[034] By Natural Piety

¬¬¬¬¬

"Per sopportare i ricordi d'infanzia di un altro, bisogna esserne innamorato."
Cesare Pavese, La spiaggia, capítol V

Una lectura rasa suggereix que el narrador puja amb una noia jove cap a Collserola, quan ja es va fent fosc, i arriben fins a una pineda. Els darrers versos, amb la frase "Serà un moment molt curt" i amb la comparació "És un / moment, i ja s'esquinça, com la seda / marcida, que tapissa un sofà vell", suggereixen l'esquinçament de l'himen.

És notable la verbalització diferent de cada estrofa. Absent, a la primera, amb frases nominals, llevat d'aquell "El teu cos ha pujat fins aquí" del final. La llarga segona estrofa comença amb dos primers "Vull" i el predomini deliberat dels imperatius, al principi en segona persona del singular, després atenuats per la primera persona del plural. La tercera estrofa, magistralment, regredeix de la primera persona del plural, no imperativa, cap als imperatius, que comencen amb "Dóna'm la mà", gairebé paral·lel al "Vull" de l'estrofa anterior. Matías Serra Bradford ha destacat també la precició dels temps verbals en els poemes de Ferrater ("clave en la poesía es la maestría en la maniobra y colocación de tiempos verbales. Sus versos son lecciones acerca de cómo poetizar el paso del tiempo."), en un article en què parla de Louis MacNiece i de Ferrater.

Em preguntava a què es referia el "No pots perdre-t'hi més" del penúltim vers, que es relaciona amb la destinació final del trajecte, l'espai "sota aquests pins fora del temps / dessota del temps" . L'explica el mateix poema, en una imatge anterior, la que dóna peu a la llarga enumeració de la segona estrofa: "Anem a perdre'ns / pel bosc de roures baixos de les teves / primeres pors.".

***

Núria Pepinyà, en una lliçó perspicaç, amb la tesi que Ferrater és un poeta feminista a començament dels anys seixanta, ha destacat que és molt modern que qui torni a la infància sigui la dona. Vull conèixer la teva infantesa perquè et vull conèixer sencera, ve a dir la veu poètica. I a més a més, una part dels records evocats al poema són urbans (també Perpinyà els situa a Collserola). Aquests dos detalls  separen el poema de les evocacions de la infantesa rural masculina de Wordsworth o Cernuda.

***

Terry1971, sobretot pàg. 24-25, en fa un comentari que subscric i el considera un dels seus millors poemes. En relaciona els primers versos amb la precoupació d'Auden pels viatges simbòlics (pàg. 16), una de les poques vegades que l'imita directament (24). Hi apareix també la idea de la vida com una recerca que condueix al present (24). El títol es refereix a la idea de Wordsworth que "L'Infant és el pare de l'Home..." (25) --que avui [23 de març de 2012], al cap d'un any i mig de la darrera revisió d'aquesta nota, trobo en context:

The Rainbow

My heart leaps up when I behold   

A rainbow in the sky:   

So was it when my life began;   

So is it now I am a man;   

So be it when I shall grow old, 

Or let me die!   

The Child is father of the Man;   

I could wish my days to be   

Bound each to each by natural piety.

Terry arrisca. Ens diu que dotar de sentit, al final del poema, la vida de la dona que dóna la mà al poeta "és un tret que solem trobar, especialment, a l'obra dels grans novel·listes. La sensació de vida que copsem, per exemple, en una novel·la de Dickens o Tolstoi depèn, entre d'altres coses, de la manera en què l'autor representa un seguit de relacions amb una claredat i una coherència superiors a les que hom pot trobar al món que coneixem. Si això és una il·lusió, com a mínim es tracta d'una il·lusió que el lector pot relacionar amb la seva pròpia experiència més fragmentada de la vida i que, si el convenç, pot fins i tot influir en la seva conducta." (pàg. 25-26).

***

El títol és important. Les pàgines sobre Lichtenberg recollides a Escritores en tres lenguas impliquen una lectura profunda d'aquest autor --que potser va ser un model també, a més de Nietzsche i La Bruyère, dels aforismes perduts de Ferrater. Contenen un fragment, ple de matisos, que fa pensar en el poema i que cito in extenso (pàg. 63):

El siguiente aforismo es característico: "Si descomponiéramos a tres hombres, A, B y C, honestos en sumo grado, de los cuales uno fuera protestante, el otro católico y el tercero pongamos fichtiano, y los contrastáramos con precisión, hallaríamos que los tres tienen aproximadamente la misma fe en Dios, pero ninguno la tiene exactamente en aquel Dios que profesaría si se le exigiera una profesión, verbal se entiende,. Es en efecto un gran beneficio para la naturaleza humana el que los hombres más virtuosos son apenas capaces de decir por qué son virtuosos, y el que, cuando creen predicar su fe, no la predican propiamente". Tal suerte de espectroscopia [tècnica per determinar la composició d’una substància a partir de les seves característiques espectrals] intelectual no la practica Lichtenberg por curiosidad, sino por una "piedad natural": él no quiere darse razones mejores que las que se dan los hombres, pero piensa que en los hombres hay algo mejor que totas las razones que puedan darse, y quiere alcanzar este fondo último de la naturaleza humana. La raíz del temple de Lichtenberg es el hedonismo, y la fe en que la verdad, el constituyente indestructible de la naturaleza humana, es "gozable", proporciona la fruición de la bondad y la serenidad.

***

...la infantesa té la qualitat de ser prop de la natura –això em fa pensar en Ferrater i m'explica el seu "By natural piety", aquell dóna'm la mà, deixa que begui de la teva naturalitat, per pietat. A la pàg. 98 de la traducció del Zibaldone, Leopardi parla de la "misericordiosa natura".

***

Comadira1998 culmina "L'espai d'entremig", un dels seus escrits més importants, sobre les relacions de la seva activitat literària i pictòrica, amb aquesta frase, que en principi no al·ludeix Ferrater però m'hi fa pensar: "És l'espai de la pietat, entesa com l'acceptació, dura i joiosa, del propi destí".

***

Potser hi ha alguna relació entre "Cançó de bressol" i "Lend it a hand", poemes consecutius de Catàleg general, de Joan Ferraté, amb "By natural piety". Atenció a l'emblema del primer poema de Joan Ferraté: Piorum naufragium, el naufragi dels piadosos.

***

Hi ha un dístic de Carner, "Pietat de la natura", que diu en la lliçó de 1914:

A l'arbre hi ha una fulla que mig se'n porta l'aura,

i l'últim raig del dia, que ho veu, encar la daura.

***

Cabré2002, pàg. 237, diu que està dedicat a Yvonne, la dona de Carlos Barral

***

Cal veure si té alguna relació amb “El llenguatge” de Hölderlin.

***

Comentat per Pere Ballart en un article que afegeixo de moment al delicious.

***

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb un parell de correccions en aquest poema. El vers 29 --el marco amb cursiva-- deia "Dins de ciutat, cerquem / el barri on hi ha més coses que ara són / corpuscles d'instint teu, i són encara / coses que jo puc veure." en comptes de "el barri de les coses que ara són", amb una síl·laba menys. El vers 39 deia "O vols / un gelat de molts pisos, o algun líquid / d'aquests de color edènic, com les cames / blaves i roges d'aquestes noietes / que et succeeixen?" en comptes de "d'espès color edènic, com les cames", amb una síl·laba menys.

--

Apunt revisat el 15 de juliol de 2022