divendres, 22 de maig de 2009

[037] Tres llimones

¬¬¬¬¬

Sovint, els poemes de Gabriel Ferrater plasmen una reflexió, una emoció que sorgeix de la vida quotidiana, present o recordada: són observació de la realitat immediata o participació del narrador en una situació concreta. I també sovint aquests poemes contenen, a la vegada, alguna al·lusió literària o cultural que de manera més o menys evident concorre en el sentit profund dels versos. La meva hipòtesi és que, a la majoria dels poemes, cap d'aquestes al·lusions que puguem observar-hi no és el desencadenant primigeni del poema, ni és tampoc una explicació del poema: al contrari, el que hi preval és l'experiència vital narrada, amb el benentès que és una experiència que no ignora, no pot ignorar, que les reflexions i les emocions dels homes i les dones són iguals, són al capdavall experiència compartida, que altres autors han plasmat abans. En el moment de concebre i escriure el poema, Ferrater té present moltíssima tradició. És molt culte, és un autor podrit de literatura --com deia d'ell mateix el seu germà Joan--, però no acostuma a ser la literatura el tema dels seus poemes. Si de cas, constatar un precedent, comprovar una al·lusió, ens ajudarà com a lectors a comprendre millor el poema, a precisar el moviment imaginatiu que ens proposa.

Ressegueixo en aquest apunt la meva progressiva comprensió de “Tres llimones”, un poema que és un bon exemple dels procediments imaginatius que maldestrament he intentat descriure al paràgraf anterior. Crec que, com la majoria dels lectors, vaig copsar de seguida el sentit del poema (els versos finals ens hi ajuden, són lapidaris) i a la vegada vaig trobar elusiu el motiu de les tres llinones. Explicaré com vaig arribar a interpretar les llimones com una imatge de les dones, i (2) com, més endavant, vaig associar la imatge de les tres dones amb el quadre de Joaquim Sunyer “Tres nus en el bosc”, una intuïció que crec que tot de detalls textuals corroboren. Al cap d'uns anys, unes setmanes abans de reescriure aquest apunt, vaig rellegir l'article de Dolors Oller "La veu és un altre" i vaig recordar que Joan Ferraté ja li havia dit qui eren aquelles tres dones concretament.

El detall de les llimones com a correlat objectiu de les dones parteix de la lectura del brillant article de Gabriel Ferrater "Manuel Machado" (text inèdit recuperat a Papers, cartes, paraules, pàg. 177-184, i a Escritores en tres lenguas, pàg. 318-324): "si Manuel cierra 'Lirio' con una imitación de Antonio, éste debe a su hermano (al soneto 'Un principe de la Casa de Orange') nada menos que la famosa y espléndida imagen del limón en la mano de Guiomar". Vaig llegir els poemes de Manuel Machado i d'Antonio: "Un príncipe de la Casa de Orange", de Manuel, i les "Canciones a Guiomar", d'Antonio: 


Un príncipe de la Casa de Orange

A este joven señor, tan bellamente
vestido, blanco el traje y la gorguera,
blanca la tez, envuelve en luz poniente
el oro viejo de su cabellera.
De su apostura la elegante gracia
tiene una laxitud de laxitudes,
y en el pecho, podridas, las virtudes
de su clara y fatal aristocracia.
Tedio y desdén en la orgullosa frente,
vago pesar en la mirada infausta...,
lujosísima espada en joyas rica.
Cruza una banda el busto indiferente.
Blanca mano espectral, de sangre exhausta,
y en la mano un limón, que significa...


Canciones a Guiomar

I

  No sabía
si era un limón amarillo
lo que tu mano tenía,
o el hilo de un claro día,
Guiomar, en dorado ovillo.
Tu boca me sonreía.
  Yo pregunté: ¿Qué me ofreces?
¿Tiempo en fruto, que tu mano
eligió entre madureces
de tu huerta?
  ¿Tiempo vano
de una bella tarde yerta?
¿Dorada esencia encantada?
¿Copla en el agua dormida?
¿De monte en monte encendida,
la alborada
verdadera?
¿Rompe en sus turbios espejos
amor la devanadera
de sus crepúsculos viejos?

II

  En un jardín te he soñado,
alto, Guiomar sobre el río,
jardín de un tiempo cerrado
con verjas de hierro frío.
  Un ave insólita canta
en el almez, dulcemente,
junto al agua viva y santa,
toda sed y toda fuente.
  En ese jardín, Guiomar,
el mutuo jardín que inventan
dos corazones al par,
se funden y complementan
nuestras horas. Los racimos
de un sueño -juntos estamos-
en limpia copa exprimimos,
y el doble cuento olvidamos.
  (Uno: Mujer y varón,
aunque gacela y león,
llegan juntos a beber.
El otro: No puede ser
amor de tanta fortuna:
dos soledades en una,
ni aun de varón y mujer.) 
*
  Por ti la mar ensaya olas y espumas,
y el iris, sobre el monte, otros colores, 
y el faisán de la aurora canto y plumas,
y el búho de Minerva ojos mayores.
Por ti, ¡oh Guiomar!...
        
III

                        Tu poeta
piensa en ti. La lejanía
es de limón y violeta,
verde el campo todavía
Conmigo vienes Guiomar;
nos sorbe la serranía.
De encinar en encinar
se va fatigando el día.
El tren devora y devora
día y riel. La retama
pasa en sombra; se desdora
el oro del Guadarrama.
Porque una diosa y su amante
huyen juntos, jadente,
los sigue la luna llena.
El tren se esconde y resuena
dentro de un monte gigante.
Campos yermos, cielo alto.
Tras los montes de granito
y  otros monte de basalto,
ya es la mar y el infinito.
Juntos vamos; libres somos.
Aunque el Dios, como en el cuento
fiero rey, cabalgue a lomos
del mejor corcel del viento,
aunque nos jure violento,
su venganza,
aunque ensille el pensamiento,
libre amor, nadie lo alcanza.
*
  Hoy te escribo en mi celda de viajero,  
a la hora de una cita imaginaria.  
Rompe el iris al aire el aguacero,  
y al monte su tristeza planetaria.  
Sol y campanas en la vieja torre.  
¡Oh tarde viva y quieta  
que opuso al ''panta rhei'' su ''nada corre'',  
tarde niña que amaba a su poeta!  
¡Y día adolescente  
-ojos claros y músculos morenos-,  
cuando pensaste a amor, junto a la fuente,  
besar tus labios y apresar tus senos!  
Todo a esta luz de abril se transparenta;  
todo en el hoy de ayer, el Todavía  
que en sus maduras horas  
el tiempo canta y cuenta,  
se funde en una sola melodía,  
que es un coro de tardes y de auroras.  
A ti, Guiomar, esta nostalgia mía.

***

Em vaig convèncer que les tres llimones fan referència a tres dones. I un dia vaig recordar el quadre "Tres nus en el bosc", també conegut com a "Pastoral" i "Paisatge amb tres nus", de Joaquim Sunyer, comentat i esmentat moltes vegades per Ferrater en el capítol dedicat al pintor en la història de la pintura en què estava treballant per a l'editorial Salvat (Sobre pintura, pàg. 225-251; Ferrater s'hi refereix amb el títol "Pastoral", que era el que constava en el Museu d'Art Modern de Barcelona). 

"Tres nus en el bosc" (1913) devia ser un quadre rellevant per a Ferrater, des del moment que Joan Ferraté, en editar Sobre pintura, va optar per fer-lo reproduir a la coberta. De fet, Sunyer comptava per a Ferrater: li dedica el seu primer article al número 12 de la revista Laye, publicat el 1951, "Sunyer rodeado de silencio. ¿Vuelta a Taine?" (Sobre pintura, pàg. 11-14). Hi diu que "Joaquín Sunyer, el más alto pintor que ha tenido Cataluña desde el siglo XIII, ha expuesto, pocas semanas atrás, algunas de las obras de su segura madurez de artista." (pàg. 11). També l'evocació de Jaime Salinas, al simposi de 1997, corrobora l'entusiasme de Ferrater per Sunyer.

El paisatge que envolta les dones de "Tres nus en el bosc" fa pensar, d'entrada, en la pineda que envoltava el Picarany i en les provatures pictòriques del mateix Gabriel que s'han conservat. Els detalls del poema s'adiuen amb el quadre de Joaquim Sunyer (el sorprenent "Sota molt d'aire verd" inicial; les tres dones que "es mullen de sol", enllaçades per una "mètrica senzilla"; la llosa), i la insistència en l'imperatiu "Mira" ens fan imaginar que el poema interpel·la algú que es troba en la posició de contemplador. 

Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat prou
per tu.

L'assaig dedicat a Joaquim Sunyer que trobem a Sobre pintura ens recorda que la seva exposició del 1911 a Barcelona havia causat una enorme polèmica, i que Joan Maragall, a petició de Miquel Utrillo, havia escrit un article en defensa del pintor, una carta oberta titulada "A un amigo", que Ferrater qualifica de cèlebre (les cursives de la citació, pàg. 235,  que poden relacionar-se amb el poema, són meves): 

"Merece todavía citarse el pasaje capital del artículo de Maragall: 

'Así llegué delante de aquella Pastoral donde me pareció ver resumida, aclarada y sublimada toda la obra del artista. Me pareció encontrarme en una encrucijada de nuestras montañas, de estos montículos tan característicos de nuestra tierra catalana, áspera y suave al mismo tiempo, simplemente enjuta como nuestra alma. Y que el aire estaba tan limpio que el paisaje parecía sin atmósfera, sin distancias, y que por tanto todo parecía tocarse: el sentido del tacto parecía transferido a los ojos [...]'".

Llegeixo l'article de Maragall sencer, reproduït en els annexos del catàleg de la gran exposició retrospectiva sobre Joaquim Sunyer que l'any 1983 va organitzar el Centre Cultural de la Caixa de Pensions, aleshores amb seu al Palau Macaya (pàg. 212-3), i hi trobo altres referències complementàries (les marco també amb cursiva): 

"Tenía el artista una visión de hombre primitivo, unos ojos fascinados por la corporeidad (dejadme decirlo así) de las [cosas?] por las líneas con que la masa de ellas recortaba el aire, y por las convexidades y concavidades interiores de su bulto, y fascinado por esto, adivinando que en el juego de aquellas líneas estaba el divino secreto de las cosas, estaba manifiesto el ritmo de la creación, esencia de ellas, se esforzaba en darnos lo esencial, desdeñando todo lo demás. Parecía decirnos: ¿Ves lo que es la vida?".

Pastoral
    Tres nus en el bosc

    No afirmo pas que Ferrater escrigués el poema amb el quadre de Sunyer com a motiu principal. Penso més aviat que, davant d'una situació en què havia observat tres dones, la seva reflexió li va portar a la memòria tant el quadre de Sunyer com l'article de Maragall, i hi va al·ludir en el poema. És una hipòtesi --és rebatible.

    ***

    Des d'un punt de vista més general, Gabriel Ferrater havia teoritzat en els seus escrits dels anys cinquanta sobre la pintura com a activitat d'aprehensió de la realitat. Aquella reflexió teòrica és també present al poema: la connexió de l'observació real de les tres dones amb el record no menys real del quadre de Sunyer impregna la seva mirada de la reflexió estètica que l'havia ocupat aquells anys: se li fa present i augmenta la complexitat i profunditat del poema. Així, el seu text teòric potser més important, la conferència "Pintura y sociedad", de l'any 1954, publicada l'any 1958, recuperada al volum Vers i prosa, pàg. 103-112, a cura de Jordi Cornudella (València: Eliseu Climent editor, 1988) i després a Cartes a l'Helena, pàg. 75-83 (Barcelona: Empúries, 1995), comença amb una reflexió genèrica sobre l'art, que retrobarem sovint als escrits de Ferrater. Fixem-nos com esmenta la seducció del motiu primigeni en l'artista (la cursiva del text citat és meva; la negreta s'explica en una nota final, marcada amb un asterisc *):

    [...] Como primera aproximación, todos estaremos de acuerdo en que el arte, para decirlo en términos de Croce, se funda en una intuición, en un acto de concreción imaginativa. Da lo mismo que se trate de arte del que llaman realista o de arte irrealista, de pintura figurativa o de pintura fantástica. En la base de toda obra de arte se halla algo, un motivo común o simplemente un germen formal, que ha seducido a la imaginación del artista; algo que luego el lector, el auditor o el contemplador habrá de identificar, para desde allí reconstruir toda la elaboración a que lo ha sometido el artista, hasta incorporarlo a lo que es finalmente la obra conclusa. En la base de toda obra de arte, dicho de otro modo, hay un tema --un motivo, si queremos servirnos del término que repetía Cézanne. (pàg. 104 VP, 75 CH)

    El "Cor seduït" que obre la segona part del poema, tallant el vers 14, fa pensar en aquella aprehensió preartística de la realitat que li diposita a l'artista la seva experiència. Aquest apòstrofe --un recurs retòric tan habitual en Carles Riba-- està construït amb un participi, seduït, que connota que el moment acaba de passar (ja és passat) i una certa posició passiva del narrador. Les paraules que tria Ferrater sempre són molt precises: quin sentit té en aquest poema seduir? No puc deixar de veure-hi la connexió amb la descripció de la intuïció artística de l'any 1954. De fet, a la mateixa conferència Ferrater ens acaba recordant que tothom té, respecte a la seva experiència bàsica, aquesta intuïció de l'artista, i, doncs, podem imaginar que "Tres llimones" descriu una d'aquestes intuïcions, un d'aquells pensaments fugaços que tots tenim, per més que fatalment l'oblidem:

    [...] Porque --y ahora debemos encararnos con la soberbia de los artistas, a la que antes ha podido parecer que adulábamos--, el artista no es en fin de cuentas ningún ser tan extraordinario ni maravilloso como algunos parecen pensar. El artista lo es simplemente porque realiza por medios particulares lo que cada uno de nosotros realiza como puede: el intento de no ser del todo tonto, de no vivir completamente dormido. El arte no es más que una de las formas del pensamiento, y el pensamiento no es ninguna actividad lujosa ni reservada a los espíritus selectos, sino que es aquello que obtiene el poco de orden que cada cual consigue poner en su vida. (pàg. 111 VP, 82 CH)

    Suposant que Gabriel Ferrater recordés també aquesta seva reflexió sobre l'origen del fet artístic, la paradoxa que se'ns planteja és que la mateixa escriptura del poema fa que el poeta narrador vivifiqui aquell moment (com la pintura dona significat a la realitat inaferrable), que preservi aquella intuïció que les tres dones eren com tres llimones damunt d'una llosa, en una mena de bodegó, i fins i tot fa que comparteixi aquell instant amb els lectors. No calla pas, no renuncia pas: escriu el poema com si fos una protesta davant del temps que s'escola, dona sentit (significat) al que ha mirat. En certa manera, aquesta lectura dinàmica de "Tres llimones" il·lumina el poema amb què s'acara, "Si puc". Són dos aspectes del mateix esforç vital de fixació dels moments que ens fugen.

    L'apunt podria acabar aquí, amb la interpretació que la reflexió estètica i ètica de “Pintura y sociedad” continuava sent present per a Gabriel Ferrater, com les tres dones que veia i com el quadre de Sunyer que recordava, i va impregnar “Tres llimones” amb un sentit paradoxal, pel qual la mateixa escriptura del poema nega com a destí inexorable la mort d'aquell instant d'il·luminació convertit immedatament en record, en contrast amb el que afirmen els versos: que no podem aprehendre la realitat ni preservar els nostres records. És un escreix de sentit, que encara augmenta quan acarem "Tres llimones" amb el poema de la pàgina del costat, "Si puc" --haver preservat la paginació original de Les dones i els dies és un dels encerts de l'edició de Jordi Cornudella.

    Hi ha en aquest text que copio una petita diferència respecte a la versió de la conferència, amb el títol original "¿A dónde miran los pintores?", que trobem a Cartes a l'Helena, pàg. 73-83, a cura de Joan Ferraté i José Manuel Martos. Sembla que algú va badar: se'n va descuidar una frase, central, que és la que he marcat més amunt amb negreta. Per ser precís, he d'afegir que Cartes a l'Helena reproduïa el text inèdit fins aleshores, que Laureà Bonet havia recuperat el 1993 a Gabriel Ferrater entre el arte y la literatura: Historia de una aventura juvenil. El text de Bonet restituïa dos paràgrafs inicials que no s'havien inclòs a la publicació de la conferència com a article del 1958, i alguns petits detalls menors... però ometia una frase clau.

    ***

    Ara: no puc donar l'apunt per acabat. Hi ha almenys dues interpretacions que cal remarcar, [1] la lectura d'Arthur Terry, amb una esmolada referència a Cézanne, i [2] una observació de Simona Skrabec, que apunta en aquells darrers versos clars del poema també una voluntat de paròdia d'una frase famosa de Mallarmé, i [3] hi ha encara una reflexió important de Dolors Oller, a qui Joan Ferraté va explicar el pretext real de “Tres llimones”. Com que Un fres de móres negres és com el porc, que tot s'aprofita, consigno a més a més, al final de tot, algunes anotacions esparses, per si algun dia poden obrir noves lectures del poema.

    [1] Terry1997, pàg. 111-112, també destaca la senzillesa del poema, i n'acaba fent un comentari extens, cenyit al text (i amb una perspicaç, breu referència a Cézanne), tot tractant de caracteritzar la posició de Gabriel Ferrater respecte al contingut dels seus poemes. M'adono ara que també havia copsat la paradoxa que representa escriure el poema i preservar almenys una imatge de l'experiència, en el segon paràgraf que copio a continuació:

    A primera vista, un poema aparentment tan senzill a penes necessita comentari [el considerava un dels seus millors poemes i el va incloure a la seva traducció]. Tanmateix, en cert sentit constitueix la peça essencial que ens mancava per comprendre en tota la seva amplària la posició que Ferrater sol mantenir davant el món exterior. En aquest cas, la situació queda claríssima: la visió d'uns objectes que semblen oferir-se a la contemplació --una mica a la manera d'un quadre de Cézanne-- sota unes condicions insòlitament propícies. Tot, evidentment, sembla col·laborar en aquest procés: el temps, el clima que fa l'efecte de penetrar els mateixos objectes ("es mullen de sol"), la situació de l'observador i la sensació que té d'estar a punt d'entendre, a través del seu ritme visible ("la mètrica senzilla / que les enllaça"), la significació més profunda d'aquests objectes. Però llavors es presenta un dubte: si els objectes --les llimones-- tenen una "significació profunda" --que no és cert--, es tracta, en fi, de quelcom d'impenetrable; són autosuficients, és a dir, no signifiquen res, sinó que simplement són. De manera que l'observador --el poeta, evidentment, està parlant a a si mateix-- ha de resignar-se al silenci: mai no "farà seu" allò que té davant els ulls, és a dir, els objectes en qüestió no es deixaran assimilar a d'altres conceptes; mai no arribaran a ésser símbols o representacions d'altra cosa, així com la memòria no serà capaç d'integrar-los a la vida del mateix poeta.

    Fins aquí, tot queda bastant clar. Malgrat això, arribats al | final, ens quedem amb una paradoxa evident: amb el fet que Ferrater, en l'acte de descriure una experiència que fatalment semblava destinada a desaparèixer, ha aconseguit conservar aquella mateixa experiència sota una forma permanent. [...]

    En termes abstractes, podríem sostenir que l'intent de conservar unes experiències per altra banda fugaces constitueix un dels grans motius de l'art en general. Però en aquest cas, em sembla, Ferrater ha fet quelcom diferent: allò que realment importa no és tant el pretext del poema --la imatge de les tres llimones-- com la reflexió a la qual aquest dóna lloc: una reflexió memorable, per dir-ho així, sobre els records i l'oblit, i sobre la manera en què el món exterior es presenta --o no es presenta-- al nostre enteniment.

    [2] Simona Škrabec publica un article, "Sols davant l'atzar", sobre Quim Monzó, a la revista L'Avenç, febrer de 2010, pàg. 52-54, amb un apunt final a propòsit dels quatre versos que tanquen el poema, "Cap surt de la memòria / no abolirà la plàcida / manera de morir-se / que tenen els records.", que considera una paròdia de Mallarmé, l'amor fati, aquell "Un coup de dés jamais n'abolira l'hazard" del seu darrer poema. "Ferrater, en canvi, ens recorda que no és el futur que és inaccessible, sinó que no tenim tampoc cap accés al passat, per molt immediat que sigui." (pàg. 54).

    [3] Joan Ferraté li va explicar a Dolors Oller alguns motius dels pretextos dels poemes de Les dones i els dies. Gabriel Ferrater sentia predilecció per comparar les llimones amb figures especialment atractives. Una de les conclusions expeditives de l'article d'Oller és que conèixer els motius concrets al darrere dels poemes no és determinant per gaudir del poema i entendre'l. "¿És important saber, pel sentit del poema, que les tres llimones són, eren, la senyora Margarita Sentís i les seves dues filles?" (pàg. 206). 

    ***

    Més notes i observacions:
    • Ballart1998, pàg. 143, tematitza críticament una possible epifania (el capítol del llibre es titula “Epifanies”). En destaca els versos finals.
    • Ballart2007, pàg. 113, en canvi, el presenta com un exemple d'analogia diàfana, per presentar "amb la mítica visió d'aquestes fruites la impossibilitat d'aprehendre la realitat ni tan sols com a record".
    • El veig molt associat a la reflexió de “Mecànica terrestre”.
    • L'inici del poema, "Gener benigne", va darrere de "Cambra de la tardor", dos poemes amb referències temporals al títol. Hem passat de la tardor a l'hivern, i uns nous cossos femenins atreuen l'atenció del poeta.
    • "Tres llimones" comença la sèrie d'onze poemes de versos breus, predominantment hexasíl·labs, de to epigramàtic, que segueixen "Cambra de la tardor" dins Les dones i els dies (eren nou poemes a Menja't una cama: hi faltaven la parella "Dues amigues" i "Helena", entre "Per no dir res" i el poema que es manté el darrer de la sèrie, "Matèries"). Va just darrere de "Cambra de la tardor": "Tres llimones" i "Si puc" són dos poemes importants, programàtics. 
    ***

    És probable que Ferrater es referís a aquest poema en la cèlebre entrevista a Baltasar Porcel (pàg. 529-530 de Papers, cartes, paraules):

         --Com definiries la importància que la dona ha tingut en la teva vida?
         --No sé ben bé com dir-ho... Deixant de banda la part sexual, encara que sigui difícil deixar-la de banda, les dones m'interessen molt, com m'interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m'agrada donar classes d'universitat: són, què et diré jo?, com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema. A un intel·lectual, i em fa vergonya d'emprar el mot, el que li convé és tractar persones com menys intel·lectuals millor. Però, així com un botiguer ens mata d'avorriment, una noieta o un noi ens són simpàtics i ens poden donar una reacció de frescor davant la vida que ni tu ni jo tenim. En canvi, tractar gent que té reaccions primàries, no interferides per ideologies, és sa.

    --
    Apunt revisat el 14 d'agost de 2021

    0 comentaris:

    Publica un comentari a l'entrada

     

    Comparteix Un fres de móres negres

    Creative Commons License
    Un fres de móres negres es publica
    sota una llicència Creative Commons 2.5

    Add to Technorati Favorites