Malgrat la lectura de Corretger al simposi sobre Gabriel Ferrater de 1997, no em sembla un poema especialment difícil. La Càtedra Màrius Torres ens ha posat a l'abast una edició de Da nuces pueris amb anotacions autògrafes de Ferrater, que determinen dos detalls: la procedència de la personificació inicial del sol, en el poema "Coming Up Oxford Street: Evening", de Thomas Hardy, amb els versos "...the same warm god explores / ...problems with chymists' bottles / Profound as Aristotle's...", i l'eco de la frase popular francesa "Tu l'as voulu, George Daudin", que fa referència a una comèdia de Molière titulada George Dandin ou le Mari confondu (en què un pagès es busca la ruïna canviant la seva fortuna per un títol de noblesa).
Ballart2019 (pàg. 232) hi ha vist també una al·lusió a John Donne, en el primer vers, alterant el sentit d'un famós poema. Aquell sol, el savi vell, fora "un revers perfecte del vocatiu famós amb què John Donne obre la cançó 'The Sun Rising': 'Busy old fool...'. Si el líric anglès reprovava l'astre intrús perquè li interrompia la trobada amorosa, aquí tenim, ben altrament, una inversió completa de la situació, en el fet que el nou dia fa 'tot manifest' que el jo poètic no serà més feliç en la vigília que en el son.".
Ortín1980 fa una lectura del poema vers a vers, minuciosa, i ens dona una interpretació final ben fonamentada. Ens fa veure també que el sol és una imatge escaient del pas del temps, i la traça de Ferrater al llarg del poema per propiciar el canvi de persona verbal dels quatre versos finals. I ens descobreix, per fixar-nos en un detall, que el crescendo dels versos 10-12 es rebla amb paraules que tenen a tònica, la vocal d'obertura màxima: enllà, espais, claredat, impenetrables, cristall. Gran lector de Josep Carner, el mètode seguit a l'article li impedeix a Marcel Ortín apuntar-nos que és poc habitual en Gabriel Ferrater el recurs de la personificació, tan sovint present a la poesia de Carner, i sobretot a Arbres, aquelles personificacions tan sovint amplificades: que el sol sigui un savi vell que ens dissipa, a nosaltres i els arbres, dubtes pendents de resoldre i té mans que li tremolen és una imatge digna de Carner, i proporciona a Ferrater la distància de la ironia: un savi vell i tremolós és qui ens porta la claredat total, sense dubtes, que ens ho deixa tot resolt. D'altra banda, no respon aquest poema la famosa "Cançó d'albada" de Salvador Espriu, inclosa a El caminant i el mur, llibre del 1954, i encapçalada per l'epígraf "Recordant Goethe"? La llum de Ferrater sempre fereix, és antigoethiana.
Què ens diu el poema? Que el dia avança ineluctable fins al migdia, moment que gradualment es va tornant més proper, violent i temible (els 10 primers versos) --és molt bonic veure com Ferrater prepara l'efecte de brusquedat des de la inicial personificació bonhomiosa: "li tremolen" (vers 3), "tremolem" (vers 4), "arrencar" (vers 6), "xisclarà" (vers 9). Però el moment de la clarividència i la plenitud és també, paradoxalment, tràgicament, una situació impenetrable i desconcertant, perquè la vida resulta estranya. Ferrater canvia de persona en els quatre versos finals; passa de la primera del plural a una segona del singular en què es parla a ell mateix, com si ens suggerís que tothom comparteix aquest destí, però és ell qui no l'assimila. El sentit del poema es contrapunta amb el de "Paisatge amb figures", poema a què "A mig matí" s'acara a Les dones i els dies, que fa una afirmació de sentit contrari.
Els motius en què es concreta la imaginació del poema no són difícils d'entendre. Només val la pena recordar --a instància de Coral Romà-- que la flauta d'Iblis apareix a la carta 21 de Ferrater des de l'Alt Aragó, on feia el servei militar (és de Barbastre, del 15 de juny de 1945, i es pot llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 331): "Però --quina calor! Iblis, el dimoni del migdia, llença el seu desesperat solo de flauta, i la terra es retorç lúbricament, calcinada fins als ossos. Es veuen les onades de calor que agiten l'aire; tot el paisatge agafa un caràcter submarí: els arbres semblen manyocs d'algues, una mica febrils quan fa vent, i el sol, com un pop fastigós, ens estreny amb els seus tentacles i ens cobreix de suor, com d'una bava.".
Ës notable la inversió que fa Ferrater de l'omnipresent motiu cristià de la llum. Roger Caillois, membre del grup surrealista, col·laborador destacat de l'editorial Gallimard, traductor de Borges i de Carner, participant a les trobades de Formentor, que Gabriel Ferrater devia conèixer personalment, havia estudiat la mitologia dels dimonis del migdia (pòstumament, les seves notes van aplegar-se, el 1991, al llibre Les démons de midi). Els dimonis del migdia havien interessat sobretot els teòlegs a causa del versicle 6 del salm 91, que apareix en les versions gregues, probablement perquè els traductors estaven influïts pel seu folklore. El migdia és una hora amb capacitats al·lucinatòries i d'efecte depriment: és l'hora de Pan, el déu més antic de l'Arcàdia, emparentat amb el déu sol. Pan, a qui s'atribueix la invenció de l'onanisme. El migdia és l'hora sense ombra, l'hora dels morts, que no projecten ombra. És una hora de pas, l'hora preferida dels súcubes. Aquests són els principals components mitològics.
Un dels motius que nuen diversos poemes del volum és la idea del desig amorós com un estat de possessió, que Ferrater representa de vegades (aquí i a Teoria dels cossos) mitjançant la figura d’Iblis —el dimoni que, al pic de migdia, amb el so de la flauta desvetlla en els homes el desig, que és l’àngel caigut de l’Alcorà i és el Démon du bien de Montherlant, i que es correspon, en la lectura tradicional del salm 90, amb el daimoníou mesembrinoû dels Septuaginta i amb el dæmonio meridiano de la Vulgata. Dins de Da nuces pueris aquesta idea pren cos, almenys, a "Faula primera", "Sobre la catarsi" i "Posseït". [em sap greu que vaig copiar aquest text d'algun article que ara no sé localitzar: no en puc donar, doncs, la referència bibliogràfica ni el reconeixement que mereix l'autor]
Els dimonis són especialment actius, sobretot el migdia de la canícula, d'estiu. El topos es completa amb l'absència de vent, la incitació a l'abandonament d'un mateix. El migdia és la interrupció del curs de la natura: l'hora de les nimfes, del son i la migdiada, de la pol·lució nocturna, el migdia sempre amb un transfons sexual. El cristianisme va anar fent caure en desús aquesta identificació del migdia, perquè els cristians, a diferència dels grecs, qualifiquen moralment la claredat i la tenebra --potser l'única vegada que Gabriel Ferrater utilitza la imatge del migdia en el sentit cristià, i encara amb un interrogant, és al poema dedicat al seu amic José María Valverde.
***
Els Arthur Caravan aprofitaven els darrers versos del poema en una gran cançó, "Scotland-Hrvatska" --dec el detall a Felip Pineda.
***
Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica la versió italiana i espanyola del poema: "Di mattino", de Livio B. Wilcock, i "A media mañana", de José Agustín Goytisolo.
--
Apunt encetat el 18 d'agost de 2011, revisat el 13 de maig de 2022
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada