[I] Papers, cartes, paraules

¬¬¬¬¬

Esplèndid llibre a cura de Joan Ferraté (Barcelona: Quaderns Crema, 1986, 566 pàg.), que completava la feina feta amb Sobre literatura (1979), Sobre pintura (1981) i Sobre el llenguatge (1981). Es compon de tres parts, amb un prefaci i un apèndix:

• Prefaci: dos textos de Gabriel Ferrater en què ens parla d'ell mateix, el que tancava Da nuces pueris i un altre que devia redactar cap al 1965 i que s'havia publicat només a la revista Serra d'Or, al número d'homenatge pòstum de juny de 1972 (pàg. 17-21).
• Papers: 119 informes de lectura, principalment per a Seix Barral (pàg. 25-169); set articles de literatura que Ferraté no tenia a l'abast en publicar Sobre literatura (sobre Shakespeare, Manuel Machado, Musil, Riba, Gombrowicz, Vinyoli i Weiss, pàg. 171-201), i la traducció, confrontada a l'original, dels actes 1 i 2 del Coriolà de Shakespeare (pàg. 203-297).
• Cartes: les cartes de Gabriel Ferrater a la família des d'Osca i Barbastre, on va fer el servei militar els anys 1944-1945 (pàg. 301-332); la correspondència conservada amb Jaime Gil de Biedma, 18 cartes escrites entre els anys 1955-1964 (pàg. 333-378) --que, per cert, tenen un bon complement en el llibre de Joan Ferraté Jaime Gil de Biedma: Cartas y artículos (Barcelona: Sirmio - Quaderns Crema, 1994)--; la carta oberta a Die Zeit en rèplica a dos articles de Golo Mann sobre Espanya, de principi del 1966 (pàg. 381-385); la correspondència conservada amb el mateix Joan Ferraté, 25 cartes escrites entre el 1966 i el 1969, quan Joan Ferraté feia de professor a Edmonton (pàg. 387-458), i 10 cartes a diferents persones, escrites entre el 1965 i el 1972 (al professor John Frederick Nimm, de la Universitat de Harvard; Jaime Salinas; Eduard Valentí; Marta Mata; Doireann MacDermott; Émile Benveniste; Jordi Carbonell; Andreu-Avel·lí Artís; Manfred Bierwisch, amb la resposta; Antoni M. Badia i Margarit; pàg. 459-490).
• Paraules: 6 respostes a qüestionaris i enquestes (sobre la poesia social, poesia, l'obra crítica de Riba, l'alcohol i la literatura catalana, el Festival de Poesia Catalana del Price, Josep Pla; pàg. 495-505); l'entrevista de Federico Campbell "Gabriel Ferrater o las mujeres" (publicada el 1971 al llibre de Campbell Infame turba, pàg. 509-521) i la de Baltasar Porcel "Gabriel Ferrater, 'In memoriam'" (publicada el 1972 a Serra d'Or i al llibre de Porcel Grans catalans d'ara, pàg. 522-535).
• Apèndix: "Gabriel Ferrater", text de Joan Ferraté per a l'edició de Les dones i els dies que Edicions 62 va incloure a la col·lecció "Les Millors Obres de la Literatura Catalana" (pàg. 539-543), i les cartes traduïdes de l'anglès, el francès i l'alemany.

***

Rellegeixo Papers, cartes, paraules. En els seus informes editorials Ferrater utilitza alguns recursos més o menys sistemàticament: la ràpida descripció de l'argument, amb les semblances cap a arguments ben coneguts, o l'exposició de les línies generals (sovint pocasoltes) o de la conclusió (per desqualificar-la); l'aïllament i la descripció detallada d'errors o, al contrari, d'alguna excel·lència en les obres mestres; l'enumeració de les mancances o dels aspectes tractats superficialment; l'èmfasi en la qualitat d'escriptura, de llengua; la comparació qualitativa amb altres autors; la crítica a l'al·legorisme massa obvi; la idoneïtat d'un llibre determinat per introduir un autor en el mercat espanyol, o per ocupar-se d'aquella matèria (sovint recomana altres llibres que considera millors); la proximitat de la qüestió al lector, o, senzillament, l'avorriment; l'obsolescència d'un llibre tècnic, ja desfasat, superat per estudis posteriors; el desemmascarament de la intenció poc clara que pot tenir l'editor del text en publicar-lo o proposar-ne la traducció, o la mera desqualificació de l'editorial d'origen. En les obres col·lectives sempre destria, és clar, segons la qualitat de les diferents col·laboracions. El brevíssim 87 de Papers, cartes paraules és sensacional per la capacitat de matisació. [Vaig completar aquesta descripció amb alguns trets comuns més dels informes de Ferrater al final de l'apunt sobre Noticias de libros.]

***

Els articles sobre l'enigma de la personalitat de Shakespeare, sobre Manuel Machado són boníssims. El de Manuel Machado és important per conèixer la intenció poètica de Ferrater (de pas, també veiem que no li agrada gens García Lorca). Baudelaire –segons Ferrater, i Ferrater, per a mi— té la virtut de fer-nos trobar sabent sense haver volgut. Hi ha bones observacions en els altres articles, i em crida l'atenció que alabi l'interès pel detall de Peter Weiss, com a característica dels escriptors moderns. -- Catalunya no té societat literària. Els seus membres no es reconeixen els uns als altres, no s'estilitzen mútuament.

Quan Witold Gombrowicz va llegir l'article que li havia dedicat Gabriel Ferrater, va respondre el següent, el 21 d'abril de 1966:

Je suis émerveillé par votre article. L’idée que je suis un écrivain espagnol est grandiose dans sa démagogie! Après avoir lu cela, je regrette vraiment que vous ne trouviez pas le temps nécessaire pour quelque chose de plus grand. Vous avez le don, peu fréquent, hélas, de parler d’une façon intéressante des livres et des auteurs. Et on voit que vous vous sentez fort à l’aise dans ma littérature. Tous mes remerciements, cet article me fera du bien. 

Responia una carta de Ferrater del 10 d'abril, acompanyada de l'article, aparegut al número de març de la revista Presència. Havia de servir de presentació, preparació del lector per a l'edició de La seducción, que havien previst que seria l'any següent. La correspondència entre Gombrowicz i Ferrater es pot llegir gràcies a Zofia Stasiakiewicz.

***

Juli Grandia m'indica que he de llegir el que diu Salvador Oliva al final del pròleg (pàg. 14, text de 1989) a la seva traducció de Coriolà. Ho havia llegit. Realment, val la pena de consignar el paràgraf sencer:

Seria absurd que no fes constar el meu deute als dos primers actes de Coriolà que va traduir Gabriel Ferrater, publicats a Papers, cartes, paraules (Quaderns Crema, 1987). Si algun lector es pren la molèstia de comparar-los amb els meus, hi veurà més que simples ecos verbals. De fet, he de confessar que la traducció de Ferrater, tot i sent incompleta, m'ha servit i em seguirà servint com a model excel·lent d'aquesta sèrie de traduccions que, amb Coriolà ja sumen vint-i-cinc. Si en aquest parell d'actes hi ha, doncs, excessius préstecs, voldria que s'entengués com a homenatge al poeta que ens ha deixat la millor mostra de traducció del teatre de Shakespeare que s'hagi fet mai en català.

***

Les cartes del servei militar indiquen que Ferrater va ser un enxufat, que dormia fora de la companyia, que tenia diners en una època de gran pobresa, que tenia càrrec d'oficina en una zona que es dedicava a empaitar els maquis (final de la Segona Guerra Mundial).

***

La correspondència amb Gil de Biedma és prou important, especialment la carta 12, del 13 d'octubre de 1959, a propòsit de la lectura de Compañeros de viaje, el llibre que Gil acabava de publicar. En copio el paràgraf final, que anuncia dues de les reflexions centrals del text que va tancar Da nuces pueris (les cursives són meves): "A la larga, tus poemas irán a más, no sólo porque irán encontrando gente que los entienda, sino, sobre todo, porque, --salvo catástrofe-- se irán haciendo mejores a medida que sean más numerosos. Quiero decir que, siendo la intención principal de tu poesía la de trazar una imagen sincera y matizada de la vida moral de un hombre, cada toque irá cobrando más valor a medida que se le añadan otros --cada poema enriqueciendo el sentido de los demás. En esto, creo que mi caso es el mismo." (pàg. 367-8). Les cartes a Gil de Biedma indiquen que havia vist el matrimoni com una solució a l'angúnia de la seva vida, que havia llegit Hölderlin amb atenció... Sani Girona, al seu bloc Dipofilopersiflex III: Baudelirianismes, ha escrit un apunt que reprodueix fragments extensos d'aquestes cartes (i també de les entrevistes de la part final del llibre).

***

La llarga carta (pàg. 381-5) a Die Zeit, en rèplica a Golo Mann, es publica el 18 de març de 1966, i és, doncs, un text coetani de La Caputxinada (9 de març), en què Ferrater va participar. Sabem que es va amagar a cal Narcís Comadira, que vivia amb Dolors Oller a Sarrià. També es refereix a La Caputxinada al final de la primera carta conservada al seu germà Joan (pàg. 402-3). A la seva agenda de 1966, inclosa a la Càtedra Màrius Torres, hi falten les pàgines del 7 de març al 13 d'abril.

La carta inclou pistes sobre un parell de poemes cabdals de Les dones i els dies: sobre l'enigmàtica frase amb què es tanca "S-Bahn" i sobre el final mateix d'"In memoriam" i l'al·lusió a Albert Camus,

***

La correspondència amb el seu germà és interessant. Em sorprèn que Joan Ferraté faci grans plans de lectura que més tard se'n van en orris. Les cartes abans i després de la separació de la Jill són precises: els diners són fonamentals. Joan li havia proposat al Gabriel de fer-se professor a Nord-amèrica. Gabriel Ferrater havia conegut Raymond Queneau i s'hi havia fet molt amic. Havia llegit la Théorie de la littérature de Jakobson. Va començar a estudiar totes les llengües germàniques i les eslaves, en els seus anys d'interès per la lingüística. Joan Ferraté es queixa de l'estaquirot de Joan Triadú, que interferia en els seus tractes amb la literatura catalana: el nostre país no deixa que els nostres escriptors passin de ser uns primaris catalanistes. Tots dos estaven entusiasmats amb el Juvenal de Lowell, publicat dins Near the Ocean. El Gabriel estava d'acord amb la idea de Chomsky que els intel·lectuals havien de desfer les falsedats que circulaven pel món, ja que tenen el temps, els recursos i la capacitat de fer-ho. Joan Ferraté estava ben satisfet de residir a Edmonton, almenys pel fet que podia reduir la seva vida social al mínim (per cert, potser Salvat va publicar un article general, enciclopèdic, de crítica literària de Joan Ferraté).

• Esteve Miralles ha recordat al seu blog les agressions policials de la policia espanyola a la universitat, arran de la Caputxinada, comentades a la carta del 8 de maig de 1966: "Ferrater i les 'perras catalanas' (Nota al peu: cinquanta anys després)".

***

Gabriel Ferrater estava ben convençut de la importància de March, que devia conèixer Lucreci i potser va influir Donne i Herbert. – Li va interessar molt un article de Valentí sobre Maragall, del 1967. – Els poetes tenen a vegades un poema més ben acabat al seu cap que no arriba a la impremta. Les últimes millores no s'hi arriben a incorporar.

***

"Enquesta: la poesia social", pàg. 495, del 1962, la primera de les sis enquestes recuperades, destaca per la seva agudesa i brevetat. En comparació, el tercer volum de l'Obra completa de Joan Fuster: Assaig, II, a cura d'Antoni Furió i Josep Palàcios, aplega la seva resposta, intel·ligent i polèmica: vuit pàgines d'un volum de dimensions semblants a Papers, cartes, paraules.

Josep Murgades va destacar en una conferència, al març de 2020, les respostes a un dels qüestionaris, el de les pàg. 496-8, sobre poesia, respost el 1963 i publicat el 1968 en un volum d'homenatge a Pompeu Fabra. El volum aplega una cinquantena de respostes d'escriptors i intel·lectuals a un qüestionari que tenia 25 preguntes, i la majoria, explicava Murgades, ens resulten ara grandiloqüents i pedants. Les de Gabriel Ferrater són breus i esmolades, divertides i fidels a les seves posicions estètiques. Generalitzant, tots els textos que conservem de Ferrater són plens d'observacions serioses, agudes, sòlides, sovint expressades amb ironia i humor, des de les cartes als qüestionaris de revista. Tots els testimonis escrits que ens han pervingut s'han de tenir en compte.

En una excel·lent resposta sobre la crítica de Riba, demana que els crítics catalans ens facin guanyar més avis, que ens recuperin autors antics.

***

Diu en una entrevista que el va influir el Martín Fierro, que ha rellegit sovint. Considera excel·lents La plaça del Diamant i El carrer Estret. Un escriptor no ha de grapejar el seu tema (en castellà, sobar); s'hi ha de mantenir a distància: el tema, doncs, ja ha d'existir. La literatura és un procediment higiènic per destruir les ideologies. Destaca que els mitjans de comunicació corrompen la sensiblitat lingüística general. La novel·la està en crisi com a gènere, com el sonet –ara: hi pot haver estupendes novel·les individuals. Va tractar d'escriure un diari d'aforismes seguint Nietzsche i La Bruyère. A Flickr, trobo una fotografia penjada pel mateix Federico Campbell, del 1970, quan va entrevistar Ferrater.

Al final de la mateixa entrevista, de Federico Campbell, hi ha un dels enunciats més coneguts dels seus principis poètics, en contrast amb un vers de Federico García Lorca (Papers, cartes, paraules, pàg. 521; Donar nous als nens, pàg. 361): 

Y entonces llegamos a extremos como aquel de García Lorca, que decía que Antoñito el Camborio, en la lucha, daba saltos jabonados de delfín. Supongo que ni usted ni yo nos hemos peleado a cuchillo, pero en fin, hemos visto películas americanas, hemos leído a Borges, y, más o menos sabemos que una lucha al cuchillo es cuestión de hacer pocos movimentos, muy precisos, pero si tú das un salto jabonado de delfín, yo no tengo más que esperar con el cuchillo así a que caigas y te clavo. ¿Comprende? Es el proceso de la sensatez. Un poema tiene que empezar por tener tanto sentido como una carta comercial. Tiene que tener mucho más sentido, pero tiene que empezar por tener ese; si tiene menos ya no existe como poema. 

Curiosament, consta que, aquest mateix vers de Lorca, el deia Carles Riba per Cadaqués, d'acord amb el testimoni d'Eugènia Crexells, la filla de Joan Crexells, dins el llibre de Carles-Jordi Guardiola Els poetes també riuen, pàg. 26

aquell vers de García Lorca que va dir un dia per Cadaqués: "saltos jabonados de delfín"

***

Hi ha un apunt d'aquest blog que consisteix en un índex de noms d'alguns dels llibres de Ferrater, entre els quals hi ha Papers, cartes, paraules.

Amb Federico Campbell

Apunt revisat el 5 d'agost de 2022

--