[064] Els miralls

¬¬¬¬¬

Estimulat per la lectura de l'assaig L'enveja, de Marina Porras, lectora apassionada, rellegeixo el poema. S'hi refereix al capítol "Un joc de miralls", pàg. 41-43.

Dins de Les dones i els dies, "Els miralls" s'acara, signficativament, a "Societas Pandari", un poema en què tres veus donen consells masclistes a un home jove, i en què el narrador invoca un càstig en els dos versos finals "pels que han parlat". "Els miralls", jugant amb el títol mateix, ens mostra l'altra cara del domini sobre les dones. Els homes estableixen que la dona jove modèlica és la que està tancada a casa, amb la seva llibertat sacrificada, conformada a esperar un matrimoni acordat; estableixen que aquest és el model a seguir, el que és propi de la família, el model que honoraran, com miralls.

Hi puc afegir que aquest simbolisme del mirall apareix també al segon capítol d'Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, amb ironia divertidíssima; el fragment, memorable, comença així: "Durant molts segles, les dones han fet de miralls màgics, amb el poder deliciós de reflectir els personatges masculins el doble de la mida natural." (Sabadell: La Temerària, 2019, pàg. 47, traducció d'Helena Valentí). De fet, aquest fer de mirall és important en l'assaig de Woolf, perquè el deriva de la situació de desigualtat social entre homes i dones: els homes se senten segurs gràcies al seu estatus de superioritat davant de les dones.

Interpreto --crec que aquí difereixo de Porras en el detall, tot i coincidint sobre el sentit últim del poema-- que les dues primeres estrofes es refereixen a una dona, i la tercera i la quarta, a una altra. M'hi fan pensar el vers 11 i el començament del 12: "Millor la que és lleial i oculta. / Fa temps que va triar". Hi veig un contrast, que em suggereix dues dones solteres: l'una, que assumeix la seva condició "vestal" públicament, a la plaça del mercat, fent-ne gala, toquejant peres i qüestionant la frescor dels ous --dues al·lusions sexuals prou explícites--, i l'altra, que sembla que espera, discreta, tancada, una relació establerta, el matrimoni. El poema es deixa llegir amb aquesta dona de les estrofes tercera i quarta com a protagonista de tot el poema, i imaginant-se en la situació, per rebutjar-la, de la dona de les dues primeres estrofes que fa el paper de vestal a la plaça pública. De fet, el guió llarg que tanca la segona estrofa suggereix que s'ha truncat el fil de pensament, que la pregunta que començava al vers 7 no acaba, perquè s'hi imposa l'afirmació "Millor la que és lleial i oculta.". La protagonista sap què no vol ser, i s'afirma en el que és i serà, tot i els dubtes, expressats brillantment en el parèntesi de la quarta estrofa amb llenguatge de parades de plaça de mercat i amb el "saben estimar [...] dins les seves cambres" (que contrasta amb aquell gradual, discret "La seva porta / va obrint-se" de l'estrofa anterior).

L'estrofa cinquena i els dos versos finals apareixen com una invocació, en primera persona del plural, magnífica en el detall, amb la referència a la tria, el verb sospesa del vers 23. Els dos versos finals tenen una funció homòloga als de "Societas pandari", de culminació, d'epifonema. "Aquesta dona està demanant que li ensenyin la màscara que ha triat dur pel món.", apunta Porras.

El que busca la dona de Ferrater és allunyar-se tant com pugui de la comèdia. Busca un entorn que la protegeixi, un lloc on pugui trobar "l'alt honor dels seus". No vol que l'obliguin a fingir, no vol anar pel món carregant una mentida. Vol que la màscara que passeja sigui tan propera com pugui a la seva veritat. (L'enveja, de Marina Porras, pàg. 43)

Ara: qui assumeix aquesta primera persona del plural que parla al final i que impregna tot el poema? És la veu del jo poètic d'altres poemes o bé és una veu més semblant, complementària, de les tres veus de "Societas pandari", el poema amb què s'acara "Els miralls"? Aquesta primera persona del plural, en tot cas, és el punt de vista des del qual està dit el poema, des de la pregunta de la primera estrofa fins a l'aparició de la primera persona del plural, el "Mostrem-li", conclusiu, de la darrera frase (v. 26), un subjecte anunciat hàbilment amb aquell "en tots nosaltres" al vers 22. Com s'ho fa el poema per diferir l'aparició d'aquest subjecte? Comença amb una condicional truncada que lliga col·loquialment amb una pregunta a la resta de versos de la primera estrofa; després, a la segona estrofa, amb una pregunta que té resposta en infinitius; a les estrofes tercera i quarta, amb una descripció de la protagonista i les seves circumstàncies en tercera persona, i encara a la cinquena estrofa, amb dos imperatius en tercera persona. 

El comentari d'aquest poema que fa Isabel Robles, publicat dins la iniciativa Apadrina un poema, de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès, atribueix la posició d'aquesta primera persona del plural a un jo poètic omnipresent i prepotent, patriarcal, que Robles identifica amb el poeta. Gabriel Ferrater en surt ben escaldat: 

[...] el poema és un magnífic exemple de contenció i d’elegància, de distanciament i d’ironia per part del poeta, el qual construeix un jo poètic que, parlant per si mateix, deixa anar tota una ideologia retrògrada amb què ell es desprestigia en cada vers.

Llegint aquest comentari, penso més aviat que Gabriel Ferrater devia tenir ben present Virginia Woolf. Com fa sovint amb els seus predecessors, va un pas més enllà: si, com diu Woolf, les dones han fet tradicionalment de mirall màgic dels homes, fent-los el doble de grans, Ferrater ens recorda que els homes també han fet de mirall de les dones, per subjugar-les més, mostrant-los l'única imatge que toleraran d'elles. No té solta que en el poema precedent, "Societas pandari", el jo poètic --aquí sí que tenim la primera persona del singular-- demani que la deessa castigui els homes agressivament masclistes que han parlat, i que al poema del costat adopti la posició contrària. Recordem a més a més, posats a assimilar el jo poètic amb l'autor, què li escrivia Gabriel Ferrater a Helena Valentí l'any 1961, al "Poema inacabat", a propòsit de les noies que van passar la guerra i van patir la postguerra, ben conscient d'un ordre heteropatriarcal que detesta:

Però, t’ho puc dir, la factura

que les noies de la sutura

(havien assistit al pas

de txecs primer, d’italians

després, i per sota l’ibèric

vibràtil de desordre bèl·lic)

van pagar, un cop establert

l’ordre que es va saber fer estret

per uns quants anys, va ser ben alta.

Poques es van trobar casades.

Arribada una edat (no ho sents?)

la dona se’ns casa amb un güell

amarg d’urgència: la rata

que salta, quan veu que naufraga

del vaixell de la vida. No

alçaré lamentacions

per les altres, per les deixades

de compte, les calumniades,

perquè espero que el seu orgull

m’ho retrauria com a insult.

No som lluny, per cert, de "Faula segona", de la tria de Vilagut entre les dues noies, en què el jo poètic és un narrador testimoni que ens parla també en primera persona del plural i que observa a distància les vacil·lacions del personatge.

***

També és significatiu que "Societas pandari" i "Els miralls" precedeixin "L'oncle", un poema que indaga sobre les relacions familiars i el paper que hi fa cadascú.

***

Terry1971, pàg. 33, el considera una sàtira moral. 

***

Interpretat per Rafael Subirachs, al web musicadepoetes.cat. També va ser un dels sis poemes de Gabriel Ferrater inclosos, d'acord amb la informació de Joan Manuel Pérez i Pinya, al disc Miralls, de Rafael Subirachs (Barcelona: PICAP, 1992, en format cdrom).

***

El Corpus Literari Digital de l'Aula Màrius Torres incloïa el mecanoscrit original d'aquest poema, amb una correcció en aquest poema. El vers 2 --el marco amb cursiva-- deia "I si una dona és massa fina / per a triar i anar triant: passar / de parada en parada, amb un vigor / de marmanyera, toquejar les peres / i veure engany en la frescor dels ous?" en comptes de "com per triar i anar triant: passar", que evita, com en altres correccions, la preposició per a. Avisat per Manel Ollé que l'enllaç ja no funcionava, tracto de recuperar-lo a l'actual Càtedra Màrius Torres, però aparentment la segona part de Les dones i els dies no s'hi reprodueix sencera. L'edició crítica de Jordi Cornudella confirma la lliçó i encara n'apunta una altra, procedent del quadern de Roser Petit: el vers 24 era "amb què ha triat els seus d'un cop" en comptes del definitiu "amb què s'ha triat ella els seus".

Foto de Joan Colom, 1963

Apunt revisat el 30 de gener de 2022

--