[014] A través dels temperaments

¬¬¬¬¬

Arran de la publicació del primer volum de l'obra completa de Josep Carner, en edició de Jaume Coll, llegeixo "Torna el Príncep", preciós i cabdal apunt de Jaume Subirana, que em fa recordar el poema "Josep Carner" de Gabriel Ferrater, i em porta a conèixer l'anècdota --que m'esgarrifa, perquè m'hi reconec-- de Carner i el pollancre talat a Gènova. Com puc no pensar-hi avui que torno a llegir "A través dels temperaments"? A la percepció de la ironia i l'humor de Ferrater, sempre presents, hi sumo ara la percepció de la destresa afegida de mantenir aquests versos en un joc abstracte, deliberadament mecànic, oposat a la concreció sensual de Josep Carner, com si fos un negatiu --doble ironia i homenatge implícit. Recordo els pins del costat de casa, amb les grans copes que omplien tot l'horitzó que es veia des de la finestra de la meva habitació, a la infantesa.

***

El pròleg al llibre de Marta Pessarrodona Setembre 30, que apareix amb el títol “Sobre la forma realista (pròleg a un llibre de versos)” dins Sobre literatura (ara a l'abast dins Papers sobre literatura, pàg. 312-5, tancant la primera part del llibre), conté una reflexió sobre contingut i forma que inequívocament fa pensar en la nota, a tall de poètica, amb què Ferrater va tancar Da nuces pueris. Ara: també hi ha una frase que crec que il·lumina, si és que calia, el sentit d’aquest poema: “qui en conclou que el patetisme del contingut marcarà la forma amb un estigma de veritat immediatament persuasiva [s’enganya amb la teoria romàntica que el contingut i la forma d’una obra d’art es codeterminen]”.

***

Oller2010 ha comparat aquest poema amb "Tardor", de Josep Carner:

La pollancreda es torç a l’hora crua

que el vent ple de venjances la malmena;

i va deixant, en incomptable ofrena,

un plor d’argent sobre la terra nua.

Hores d’amor amb tornassol de pena,

totes fugíreu, infidel corrua.

Plor transparent de tot el món traspua

i encara fa la posta més serena.

Les ertes fulles de brancams i tòries,

tot somniant llurs pàl·lides històries,

finaran en compàs de melodia.

Eleva a seny sonor les malaurances,

tu, menys mortal que les esgarrifances,

oh pura pietat de poesia!

El correlat que desenvolupen tots dos poemes és semblant: els efectes del vent en una pollancreda i els efectes del vent en una pineda. Tots dos poemes construeixen un referent intel·lectual comú: les accions i les intencions poètiques, els seus motius i els seus resultats. Però l'actitud que els inspira és diferent: en Carner el vent fa caure les fulles dels pollancres, com la poesia sotmesa al vent de la vida, "però aquestes fulles en caure constitueixen una ofrena, una acció lírica perquè, 'somniant llurs pàl·lides històries', fineixen en compàs de melodia. Així la poesia implica en el poema de Carner una 'tessitura de pura pietat' que 'eleva a seny sonor les malaurances', perquè 'és menys mortal que les esgarrifances'. En canvi, en el poema de Ferrater, és el vent que surt tot podrit de queixes. [...] Bé, davant de diferències tan evidents, deixo que els lectors facin totes les comparacions possibles. Però el cert és que el poema de Gabriel Ferrater, entre la ironia i la crítica, denuncia, ridiculitza i desqualifica una determinada expressivitat poètica amb agudesa i sarcasme, sobretot si aquesta expressivitat es formula 'a través dels temperaments'." (pàg. 197-8). El mateix correlat li serveix a Ferrater per representar els efectes del sentimentalisme mecànic, en contrast amb Carner, despreocupat de la crítica i dels marges de desviació estètica dels poetes vivencials, sense ansietat, amb confiança en la poesia.

Dolors Oller ha tornat a plantejar la comparació dels dos poemes, amb la mateixa agudesa i alguns matisos nous, al capítol "L'ansietat i la pietat: dues tessitures estilístiques" del seu llibre Pel camí de Carner (Sant Pol de Mar -- Girona: Curial -- Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, 2020, 191 pàg.).

***

Lluís Calvo, al seu article titulat "El rebuig o la feblesa: Una lectura del poema 'A través dels temperaments'", pàg. 139-142 del número 6 de la revista Veus baixes, el monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, publicat al novembre de 2022, em fa fixar en un detall que crec que no havia advertit mai: el vent arriba net, diu el vers 4, en clara oposició amb el vent podrit de queixes del final, és clar, però arriba net! De fet, la segona lectura d'aquest article em resulta atractiva. Està bé l'observació que aquests pins, que tothom ha associat algun cop amb els pins que envolten el Picarany, són pins blancs, que en un altre text Gabriel Ferrater havia associat a la vitatlitat vulgar. "Els pins «massa sensibles» del poema pertanyen en aquesta espècie procliu a la vulgaritat. Ben mirat, és difícil veure pins blancs de bon port. Sovint es tracta d’exemplars neulits, assedegats i escanyolits que malviuen entre romanins i brucs i estepes. Aquestes coníferes de secà se saben humils. I des de la seva capacitat d’adaptació, són vulgars i comunes." (pàg. 140). 

Calvo també té l'encert de recordar que Dolors Oller havia proposat de llegir "A través dels temperaments" com una resposta al poema "Correspondances", de Baudelaire (La construcció del sentit, pàg. 75). Recupero les paraules d'Oller:

Podríem entendre que Ferrater hi expressa la desconfiança cap a l'abús d'una interioritat que es difon en la producció poètica, marcant també una distància estilística respecte de la temàtica que, convencionalment, s'ha considerat fonamental en l'expressió lírica. Tota l'obra de Ferrater, que per altra part és una total exposició de la presència humana dins de la poesia, formalitza, sense concessions a un pseudo-romanticisme hipòcrita o babau, un jo essencialment honest, real, sense gangues ni vapors de sentimentalitat distreta del que veritablement succeeix.

Calvo explora el contrast d'aquest poema amb "Literatura", el poema a què s'acara (Ferrater disposa els poemes de manera significativa). Si a l'un hi ha el perill de deixar-se endur per la vehemència, a l'altre hi ha un refús de la vehemència de bon començament ("Tan vehement, va dir-se un calamar, / faig el ridñícul"). I en les frases finals de l'article, citant la nota que tancava Da nuces pueris, amb aquella defensa d'una certa distància respecte als temes insidiosos que demanen un excés de participació del poeta, Calvo desenvolupa la imatge dels pins per exposar la qüestió estètica de fons que planteja el poema: 

Els escriptors, com els pins, han de ser una mica menys sensibles i oposar la resistència d’uns troncs ben gruixuts. Cal vinclar-se una mica, certament, però només en el punt just d’un branquejar discret i poc gemegaire. Les paraules són un bosc que refrena la fregadissa dels seus planys. Un bosc remorós, però no pas xisclaire ni gemegador. Aquesta és la lliçó del poema.

Llegeixo també dos cops el comentari de Susanna Rafart, en el qual --en un text massa donat a nocions abstractes per al meu paladar-- hi ha la idea que el poema té un sarcasme en to menor. Aquest comentari va aparèixer dins la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès (més d'un centenar de persones van triar un poema de Ferrater per comentar, i el 2022, amb l'inici del centenari, el web de l'Associació va començar a publicar-los: el comentari de Rafart va aparèixer l'1 de desembre de 2022).

***

Marcer2013 (pàg. 38-39) ha considerat que el poema afirma, per contrast, la poètica antiromàntica de Ferrater, amb voluntat canonitzadora, i fusiona a la manera d'Eliot poesia i crítica. Els versos repeteixen, amb distància i ironia, els símbols propìs de la poesia romàntica. Gil de Biedma fa una operació semblant al seu poema "Ribera de los alisos".

Ballart2019 (pàg. 234) recorda que el títol i el punt de partida deriven de Zola, un text recollit a Mes haines (1866), "segons el qual una obra d'art és 'un coin de la création vu à travers un temperament'. Efectivament, podem llegir la peça com una reflexió, crítica i irònica alhora, a l'entorn d'aquella il·lusa pretensió dels qui es pensen estar atorgant valor automàtic al que escriuen pel sol fet d'haver-hi abocat tot el seu 'temperament'. La guitza majúscula contra les efusions patètiques, i contra la intoxicació del sentiment, cobra encara, però, una dimensió més àmplia si atorguem també valor a la figuració al·legòrica escollida, la dels arbres del bosc convertint en afligida la veu del vent que els travessa.".

***

• L'esperit bufa: la imatge és antiga, apareix fins i tot a la Bíblia; etimològicament, esperit significa alè. Andreu Jaume ha apuntat que l'alemany Geist, que en anglès acostumen a traduir per mind i en català traduïm en general per esperit, era traduït per Ferrater per intel·ligència. Aquest detall , la tria de la paraula esperit, a què Ferrater era reticent, confirma el to irònic del poema.
• Comentat per Julià2007, pàg. 201-206.
• Comentat per Helena Bonals, el 14 de juny de 2009, al seu blog Una cosa molt gran en una de molt petita

El Picarany, la casa familiar a l'Almoster, envoltada d'un bosc de pins

Apunt revisat el 23 de maig de 2024

--