgina de Da nuces pueris amb anotacions del mateix Ferrater. Hi diu, al peu del poema: "Réplica a Jaime Gil, Canción para ese día". I també hi ha una nota, (1), a l'esquerra del primer vers amb la corresponent anotació a peu de pàgina: "Ritme de Guillén: / "Está lloviendo aún de los llovidos / castaños..." ". Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, editors de l'Àlbum Ferrater, transcriuen el poema de Gil de Biedma sencer, sota la reproducció del poema de Ferrater i les seves anotacions. El sentit de la rèplica es torna evident. Té gràcia que hi triï el ritme de Guillén, el poeta que Gil de Biedma havia admirat tant. -- De totes maneres, no puc deixar de pensar que el poema també contrasta amb "Amistad a lo largo", de Gil.

Si abonem la interpretació política, si donem per bo que "Canción para ese día" és una cançó per al dia de la mort del dictoador, aleshores "El secret", ha observat Andreu Jaume, corrobora que Ferrater no creia en cap possibilitat de redempció social i política, que era un nihilista, que li pesava l'experiència molt frustrant de Carner i Riba respecte a la política. La seva posició és constant i singular, ja que estava voltat de marxistes, de bons amics i companys que eren a l'oposició del franquisme. 

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original de Les dones i els dies, amb una correcció en aquest poema. El vers 23 --el marco amb cursiva-- deia "I més que mai, quan vindrà que els turmenti / l'esquinç del vespre nu (quan trepitjaven / caretes, i la pell al descobert / els deia tot el fàstic de com eren / abans: tal com hauran tornat a ser) / i s'agermanin tots dins l'odi mutu, / callarem." en comptes del definitiu "l'esquinç del vespre pur (quan trepitjaven".

***

El comentari d'un lector m'ha fet veure que el canvi de darrera hora de l'adjectiu del vers 23 és un detall nimi en comparació amb les diferències notables entre la versió del poema a Da nuces pueris i a Les dones i els dies. Reprodueixo els dos textos a continuació. Hi marco amb cursiva les modificacions o supressions, a la columna esquerra o a la dreta a conveniència. Deixo en blanc a la columna esquerra l'espai corresponent als versos afegits a la versió darrera del poema, sense destacar-los amb cursiva, que no cal --uns versos que em sembla que fan més explícit el sentit del poema.

Da nuces pueris EL SECRET Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu. De bon matí, abans que el telèfon no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem. Prendrem el tren més lent, i baixarem a la tercera estació, en un poble de terra sense verds. El disc vermell d'una taverna ens donarà el senyal. Creurem. Ens asseurem, i tot el dia, mirats pero sense mirar, ens prendrem la tèbia cervesa del silenci. Tornarem ben segurs que cap record no ha nascut en nosaltres. Quan trobem el primer amic, comprendrem que aquell dia ha estat el del prodigi, que s'han dit el mot senzill i just, i tothom riu. Riurem també, i guardarem el secret. I sobretot després, quan els turmenti d'haver-se descobert que no es volien tal com eren i hauran tornat a ser, i s'agermanin tots en l'odi mutu, callarem. Que no sàpiga ningú que no vam dir ni sentir res. Que puguin odiar-nos també, fraternalment.

Les dones i els dies EL SECRET Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu. De bon matí, ans que el telèfon cridi a platja o bosc, ens n'anirem. Entre el baf dels carrers regats de fresc travessarem la ciutat, fins prendre el tren més lent que surti, i baixarem a la tercera estació, en un poble de terra sense verds. El disc vermell d'una taverna ens donarà el senyal. Creurem. Ens asseurem, i tot el dia, sense mirar mentre ens miren, beurem la tèbia cervesa del silenci. Tornarem ben segurs que cap record no ha entrat en nosaltres. Quan trobem el primer amic, i dins d'un bar encès de veus i mans, comprenguem que aquell dia ha estat el del prodigi, que s'han dit el mot simple dels justos, i que els uns han sabut creure els altres quan negaven les hores de tants anys, i tothom riu, riurem també, i guardarem el secret. I més que mai, quan vindrà que els turmenti l'esquinç del vespre pur (quan trepitjaven caretes, i la pell al descobert els deia tot el fàstic de com eren abans: tal com hauran tornat a ser), i s'agermanin tots dins l'odi mutu, callarem. Que no sàpiga ningú que no vam dir ni sentir res. Que puguin odiar-nos també, fraternalment.

La comparació dels dos textos ens deixa veure les operacions d'escriptura de Ferrater. Rectifica la mètrica, per assegurar que tots els versos són decasíl·labs. La narració és més explícita, més detallada, dóna millor la situació. Les mentides, els enganys, les enveges, el fàstic apareixen i augmenten la complexitat del contrast amb el narrador absent.

***

Sobten dues coses d'aquest poema. La primera és la primera persona del plural, una tria insòlita per narrar una situació que un imagina més aviat individual, que consisteix precisament en una separació deliberada del grup. La segona és que Ferrater l'acari a "Lliçó d'història", posant de relleu el contrast de l'experiència individual sobre la maniobra militar del pont amb l'experiència col·lectiva. La situació i alguns motius de detall del poema fan pensar, d'altra banda, en "La confidència".

***

Ballart2019 el considera un poema polític, i que el dia del prodigi és el dia de la mort del dictador. De fet, Joan Ferraté li va explicar a Dolors Oller alguns motius dels pretextos dels poemes de Les dones i els dies. En un article Oller en va donar cinc exemples, en què es constatava que el coneixement del motiu biogràfic que hi havia darrere del poema no interferia en la seva interpretació. Solament en el cas d'"El secret" l'explicació resulta, des del meu punt de vista, alambinada i aporta gairebé més ombra que claror:

Segons explica Joan Ferraté, ell i el seu germà Gabriel Ferrater havien mantingut una conversa, l'any 1958, a propòsit dels comentaris que Max Brod escriu sobre l'obra de Kafka en el sentit que aquesta s'alimenta dels problemes inherents a la relació de l'home amb el Déu de la tradició jueva. En aquella ocasió, Ferraté observà que no hi havia cap necessitat d'una interpretació d'aquest tipus encara que respongués a la veritat, perquè l'esquema d'accions i emocions que l'obra de Kafka dibuixa ja funciona perfectament sense necessitat de reconèixer-hi aquesta motivació secreta. Al cap d'un temps --el poema sembla que va ser escrit entre finals del 58 i començaments del 59-- Gabriel Ferrater explicava al seu germà Joan que havia escrit "El secret" pensant en aquella conversa i que el poema constituïa una proposta de lectura que tingués sentit en la mera comprensió de l'esquema que construeixen, i on es fan significatives, les accions i emocions que el poema revela, sense que s'hagi de conèixer el motiu temàtic inicial que donaria lloc al comentari. Aquest motiu inicial seria imaginar l'acabament del règim franquista i les conseqüències en el comportament d'una gent determinada com podien ser, com a classe social, els amics i relacions de Gabriel Ferrater. (pàg. 208)

***

David Figueres, rapsode esplèndid, va recitar el poema, dins d'una iniciativa cultural de lectura de poemes al principi del confinament. El seu àudio es conserva en un tuit.

Fotograma del documental Zona verde (1966), de Quim Viñolas,
imatge del merendero de les Planes, tercera estació des de Sarrià

Apunt revisat el 23 de gener de 2022

--