divendres, 22 de maig de 2009

[013] Sobre la catarsi

¬¬¬¬¬

Un poema important, dels primers que devia escriure Ferrater --figura entre els sis poemes publicats a Cuadernos Hispanoamericanos, amb un sol canvi, a l'antepenúltim vers, on havia escrit "un joc cruel" en comptes de "un joc pervers"--, proper al centenari de Maragall, el 1960. Dins de Les dones i els dies, obre la sèrie de quatre poemes de tema marcadament literari ("Sobre la catarsi", "A través dels temperaments", "Literatura", "A l'inrevés") i s'acara amb un poema d'òbvia imaginació sexual ("Moeurs exotiques").

***

Mereix una lectura atenta, però de moment només en tinc algunes notes:
  • La lectura del suggestiu, lúcid, formidablement ben escrit llibre de Raül Garrigasait El gos cosmopolita i dos espècimens més, amb el seu capítol sobre l'holandès volador, em planta davant l'evidència de la filiació romàntica del mite del comte Arnau, ànima damnada redimida per una noia pura, i la connexió del poema amb el que el segueix, "A través dels temperaments", una sàtira de vuit versos sense treva, d'un to que Gabriel Ferrater acostuma a utilitzar en dosis més concentrades, en un o dos versos culminants. Hi ha sàtira, també, a "Sobre la catarsi", de la imperícia o falta de sentit crític amb què Maragall concep el seu motiu literari. Recordem aquella pregunta de l'article "El núcleo de Maragall": ¿"qué cualidad poseen los poemas (ciertos poemas) de Maragall, que basta para redimirles de su desorden imaginativo y formal?" (Sobre literatura, pàg. 93; la cursiva de l'infinitiu és meva). Ferrater respondrà que aquesta qualitat és l'exercici honest de l'ofici, la seriosa franquesa imaginativa --que "es contraposa a una extraordinària immoralitat verbal" de Maragall (pàg. 97), confiat que la seva fantasia s'imposarà a la seva falta de rigor lingüístic i formal. La noia pura de "La fi del comte Arnau", amb ironia mordaç, pren vida pròpia, per cantar la cançó del vell luxuriós imaginat pel senil poeta, i, impura a partir d'aquell moment, s'obre al desig de la carn --que esplèndida la metàfora del cable de parallamps! Ferrater tancava Da nuces pueris amb un text a tall de poètica en què afirmava que "potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l’estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps". "Sobre la catarsi" és un indici de la deliberació i profunditat crítica d'aquest allunyament, no exempta d'humor en l'expressió --al llarg de tot el poema, des de l'ambigüitat del mateix títol, que també al·ludeix corrosivament al tractament catàrtic de les neurosis mitjançant la hipnosi que havia plantejat el primer Freud, ja el 1886, i que podria tenir un eco sarcàstic en la insòlita partició a final de vers dels adverbis acabats en -ment (ment pura, ment posseïda).
  • L'article "El núcleo de Maragall" i les dues anotacions conservades de diari sobre la llengua de Maragall (tots dos textos, del 1953 i el 1957, inclosos a Sobre literatura) ens indiquen que Ferrater havia llegit amb molta atenció Maragall i presenten algunes paradoxes que crec que impregnen aquest poema, esmentades en el punt anterior. De fet, si no coneguéssim aquests textos, l'amistat de Ferrater amb Carles Riba i amb Eduard Valentí, dos homes per a qui Joan Maragall havia estat una referència essencial, ens portaria a  postular la seriositat i profunditat de fons que hi ha en la provocació del poema de Ferrater contra els lectors benpensants del poema de Maragall. Hi ha encara un testimoni addicional: l'entusiasta, atenta i irònica carta a Eduard Valentí, del 4 de juny de 1967, a propòsit d'un seu article sobre Maragall, potser l'estudi sobre el "Cant espiritual" inclòs a Els clàssics i la literatura catalana moderna (Papers, cartes, paraules, pàg. 468-9).
  • Ferrater devia ser ben conscient que "La fi del comte Arnau" havia estat un poema important per a Maragall (com ja va indicar Carles Riba en prologar l'antologia poètica que n'havia preparat). Riba esmenta una carta, del 23 de gener de 1911, de Joan Maragall a Carles Rahola, en què li explica que el cicle de poemes sobre aquest seu heroi "s’ha anat fent en mi al compàs de la meva vida: en la seva superficial incoherència no hi ha sinó aquesta unitat fonamental: la unitat de la meva vida que comprèn la meva ànima dels trenta anys amb la dels cinquanta". Riba va esmentar també en el seu pròleg la influència de Novalis en la idea de la redempció per la poesia. 
  • Recupero una nota meva, de final del 1997: es veu que s’havia discutit que Maragall, bon pare de família, amagava l’amor a una dona real darrere la figura d’Haidé (sis dels seus poemes). Maurici Serrahima, l’any 1953, ho va rebutjar documentadament en un article al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics --ara disponible gràcies a RACO. Serrahima formava part del jurat que no va premiar Da nuces pueris per la seva irreverència respecte a Maragall.
  • Atenció també a la conferència de Carles Riba "Juan Maragall", de l'any 1953 (reproduïda a Obres completes IV: Crítica 3, Sullà, Enric, ed., Edicions 62, Barcelona, 1988, pàg. 264-285, especialment les pàg. 269-271 i sobretot la pàg. 284). Aquesta és la via més prometedora.
***

"La carn vol carn", la sàvia expressió popular al·ludida en els versos finals de "Sobre la catarsi", no m'havia deixat veure l'al·lusió inequívoca, també, al poema 122b d'Ausiàs March, amb el vers 49: "La carn vol carn, no s'hi pot contradir" --hi parla un poeta ja gran, com Maragall, que ha perdut els delits del cos i que voldria recobrar-los. És una de les quatre poesies de March dedicades al rei i amic Alfons V d'Aragó, i té dues versions. Escrita a la vellesa del poeta, la seva funció és gairebé de comiat, i es troba just abans de la poesia 123, "breu summa del saber amorós obtingut per ell en el curs de tants anys", poesia canònica final, d'acord amb l'edició de Joan Ferraté de 1994 (les paraules entre cometes, a la pàg. xxxi de la introducció de Les poesies d'Ausiàs March).


En l'entrevista de Roberto Ruberto, feta cap a l'any 1969 (inclosa al final de Cartes a l'Helena, pàg. 133-143), Gabriel Ferrater situa Joan Maragall com a iniciador de la literatura catalana actual --el nexe entre el darrer gran poeta medieval, March, i el primer poeta modern, Maragall, es fa obvi en el context de les preguntes de Ruberto.

"D'alguna manera, després de segles de silenci, a Catalunya es verifiquen al segle xix dos fets importants; l'un després de l'altre, però cal distingir-los rigorosament. El primer, un moviment romàntic de renaixement, de derivació provençal, amb tot el que se'n deriva, el sentimentalisme, etc., etc. [...] Però hi ha un segon període del renaixement català, un període que comença primer de tot amb Maragall, i continua després amb el període d'avui, d'una literatura humana i realista, amb idees actuals. [...] I aleshores Barcelona era --i això cal tenir-ho sempre present, què fou Barcelona els anys que van del 1890 al 1930-- una de les ciutats més vitals en el camp de les arts plàstiques. Gaudí, Picasso, Miró. Un bloc sòlid. I doncs, això creà un ambient, i aleshores comença, amb Maragall, el segon període de la literatura catalana, que no té res a fer-ne, del pintoresquisme..." (pàg. 134-5)

***

Simona Škrabec va incloure una reflexió extensa i esmolada sobre el poema, que copio sencera, en un article (pàg. 253-4) sobre els pressupòsits estètics de Gabriel Ferrater:

Amb els «fets impurs del comte», Ferrater qüestiona no pas el seu predecessor poètic, sinó totes aquelles estratègies de l’oblit que una societat desenvolupa gràcies als seus grans poetes, gràcies a l’habilitat retòrica de la poesia per transformar la infàmia en una memòria gloriosa. Amb tota la seva poesia, Maragall buscava obstinadament l’últim límit i s’estava acostant a un punt sense retorn, però quan hauria hagut d’exclamar: «... i temo tant la mort!», llavors inesperadament «es priva del millor d’ell mateix i de volar més alt» i alhora «ens priva del que teníem dret d’esperar-ne» (Palau i Fabre). No va ser capaç de superar els dogmes vigents i d’eliminar els filtres de les convencions socials; era incapaç de negligir les obligacions de la seva condició d’«ésser bon pare».

Si la veu innocent que ha de redimir el comte Arnau serveix només per disfressar els vells errors, llavors no ha valgut la pena ser un bon pare ni un bon ciutadà. Però la «catarsi» de Ferrater és, de fet, encara molt més amarga. Als joves, tot això no els importa, accepten el que han rebut irreflexivament, i  cantarien qualsevol cosa que hagin sentit cantar, repetint | els mateixos errors, reproduint els models de comportament heretats i buscant amb la mateixa desesperació que el comte maleït la sortida de l’atzucac d’una vida sense sentit.

La cançó nova fa emmudir la vella i sembla que l’únic propòsit de la poesia sigui transmetre la història de les victòries i corroborar la constatació de Walter Benjamin que no hi ha cap document de la cultura que no sigui alhora un document de la barbàrie. Maragall sap que els fets nobles i les accions infames «no es desassemblen ni un bri». Allò que diferencia els records és la manera com els recordem; les mateixes accions poden donar glòria al protagonista o bé condemnar-lo al menyspreu. La jove redemptora a «La fi del comte Arnau» té la funció d’un «cable de parallamps» perquè absorbeix els somnis impossibles —no només d’un home, sinó d’un poble sencer. El «joc pervers» d’aquest poema èpic, però, no gira només les qüestions de la impuresa del desig, sinó que denuncia també una aspiració impossible de la mateixa poesia. La impotència de l’escriptura és que no pot convertir el verb en la carn. O potser sí?

Ferrater protagonitza una fugida endavant per recobrar una innocència que «no vol més verb», és a dir, vol tornar a viure sense cap esquema previ, sense cap mapa que determini per endavant com ha de ser el simulacre de la realitat que construirem a partir del desig formulat en els vells cants. L’autor de Les dones i els dies demana un pensament net, pur, «sense l’empelt de la memòria [...] senil».

Škrabec2011 ja havia aprofitat una ressenya de l'edició de l'Obra poètica de Joan Maragall a càrrec de Glòria Casals i Lluís Quintana, per destacar la importància i la profunditat d'aquest poema.

***

Observacions provinents de la bibliografia:
  • Ballart2019, pàg. 213, ens informa que la imatge consistent a separar una paraula en dos segments perquè cadascun faci sentit pel seu compte és tmsei (o tall). En aquest poema té una intenció irònica: "simbòlica- / ment", "poètica- / ment", "difícil- / ment".
  • Ignasi Moreta s'hi ha referit, per negar la interpretació de Ferrater sobre Maragall, en un bon apunt titulat "'Dimecres de Cendra': 1896-2011".
  • Julià2004B, pàg. 21, creu que és un dels seus primers poemes.
  • Julià2004A, pàg. 86, hi veu inspiració freudiana: “utilitza ‘El comte Arnau’ de Maragall per exemplificar el concepte de catarsi, entès com l’alliberament d’ ‘el somieig / [...] d’impuresa’ del poeta a través d’una figura literària pura, ‘aquella noia’ que seria seduïda pel comte Arnau”.
  • Cabré2002, pàg. 179-180, ens diu que és un dels poemes més antics, ja que es troba entre els sis primers que va publicar a Cuadernos Hispanoamericanos
  • Cabré2002, pàg. 230, esmenta males llengües que diuen que Teixidor i Garcès es van negar a premiar-lo per “Sobre la catarsi” --Jordi Cornudella hi fa referència a la seva edició crítica, recordant el testimoni de l'editor Pedreira, recuperat per Sam Abrams amb el títol "Gabriel Ferrater i Josep M. Andreu" a la miscel·lània Joan Teixidor
  • Giuseppe Grilli hi va dedicar, sense aportar-hi res de substanciós, la seva ponència del simposi de 1997.
***

Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". Llegeix el poema Laura Alegre.


--
Apunt revisat el 25 de juliol de 2021


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites