[107] Cançó del gosar poder

¬¬¬¬¬

La "Cançó del gosar poder" és el poema que va recitar, esplèndidament, el mateix Gabriel Ferrater al Festival de Poesia Catalana del Price, en un acte memorable, en què les referències finals al general i a la guerra del Vietnam van fer esclatar el públic. Qui hagi vist el vídeo farà bé, de totes maneres, de rellegir la pàgina 503 de Papers, cartes, paraules, que inclou la irònica i brillantíssima resposta de Ferrater a una enquesta sobre el Festival. El Festival va tenir lloc el 25 d'abril de 1970, en un moment de màxima oposició als campus dels Estats Units a la guerra del Vietnam, que s'acabava d'estendre a Cambodja (les fortes protestes van culminar al cap de pocs dies amb quatre estudiants morts a la Kent State University), Veig avui que la referència expressa a les guerres del sud del vers final havia guanyat plena actualitat aquells dies, i entenc per què Ferrater va triar recitar la "Cançó del gosar poder".

• Carles Ribera ha publicat un detallat article sobre el Festival del Price, "Pesos pesants", al setmanari La República
• Jordi Nopca ha recordat també el Festival al suplement de llibres del diari Ara, "Ara llegim", en el cinquantè aniversari, amb una peça seva, "Mig segle del 'Price dels poetes', un recital emblemàtic", i una de Manuel Guerrero, "El poder de la poesia" (l'enllaç anterior reprodueix les dues peces), més una entrevista seva a Pere Portabella.
• El director Pere Portabella va filmar una part del recital clandestinament i va fer-ne un documental. Va titular-lo Poetes catalans (dura 26 minuts).
• Ona Balló ha recordat el Festival, i la seva reedició al cap de 20 anys i la que es prepara ara, i el documental de Portabella en un article a Núvol titulat "Poetes del Price i primeres vegades".
• L'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme publica "Tres 25 d'abril", en record de l'alliberament partisà d'Itàlia, del Festival del Price i de la Revolució dels Clavells.
• Tot plegat ha quedat recollit en una bona pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes, molt activa a recordar l'efemèride amb el seu compte de twitter @lletres.
• Pere Gimferrer havia dit, en el simposi de 1997, que: "La forma en què Gabriel Ferrater llegia aquest poema [en el vídeo] no és la forma en què es llegeix un poema sobre el Vietnam ni la forma en què es llegeix un poema sobre els verbs modals catalans, és una altra cosa." (pàg. 365 del llibre que aplega les ponències del simposi). El posa com a exemple dels poemes que semblen tractar d'una cosa i tracten d'una altra.

***

El poema és una de les tres cançons de Ferrater, juntament amb "Cançó idiota" i "Cançó de bressol" --no crec que la denominació sigui accidental, més recordant l'article sobre Blake inclòs a Escritores en tres lenguas (pàg. 166-7).

***

Les afirmacions del poema són iròniques, com a "Societas Pandari". Li ha passat per alt a molta gent; per exemple, a Josep Lluís Carod-Rovira, quan va citar en una conferència, el 4 de novembre de 2009, el vers "Gosa poder ser fort i no t’aturis!" per proclamar que pensava continuar en la política: "Jo no penso aturar-me. Sé que vosaltres, tampoc. Comença el compte enrere cap a la llibertat, la dignitat i la prosperitat". La tendència a citar el vers anterior oblidant-ne el context i aquesta ironia, prou evident, ja havien estat destacats per Jaume Subirana en un apunt del seu bloc Flux que contrastava l'exercici sobre els verbs modals amb un suggerent passatge de Valéry --amb una referència a les idees com a ídols que també pot tenir suc. I valdria més que recordéssim que la ironia s'intensifica definitivament en la darrera estrofa, la del Vietnam, i els versos finals, "Si tens napalm per sembrar camps del nord, / gosa poder perdre guerres del Sud.", que posa en evidència el cinisme militar.

• El cinisme burgès de la segona estrofa té un to semblant al que veiem en la carta, rescatada per Jordi Cornudella i publicada per Jordi Amat, que Gabriel Ferrater escriu a Helena Valentí, que era fora, a la universitat de Durham, per explicar-li la corrupció que va imperar en la distribució dels ajuts públics assignats a pal·liar la riuada del Vallès de l'any 1962.

***

Sobre literatura, pàg. 201, inclou una referència a August i Virgili, esmentats a la tercera estrofa (a propòsit del paper de Max Brod com a marmessor literari de Franz Kafka). La relació contrasta en tot cas amb l'ordre del jove August i de Marc Antoni de fer degollar Ciceró, que, per oposició a Marc Antoni, havia sostingut a August al començament de la seva batalla per accedir al poder. -- Tinc una nota que diu: "Horaci va fer observacions meravelloses i sàtires terribles sobre els anys de Cèsar August i de Mecenes". Ja tinc feina: caldrà comprovar-ho.

***

Tothom recorda la nota preliminar als poemes de Les dones i els dies: "L'autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. Així, per exemple, [...] la 'Cançó del gosar poder' (pàgina 193) és un exercici sobre els verbs modals catalans.". La Càtedra Màrius Torres reprodueix l'agenda de Ferrater de 1966, plena d'anotacions sobre bibliografia i observacions lingüístiques, amb una llista de combinacions dels verbs modals, el 17 d'abril, que sembla que consideri agramatical la combinació gosar poder. -- I, alça!, una segona sorpresa, el 27 de desembre, conté la quarta estrofa del poema. El 28 de desembre conté una primera redacció, cinc versos, de la segona estrofa, dels quals el darrer va perdurar com a tercer vers de l'estrofa final, i un primer esquema del poema en set elements: "Ser home / Ser jove / Ser vell / Ser Octavi / Ser burgès / No ser savi / Ser Westmoreland" --la darrera es refereix al general nord-americà Westmoreland, que a la guerra del Vietnam va guanyar totes les batalles i va utilitzar la tàctica del desgast contra els vietnamites. Una línia vertical amb un interrogant uneix "Ser jove" i "Ser Octavi", que entenc que es van condensar finalment en la tercera estrofa. En la versió definitiva, el poema té cinc estrofes, que correspondrien a l'esquema Ser home (i vell, ja que pensa a testar) / Ser burgès / Ser (el jove) Octavi / No ser savi / Ser Westmoreland. Al costat, les anotacions del 29 de desembre contenen el segon i el tercer versos de l'estrofa d'Octavi, i la meitat del cinquè i el sisè i darrer, més una primera versió dels tres darrers versos del poema, dels quals Ferrater va reescriure, per millorar-lo, el penúltim.

Disposem d'algunes variants dels poemes de Ferrater, que sorgeixen quan el poeta corregeix els originals, o les galerades o les paginades. També alguns poemes de Les dones i els dies han estat llimats en un detall o altre des de la versió primera de Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos --l'edició crítica de Jordi Cornudella consigna aquests canvis de manera clara i exhaustiva. Ara: aquestes anotacions de l'agenda de 1966 deuen ser la mostra més detallada dels processos que Ferrater podia utilitzar per a la composició d'un poema. 

***

M'adono d'un detall que m'havia passat per alt fins ara. Totes cinc estrofes contenen referències o al·lusions a la guerra: la primera, en el vers final, "Si et sobren fills, avia'ls una guerra"; la tercera, a les guerres que van seguir l'assassinat de Cèsar i la consolidació d'Octavi August com a emperador --Cornudella ha apuntat a la guerra entre generacions, sobretot literària: els joves han de poder gosar degollar Ciceró, una mena d' "escanyeu la retòrica, torceu-li el coll", és a dir, la liquidació de la generació literària precedent, una guerra generacional--; la quarta, en el penúltim vers, "els has perdut una bruta batalla"; la cinquena no requereix cap comentari. I la segona? Pel darrer vers, "Gosa poder tenir enemics a sou", que al·ludeix a les conseqüències de la guerra civil, havia apuntat jo --però em persuadeix en aquest cas el que en diu Cornudella: és una al·lusió a la guerra de classes, en una estrofa en què hi ha l'al·lusió a la idea marxista que la religió és l'opi del poble.

La publicació de les conferències de Ferrater sobre Ruyra, Albert i Pla, en el volum Tres prosistes, ens ha permès conèixer una reflexió que s'aplica de ple al poema: (pàg. 48):

"[...] aquesta societat tradicional [la de Ruyra] tenia una coneixença completament bàsica de les capacitats de maldat, de violència, de desordre, que formen part de la natura humana. És a dir, que un es troba sempre (per exemple, llegint les revistes dels intel·lectuals, dels intel·lectuals urbans, com he dit) que són gent que es queden sorpresos davant de coses tan evidents, tan elementals com, per exemple, el fet que el poder polític és realment poder, poder cru i poder nu.

"Per exemple, llegint ara les revistes nord-americanes, que estan obsessionades, les revistes intel·lectauals, per la lluita contra la guerra del Vietnam, hi ha dos elements. Un, les ganes d'acabar amb la guerra del Vietnam, cosa que és molt respectable i tots hi estem d'acord. Però, per altra banda, hi ha un element que de vegades a un el desconcerta, que és la sorpresa, el fet que els vinguin de nou que els polítics són polítics i fan guerres del Vietnam i les han fet sempre i les faran sempre."

El leitmotiv de la guerra casa amb un detall de l'exercici sobre els verbs modals catalans que és aquest poema. Ferrater escriu el poema amb un gran predomini dels imperatius i amb anàfores reiterades (que donen al poema un to quasi propagandístic). Els gosa poder podrien ser senzillament gosa, sense el poder: gosa ser fort, gosa donar, gosa tenir, etc. La presència del verb poder és part de l'exercici i és també un afegit de matís, també emfàtic, deliberat, que ens recorda que el poder, el voler poder, és al darrere de totes les guerres.

***

Exposats tots els detalls anteriors, la sessió de Jordi Cornudella dins del curs Gabriel Ferrater: L'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats a començament de l'any del centenari, va incloure algunes perles com el comentari d'aquest poema. Des del meu punt de vista, va aclarir-ne alguns detalls que porten a la comprensió quasi completa del poema, una comprensió que, almenys a mi, no fa sinó augmentar-me la fascinació com a lector per la seva meravella difícil d'exhaurir. Per ajudar-nos a llegir millor el poema, Cornudella va destacar com a element compositiu la repetició que es produeix dins de cada estrofa: el testament (v. 3) i el testat (v. 5); la feina i el sou; Virgili i Octavi; Alfons el Savi i els més savis que vindran; les batalles i les guerres de sud. Cada estrofa s'adreça a una persona diferent, els vocatius canvien. Però el to és sempre sarcàstic: qui parla no és pas el jo líric, sinó que el text entoma veus socials, que dibuixen amb les seves exhortacions la ideologia que va circulant pel món. Acaba de manera rotunda, amb un epifonema, com molts dels poemes de Les dones i els dies. Més avall aprofito una referència de Cornudella a "Les gramàtiques de Pompeu Fabra", el primer article de Ferrater a la seva sèrie "De causis linguae" a la revista Serra d'or.

A la quarta estrofa, Cornudella explica que el "barbat Alfons" és un atribut positiu, la barba era un senyal de virilitat i honra (el Mío Cid, de "barba tan complida”). L'Alfons de l'estrofa és Alfons X el Savi, que es volia nomenar imperator hispaniae, que no era cosí d’un sant sinó fill (Sant Ferran, però cosí volia dir parent en aquella època!, i segurament hi ha ironia en el detall). Aleshores, la bruta batalla, és clar, és la batalla d’Algesires, on els musulmans van degollar tot l’exèrcit castellà vençut. Jordi Rubió i Balaguer, a Vida española en la época gòtica, per exemple, insinua que era mal rei: savi però amb incapacitat política. Has perdut la batalla als historiadors.

***

L'exercici sobre els verbs modals catalans, a partir d'un estudi d'Émile Benveniste sobre els modals francesos, apareix en els minuts 54:00-59:15 de la seva conferència en el centenari de Pompeu Fabra, document recuperat per la fonoteca de la Càtedra Pompeu Fabra. Hi compara, a les gramàtiques de 1912, 1918 i la pòstuma, les llistes de verbs que, quan regeixen infinitiu, admeten una concordança del seu participi amb el terme que és objecte de l'infinitiu. Observa que la llista de 1912 és d'observació quasi estadística, que la de 1918 té l'inconvenient del caràcter prescriptiu d'aquella gramàtica, i que Fabra recupera, en la llista de la gramàtica publicada pòstumament el 1956, la seva condició de lingüista per donar una llista de verbs més o menys modals (poder, voler, deure, gosar), amb el benentès que són una qüestió espinosa en les llengües romàniques, atès que no sabem que és la modalització d`'un modal. I aleshores, imagina combinacions entre poder, deure i gosar: dec gosar, puc gosar, puc deure, goso deure, dec poder, goso poder. Aquesta darrera la considera no viable per motius semàntics, no formals, perquè goso poder no fa sentit.

Jordi Cornudella ha recordat que l'any 1968 va ser el centenari del naixement de Pompeu Fabra: Gabriel Ferrater hi va participar amb conferències, feina de divulgació i els seus articles a Serra d'or de la sèrie “De causis linguae”. El primer, “Les gramàtiques de Pompeu Fabra” (Sobre el llenguatge, pàg. 3-12),  

una reivindicació de Fabra d'una agudesa poques vegades igualada, que ara torno a llegir, reflexiona, gairebé a la conclusió (pàg. 10-12), sobre els verbs modals. Cornudella té raó d'esmentar l'article. Hi podem veure clarament que el que diu la nota inicial de Les dones i els dies, que la "Cançó del gosar poder" és un exercici sobre els verbs modals catalans, conté una gran veritat:

[...] que a les llengües romàniques és impossible de delimitar formalment una categoria dels verbs modals, i que en aquest punt no es debat sinó la pura forma (la concordança és un procediment formal, no pas semàntic [parèntesi que es refereix a l'inici de la seva argumentació, una pàgina abans, i que és important]). En anglès, can, may, will, shall, must són clarament anòmals, i sobretot no tenen infinitiu, és a dir que no es poden superposar l'un a l'altre (què podria ésser la modalització d'un modal?). Quant a les llengües romàniques, però, un indici fort de la impossibilitat ens el dóna una desconcertant badada del més gran lingüista d'avui, Émile Benveniste. En un curs recent al Collège de France, Benveniste conserva només dos modals francesos, pouvoir i devoir. Sembla (el curs no ha estat publicat, i només en tinc referències de segona mà) que el raonament és el següent: perquè pugui tenir una opció a ésser dit modal, un verb ha d'ésser evidentment tal que, si governa un infinitiu, el subjecte del modal sigui forçosament també subjecte de l'infinitiu. Ara, pouvoir i devoir satisfan una condició suplementària: no poden governar cap forma verbal que no sigui un infinitiu (cap completiva, per exemple: no és viable cap combinació com je dois que | j'y aille). Però la badada és òbvia: Benveniste ha oblidat oser, que té un règim anàleg al de pouvoir i devoir, i l'ha oblidat perquè semànticament no es veu gens clar que "gosar" sigui una modalitat. On Benveniste no se n'ha sortit, val més que ho deixem córrer. (pàg. 11-12)

Per rematar, observem la llista de verbs de la "Cançó del gosar poder":

gosar poder --al títol, l'encavalcament de modals impossible en anglès

Gosa poder ser

gosa poder ser

Gosa poder que no t'agradi massa --una completiva!, el que no pot fer el francès

Gosa poder donar

Gosa poder tenir

Gosa poder fer-te --aquest poder fer-te, reflexiu, té punta

gosa poder degollar

que han gosat poder-se-la fer seva --ús no imperatiu i amb sintaxi col·loquial (que + la)

una pàtria gosa posar --ús no imperatiu, l'únic cas sense el verb poder

No gosis, no, poder perdre --un no emfàtic entre els dos modals!

gosa poder perdre

***

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès ha començat a publicar la seva iniciativa Apadrina un poema: 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar. El comentari de la "Cançó del gosar poder" d'Albert Roig va aparèixer cap a final de gener començament de febrer. En publiquen 2 de nous cada setmana. Roig intenta llargament comentar aquest poema. Al darrer paràgraf, sembla que s'hi posarà, al final. Però no se'n surt.

***

Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica la versió alemanya i espanyola del poema: "Das Lied vom wagen-können", de Johannes Hösle i Antoni Pous, i "Canción del atreverse a poder", de José María Valverde.

***

Silvie Rothkovic, Maria Callís, Marc Romera, Sebastià Alzamora, Jaume Coll Mariné, Xènia Dyakonova, Guillem Gavaldà, Blanca Llum Vidal i Josep Pedrals han recitat el poema, dins del Festival nacional de poesia a Sant Cugat, al claustre del monestir. El canal de l'Ajuntament de Sant Cugat a YouTube inclou la llista de vídeos Festival nacional de poesia Sant Cugat 2021, en què tots nou poetes reciten un poema de Ferrater cadascun (llista començada amb la "Cançó del gosar poder", de la qual cadascun recita uns pocs versos) i poemes seus. La càmera i la realització són de Matilda Vidal de Llobatera, amb muntatge de Lluís Llebot.

L'ha musicat Joan Artigas Arpal. Va cantar la cançó l'any 2017, en el marc de la Fira Litterarum.

Agenda de 1966

Apunt revisat el 3 de juny de 2024

--