divendres, 22 de maig de 2009

[010] Primavera

¬¬¬¬¬

Pere Ballart tanca el seu assaig "Dos aspectes sobre expressió i representació a Les dones i els dies", inclòs a El riure de la màscara, amb una interpretació d'aquest poema, que posa com a exemple d'un dels dos tipus d'analogia a què recorre la poesia de Ferrater; en concret, l'analogia de tipus simbòlic, de sentit no intuïble de forma immediata. A Ballart, el poema li resultava desconcertant, fins que l'atzar el va dur a llegir el poema "Spring" de la poeta nord-americana Edna St. Vincent Millay, que comença amb un apòstrofe a l'abril: "To what purpose, April, do you return again?". Hi va veure semblances, que explica en detall, al llarg de dues pàgines, per concloure que els tres primers versos del poema fan referència al viratge de l'eix de l'esfera terrestre en arribar a l'equinocci de primavera. "Els sis versos restants, consegüentment, escarneixen aquells que associen la bonança del clima amb una possible regeneració de les seves vides, i ho fan de nou amb una estampa final que, encara més que Millay, fa que sigui l'home més que no pas l'abril el veritable objecte de la burla." (pàg. 120).

No ho acabo de veure. Hi ha dues escenes, separades estròficament, de cinc i quatre versos. En la primera, m'imagino un observador que segueix de prop els arriscats girs, inclinant el cos i el vehicle, dels motoristes per una carretera com la de l'Arrabassada de Barcelona, una carretera amb revolts, en alguna muntanya, amb una  vella torre de vigilància. Em funciona prou bé. Són uns idiotes artificials --coincideixo amb Thomas Bernhard a trobar suspectes les persones que senten afició pels zoològics i el motociclisme. I a la segona estrofa, hi tenim l'idiota natural, gairebé un vegetal, com si fos un arbre --magnífic adjectiu, l'ocelllut del vers 7--, que em suggereix un personatge de la mena de l'autista Benjy, de The Sound and the Fury, de Faulkner. La força del poema es basa en el contrast entre els dos tipus d'idiotesa, que oposa el complex i anacolútic "Com proven de creure / que torçant ara en sec, un camí obert." i, just al vers següent, l'inicial "Com si res" de la segona estrofa. Puc concebre que l'idiota, bufant, llepotejant, cantant té una sensació semblant a l'impacte del vent a la cara dels motoristes, i que els sons que deu emetre tenen un símil amb els espetecs del motor. M'agrada també la sorpresa irreverent d'un motiu així sota un títol tan gastat com "Primavera".

També l'havia comentat Corretger en el simposi de 1997 sobre Gabriel Ferrater.

***

Al final de la cinquena setmana de confinament per l'epidèmia de COVID-19, el meu amic Juli Grandia, company de caminades pels voltants del Vendrell, m'envia la seva lectura del poema, decantada cap a la personalització de les imatges, portant-les cap al seu pes humà, i fidel a les dues parts que el sagnat del sisè vers distingeix. En primer lloc, remarca que el títol és una referència a la primera edat de l'home, sobretot la joventut --el títol fora un ús de la paraula primavera gairebé col·loquial. El poema reflexiona sobre la joventut, i més concretament sobre el pas de l’adolescència a l’edat adulta. És el temps de voler ser a tot arreu, de tenir totes les sensacions, del sexe com una força nova i descontrolada, de córrer més que ningú ("l’eix falsat", els "viratges"). Escriu, pensant en el final dels anys seixanta començament dels setanta: "Els joves de la meva època, els que podien tenien una moto per córrer i córrer". No descarta que aquell inicial "la torre com s'inclina" sigui una imatge fàl·lica. El poema parla també de la duresa --si es pot qualificar així-- de la situació dels adolescents: torcen, en sec, un camí obert --però la vida és la mateixa, no canvia sobtadament.

A la segona part del poema, els versos 6-9, "l’idiota natural" ens representa un ignorant, un inconscient (idea reforçada pel fet que idiota sigui seguit de natural). Què fa? Va "cantant ocellut": un piu piu, un cant simple. Va "llepotejant / apelagosa mel de sol": desgavellar i només tastar els moments, esparracant-los, estropellar els moments, els dies. Va "bufant fullatges": per entendre'ns, sense fer res de profit. Els "escrorrims d'un te esbravat" connoten final, un acabament de la seqüència temporal, tant en el substantiu "escorrims" com en l'adjectiu "esbravat": són el final d’una època, que no tornarà i ja està acabada, breu com la primavera.

La lectura de Grandia em persuadeix. Des del meu punt de vista, capta bé el to i la intenció de Ferrater. No nega el contrast entre les dues parts, tampoc trivialitza aquest constrast.

Foto de Juli Grandia

Apunt encetat el 20 d'abril de 2020

--

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites